Sóc només pols, però em penso estrella.

dijous, 31 de desembre del 2015

Quin gruix de boira



Quin gruix de boira quan l’any s’acaba: quin vol aplomat  d’ocells.

Tristesa infinita per les fronteres que portem tatuades a la pell, les filferrades i els fusells, la sal del mar que obre ferides.

Barrem el pas, només, a l’odi. Fem un país petit i obert on el mar dipositi, només, petxines...

Que les despulles del passat proper ens abriguin la memòria tan curta i sí, lluitem: que les paraules brillin, que la llengua ben nostra ens amari de tendreses envers la llengua ben vostra. Que les cases ens acullin i a les voreres dormin, només, fulles d’arbres que no tallarem.

Que el poc o el molt sigui per a totes i en endavant ja no calgui recordar que les dones també som. Que omplim el ventre si volem i parim revoltes.

Quin gruix de boira quan l’any comença, quin sol tan nou quan el cel s’obre, quin vol tan alt d’ocells!

dilluns, 21 de desembre del 2015

OMS A LA RAMBLA DE L’HOSPITAL, A VIC.





Quiets, silenciosos, amb la múltiple mirada estràbica de les fulles petites, els oms semblen uns arbres ensinistrats i dòcils, domèstics.

Ens veuen passar, adelerats, i es compadeixen, potser, de les nostres presses cap a enlloc.

Com deia el poeta, Gabriel Ferrater, no ens recordem de mirar enlaire. Però hi són.

Encesos de tardor, aeris, són com galls estàtics de plomes daurades que sotgen cada nou dia, o penells vius que tremolen amb cada bri de vent que el fred els envia.

Nus i gràcils, els oms d’hivern suporten les nostres garlandes i llumeneres i pensen primaveres mentre dormen embolcallats de boires.

Quan no els tindrem, qui ens abrigarà del ciment fred?

Qui ens fregarà la galta amb la carícia d’una fulla?

Qui ens regalarà la piuladissa dels ocells?

dijous, 17 de desembre del 2015

FLOR DE BOIRA

Fa quatre dies, durant les presentacions de la reedició del meu llibre "Flors", a Vic i a Torelló, vaig dir que aquest recull de proses poètiques, que ha anat creixent al llag de més de vint-i-cinc anys, em semblava que s'havia acabat.

I és que l'edició que n'han fet a Tapís és tan bonica, que sembla una capsa alhora oberta i tancada. És un llibre-objecte que es pot mirar, olorar  i, potser, no cal ni llegir...

Però la Dolo, que va llegir algunes de les "flors" a Torelló i que és una amiga de tota la vida, de quan érem alumnes i encara no sabíem que la vida passa tan de pressa, em va fer la pregunta fatídica:

... i la flor de la boira?

I es va quedar tan ampla!

Això ha obert de nou la capsa tancada, el llibret que mai no acabo d'acabar.

Doncs bé: aquí la tens, Dolors, la teva flor de boira!

Que serveixi, si més no, d'agraïment a tots i cada un dels qui  han fet possible el llibre i les seves presentacions: L'Eduard, que hi ha aportat les seves magnífiques flors epicúries (1); el Jordi, el Christian, la Jadisha... la Núria, la Dolo i tota la colla!

D'agraïment als qui vau venir: els germans,la cunyada, les amigues mestres, els amics lletraferits, els qui coneixia, els qui no...

D'agraïment als qui l'heu llegit i als qui no, i ni falta que us fa.

D'agraïment a la meva filla , que sempre em diu que li agrada i que hi té la seva flor especial. I a tota la meva família, pel suport constant.

També per a totes i tots els qui no anomeno però que ja sabeu que us penso,  la flor de boira em serveix d'excusa per desitjar-vos bones festes i un any ben nou!



FLOR DE BOIRA

La flor de la boira es pentina i es despentina. Difusa, com la filagarsa d’un somni blanc del qual no t’acabes mai de despertar.

Potser és la flor del desig de tornar a ser nena, nen...

Potser és la flor del record que es desdibuixa. El fum olorós dels focs pretèrits, els recers oblidats, els úters perduts.

Potser és la flor de l’amistat perenne que floreix dia i nit a l’arbre de la memòria, a la branca dels dies on els ocells dibuixen presents impossibles.

