Els carrers seran sempre nostres!

dilluns, 26 de novembre de 2007

LA XERRAMECA



L’home calb i amb corbata negra tanca el puny. El dels cabells blancs, amb ulleres fashion de color marró, obre les mans en un gest ampli.

El Cuní, avui amb ulleres lila i corbata taronja, obre i tanca la mà esquerra, i després fa el gest d’escombrar-ho tot, horitzontalment.

La dona (només una) de cara llarga, pontifica amb les dues mans: ajunta els índexs amb el corresponent dit gros, com dues nanses, molt seriosa. No se li mou ni un cabell.

L’encorbatat més jove, molt morè, espera el seu torn amb signes evidents d’avidesa o angoixa.

El Cuní somriu; les dues mans condescendeixen, generoses, toves, àgils...

El dels cabells blancs posa les dues mans en angle obtús, cap avall, amb la boca petita i dura. Després fa anar amunt i avall el bolígraf, com si clavés una espasa imaginària.

L’home més jove fa un gest que és un sotrac, una sorpresa falsa. Se li dispara l’índex, el puny dret es tanca, s’afluixa el coll amb la corbata ajustada, com una soga.

El Cuní, amb la mà esquerra plana i enlairada, opina, convençut.

El calb arronsa el coll curt, molt escèptic: la mà, que fa cistella amunt, obre i tanca un parèntesi.

El Cuní s’autoassenyala el pit amb les dues mans.

El calb replica: ulls rodons, mans encreuades, amb un gest desmenjat de “no hi ha res a fer”.

El Cuní conclou, amb el bolígraf negre entre els dits, com un cigarret. Ara la mà gira, l’índex se li escapa amunt. Amb la dreta s’agafa els dits de l’esquerra, compta: un, dos, tres. Prou. Anuncis.

Ni una sola notícia en aquesta estona, a TV3, només la xerrameca. No sé què han dit, no els escolto mai, sempre trec el so. No els aguanto.

divendres, 5 d’octubre de 2007

Aiguabarreig


Aiguabarreig dels rius, aigua en calma. Pollancres i freixes, salzes de plata amb renou de vent petit.
Frisances.
Vol arran d'un ocell blau. Sabaterets que escriuen la pell de l'aigua.
L'ocell, ara, neda a l'aigua dels núvols.
Espiadimonis breus.
Tacte de pedra grisa freda de nit, vellutada.
Tèbies, torrades, fulles com mans dels plataners diuen la tarda.
El blau del cel es va fent petit.
Remor: és el vent, és un avió, és un tro que vola?
Ventada que sacseja els dits.
"Si vulgués ploure...!" pensen els arbres.
Cauen senceres les fulles, color de fruita.
Toquen les sis.

dilluns, 1 d’octubre de 2007

LA FIRA DE L’HOSTAL DEL VILAR

L’endemà de la festa major d’Alpens vaig anar a la fira de l’Hostal del Vilar, aquest any. Abans era el dia de la tornaboda, el comiat de la gresca; ara, però, com que les festes es traslladen al cap de setmana, algunes tradicions se’ns trastoquen. Feia temps que no podia anar-hi, i em feia molta il.lusió.

Feia un dia brillant, inesperadament fred (una pagesa em comentava que a la nit havia glaçat, i que les tomaqueres haurien rebut). A l’horitzó, molt net i ben retallat, el Pirineu lluïa la primera neu, intocada.

Em pregunto per què m’agrada tant, la fira de l’hostal. Crec que no és pas per la fira en ella mateixa (malgrat que té una tradició de molts anys, és una fira ramadera com altres) sinó perquè aquí se m’esmolen els records d’infantesa: se m’hi afinen com aquest cel de tramuntana, d’un blau desmoblat (que diria Josep Pla), netíssim i sense núvols. Només els ocells, de tant en tant, el subratllen amb les seves signatures invisibles: com un adéu a l’estiu.

M’hi torno a veure de petita (tot era tan gran, llavors!) de la mà segura del pare, que saludava a dreta i esquerra i s’aturava sovint a fer petar la xerrada. Jo ho mirava tot amb aquella avidesa de què només som capaços a la infància: aquella capacitat de meravella que els anys, després, ens desgasten.

A la fira, hi redescobreixo els manats d’esquelles dringadisses, les peroles d’aram, els boixets de fer punta al coixí i les culleres de fusta de boix, tan groga i tan dura; renovo el tacte de la llana, i em retornen les olors: d’herba calcigada, de tebiesa de bestiar i de corts; de les garrapinyades d’ametlla i sucre i del pa torrat amb all; tot confós dintre d’una mateixa glopada d’escalfor humana.

Potser m’hi falten, ara, el sucre filat, i la xerrameca dels venedors d’ungüent de serp (que ho curava tot), i de flassades.També m’agradaria tornar a veure aquells xiulets grocs amb forma de canari, que s’havien d’omplir d’aigua perquè refilessin...

Deu ser cert, que tenim una memòria col.lectiva. Perquè jo sento que formo part d’aquest lloc des de fa molts anys. Des d’abans de néixer, suposo, de quan els meus rebesavis hi arribaven a peu, cansats, a trenc de dia, amb les sabates humides de la rosada dels camins.

L’altra gran meravella, sempre inèdita i sempre de bracet amb la fira, és el començament de la tardor: aquest caient tan vell i tan nou de la llum; aquest mirar de biaix del sol, que reinventa el paisatge i el torna precís i més íntim. Amb els colors acabats de rentar i submergits, a la posta, en una infusió de mel.

És l’hora de tornar a casa. Amb el jersei nou que ens hem firat, o amb el cobrellit d'hivern que ens abrigarà els somnis de les nits més llargues.

Pels revolts de la carretera, pels boscos, les primeres fulles grogues es gronxen amb parsimònia. I a les obagues, entre la molsa, o als solells, entre la pinassa, potser els bolets ja treuen el cap i acompleixen un destí efímer i perfectíssim.

divendres, 21 de setembre de 2007

Cavalls de nit


Els cavalls blancs de la nit galopen, percudint la pell estrellada dels insomnis.

Que llarga, la nit. M’arrapo a la crinera tèbia, acoto el cap dintre el vent de glaç que fueteja.

Els cavalls blaus del matí caminen lents, cautelosos, mengen a poc a poc les crestes enceses dels núvols.

Al migdia, cavalls vermells com sang aglevada lluiten i s’aparellen; s’aparellen i dormen al desert del foc fred dels somnis.

Els cavalls grocs de la tarda pasturen les hores dòcils, però també masteguen temps incerts. Ara i aquí, és a dir: abans i allà. Després.

Lentament, cavalls rosats del capvespre es tornen ataronjats, lilosos. Fan un trot lleuger cap al país dels horitzons inabastables, on mai no s’arriba.

A contrallum, els cavalls negres dels dies finits cavalquen miratges, apaguen clarors, tanquen portes il·lusòries.

Alhora, cavalls blancs de nit, agrumollats, galopen.

dimarts, 4 de setembre de 2007

La Pepeta de Cal Pei


A Alpens tots la coneixem, la Pepeta. Tant, que ja forma part del nostre paisatge íntim: el que recordem quan en som fora, el que enyorem.
La veiem passar amb el cabàs, dia sí i dia també, sempre enfeinada; o regant les flors, o passejant carretera amunt, carretera avall...
La Pepeta de Cal Pei ens guarda les claus que són de tots. I les paraules perdudes; els noms de les cases, els noms de les flors: l’herba prima, l’herba blava...Ens guarda les claus dels consells, les claus dels records, les claus de las cançons antigues.
Si estem malalts, té una paraula amable a punt; si estem bons, també un somriure...i a vegades, fins i tot, una petita, benèvola, fina ironia.
Però és que la Pepeta de Cal Pei és, també, la nostra mare. Per a nosaltres és tot això i més: molt més.
I és que, d’una mare, ho volem tot: que ens deixi fer la nostra, quan som petits; que ens deixi ser petits, quan som grans i tornem (i volem tornar sempre). Volem sentir-nos escoltats i agombolats; volem recobrar els records i les olors de la infantesa.
De les mares, ho esperem tot: la carícia suau, els llençols nets amb olor d’espígol, els macarrons del diumenge, el somriure a punt, la força.
A les mares, els donem ben poc: però ho prenem tot.
Gràcies per tot, doncs.
Per molts anys, Pepeta!
Per molts anys, mare!

La Dolors del Casino


Sovint la Dolors, discreta i callada, pren la fresca amb el Jep al portal de Ca la Munda, al carrer Vilamala, a Alpens.
Tothom qui hi passa s’hi atura, i parlen de tot i de no-res: dels anys passats, sembla mentida!, de la calor, de la secada que, si dura, malament rai...pocs bolets es faran.
La Dolors, tranquil.la i reposada, mira des del portal el cel d’estiu, que ja té el vellut groc de la posta a punt. Sembla que era ahir, quan seia a l’escola, petita, amb la Pepeta de Cal Pei al costat: l’amiga fidel. A vegades el Pere i el Joan, els germans respectius, es barallaven i volien que les nenes també ho fessin. Criaturades, pensa...
Sembla que era ahir, quan les vetlles d’hivern al Casino eren llargues i càlides, al voltant de l’estufa roent que convidava a la rotllana i a les converses...
El vellut del cel ja és ben blau, ben alt, quan la Dolors i el Jep tornen les cadires a dintre i endrecen els plats del sopar i, també, els records petits i el dia nou viscut, plegats.
Esperem trobar-t’hi (trobar-vos-hi) molts anys, Dolors, al portal de casa vostra, a l’hora dolça, com si encara festegéssiu, amb el vellut negre de la nit que cabdella estrelles com flors.

dimecres, 22 d’agost de 2007

LLUÍS MARIA XIRINACS, UNA VIDA PER CATALUNYA, UNA MORT…PERSONAL

En Xirinacs s’ha rendit. Ho trobo molt respectable. Però la seva mort voluntària no em sembla un acte de sobirania, sinó de renúncia: lícita, ja ho dic. Em sembla fins i tot perillós (fins a un cert punt irresponsable) el fet de voler donar una dimensió pública i política a un suïcidi.
I és que hi ha molts desequilibrats, pel món. Som molts. I en donar una visió gairebé heroica d’un acte personal com aquest, el mimetisme pot causar desgràcies.

Ho sento. Ho veig així. I ho dic des de l’agraïment d’una vida de sacrifici per les llibertats, per Catalunya. Vaig llegir “La traïció dels líders” i em va semblar un llibre lúcid, útil, important.
Ara ja fa dies que observo les reaccions de la mort de Xirinacs a la premsa, a la blocosfera...i el seu article d’avui a l’Avui (també lúcid, també útil) m’ha fet decidir a escriure la meva opinió.

Estic d’acord amb Xirinacs en el sentit que la cultura de la vida és excessiva, i que no estem preparats per a una cultura d’acceptació de la mort. Hi ha poc respecte pels vells, per la petita o gran saviesa i la fragilitat que representen (que representem): com si fossin d’un altre planeta, que nosaltres no habitarem mai. Sí, som vells des que naixem, des que comença a comptar el rellotge inexorable. Ho hauríem de tenir en compte, viure la vida des d’una òptica diferent.

Però deduir, d’aquesta anàlisi, que el suïcidi és la màxima expressió de llibertat ...això no.