Potser és la teranyina enjoiada dels dies futurs.

Potser és la petita espiral d’olor del cafè d’avui, d’ara mateix.

Potser és el dibuix de l’eterna pregunta, un remolí de llum damunt el sol indecís sobre les teulades adormides.

Potser és la resposta que s’engruna, l’avidesa colgada.

 Potser ets tu. O jo, que ve a ser el mateix.






(1) Segons el Diccionari català-valencià-balear:

EPICURI, -ÚRIA adj. i subst. m. i f.: cast. epicúreo.
|| 1. Seguidor de la doctrina d'Epicur. Recompten les històries gregues que los epicuris, qui posaven benauiransa en la carn..., Eximenis II Reg., c. 50. La qual opinió se diu secta dels epycuris, Egidi Romà, ll. i, pt. 2a, c. 22. Ovidi somrigué amb tota l'incredulitat d'un epicuri, Maseras Contes 120.
|| 2. Persona que cerca especialment els plaers sensuals.
    Fon.:
əpikúɾi (Barc., Palma); epikúɾi (Val.).
    Etim.:
pres del llatí epicureus, mat. sign.

dimecres, 4 de novembre del 2015

DIUEN: TEMPS HA QUE TOT FOU DIT...

Avui (13-11-15) "El 9 Nou" publica aquest article, com a carta al director.


periodista, company, amic. 

Tens el do de la paraula, company. De la primera, nua: aquella que va ser dita, amb meravella, a les beceroles del temps.

Sovint m’he preguntat quina devia ser, la primera paraula. Va ser aigua? Menjar? Fred...? Foc...? 

El que és segur és que no va ser la paraula  paraula (que és la meva paraula preferida) perquè descriu, en un revolt magnífic del pensament, tot allò que som i volem dir. Tot allò que volem dir perquè som... o tot allò que podem pensar perquè ho podem dir.

Però resulta que ara vivim a corre-cuita, justament; en uns temps convulsos de paraules rebregades, fetes malbé, prostituïdes. Dites amb mala fe i escrites amb més mala fe, encara. Mots utilitzats no només com a eines, sinó com a armes de destrucció massiva : mots que diuen freds, lleis injustes; legalitats il·legítimes; desnonaments, usura; fam i guerres i nens ofegats a la riba dels camins impossibles... com si fos allò que fatalment ha d’esdevenir i no hi hagués ni un bri d’esperança.

Enmig de tot plegat, engrunes: algú que diu, com pot, veritats; des de tots els racons del món i amb totes les llengües, hi ha poetes o periodistes com tu que esmolen paraules i en treuen espurnes de llum, tendreses o esperances o tralles contra els mercaders dels temples del consum forassenyat d’alguns que mena a la catàstrofe de moltes, de molts. Però volem el pa sencer!

En paraules del nostre poeta, Segimon Serrallonga:

Diuen: temps ha que tot fou dit i res
de nou ja no pot dir-se,com si fos
tot  mort i l’alegria no cabés
en llengua meva i tot de cert no fos
vingut bramosament de  tots els homes.

Doncs, això, amic: tens el do de la paraula neta, i ets prou valent per fer-la servir. Ens havíem acostumat a l’article des del qual, sempre a corre-cuita i amb urgència, ens obries una finestra i posaves el dit a la nafra i la tendresa al servei de l’alegria i del patiment del món.

En aquesta gran època, que diu Jordi Martí Font, les paraules són punys. Ho han de ser per força, per part nostra. Però també carícia, cançó, poema, i la transparència increïble de la paraula apresa per primera vegada per una nena o un  nen petit: mare, pare, aigua, menjar, fred, foc...

A vegades el temps, que va tan de pressa, que no sabem ben bé què és, se’ns agrumolla al cafè amb llet del matí  i deixa un pòsit de sucre amarg a la tassa, una mica de por de no-res que l’aigua del dia esbandeix. Però obrim el periòdic o el llibre o la pantalla, hi llegim les paraules netes d’algú com tu, i això ens escalfa el cor. I anem per feina... com si cada dia fos nou, que ho és. 