Endavant amb la vida, doncs. Que no és consumisme, ni conformisme. Endavant amb la lluita!


diumenge, 12 d’agost de 2007

DISCURS DE LLUÍS-MARIA XIRINACS L'ONZE DE SETEMBRE DE 2002 AL FOSSAR DE LES MORERES (BARCELONA)

Benvinguts tots, avui és el dia de la independència dels Països Catalans (P.C.). Si avui no podem parlar d'independència, quan en parlarem? Afirmar la independència dels P.C. és una cosa que gairebé molta gent se la té prohibida. Sembla que no es pugui obrir la boca i se'n parla només amb mitja boca. Independència, sobirania, emancipació, alliberament, autodeterminació; tots són sinònims i vol dir que fem el que creiem que hem de fer nosaltres. Això es democràcia. Per tant la independència és democràcia.
Una nació és molt complexa, té molts ressorts i s'hi juguen moltes variables, però la independència és l'eix central, el pal de paller d'una nació. Una nació, que no és independent, o és infantil o és esclava; per tant, doncs, la independència no solament és un dret sinó que també és un deure.
Ja sé que els que sou aquí, la majoria o la immensa majoria heu vingut per convenciment, no cal que us ho digui. Però també és cert que, fora d'aquí, hi ha molta fredor, que molta gent viu en la ignorància, en connivència amb l'enemic o com enemic opressor del país.Tot aquell que viu i treballa o no treballa als Països Catalans, tot aquell que està radicat en ells i no els estima per damunt d'Espanya, d'Europa o del món i no estima les altres instàncies més altes a través de l'estimació del seu país, no es digne de viure en un país. Pot tractar-se d'ignorància o de malícia. En el primer cas s'ha d'esmerçar pedagogia, educació i anar impartint instrucció. En el segon cas se'ls ha de combatre.
25 anys d'aquest acte del Fossar de les Moreres. Els anys 76 i 77, servidor no hi vaig ser, perquè estava davant de la presó model de Barcelona, encara demanant amnistia. Però l'any 78, ja vaig ser aquí, vaig parlar i em vaig sentir molt feliç de poder-hi parlar. Han passat 25 anys i no s'ha parat mai, amb dificultats, amb molt de mèrit, amb un missatge inequívoc radical o troncal. La paraula "radical" a vegades és devaluada perquè sembla una cosa de gent extremosa. Tots els arbres tenen arrels, tots els arbres tenen tronc i el tronc i les arrels són allò que es defensa aquí. No és allò que es defensa més enllà (al monument d'en Casanoves). Allò són comissionetes, colletes, floretes. El mèrit és aquí.
I deixeu-me recordar, perquè no es recorda, que aquest any, també fa 25 anys que es va assassinar l'Assemblea de Catalunya. És importantíssim. Era la nostra ETA. Avui mateix, i això tampoc es diu en l'actual celebració dels 25 anys de la manifestació de l'onze de setembre de 1977, cal dir que aquella manifestació no va ser el resultat d'una crida celestial. La manifestació de l'aprop d'un milió de persones, va ser el resultat d'una Assemblea de Catalunya orgànica, organitzada, plena de delegacions, plena d'Assemblees inferiors: de veïns, municipals, comarcals i de regió o vegueria, per exemple l'Assemblea de les terres de Lleida, per exemple la municipal de Cambrils, que ha escrit la seva història a "l'Assemblea de Cambrils dins de l'Assemblea de Catalunya". Etc. Aquesta era, doncs, una assemblea orgànica en tot el país i cada organisme d'aquests va portar 10,15, 20, 30, 50 persones i d'aquí en va eixir el milió. Aquest milió no fou cap miracle, el miracle fou l'Assemblea de Catalunya.
Ella era tot allò que teníem; era la nostra única força. I, cosa mes tràgica encara, l'Assemblea de Catalunya fou assassinada per catalans; l'Assemblea de Catalunya fou assassinada per tres grups polítics que encara tenen moltes quotes de poder en el sistema actual. Ho sento molt. I hagué, en canvi, partits, com Esquerra Republicana, que no van votar la dissolució de l'Assemblea de Catalunya. Però hi va haver uns quants que van consumar aquella compra-venda d'escons que un company ha esmentat abans; que van preferir llur escó que tenir un poble organitzat. Tenir un poble organitzat és la cosa més forta socialment que existeix.
Bé, han sorgit moltes dificultats i jo haig de dir, en aquest punt, que estic content perquè fa un any, dos anys, tres anys, que ha sorgit meravellosament munió de gent jove, gent molt jove, independentista que estima la terra i s'ha anat ajuntant en diferents grups, que, entre altres actuacions, han obert una sèrie de bars, com "herriko tabernes", per tot el país i que defensen inequívocament aquest dret i aquest deure de la independència. Saludo a la joventut de l'esquerra independentista, que actualment està en alça, moltes vegades sense tenir ni pares ni avis de tradició catalana, sinó que ells han començat un altra vegada de zero i els demano que aquest braó que han tingut per començar de zero i d'entendre la justícia des de la seva arrel, encara que no hi haguessin gaire bons exemples, els recomano que estudiïn, molt, la història de Catalunya per no repetir els errors dels seus avantpassats i que tirin endavant el país.
Ara vull entrar en un tema curtet, però important, que ningú me l'ha dictat. L'organització d'aquest acte no té cap responsabilitat del que jo digui. No m'han posat condicions de cap classe. Ho dic jo, sota la meva responsabilitat. Es tracta del terrorisme. Jo em sento en aquest moment amb els peus assentats damunt dels ossos de terroristes, d'aquella gent que va defensar per les armes Catalunya i els Països Catalans. Perquè també van caure, alguns abans i alguns després, la resta dels Països Catalans, sota el Borbó francès o espanyol. Em refereixo a aquells que van defensar la nació per les armes i que avui dia els homenatgem. L'Ajuntament de Barcelona ha fet un pebeter aquí, unes coses molt boniques. Són terroristes perquè van lluitar amb les armes per defensar el seu país, com fa ETA.
Els alemanys deien terroristes als maquís que defensaven França, els francesos després els van dir herois. Els francesos tractaven de terroristes els algerians perquè lluitaven per Algèria i desprès els algerians els han fet herois. Aquests que estan enterrats aquí son els nostres herois. Si els enemics s'entesten en dir que són terroristes, doncs nosaltres també som terroristes. Macià, en la introducció de l'estatut d'autonomia de 1931 deia: tan de bò que no faci falta exèrcit. Era no violent de cor, tot i ser militar. Però si necessitem exèrcit que només sigui defensiu, qui sigui només per defensar allò que ens han pres. És molt diferent un exèrcit ofensiu que un exèrcit defensiu. Aquestes paraules de Macià no tenien res a veure amb les d'aquelles persones hipòcrites, de vegades fins i tot bisbes (fora de quan guanyà en Franco) que diuen que s'ha de negar la violència vingui d'on vingui. Són hipòcrites, són hipòcrites. Gandhi deia que el no violent no pot tractar amb neutralitat les parts d'un conflicte violent: l'agressor és l'enemic, l'agredit és l'amic, tot i que sigui violent. Jo he intentat tota la vida lluitar per la via no violenta. Però declaro aquí i ho dic ben alt, per si hi ha algun policia o algun fiscal: em declaro enemic de l'Estat espanyol i amic de la ETA i de Batasuna. Penseu que la guerra tenia a l'Edat Mitjana unes nobles regles d'una certa humanització, especialment a partir del moment en què l'abat Oliva, un dels fundadors insignes de Catalunya, va establir les famoses Lleis de Pau i Treva. Avui dia hi ha la convenció de Ginebra per fer la guerra una mica mes humana i menys salvatge, però poques vegades se segueix la convenció de Ginebra. Ni en les guerres espanyoles ni en les americanes. Els americans han tirat bombes sobre hospitals, els americans han tirat bombes sobre escoles, els americans han matat els enemics amb bulldòzers tot ofegant-los amb sorra, els americans han tirat napalm al Vietnam i a Corea, els americans han tirat bombes sobre gent que s'anava a casar, que celebrava la cerimònia d'un casament. Quan el terrorisme és d'Estat, d'aquestes barbaritats se'n diuen efectes col·laterals i a continuació s'afegeix "ho lamentem". Recordeu que Batasuna, al País Basc, quan ETA produïa un fet d'aquests també deia "ho lamentem" al Parlament o als Plens municipals. Com a mínim estan d'igual a igual. Però torno a insistir que és radicalment diferent ocupar un país aliè que defensar-se de l'ocupació del propi país. És essencialment diferent. I, a més a més amb estils diferents. ETA, com que està en guerra, mata però no arrenca ungles. Jo he estat a la presó amb gent d'ETA amb ungles arrencades. ETA no tortura. ETA mata els que considera els seus enemics, però no tortura. En canvi, Lasa i Zabala van morir torturats. ETA posa bombes en un lloc on es pot ferir gent que no sigui militar o no sigui relacionada amb els opressors, però avisa. Sabeu quant costa, en règim de clandestinitat, trobar la dinamita, pagar-la o robar-la, transportar-la, col·locar-la, i, a sobre, quan ho tenen tot a punt, avisar que la desactivin? Responeu-me, per què ho fa, això? Ho fa per què encara conserva una mica de noblesa, de l'estil de Ginebra i la conserva per què encara els seus enemics, molt més poderosos, no l'han malejat prou, tot obligant-la a dur una vida de rata de claveguera, amagats, perseguits, sense poder tenir parella, ni fills, ni tan sols anar al cinema. No poden tenir res. En aquestes circumstàncies no poden filar massa prim i si de vegades fereixen algun innocent no és la seva voluntat. La gent potser no sap que, en el cas de l'Hipercor de Barcelona, ells van avisar i va ser la policia o els responsables de l'empresa qui van callar. I si, encara, l'estat espanyol no tira bombes com ETA, si no posa tancs al carrer com els anglesos a l'Ulster o els jueus a Palestina, és per que és prou més fort i no ho necessita. I mireu els jueus com tot i posar els tancs al carrer contra els palestins no han il·legalitzat al-Fatah d'Arafat, i els anglesos no han il·legalizat el Sinn Fein. En canvi aquí s'il·legalitza tot, s'ignoren les treves -unilaterals- es busquen -a l'estil Sharon- la guerra i les víctimes i es mata l'emissari de la pau basada en la independència. Per tant, estic totalment en contra d'aquesta il·legalitzaciói, si això provoca que em jutgin i em condemnin, estaré orgullós d'anar a la presó, per què la presó serà el nostre lloc.
Una paraula més, per acabar, adreçada a l'Esquerra independentista que està a l'alça. D'independentista suposo que aquí n'és tothom o la immensa majoria. De l'esquerra potser no. Hi pot haver-hi també gent que sigui de dretes i gent que sigui de centre. Demano que aquells que siguin d'esquerra sàpiguen posar-se a l'altura del segle XXI. L'esquerra clàssica inventada als segles 19 i 20 està molt decaiguda per què la força dels oprimits no és avui només la força dels obrers. Avui dia hi ha poc treball i per tant pocs obrers. La força dels oprimits és la "força del poble" sencer, que cabalment això vol dir la paraula "democràcia".
En tot el món hi ha una demanda de participació democràtica. I jo demano a tota la gent independentista i d'esquerres que es posi a favor del poble ni que siguin partits, ni que siguin sindicats, ni que siguin entitats, tots a favor del poble. L'única manera forta i no violenta per complir el deure de la independència per via pacifica és organitzar-se en assemblees populars territorials de barri, municipi, comarca, regió, país, nació. No dependrem d'exèrcits, no dependrem de Rockefellers, no dependrem de Vaticans, no dependrem d'instàncies foranes, com s'esdevé quan s'assoleix una independència mal feta.
La nostra independència vol aconseguir-se i vol sostenir-se. I només se sosté si és fundada en ella mateixa com els castells dels Xiquets de Valls o de Terrassa, amb la gran pinya a sota i l'anxaneta, el més petit de tots, a sobre. Que la força estigui en el poble. Quan s'apropi aquell dia en què l'Assemblea dels Països Catalans estigui a punt per exigir la independència, us asseguro que els polítics més febles s'afanyaran a corre-cuita a declarar la nostra independència des dels Parlaments per tal que no ho faci el poble.

dilluns, 6 d’agost de 2007

CAMÍ PERDUT


Sovint, no puc escriure. I és que les paraules se’m tornen estranyes, rocalloses, punxegudes. No tinc la paciència de l’aigua per dibuixar-hi estalagmites; no tinc la força del fred per esquerdar-les.
El cas és que em cauen de les butxaques, inútils, sabudes: gastades com còdols de riera. No en sé treure espurnes, i el foc desitjat em forada els somnis.
Sovint, no puc deixar d’escriure. I és que els pensaments em ronden inacabables, com una sínia: com mil calidoscopis que el temps engruna.
Se me’n va la sorra entre els dits, perdo l’aigua fugissera dels instants.
Em sento maldestra i immòbil, minúscula mentre les estrelles giren, feixuga quan els insectes més petits acompleixen perfeccions inabastables.

dijous, 26 de juliol de 2007

CASA MIRALL


La casa mirall m’observa, cada dia, em diu: ets tu? Tens cabells vermells o blancs? Tens més de cinquanta anys?
No, diu la mirada. No, sóc la de sempre, et miro des de la revolta, et miro des de la infància, des de la sorpresa: sóc herba nova i cireres a l’arbre més alt, bicicleta sense frens a les baixades i l’aire que et fueteja.
Sí, diu el mirall. Sí, mira’t, què hi fa si no et vols veure: solcs a la pell com terra llaurada, les espatlles com si portessin un pes mil·lenari; Atles, et dius.
Els ulls diuen el cansament, els grumolls dels anys...et vas fent de pedra.
No, diu la mirada. Passat i present són miratges, només un futur remot viu a l’altra banda del mirall de pedra. Futur incert.
Tu i els altres, no és tan diferent. Tu amb els altres. Mirada i prou. Mirall de seda.

divendres, 20 de juliol de 2007

Llibertat d'expressió!


¿ 20 de Julio de 2007?
Escribimos esta nota el viernes, 20 de Julio de 2007, a las 19h. Tenemos la redacción llena de medios de comunicación que nos preguntan el por qué del secuestro de la revista. No sabemos qué responderles. El Jueves ha publicado decenas, cientos de dibujos sobre la familia real ( y sobre políticos, famosos, la ETA y todo lo que se mueve). Incluso hemos publicado un libro, TOCANDO LOS BORBONES, un tomazo de 350 páginas que recopilaba los dibujos más divertidos.
Somos humoristas gráficos y trabajamos conscientes de que nuestra obligación, lo que nos piden los lectores, es que exploremos el límite de la libertad de expresión. Podemos aceptar que, incluso, en alguna ocasión, lo podamos traspasar . Gajes del oficio. Si nos pasamos para eso están los tribunales pero...¿un secuestro? ¿ la policía recorriendo los quioscos de todo el país retirando nuestra revista? ¿ De verdad escribimos esto el 20 de Julio del 2007?

dilluns, 16 de juliol de 2007

CASA DEL GORG


Enfonsat a la vall abrupta, el rierol ressegueix un camí tortuós i s’enclota al gorg ombrívol.
No sabíem nedar. Som de terra endins: poca aigua, i per això el gorg ens semblava, encara, més misteriós. Sotjàvem l’aigua verda amb por de fondàries insospitades, i ens ficàvem a l’aigua només on vèiem el fons pedregós, els còdols entapissats d’algues verdes i la petita sorpresa afuada dels peixets platejats.
Després, amb el fred de l’aigua damunt el cos com un vestit brillant, ens estiràvem com sargantanes blanques, i mig dormíem amb la remor de l’aigua i els dits daurats de l’escalfor del sol que ens eixugaven, dolços i lents.
La tarda sencera era casa nostra, amb el terra d’aigua esmunyedissa i les parets verdes dels salzes, dels verns; amb el blau canviant del sostre del cel.
Durant una estona, no dèiem res. Fruíem la nuesa damunt les roques tèbies, la terra engrunada als dits, la cançó de l’aigua, la xerradissa dels ocells.
Potser passava un avió, molt alt, que signava la pàgina blava amb un llapis efímer. Potser parrupaven coloms, i els sabaters caminaven damunt la pell de l‘aigua, amb les potetes ingràvides de l’instant més dolç.
Cap al tard, just quan la llum començava a torçar el coll a l’horitzó, tornàvem, enjogassats, pel camí costerut i ombrívol. Apartàvem amb les mans les branques baixes que ens barraven el pas, sense saber que, amb aquest gest, conjuràvem el temps amb sortilegis ignorats; passàvem pàgina i ens acostàvem, sense ésser-ne conscients, a la cova obscura on desguassen tots els gorgs del present.

dimarts, 10 de juliol de 2007

CAMÍ DE FRANÇA


A la Tour de Carol fa fred. Hi ha una mica de neu a les muntanyes, esborrades per la boira. Hem d’esperar el tren i passegem fins a Enveitg, sortejant els camions. Abans, això no era així: hi podies arribar ben tranquil·lament. Però encara queden alguns pollancres mil·lenaris, al camí que hi porta: amb la soca enorme clivellada i rentada per les pluges i el temps.
Trobo que la primavera, aquest any, triga. Als jardins del poblet (cada casa en té un) les tulipes encara no han florit; drecen les fulles d’un verd aigualit com orelletes tafaneres, enmig de les quals les poncelles tancades sotgen el bon temps.
Ja instal·lats al tren, passem per Porta, Porte Puiymorens, l’Hospitalet prop d’Andorra, Aix-les-thermes, Luzenac...camí dels Pirineus. El paisatge canviant és inoblidable.
Damunt la immobilitat dels pins negres i les tarteres grises, hi ha la lleugeresa dels arbres que brotonen: capçades de color de vi dels bedolls blancs, taronges i daurats d’arbustos i salzes, que semblen lleugers i comestibles.
Fa un dia gris. Damunt els cables elèctrics que passen rabents per la finestra, veig durant un sol instant un ocell immòbil, com una nota musical en un pentagrama no escrit.
Vora l’aigua escumejant dels rierols, hi ha roques grises amb tatuatges de líquens d’un groc molt clar: color d’olor de poma àcida.
Després de cada túnel, descobrim un paisatge nou: ara ha florit la neu, que cau i es gronxa i és nova i primigènia; o torna la calidesa de les fulles torrades dels roures, amb el sotabosc de pedres vellutades, amb molses de diferents verds; i ara ens sorprèn la boira, que bull a les fondalades com la llet a foc.
Tot és suau, tranquil, quiet. Gaudeixo la companyia discreta, els silencis: gairebé una solitud compartida. Però no puc deixar de pensar, també, que aquest va ser un camí d’exili i de mort: he de tornar a llegir “Els vençuts”, de Xavier Benguerel.

(Camí de França, 5 d’abril de 2007)

dilluns, 2 de juliol de 2007

CASA PERDUDA


Ens pensàvem que era molt gran, i que era indestructible. No era només una casa, sinó un món: hi fèiem muntanyes de llençols, torres de coixins, amagatalls com túnels dintre els armaris.
A la casa perduda no hi passàvem mai gana; no hi passàvem mai set. Hi podíem riure, hi podíem plorar.
Si ploràvem, el consol era a punt.
Si estàvem malalts, s’obria tot un món amable fet de tisanes i mans al front: gairebé ens agradava, estar malalts, perquè per uns dies érem el centre del món, i aquella sol·licitud ens curava cos i ànima.
Ens pensàvem que era molt gran, la casa dels pares.
Els crèiem immortals.
Els volíem indestructibles.

dilluns, 11 de juny de 2007

ANGLADA, L’IMMIGRANT


Als voltants de l'any 1000 a.n.e., gent vinguda de l'altra banda dels Pirineus que parla una llengua indoeuropea i que coneix la metal·lúrgia del ferro, pel seu origen a la zona danubiana, a Centre Europa, es superposa sobre el substrat indígena del país. L’immigrant Anglada, l’iber Anglada, era un d’ells. Com jo. No ens van rebre gaire bé.

L’any 218 a.n.e.., el cartaginès Hanníbal, àlies Anglada, l’immigrant, va travessar les terres de l’interior, lluitant amb les tribus que li eren hostils...el seu objectiu era passar els Pirineus, per tal d’atacar Roma per via terrestre...i els pobres ausetans, es van haver de tornar a defensar quan un romà, Gneu Corneli Escipió, àlies Angulata, va desembarcar a Empúries amb la missió d’atacar els cartaginesos que encara quedaven a la península...
La ciutat, Ausa, es va rendir després d'un mes de setge, de la fugida del cabdill Amusic i del pagament d'un tribut de 20 talents.

El 516 a.n.e.. Cinidi (dit l’Anglada), el primer bisbe cristià, va arribar a la plana des de les comarques del litoral mediterrani.

EL MUSULMÀ ANGLADA

I vénen també els visigots, que es van aliar amb els romans i més tard amb els musulmans. Ausa, després Ausona, queda destruïda.

Els visigots es converteixen en aliats dels musulmans (entre els quals Anglada). Ens ensenyen la manera de regar la terra, la numeració... (Hi ha qui assegura que “Anglada” pot tenir origen germànic, o fins i tot àrab: en aquest últim cas, derivat de Zanglada)(1).

Amb tantes lluites, Osona ha quedat molt despoblada. Els reis francs deleguen el seu poder en els comtes. Guifré el Pelós i altres francs, entre els quals l’immigrant citat, comencen la repoblació d’Osona l’any 879.

“Vicus Ausonae”, és a dir, el raval d’Osona, es converteix en Vic. Un besnét del comte Guifré, el bisbe Oliba, ho va ser de Vic. El Mercadal ja és un centre d’atracció comarcal, i també el mercat de provisions de la Quintana, , davant del palau dels Montcada. Potser l’immigrant Anglada hi fa de carnisser.

A les darreries del segle dotze, ja hi ha tres mil habitants a la ciutat.

EL JUEU ANGLADA

Els jueus, entre els quals Anglada, s’estableixen a la ciutat cap al 1277. Eren canvistes, metges...Hi van construir una sinagoga, malgrat l’oposició d’alguns veïns.

El 1348, Anglada s’escapa per poc de la pesta negra, i dels terratrèmols del 1428 i del 1448. Van caldre vint-idos anys, per refer les muralles. Vic queda tan despoblat, que el 1388 el rei Joan I concedeix la llibertat a tothom qui es vol establir a Vic, encara que sigui presoner. És el cas de l’immigrant Anglada, que hi funda una família.

El 1450 hi ha la revolta dels remences. Volen aconseguir la llibertat personal comprant al senyor el dret de remença que els lligava a la terra.

Durant el segle XVI encara hi ha rebrots de pesta. El 1538, es col· loca la primera pedra de l’hospital de la Santa Creu. També es funda una institució benèfica que acull els nens orfes (com el petit Anglada) a causa de la pesta o de la lluita contra França.

EL NYERRO ANGLADA

La ciutat comença a dividir-se entre nyerros (Anglada?) i cadells. Els bandolers de l’època estan al servei dels uns contra els altres, i es passegen per la ciutat armats amb pedrenyals.

Vic torna a créixer. El 1670, fra Josep de la Concepció fa el projecte de la casa de la ciutat. Malgrat que Anglada és un immigrant, podia haver estat elegit a l’Ajuntament, on els càrrecs es trien per insaculació (un nen menor de deu anys treu el nom d’un petit sac) a partir dels noms d’una llista aprovada pel rei.

A Vic hi ha poc blat, fam, epidèmies, guerra, bandolers i bruixes. A la plana de Vic es van penjar prop de cinquanta bruixes i bruixots: el bruixot Anglada, també!

El 1687, hi ha una plaga de llagostes, que arrasa els conreus.
El 1787, després de la guerra de Successió, durant la qual els vigatans s’oposaren als botiflers, Vic tenia 9.193 habitants. Hi devia haver Anglades a ambdós bàndols.

Després de 1714, arran del Decret de Nova Planta, Felip V imposa una política centralista arreu de Catalunya, més repressora encara per als vigatans. Pengen a la forca el cèlebre vigatà Bac de Roda.
El mateix any de la revolució francesa, el 1789, a Vic hi ha avalots pel pa. Els fabricants de teixits repartien feina (llana per a filar) per les cases.

Hi ha la guerra contra Napoleó, ( la primera ocupació francesa de Vic es produeix el 1809), les lluites entre constitucionals i absolutistes, i encara les tres guerres carlines. L’immigrant Anglada reapareix entre els refugiats i, més tard, entre els nens que treballaven a les fàbriques. Cap a la fi del segle, la pèrdua dels mercats colonials fa que els sous siguin encara més baixos...

EL FRANQUISTA ANGLADA

El 1868 es concedeix el dret de vot, però només als homes. Arriba el tren , el 1875. S’accentua la divisió entre propietaris i assalariats. Hi ha immigrants Anglada entre els uns i els altres.
No arriba la televisió fins als anys 60 (1960), just quan neix un tal Josep Anglada, immigrant de soca-rel. Als 18 anys és militant de Fuerza Nueva. Als 42, funda el partit de Blas Piñar a Vic, organitza viatges al Valle de los Caídos. És un franquista convençut. No es considera ni racista ni xenòfob, diu, tant ell com el seu partit volen promoure el respecte i la tolerància (sic). El 15 de gener de 2001 legalitza Plataforma Vigatana, que amb el temps serà PXC. Vol un control de la immigració que ve del sud (Els que vénen del nord són turistes o estrangers, es veu). Que s’autocontroli, doncs. Que s’autoexpulsi, si molt convé!


(1) Consulteu la web http://www.anglada.com.ar/principal/princesp.htm











dilluns, 4 de juny de 2007

CASA MEVA


Darrera les finestres dels ulls, el cap, com una sínia, pensa i buida constantment una aigua tèrbola. Dintre el meu cap (casa meva) hi ha un sostre baix, un amuntegament de golfes oblidades. No puc, però, prescindir de res. Hi ha records com cadires coixes, taules empolsinades, racons de teranyines, capses tancades. Però per les finestres petites dels ulls hi entra, a vegades, una estranya claror de sol esmolada pel vent dels dies. I és llavors que la calidesa obre capses d’oblit, revifa la pell prima de les parets del crani amb una esgarrifança de cosa viva; de sorpresa, encara.
Sorpresa d’endevinar el mateix tremolor en uns altres ulls, un instant fugaç: ventada.
Sorpresa de sentir-se el capdamunt dels dits florit de pètals, la fusta de les columnes de les cames clivellada de brots nous, la pedra del safareig del ventre vestida de molsa tendra.
Casa meva és un porxo en runes, bigues trencades; dolors antics vestits de líquens grocs, com teules escapçades. És una aigua oculta que dorm en dipòsits fràgils, canonades que gemeguen, aixetes rovellades.
Dintre el bosc de les costelles nues, com arbres morts, els núvols passen de pressa, flonjos, estripats per aquest vent càlid, per aquest sol fred. Dibuixen cal·ligrafies blanques damunt la pàgina blava del sostre que fa de cel, però no les puc llegir. Escriuen dibuixos eteris que s’esborren tan bon punt els miro, que fugen si els penso. Em deixen un alè de pedra, un coll rogallós de tartera engrunada...
Al celler del cor, la cova fosca, estalactites i estalagmites, gota a gota, escriuen el temps passat, el temps futur: malden per retrobar-se.

diumenge, 27 de maig de 2007

CASA AMB FLORS


Té la pintura clivellada dels darrers freds, d'un groc esvanit de llimona espremuda.
Cara al sud, la glicina antiga s'hi ha fet tanca: va ser tendra, i ara és fusta que els anys han immobilitzat: cargolada per sempre amb la barana de ferro, dura, tota grops. Però els raïms de flors liloses li dibuixen un present de pell de seda, una aroma suau de roba neta, d'albada.
Quin plaer dormir-hi, al jardí de la casa amb flors, amb el cel de sostre i les tulipes closes que encara són verdes.
Quin plaer dinar-hi, al menjador petit on entra una llum oblícua, ple de records endreçats: fotografies de color rosat i puntes de ganxet emmidonades, com cabells blancs trenats.
Quin plaer fer-hi l'amor, a mitja tarda, a la casa amb flors: amb els volets bleus mig ajustats i el sol a la pell, com una mel estesa a la llesca del ventre nu.
Quin plaer plorar-hi, quel plaisir:
plourer la haine,
plourer la honte,
pleuvoir la peur,
plourer de l'eau,

regar les flors amb l'aigua dels ulls, tristesa desfermada.
Quin plaer morir-hi, a la casa amb flors: tornar-se cuc de terra, terra, obrir la seda exacta de les tulipes, fer-se saba, fulles, glicina indestriable amb raïms de llum.
Quin plaer pensar-hi, en la casa intangible...


(Trajecte en tren des de Toulouse a La Tour de Carol, 17 d'abril de 2006)

dimarts, 22 de maig de 2007

EM SENTO OBSERVADA



Quan m’assec a la cadira de llegir, a casa, em sento observada. Cada dia, l’home em mira, amb cara de circumstàncies, des del balcó del veí (si fos des del meu, evidentment, m’hauria queixat). Hi és cada dia, tant si plou com si fa sol. No puc evitar mirar-lo. M’agradaria ignorar-lo, però és una presència inquietant que somriu ben bé de cara a unes obres il.legals, com si les beneís.
No us penséssiu pas que pateixo al·lucinacions. No: em refereixo al cartell electoral dels socialistes de Torelló, des del qual Miquel Franch fa una rialleta forçada a tort i a dret, des de tots els racons del poble.
Quan era petita, a casa dels meus pares hi havia un Sagrat Cor, amb el cor sagnant a la mà, que també em mirava així. Em feia por. Potser és per això que, ara, em molesten aquestes fotos gegantines dels candidats i candidates a l’alcaldia que t’espien des dels llocs més impensats. Deu ser un trauma d’infància, que en diuen.
Mireu, jo no votaré pas, a Torelló, perquè encara no hi ha cap llista de les CUP. Però la presència abusiva de fotos XXL dels candidats no me’ls fa més simpàtics; és ben bé al contrari.
M’agradaria més trobar-me’l passejant, en Franch, encara que no puguem estar d’acord en la majoria de temes. Però és que en Franch no passeja; si més no, no ho fa per Torelló. No me l’he trobat mai enlloc, fora de l’Ajuntament i dels actes oficials. Malament. Poca proximitat real, massa proximitat fictícia.
El candidat de Convergència, en Bassas, més aviat sembla que t’espiï, o que t’amenaci. Fa cara de pocs amics. Poca broma! No sé si la foto li van fer dret o no, però jo me l’imagino ben assegut a la poltrona partidista i interessada que vol recuperar. És com si ens digués: “Ei! Que jo ja hi era!” El calé és el calé.
Pel que fa a les dues candidates d’Iniciativa, el més lloable és que són dues, a la foto. No abdiquen pas dels personalismes, però ser dues en comptes d’un, ja és alguna cosa. Però no me’n refio pas. Ja hem vist com ens tracten, a Torelló: prefereixen els especuladors. I es deixen fotografiar amb en Saura, el Gran Repressor.
I el noiet d’Esquerra? És tan supersize, la foto, que si te’l trobes no el reconeixes, perquè de fet és més aviat menut. Quines ànsies! Pactarà amb qui sigui, aquest. El poder és el poder.
A la foto relativament petita, l’estanquer del PP té alguna cosa de malèvol, de rosegaire clandestí. No ho sabia, noi, que eres tan traïdor. No m’inspires precisament “confiança/confianza”. Serà qüestió d’evitar-la, la teva botiga.
Ah! I els lemes, excepció feta de la dreta més rància, no diuen res:
“Amb empenta” = “Nous reptes” = “Torelló ets tu. Tots som Torelló”=”Gent compromesa”. Absolutament intercanviables, com els cromos.
Del candidat fantasma, indesitjable i racista, no en parlaré. A aquest sí, que no el vull veure. Ni en pintura.

dijous, 17 de maig de 2007

Aire que no torna


L’alè de la mort, dolç i terrible, ens ha passat frec a frec.
Morir-se és deixar un respir inacabat, l’aire que no torna. I prou.
Com una rosa que perd l’últim pètal.
Com la gota darrera d’un xàfec urgent.
Som tan petits, tan fràgils. Tan breus...
Inspirar, expirar...Una vegada i una altra. Només som rellotges fets de pols d’estrelles.
Però els dies roden i res no s’atura: tampoc el teu alè inacabat, perquè ara ets terra de cirerer.
Miro el paisatge sense tu, Pere, el brodat de cada flor damunt l’herba tendra, i de cop ho veig tot vermell com en una foto fixa, penso: alè. Alè que no torna.
Miro el dibuix dels arbres tan ben retallats al cel, sento la fredor que ve, els núvols amb dits petits de pluja, i abraço amb mirada de sorpresa la florida de roses que no puc aturar.
Ara el record de tu és fet de terra efímera i arbres, de flors immortals.
Ens vas dir el nom de cada herba petita.
Farigola i herba blava diuen, ara, el teu nom.
Jonça i alls de bruixa diuen el teu nom i murmuren llegendes.
Les cireres verdes diuen el teu nom i creixen amb la tebiesa del sol i el miracle dels dies.
Les estrelles altes giravolten com un gran rellotge còsmic.
Gallerets i blats creixen dins del teu record, són el teu record.
La claror s’estimba pels rocams. Anem a casa potser vençuts, però som alè que torna: el penúltim pètal.
Senglars i gossos ploren els camins.

(Alpens, 16 de maig de 2007)

dissabte, 5 de maig de 2007

Palmira


Palmira: tens nom d’arbre vincladís i gràcil, nom de ciutat mil·lenària...
Casa teva, a la carena, és aixopluc i recer, hort i jardí on cabdelles la llum i en fas fruit, molt lentament: mongeteres altes, tomàquets de color de núvol encès, geranis sota l’escala, com un arc de Sant Martí domèstic.
Palmira: palmera, oasi. Repòs...
De la carena estant, Alpens és una estesa de teulades adormides, sanefa transparent de muntanyes, volta blava i alta del cel. De llevant a ponent, la llum de mel de cada dia s’enfila i es fon als marges, travessa la casa i t’encén els vidres.
Potser fa sol, fa vent, tramuntana esmolada. O fred, o plou, i els núvols són apelfats com la panxa d’un conill petit…Potser la claror és més tèbia, o més grisa, però els dies et fan garlandes als balcons, com collarets invisibles.
T’hi sabem, a la casa enfilada, com un far. T’hi sabem i t’hi volem, sempre a punt de fer-nos un favor, sempre amable.
Per molts anys, Palmira: mirada de nit serena, somriure blanc de lluna tendra. Amiga...

Alpens, 11 de setembre de 2006.

dissabte, 21 d’abril de 2007

El cor del poble és el forn de pa


El cor del poble és el forn de pa: al matí, al migdia o al vespre, tots i totes hi acabem anant, al carrer de la Placeta, i tornem a casa amb el pa olorós i tebi que a Cal Jolis han cuit durant les hores quietes de la nit, mentre dormíem i les estrelles eren enceses i altes.
Durant molts anys, dia rera dia, l’Assumpció va ser darrera el taulell, amb calma i parsimònia, dedicant-nos a cada un una paraula amable, a més del pa i la torna, o del pa i la coca, o del pa i les patates i el diari.
Durant molts anys, dia rera dia, l’Assumpció ens va obrir fora d’hora, si convenia, i ens va tractar com a amigues, com a amics.
Ara és hora de tornar-li una mica d’aquella amistat i d’aquella confiança. Hora de recordar-la i d'enyorar quan fèiem fer petar la xerrada si la trobàvem passejant, o asseguda al pedrís de la Fonda quan els captards vellutats de l’estiu ens convidaven a prendre la fresca.
Però ara ja no podem preguntar-li per les coses que no sabem, i els temps que no vam viure...
Quan som nens, i quan som joves, no ens ho acabem de creure, que els anys passen de la mateixa manera per a tothom. Ens sembla que només fem passets de pardal, i tenim tanta pressa de fer-nos grans que passem per la vida sense adonar-nos de la meitat de les coses...Després, quan els nostres fills creixen, veiem en ells una mesura molt més clara dels anys passats, dels anys que no s’aturen.
Però és amb els néts i amb els besnéts, quan tenim temps d’aturar-nos una mica i veure’ls créixer; quan tenim temps d’escoltar-los.
L’Assumpció ens va regalar, sempre, un comentari amable, un somriure: amistat i confiança.
Per sort, des del cor del poble, des del forn de pa (que és com el ventre tebi d’una mare), algú vetlla encara en la nit, algú ens hi espera.
És hora d’agrair-ho.
Gràcies, Assumpció, per tantes hores de feina; gràcies per haver pogut trobar-te cada dia, com una fita, com una referència en els nostres camins d’anada o de tornada.
Desitjaríem trobar-te encra, carretera amunt, o carretera avall, o al pedrís de prendre la fresca, molts dies, molts captards. Desitjaríem trobar-te esperant que arribin els teu néts, o el Josep o el Joan o l’Antonieta, els teus fills. Ajudant la Conxita, veient créixer els teus besnéts...
Et recordarem, Assumpció, i gràcies de tot cor per la teva acollida de cada dia.

dijous, 19 d’abril de 2007

ENS HO PASSEM MOLT BÉ


Quan va néixer el meu germà petit, en Lluc, a casa meva tots es van trastocar, poc o molt. Vull dir que tot va canviar. Ningú no em feia cap cas, a mi: tot eren regals i més regals per a aquella coseta petita i ploranera del bressol: colònies, sabons, i coses així. Podria anar ben net durant tota la vida! Però també li portaven ninots de roba molt divertits que ell ni es mirava, és clar, i que a mi m’haurien fet prou il.lusió. Però no se’ls va pas acudir, de portar-me’n cap. Cap ni un. La mare deia que també serien meus, però jo no ho veia gaire clar. I això que els meus ninots ja eren tots espellifats, de tantes excursions a la rentadora com havien fet.
La mare anava atrafegada una cosa de no dir. Es veu que els nens petits han de menjar cada tres hores, dia i nit: una mica del pit i una mica amb biberó; i han de fer el rotet, i es passen la vida fent caques i pipís i baladrejant, que se senten d’una hora lluny, tan petits com són.
- I quin reiet més rebufó! –li deia l’àvia, i li feia tot de ganyotes estranyes.
Jo, francament, no sé pas què hi veien. Era lleig, de debò: pelat com un meló i arrugat i vermell com una pansa. I ni et mirava, ni reia, ni res. I jo que em pensava que hi podria jugar!
- Ara sí que hauràs d’ajudar la mare! –em deien, xafarderes i sol.lícites, les veïnes – Quants anys tens? Sis? Ja ets tota una doneta!
- Ja has caigut de l’escambell, Júlia! –em va dir una altra. I jo no tenia ni idea de què volia dir.
Van ser uns dies molt estranys. Sort del pare, que no anava tan enfeinat, i que em portava amunt i avall amb el cotxe com sempre, i m’ensenyava a anar amb bicicleta.
- Ets la meva nena preferida! – deia - . I jo ho trobava ben natural.
Però en Lluc, el meu germanet, va anar creixent. El pesaven cada setmana, no sé per què, perquè amb mi no ho feien pas, i sempre s’havia engreixat. Semblava una boleta. Si li acostaves un dit a la mà, te l’agafava fort, i no et volia deixar anar. Va aprendre a mirar. Un dia, em va mirar i va riure, i vaig córrer a dir-ho a la mare.
- Què dius, ara? Ha rigut? No pot ser!
Però sí. I tant! I també sabia dormir tota la nit, en Lluc. Es veu que ho han d’aprendre tot, quan neixen. No saben ben res.
La mare em deia que li havia de dir coses, així coneixeria la meva veu. Jo no sabia gaire què dir-li, però ho anava provant. Era com jugar amb un nino, però més de debò. Només que no hi podies jugar, quan dormia. No era com si fos teu. Havies de demanar permís.
Vaig fer set anys. “Set anys són molts anys!”, va dir el pare, i em van regalar un pastís molt gros amb espelmes de llumineta, d’aquelles que es tornen a encendres soles i et fas un tip de bufar.
- I en Lluc? Quants anys té? – vaig demanar, i se’n van riure, perquè només tenia mesos. Vuit, es veu. Però els mesos no es celebren.
Quan va fer l’any, sí. Li vam fer un pastís petit, amb una sola espelmeta, i se la volia menjar. No entén res: s’ho fica tot a la boca. Quan m’agafa la mà, també la vol tastar. La vaig haver de bufar jo, l’espelma.
Llavors, un dia, la sorpresa:
- Què et semblaria, Júlia, si posàvem el llitet d’en Lluc a la teva habitació? S’hi ha d’anar acostumant...
No em va fer gaire gràcia. Si l’habitació és meva... I si plorava, a la nit? I si em remenava les joguines?
I sí, que me les remena. Em va espatllar una nina i tot. Però també és divertit. A vegades, quan no es vol quedar sol, la mare el posa al meu llit, i jo m’estiro al seu costat i no em vol deixar marxar. Llavors faig veure que dormo, fins que ell s’adorm ben adormit.
Ara ja té cabells, molt rossos, i li agrada que el pentini.
Però, a més a més, li he ensenyat un joc, ara que comença a parlar. Ell pregunta:
- Qui hi ha?
I jo contesto:
- El llop, que se’t vol menjar! –i llavors li faig pessigolles a la panxa, i xiscla i riu. La mare diu que cridem molt. Però ens ho passem molt bé.

divendres, 13 d’abril de 2007

Tot el temps del món


Està ple de gom a gom. Sento l’escalfor humana al meu voltant i, malgrat la calor, em fa companyia. No sé fins a quin punt els sentiments de la gent són de debò –potser més d’un està pensant ara mateix en les lletres del cotxe que encara no ha pagat, o en la pel.lícula d’aquest vespre- però en general es respira una familiaritat confortable, una escalforeta que diu: som aquí per un mateix dolor. Miro al meu voltant: homes, dones, molts cabells blancs, calbes rotundes, calbes incipients. També cabells arrissats i rossos de perruqueria, cabells amb grisos tot just insinuats. Però totes les cares em miren amb respecte, amb confiança, com dient: ets del nostres. Compartim el teu dolor.
Les cançons, són les de sempre. M’emocionen. Amb les primeres notes, sento ja la petita estrebada ràpida de la pell de gallina als braços, la tibantor a la pell del crani. M’agrada que no canviïn. Jo no canto mai –no en sabria- però m’arriben al cor com un doll de llum. I penso en tu, que has mort, que ets la protagonista de les cançons, de les flors, la receptora de les llàgrimes, la causant del dol...quina sort que tens! Avui hi ha molta gent. Devies ser algú important, devies tenir molts amics. Veus, mentre vas ser viva no ens vam conèixer; segurament eres la dona d’algú, segurament no m’hauries volgut conèixer. Però ara sóc al teu enterrament, i t’enyoro en silenci, ploro sense vergonya i penso que sí, que hauria sabut estimar-te. Avui mateix, amb aquest sol tan tebi, hauríem pogut fer una llarga passejada seguint el riu; t’hauries abocat a la barana del pont i jo t’hauria agafat de la cintura: “compte!”, falsament alarmat, just un pretext per tocar-te, malgrat els teus cabells blancs i els anys escrits a la pell que t’han fet la mirada tan dolça...
Ara el capellà parla de tu. Bé, per descomptat. “Una bona dona”, “una esposa fidel”, “una mare exemplar”... Bah! Xerrameca. Tòpic rera tòpic. Jo sí, que t’estimo de debò. M’haurien de deixar dir tot el que em vessa al cor, aquesta allau de tendresa inútil serviria, avui. El teu vidu tornaria a casa pensant que havies estat molt millor. Potser no se n’havia acabat d’adonar, ja se sap; els anys esmussen les emocions, les tornen arrodonides i estèrils com còdols de riu. Els teus fills lamentarien tantes ocasions perdudes en què et podien haver conegut: una dona, no només la mare sempre a punt.
Si em deixessin dir!..Ara, la pau. “Doneu-vos la pau”, diu el pallasso: m’agrada, això. Encaixo cordialment, entusiasta, amb tothom qui tinc a l’abast, a dreta i esquerra, al darrera, al davant,i per ganes els abraçaria i tot. Sento el tacte de les mans humides, de les càlides, de les mans eixutes i de les lànguides, com peixos morts. Tant se val: tots són els meus, els nostres amics.
Gràcies, sí, vull un recordatori. Veus? Ara ja sé el teu nom, i m’agrada. “Marta”. No podia ser altrament. Avui el cel és de vellut, diu el teu nom als quatre vents. Quin gran dia per morir, Marta, quina cerimònia tan bonica en aquesta església tan ben posada, al cap del pont, aquest pont tan majestuós i tan alt. Et recordaré. Et duré al cor i t’agombolaré, parlaré amb tu fluixet, t’explicaré el color de cada tarda, i cada olor de cada dia d’aquest estiu encara tan verd, tan ufanós.
Potser la gent no m’entendrà. A vegades em miren malament, saps, i llavors m’adono que estava parlant i gesticulant sol, o potser amb algú com ara tu, Marta. Algú a qui podia haver estimat. No en facis cas, si ens miren malament. Arrepenja’t al meu braç; compte amb aquest graó, que no ensopeguis. Fa temps que ja no em preocupo de si em miren o no, o de què duc posat, perquè accepto les mirades, el fred i la calor i la pluja i la neu com a regals que em diuen que sóc viu.
Duré el teu record embolicat a la seda de la mirada que no em poden prendre. Un mort és millor que un viu, t’ho juro, deu vegades millor. Sé que m’escoltes. Jo també sóc una mica mort; no gran cosa, encara no del tot, vaig tirant. Em fan mal els peus, sovint...
T’estimaré dia i nit, fins i tot quan els teus comencin a oblidar-te, que ho faran, empesos per aquest dia a dia tan bèstia que s’han muntat: pagar la làpida, els serveis funeraris, les flors de debò; després les flors de plàstic, la missa de cada any, potser una nota molt petita a la premsa...i el no-res. Es pensaran que ja ets només un munt d’ossos i després ni això, no hi pensaran.
Però no t’espantis. No pateixis. Jo t’explicaré puntualment cada petita alenada de vent, i les flors que es desclouen, i les flors que es tanquen. T’explicaré les estrelles tan altes de cada nit, i el seu viatge rodó de llevant a ponent, o la lluna amb quatre cares, com una màscara de Carnestoltes-fredes-tira-pets-a-l’olla. Vindré cada dia al pont on, avui, t’he conegut. Mira que n’és, d’alt. Fixa-t´hi: és una meravella, l’aigua. Un miracle. La sento a la pell. La miro, i sóc ben endins d’aquesta mirada, potser un peix de color de roca, o un sabater de potes ingràvides, o un còdol llis amb vellut de molsa...
Estàs cansada? Ja callo. Ja ho sé, que xerro massa, però no me’n sé estar. Estic tantes hores sol... Reposem. Seu aquí, veus? Tens raó, no cal dir res més. S’hi està bé, agombolat amb la sentor del ciris i el resclosit de pedra humida dels segles al ventre fresc d’una església alta, o al marge herbós de l’aigua que mai no es repeteix. Escolta, olora. Plora, si vols, ja ens coneixem, no hi fa res. Llepa el silenci com si fos un pinyol àcid i ensalivat de pruna groga. Perquè tenim molt, molt de temps.
Tinc tot el temps del món, Marta.

dimarts, 10 d’abril de 2007

Casa d'entrar i sortir


Portes: velles, molts velles; n’hi ha alguna que és gairebé un parrac de fusta, suspès de miracle de les frontisses. Portes on el temps, tan esquerp, s’ha amansit...
Conviden a entrar-hi. Potser darrera només hi ha el buit amb olor de resclosit: un aire negre on les aranyes escriuen i reescriuen les hores entre biga i paret. O un rebost amb patates grillades i oblidades, àvides de terra humida.
Però també hi ha la porta blava i lluminosa, que dóna a un pati empedrat i solell: llum de sol i de mar i de roba estesa...o la porta amb dents d’obra vista, vermelles, que et fa passar a la cuina olorosa de patates amb llorer: amb un foc a terra centenari d’olors gravades a la pedra ennegrida.
Finestres: velles, molt velles; n’hi ha alguna que és només un forat a la paret corcada del temps...
Conviden a sortir-ne. Carrer enllà, potser només hi ha més parets i més finestres, cadascuna amb l’heura enfiladissa que arrela a les esquerdes engrunades. O un horitzó obert de muntanyes amb la vessant vinosa dels faigs d’hivern.
Però també hi ha la finestra de color d’oli d’oliva: amb verds de geranis o de petúnies, clapada de flors. Costa més de sortir-ne, perquè la claror hi entra matisada i endolcida: passa del groc del migdia al lila del captard com si no gosés; de puntetes, i s’estén amb parsimònia als llençols tebis d’un llit desfet.
Finestres amb el paisatge calcat als vidres com una pell, indestriable; portes amb el temps que hi grinyola com un gat esmunyedís.

dimarts, 27 de març de 2007

Suport a Núria Pòrtulas


L’Assemblea vigatana de suport a Núria Pòrtulas us convoca als actes següents:

Cada dimecres: A les 8 del vespre, concentració davant del local d’Iniciativa per Catalunya (carrer Morgades, Vic)

Dijous, 29 de març: A les 7 de la tarda, acte informatiu a l’Aula Magna de la Universitat de Vic.
Hi intervindran: Benet Salellas, advocat.
Miquel Pòrtulas, germà de la Núria.

dilluns, 26 de març de 2007

CASA DE COIXINS I PEDRETES



La casa de coixins es fa quan estàs a punt de fer set anys. És clar que també s’ha de fer un dia núvol, sense pluja i sense sol; un jorn d’aquests que semblen suspesos entre el dia i la nit, i que destil·len una claror tènue, de seda grisa o d’aigua oculta: llum de tauleta de nit.
Llavors, fas l’estesa de coixins al terra del menjador de casa l’àvia (a casa de la mare no, que et renyaria!) i després t’hi ajeus una estona i somies que la casa és només teva...
Si fa sol, però, fas una casa de pedretes al bell mig del bosc, i és com un plànol: l’entrada, el menjador, el dormitori...Aquesta casa pot ser compartida, de fet és un joc; però de tant en tant algú no respecta les normes:
- No s’hi val! Has entrat travessant la paret, i havies d’entrar per la porta!

dilluns, 19 de març de 2007

Homenatge


Demà dia 20 de març a les 20:00 a la Nau Ivanow (C. Honduras, 30,Barcelona - parada metro Sagrera)

Es retrà homenatge a la periodista russa Demà dia 20 de març a les 20:00 a la Nau Ivanow (C. Honduras, 30,Barcelona - parada metro Sagrera)
Es retrà homenatge a la periodista russa Anna Politkòvskaia i a la poetaYael Langella.

Per a més informació sobre l'acte:


dissabte, 17 de març de 2007

Els meus morts


Els meus morts tornen, cada primavera. No és res molest, sinó tot al contrari: un bon dia, l’aire suau em tiba, com si fos l’arc d’una fletxa interna, i llavors surto a gaudir de la solitud acompanyada.
Els meus morts floreixen als marges, humils com la ravenissa d’olor de mel i la violeta petita, o agosarats com una oreneta viatgera. Em diuen que hi són, em diuen qui són. Em diuen que jo també sóc ells, i fem petar la xerrada.
No és res transcendent. Si els dic que tinc gana, em diuen que ja no mengen; si els dic que tinc son, em diuen que dormir és perdre el temps. De fet es riuen una mica de mi, perquè m’he d’aturar a cada porta i no puc travessar parets...
Però ens entenem força bé. Vénen sempre, cada any, i jo els espero.

dimarts, 13 de febrer de 2007

CIRERER





El cirerer, isolat i vell al mig de l’hort de cols arrugades i grises, o ben nu al capdamunt d’un marge d’herba rossa, amb la tardor es torna aristocràtic, melangiós, medieval; d’un vellut vermell de sang presa, la capçada, esponerosa, podria ser la casulla d’un bisbe, o el cortinatge feixuc i polsós d’un palau.
Les fulles vermelles del cirerer moren lentament, malaltes d’enyor de les joies perdudes.

diumenge, 11 de febrer de 2007

ARBRES CAIGUTS

Em desperta el soroll insistent d’una serra elèctrica. “Què deuen fer”, penso, encara mig adormida. M’aixeco a mirar per la finestra, i el que veig m’esgarrifa, no pot ser, veig com cau la gran branca desmaiada molt a prop, com si des de sempre fos una cosa morta.
Un avet ja no hi és. Tallen les branques de l’altre, una a una, com si fossin de mantega, irreals i sense pes.
Em vesteixo amb el soroll estrident que no s’atura, el mitjó no vol entrar, no pot ser! Miro, van deixant l’avet reduït a un tronc i la serra puja, puja. Les branques verdes, al terra, fan un gran feix inert.
Les branques, tan poderoses, que agombolaven la neu com un bressol, avares de la blancor intocada...
Truco a l’ajuntament : encara no hi ha ningú, truqui després, senyora. Després serà massa tard, els dic...
Els avets van anar creixent, i no me n’adonava. Com passa amb els fills. Quan eren petits, espiaven el vol curt dels pardals de branca en branca, eren nens i un bon dia se’n van i ja no ho són.
El segon avet, ara, és un tronc ple de ferides que té alguna cosa de nuesa humana. El que fan ara, els dos homes ficats a la cistella alta, és anar-lo tallant a trossos: mentre l’un serra, l’altre aguanta, i llavors deixa anar el tronc damunt el brancam retut.
El cafè es vessa, apago el foc. La cuina és plena d’una llum crua, que ja no matisa cap verd. Surto al terrat i miro de cara els dos homes que no paren, el tronc ja és molt petit i ara puc sentir l’olor de saba de la fusta verda, de la fusta viva.
Sempre havia mesurat el vent per la gronxadissa dels arbres: la dansa de les branques abraçant el tronc, les sacsejades furioses, el desesper de les nits.
Entro per no veure-ho més, surto perquè no me’n puc estar. Impotència i ràbia!
A vegades venien les garses. Quan sentia el seu crit enrogallat i curt, sortia a veure-les: sovint eren dues, que volaven curt de les branques a les teulades, blanc i negre efímer.
La meva néta comptava les pinyes. Les verdes, primer.
Tot ha acabat, amb una rapidesa de vertigen: branques i troncs a un contenidor, i només la doble ferida rodona a la terra. Soques encara humides, arrels descalçades, com si ploressin.
Un dels homes esmorza, ara, al peu dels arbres caiguts. Mira un moment amunt i em veu, dreta i mirant els arbres invisibles que només seran en el record: em veu i torna a ajupir el cap.
De la tanca de les obres, han desaparegut les lletres vermelles que eren el nom del depredador.

divendres, 9 de febrer de 2007

Suport a Oleguer Presas

MÉS DE 5.000 SIGNATURES DE SUPORT A OLEGUER
Arran de la decisió de Kelme de rescindir el contracte amb el futbolista Oleguer Presas per la publicació de l'article 'La bona fe', VilaWeb ha llançat la campanya Kelme m'ha perdut com a client, que inclou un formulari per a enviar un correu signat a l'empresa Kelme amb el text 'Crec que han atemptat contra la llibertat d'expressió. Han perdut un client'.
Kelme manifesta que ha pres la decisió de rescindir el contracte amb Oleguer per 'les recents declaracions' expressades pel jugador, val a dir: les de l'article 'La bona fe'. La companyia diu que 'defensa els drets de la llibertat d'expressió i de lliure pensament', i que la vinculació amb Oleguer es basava en criteris 'únicament i exclusivament esportius'. En el seu article, publicat ahir al bloc de la Koordinadora d'Osona kontra la tortura, a Directa i reproduït per Berria i VilaWeb, Oleguer comentava uns quants casos judicials recents, entre els quals el de De Juana.

Podeu signar a:

http://web.partal.cat/oleguer/

http://desdosona.livejournal.com

dimecres, 7 de febrer de 2007

CASA EN SILENCI

Amb el líquen groc arrapat a la soca com una crosta, el saüquer, vell i sofert, guarda la casa i cabdella les hores blanques de les flors perdudes. Raïma petits minuts verds al capdamunt de cada branca estrafeta i torta, plena de nusos.
La cotxa fumada, negra i inquieta, petita com un glop d’ombra, hi té un recer segur. Des de la finestra veig com saltirona de branca en branca. Gira el caparró fosc, mou la cua de foc com una escombra i, quan alça el vol, la desplega amb la meravella efímera de les plomes ataronjades, com una papallona o un vano o una flor de llum.
Penso que avui l’he vista aviat. D’alguna manera, sento que amb aquesta cita he sedassat les hores d’aquest matí de solitud perfecta, i torno sense recança al ventre fresc de la casa en silenci.
A fora, gairebé assegut al marge, el saüc sense esclat guarda al davantal de la falda verda el cabdell madur, com una àvia filadora i lenta.

divendres, 2 de febrer de 2007

ROURE VORA EL CAMÍ DE CABRERA


Com un gran canelobre de molts braços, el roure encén una a una les branques altes amb el sol baix i la ventada que escombra els núvols blancs cap a llevant, darrera el decorat de cartró acanalat de Cabrera.
El foc verd tremola damunt el camí ombrejat. Miro els farbalans de fulles arrissades i la bonior del mosquits travessats de llum.
Cau des de molt amunt, ampla, la tarda. El sol i el cel es tornen de vellut. Penja una branca morta i nua com un dibuix d’hivern enmig de la ufana, i el cor en pateix.
Ningú al camí. Dilluns. Les papallones no ho saben.

divendres, 19 de gener de 2007

Les paraules són cantelludes


Les paraules són cantelludes, amb arestes inesperades, contundents: diuen més del que volies dir. O toves i arrodonides, planes, gastades: diuen menys del que sents, molt menys...
Així i tot, de tant en tant algú en treu espurnes, com si fossin meteorits vinguts d’un més enllà ignot: i en aquelles paraules s’emmirallen homes i dones durant anys; les manlleven per a dir-se l’amor, per a plorar els morts i la fugacitat del temps...
La resta dels mortals carretegem amb paciència els malentesos de les paraules traïdores. Sort en tenim dels gestos i les mirades, dels somriures i els silencis de vellut.
Quan algú s’arrisca a escriure, però, tot això fuig. El que és provisori pot semblar durable; el que és sòlid pot dringar com si es trenqués en mil bocins...
I, així i tot, l’impuls que porta a escriure dels sentiments ha de néixer per força d’una deu molt fonda: d’un dolor molt soterrat o d’una alegria ben viva, perquè escriure sempre és una lluita sorda i solitària: com arrencar l’arrel de l’aigua en un erm eixut.
Cal felicitar-se, doncs, cada vegada que algú, amb sort diversa, intenta l’aventura. Perquè els manaies del poder, des de sempre, han provat d’atreure’s els escriptors, els pintors, els artistes...per tal de fer-ne bufons fidels, servidors i esclaus: traïdors. Massa vegades se n’han sortit, i massa sovint el suposat hermetisme de la literatura amaga la traïció o el no-res.
Endavant, doncs, contra el silenci que ens volen imposar!

diumenge, 14 de gener de 2007

CASA AMAGADA


La calor, com un gran globus invisible, pesa damunt els boscos, mossegada sense èxit per un lladruc llunyà i repetida per les esquelles invisibles.
Ara, però, un bri d’aire remou les branques baixes d’un faig casolà, empeltat d’heura i carregat de fages aspres (com nusos de sol que pesen a cada entreforc de fulles encegades).
El globus d’aire calent es gronxa a poc a poc, i ara el faig domèstic mormola molt fluixet una cançó de bressol antiga que adorm la set de les falgueres i atura el camí de pols de la marga engrunada.
La cançó va i ve a poc a poc, sedosa d’ombra i de llum filtrada. Una sola fulla (una sola nota) tapa i destapa tota una finestra; una sola branca escombra la teulada aclaparada.
Pesa l’estiu. Pesa la tarda. Penso camins perduts.
El faig canta.

divendres, 12 de gener de 2007

FAIG EL QUE PUC


No em puc moure. Així i tot, cada matí, quan noto a la pell l’escalfor del sol (la petita, única, i renovada tebiesa), penso que sí: que sóc viu, que tot està bé. Faig el que puc per creure que cada dia és nou. Respiro l’aire que m’era destinat i reservat des de milions d’anys com si fos el més preuat elixir, i torno a meravellar-me.
Vull meravellar-me. De la claror d’una estrella pretèrita que sembla present: de la mort que sembla vida, de la vida que només és una mort latent.
Però, si us he de ser sincer, els petits gestos quotidians també em fastiguegen, a vegades, engolits per una nàusea que intento dissimular, que provo de no creure’m. Em cansen les coses molt vistes (o potser em cansa la mirada) i em deleixo per la més mínima de les novetats: la piuladissa propera d’un ocell que no reconec, o el dibuix i el color fugisser i inèdit d’un parrac de núvol...
Ser viu és una cosa estranya: mai no ha acabat de sorprendre’m. Ser viu i saber-ho, ser viu i no saber-ho: com s’entén? A vegades, la consciència de la vida em sembla un regal immerescut: com ser al mig d’un mar ignot sabent que pots atènyer alguna riba; però hi ha dies en què penso que pensar és una tortura refinada i cruel.
Perquè, per què no es pot parar, de pensar? Potser seria millor ser una pedra, ben plana al fons d’un pou, plena de verdet, veient només el cel rodó i canviant com a única veritat i horitzó; o un còdol arrodonit i arrossegat aigua avall dels dies: un còdol que encaixa exactament amb el llit del riu que encaixa exactament amb el vessant de la muntanya que encaixa exactament amb la serralada que...és tot un trencaclosques, només? O un joc de nines russes grandiós?
Sóc vell i xaruc, tot pell de crosta, escorça dura. Però encara sento amb nitidesa les petites remors que amb els anys he après a destriar: el petit escàndol dels grills, el fresseig nerviós dels conills porucs, la cançó de poques notes dels ocells (com si fos escrita en un pentagrama escolar), les petjades reposades d’una vaca grossa de color i de sentor de terra. O el vent: inconstant, voluble, mentider...viatger. Potser ple d’una saviesa estranya, que jo mai no podré atènyer. Vent esmolat del nord, escombranúvols, o vent humit de llevant, amb dits inflats de pluja...
O el foc. El vaig sentir molt a prop una vegada: el foc, la mort. Avançava implacable, com una tempesta letal, aliat amb un vent de ponent ressec i traïdor. Udolava i reculava, i es tornava a menjar l’aire, com un tro que no s’acabés. Es va pondre el sol a migdia, vermell com una ferida oberta. Queien volves de cendra, com si la mort nevés, i tot girava indefens dins del remolí...Les guspires volaven i abrandaven el cel, els cors. Perquè el temor era desig, també: de morir, de travessar la frontera. Em vaig voler quedar, vaig voler fugir. Llavors vaig saber, ja, que tinc els peus (i potser el cor) de fusta.
El foc va passar de llarg, però em va deixar una fonda ferida inesborrable, un grumoll espès de tristesa.
Va tornar l’aigua. La desitjava tant, que vaig viure una glopada de dies sense preguntes, escoltant àvidament el soroll petit i rodó de les gotes esparses, primer, com si fos el tic-tac d’un rellotge vacil·lant o el batec d’un cor indecís...però que després queien seguides, amb un plor desfet de cabells de noies fent l’amor de nit. L’aigua m’omplia voluptuosament, amarava els meus somnis de desitjos i records: rieres revingudes, sallents impensats abocant l’aigua sense brides roques avall, gorgs de placidesa misteriosa, peixos de llum, sabaterets de quatre potes caminant damunt la pells dels bassals dels ulls, libèlules de colors impossibles obrint i tancant les ales dels instants...!
Tot està bé? Qui sap. L’alegria i la tristesa se m’han barrejat tan endins, tan íntimament, que ja no puc saber-ho. De vegades voldria, encara, que algú m’estimés: senzill! Però potser ja no ho vull amb prou força i ni recordo d’esperar-me, de desitjar-me.
Simplement em desperto, cansat, cada matí, sento el batec imperceptible que em recorre les venes, i llavors els malsons o les tendreses enyorades de la nit reculen per deixar pas a una lenta onada de records.
Recordo la mà. Llavors jo encara era molt jove, tímid i inexpert. La mà de la noia que em va acaronar, un dia, i que era tendra i fràgil i feia olor d’albada... La noia que es va asseure al meu costat, sense dir res. Com un miracle. Llegia. Jo l’abraçava just amb l’ombra, també en silenci. Callàvem. No era res involuntari: callar pot tenir la força de tot un món comprès i compartit. Mentrestant, el sol i el vent i els núvols feien i desfeien el seu calidoscopi secret mentre jo i la noia vivíem dintre d’un mateix desig, tan dolç que s’acomplia en ell mateix, que aturava el temps...
Però allò només va durar un estiu. Ella venia tant si feia sol com no, i jo l’esperava hores i hores: absort, pacient. Però va arribar el fred i ja no va tornar.
Recordo com la vaig enyorar, un dia de tempesta. Jo bevia l’aigua amb avidesa i recança alhora: em sentia ple de vida, net; però també patia la seva absència, i tanta vida no compartida em feia un mal intens, potser un dolor en el fons feliç, perquè era ben conscient que encara tot era possible. I em sentia feble i poderós.
Però ja us dic, es va acabar l’estiu. El temps, aparentment aturat, havia caminat per dins de la nostra insconsciència, com un corc; havia minat l’alegria, ensorrat la confiança.
Van començar les fastuoses postes de sol rogenques, liloses, enfredorides. Els capvespres de tardor són una orgia de colors perquè tothom s’enyora. Ho vaig saber llavors: la tristesa és un devessall de llum desaprofitada; sense ombres, plana: un llibre sense paraules, una música sense so, només imaginada dins la febre. El record de la noia, tan càlid i tan punyent alhora, m’omplia la pell de vermells irats, d’esclats impensats de joia groga, de dolors de cendra.
Hge viscut en solitud, després, passant d’una mà a l’altra la sorra inabastable dels dies amb la il·lusió d’un passat, d’un present. Però tot és futur, és a dir: res no és encara. Vola un ocell i el miro intensament, però en miro un altre i me l’esborra, i el perdo. Veig una formiga, puc distingir-ne les sis potetes exactes, però vénen les altres, la corrua, i la corrua ja no és la formiga. I jo mateix? Sóc el d’abans, el d’ara, el de demà? Em vaig adonant que res no és. Repapiejo.
També sempre el mateix horitzó, em semblava. Em pensava que sabia el nom i la posició exacta de les muntanyes; que interpretava correctament els blaus de pissarra de la llunyania i el paper de fumar de la boira i les distàncies; o la llum vincladissa del paraigua de sol que em torna els ulls verds i transparents...
Però avui ho miro tot i no ho reconec. No em reconec. Tant de temps viscut, i no sé res. Penso: “muntanya”, i la paraula arriba que no és res, només una engruna de cosa imaginada.
Giro els ulls endins i enterro el cor a les arrels dels dies. Medito. He vist néixer i morir tantes papallones efímeres, que ja no sé si són flors que volen o insectes amb arrels. Potser les muntanyes són núvols i jo em pensava que no es movien. Potser les roques no pesen, o les noies són de pedra i les roses de carn!
Han passat dies o anys? No ho puc dir. Només sé que avui em sento vell, amb mans de fusta i peus ancorats per sempre. Per què encara sóc aquí? O aquí i allà també és un miratge, com el passat i el present?
Potser em va faltar embranzida. Qui sap si les òrbites dels amors i els desamors només es troben una vegada dintre el buit estel·lar, dintre el temps que no és. Em va fer por fugir, dissoldre’m en el futur i perdre les arrels que m’ancoren a una petita placidesa? No ho sé.
He desaprès la solitud. No hi ha molles de pa al camí de tornada: el conte del Cigronet és mentida. Se les han menjades els voltors que em roseguen el fetge que creix i creix absurdament. Han tocat les dotze de la nit i he perdut la sabata de vidre, o potser la Ventafocs només era de cristall i al mirall de la madrastra es fon la neu i la tristesa inunda torrents, rieres, rius plens de deixalles, inhòspits.
No sento ni la rosada de la nit. Massa pell de crosta, massa escorça. La lluna gira i gira, però mai no sé ben bé com és. Em pensava que estava bé; que no volia moure’m, i que en tenia prou amb un record que potser no va ser i amb el menyspreu displicent d’un vent busca-raons i rondinaire.
Ara voldria anar-me’n. Refer el camí, tornar al ventre matern, recomençar. Sóc la mateixa llavor que era? Em podria engiponar unes ales de cera i fondre’m ben a prop del sol, si de debò ho vulgués...Però potser ja és tard.
- Per què no em puc moure?
- Perquè ets un faig – m’ha dit, sarcàstic, el vent rodamón que no té arrels.

dijous, 11 de gener de 2007

NO SERÀ RES (AIRE) (8)




- Saps, iaia? L’avi d’Alpens, el de la iaia Pepeta, es va morir, com la meva tortuga.
- Sí, Lídia: estava molt malalt.
- I per què no el van curar...?
Callo i miro de distreure’t: collim pedretes, mira quina flor, quina formiga...! Perquè no hi ha resposta per a la mort, Lídia, petita meva: és l’aire que se’ns en va, l’aire que ens falta. I nosaltres potser només som petites engrunes amb la llibertat de poder triar; amb la servitud d’haver d’escollir. Triem solituds i enderrocs d’absències, o potser la solitud ens tria a nosaltres amb l’abraçada freda, o triem companyies impossibles, o volem sempre més del que ens pertoca.
La flor només pot ser flor, però sap acollir el pol.len que pot fecundar-la, que ha de ferir-la. Moren sense enyor els pètals vora les llavors alades, es colguen lentament les fulles mortes vives.
Avui, ara i aquí, em sento ben just mirada damunt els camps, terra tèbia i suavitat d’herba sota els peus nus, el brunzit que puc escoltar, el bri d’aire que desvetlla desitjos oblidats.
Sóc el gall que canta ben lluny també per a mi, el penell mort que gronxa, la papallona de colors impossibles, el moment que no puc deturar. Sóc el rastre de cargol d’un dolor dolç i remot, gairebé joiós; i el lladruc d’un gos, i la corretjola oberta com un calze d’encanteri, o la silueta llunyana d’un home a la carena, com un arbre viu que caminés.
Sóc Cabrera al lluny, un dibuix precís de muntanya grisa que la calitja torna transparent. O la garsa que vola curt arran dels camps, i el grumoll de marga calenta que s’engruna als dits, els arbres quiets que broden sanefes d’ombra als camps grocs, el migdia abaltit.
Sóc el Montseny de paper de seda contra el cel blanc, l’olor verda de la sajolida, la lluna invisible, les estrelles sense llum i sense nom. Sóc les cases mudes, el silenci dolç i el mal de cap boirós d’una nit amb tequila i música vermella. Sóc l’escarabat petit a la sabata buida, el camí de formiga a les òrbites obscures, el dia com una pell girada a la jaqueta de les nits.
Sóc vós, pare.
Sóc tu, Lídia.
I vós i tu i jo som un dolor petit, som una joia viva: com una punta de brasa encesa sota la cendra del foc adormit.
Una mica de brasa encesa que qualsevol glop d’aire pot revifar.




“No serà res”, volia pensar encara, mentre el cotxe em portava cap a l’hospital, cap a vós. “No serà res”, volia pensar, pensava tossudament. No serà res, no podíeu pas morir! Mai. Jo no tindria cap lloc on tornar, pensava amb un egoisme impúdic i infantil, on podria encabir tots els records?
El cotxe semblava una carcassa molt feixuga: els semàfors vermells aturaven la vida a les cantonades.
“No serà res”, pensava encara, encallada com un còdol de riera dins el fang d’aquestes tres paraules.
MORT: substantiu, verb, adjectiu, crit: paràsit absurd que nia traïdorament sota la pell, líquen arrapat a la llum de cada albada que es dreça, feixuga, damunt les despulles de la nit. Alè, aire que se’n va.
La mort: una gran ferida de llamp inesperat escorça endins de l’arbre estàtic i indefens que som tots.
És una idea estranya quan no ens toca de prop, i encara més irreal i insuportable quan s’endú, d’una revolada definitiva, algú que era tot un món dintre el nostre món.
Llavors, amputats i sagnants, volem creure que no es moren, els records. Mirem la cadira buida, pensem: “Avui fa tard...” i l’error de la memòria ens esgarrifa, perquè no arribarà mai més.
Sentim els minuts aturats i inflats com atzavares sota un pont derruït, i ens habita l’absència com una gran plaça nua i sense nom darrera la paret dels ulls.
Mort, quina paraula! Estic segura que en algun diccionari vell, oblidat i perdut a les golfes de la memòria es defineix així: voltor que plana a l’aguait dels records que s’obliden. S’alimenta de la carn perduda de les petites històries compartides, de les promeses ingènues, de les paraules dites i del silenci ple de crits de les paraules només pensades; de la tendresa oblidada dels gestos, de la infinitud esvaïda de les nits, de la cendra irremissible de les mans, dels presents inhòspits i cantelluts, dels dolors que cremen com ganivets de foc.
Mort: voltor que plana sobre els nostres caps, molt amunt...mentre nosaltres, petits i irrisoris, ben avall, mirem les flors absurdes que esclaten, sentim la cançó inacabada dels grills, veiem córrer els núvols canviants i ens aclaparen les nits i els dies girant-se sense parar, com un mitjó estès a l’eixida del món.
I la mort enorme, cràter o voltor o una gran roca ingràvida de Magritte, estrafeta, que sura absurdament damunt els boscos, conviu amb la fragilitat petita de les papallones efímeres però sempre presents, com taques de llum (grogues, blaves, blanques...) que desmenteixen l’absurditat potser només imaginada, la veritat mentidera: no serà res.


(De moment, aquesta narració s'acaba aquí. Si la voleu llegir des del principi, us poso l'enllaç al bloc anterior).

dimecres, 10 de gener de 2007

CAMÍ EIXUT


Tota la vall és un ventre de dona, entapissat del vellut dels pins negres. Un ventre buit. Només a les crestes rosades hi ha una mica de neu gastada: un record de gravideses pretèrites.
Recordo hiverns en què la neu colgava els troncs dels pins, i les capçades semblaven grans magnòlies caigudes. Enyoro aquell fred esmolat, i els ganivets de glaç de l’aigua adormida...
Perquè, aquest any, només un rierol petit recorre el ventre de la gran dona de pedra ajaguda. Les tarteres nues tenen geografies de líquens tebis a cada pedra assolellada. El cel és d’un blau llis i sense núvols, estèril.
La serp immòbil del camí tortuós té escates de pedra blanca, pell buida, marges d’herba rossa, falgueres vençudes.
Ni un bri de vent.
Les parets de boira s’han estimbat molt lluny, a les terres baixes, irreals: horitzons d’hiverns ficticis, papers de seda.
Vora l’aigua minsa, bedolls nus d’escorça blanc, freixes amb raïms aglevats de fruits madurs i brotons negres. Avellaners a punt de florir sense esclat, amb flors com insectes. I el dibuix precís d’una moixera de guilla, amb la llum tardana dels fruits vermells.
A Queralbs, sota la teulada grisa, un davantal blau estès, com un estendard que implorés l’aigua dels núvols.
El dia és massa càlid, massa quiet.
Penso en gencianes futures, en nerets rosats i marcòlics grocs: en llavors perdudes que ara mateix haurien de dormir a l’aigua recòndita de la vall eixorca, de la terra eixuta.

(Vall de Núria, 6 de gener de 2007)

dijous, 4 de gener de 2007


Jo també dic SÍ al procés de pau al País Basc!

Adhereix-te a la campanya!

dimecres, 3 de gener de 2007

"Germinal", Émile Zola: una obra mestra.




Estic llegint Germinal, d'Émile Zola, i no espero ni a acabar-lo: us el recomano vivament. Ja fa temps que llegeixo tots els Zola que puc, és un escriptor que et captiva i t'endinsa de ple al món que et vol ensenyar. Crec que fins i tot les olors, sento, llegint-lo.


Però, a més a més, Zola es mulla, es compromet. I d'escriptors compromesos, n'hi ha ben pocs! En aquest sentit, és molt interessant l'article de Víctor Alba que que us reprodueixo a continuació, i que subscric totalment:



On són els nostres Zola?
Víctor Alba
Avui, 5-12-2002
E l setembre del 1902, Émile Zola morí a casa seva, de les emanacions de la llar de foc. Mai s'ha aclarit si fou un accident o un crim preparat amb habilitat.
A França s'ha commemorat amb conferències, taules rodones, exposicions, aquest centenari. He deixat passar dos mesos abans de parlar-ne, perquè tenia curiositat per veure si aquí, a casa nostra (nostra?) algú es feia ressò del centenari, tan aficionats com som a les commemoracions dels 50 i els 100 anys. Es veu que Gaudí i Verdaguer s'han endut tota l'atenció. O potser ha estat una altra la causa del silenci català. Potser és que aquí mai hem tingut un Zola.
Hem tingut escriptors naturalistes, com abans en tinguérem de romàntics, però cap ha pres posicions tallants, que necessitaven coratge i decisió i exposar-se al perill, com ho feu Zola amb motiu de l'afer Dreyfus, quan aquell capità de l'exèrcit francès, jueu, fou acusat falsament d'espionatge -simplement per l'antisemitisme de l'exèrcit i dels benpensants- i Zola fou un dels poquíssims que sortí en defensa seva, amb el seu article J'accuse, tot i saber que així es marginaria de bona part de la societat i dels seus lectors. Zola i altres aconseguiren que Dreyfus fos rehabilitat i tornés del presidi de la Guaiana francesa on l'havien condemnat.
He pensat, en escriure això, en la desaparició i assassinat d'Andreu Nin. Qui sortí no ja en defensa seva, sinó simplement a demanar que s'investigués allò que havia passat? Un humorista conegut, quan anaren a demanar-li que signés un paper inofensiu demanant una simple investigació, donà aquesta resposta: "El que Nin hauria d'haver fet era seguir traduint del rus i no ficar-se en política". Ni Mercè Rodoreda, que havia estat amiga molt especial de Nin, s'atreví a fer preguntes.
És clar que els intel·lectuals catalans, que gairebé tots eren moderats, d'allò que en deien Acció Catalana (una escissió de la Lliga) es passaren en bloc al PSUC, que els donava feina, protecció i les llenties de Negrín. I no solament a Catalunya, sinó a tota la zona republicana. Recordeu Machado, escrivint odes a Líster, el general comunista que desmuntà a trets les col·lectivitzacions aragoneses.
Així mateix, si mirem entorn, veiem moltes -bé, algunes- obres interessants, però, ¿quina que surti en defensa dels treballadors, com Zola amb la novel·la d'una vaga, Germinal o ambl'Assomoir, defensa que Clavé, fa més de cent anys, emprengué organitzant corals que arranquessin els obrers de les tavernes? Bons escriptors en tenim, però, ¿on són els cabrejats? Que els temps són diferents? Bé, potser sí, però també són diferents els abusos de poder, les malifetes dels poderosos, les corrupcions de certs estaments, i qui, amb novel·les o articles, les denuncia i les combat? Ara, en la lletra impresa tot sembla cosa de trempar i riure, com dèiem quan jo era jove.
Hauríem de pensar-hi una mica, en aquesta diguem-ne abdicació del paper de l'intel·lectual com a denunciador de les malvestats i les injustícies.
No és pas per manca de material que no ho fan. Per què deu ser?
En tot cas, deixeu-me recordar Zola, jo que sóc de la generació en què els joves miràvem de reüll els intel·lectuals que llucaven cap a la banda on no hi havia perill.