Si ara la teva finestra es tanca només pot voler dir que s’obre una porta: ens veurem en aquest futur pròxim, Josep. No triguis!

divendres, 2 d’octubre del 2015

HISTÒRIES DE LA CINQUENA PLANTA







Quan es depèn d’un gota a gota el món es fa, de sobte, molt petit. Vius dintre d’una circumferència el radi de la qual té la llargada del tub que t’hi connecta. Si és una circumferència mòbil, encara; vol dir que et pots passejar poc o molt amb la baluerna; però si la circumferència és horitzontal i estàtica, malament rai; llavors el món ja no és petit, sinó minúscul.

Això vol dir que el més trempat s’hi pot trobar, perquè tots som fràgils i extremadament vulnerables, però ens fa mandra pensar-hi; dels hospitals i de les presons, instintivament, te n’apartes,  perquè són com un mirall d’un futur no desitjable. La majoria de gent admet, però, que l’hospital és una possibilitat, però la presó... i ara, què dius? Doncs, ho dic. Ho sé. Tal com van les coses, qualsevol dia et poden treure un ull i la llibertat. Tant si anaves a la manifestació com si només hi passaves per casualitat...

Als hospitals, s’hi sol entrar per un forat negre que es diu urgències, i el de Vic no n’és l’excepció. Com que no vull ofendre ningú, no n’explicaré res més. Dir, només, que la sensació de sentir-se una capsa de sabates oblidada no ajuda gens, d’entrada. Afegeix fragilitat a la fragilitat. Després, al llarg del dia (les hores no compten, entres en una mena de túnel del temps...)  resulta que no se n’han oblidat del tot, de tu. Resulta que fins i tot hi ha algú que no ha perdut la capacitat de somriure i de parlar-te...

A vegades tens sort i en surts el mateix dia, amb el cap espès de tants calmants i amb un diagnòstic potser equivocat. Que ja no és tanta sort...

A vegades puges a planta, que en diuen (de la UCI, per sort, no en puc parlar). A planta (jo puc parlar de la cinquena) tot és millor: d’entrada hi ha finestres i llum. Et reben unes infermeres amb un gran somriure. S’aprenen de seguida el teu nom, o ho sembla, i t’informen de com va, tot plegat. Et presenten la teva companya d’habitació,  i aquí ja et fas una mica a la idea del que t’espera: poden ser nits en blanc al costat d’algú més fotut que tu, que desvarieja, que es queixa, però què hi farem: un altre dia pot ser al revés, i se suposa que som persones, i que ens podem ajudar.

Però, vaja, si en faig una crònica, inevitablement personal, només és per denunciar que l’hospital de Vic funciona sota mínims i que això també ho haurem de canviar. 
Dit això, reconec  i agraeixo que, a la cinquena planta, hi ha unes infermeres i uns metges sobrecarregats de feina que no perden ni l'eficiència, ni la humanitat, ni el somriure. Malgrat que “l’aportació d’aire fresc” de la quarta planta (privatitzada) no es noti. (1)

Ara, això sí: vas de sorpresa en sorpresa. Quan, al cap de cinc dies de no menjar ni beure res et diuen que pots començar a “ingerir líquids” i demanes aigua, una infermera et diu, avergonyida, que l’has de comprar. I com que en aquests moments no tens cap acompanyant, i anar amb el gota a gota incorporat a la primera planta et queda una mica lluny, al capdavall et porta dos vasos plens d’aigua: això sí, has d’agrair el privilegi, i saber que no te’n portaran pas més.

Al vespre menges la primera sopa, amb una il·lusió forassenyada. Llàstima que, just a les darreres cullerades, descobreixes al fons del bol unes cosetes negres sospitoses que, sí! són el que semblen: unes cuquetes d’aquelles que es fan a la pasta feta malbé. Sort que SEHRS m’ha desitjat un bon profit. La sopa deu ser doblement nutritiva, però a mi em fa venir arcades...

Sort, també, que no necessito cap acompanyant durant la la nit, perquè descobreixo amb una gran estupefacció que les butaques només es poden estirar o canviar de posició si prèviament compres una targeta de cinc euros (per nit). Ho trobo d’un cinisme i un desvergonyiment indescriptibles. Allò de la vergonya aliena, que en diuen. Ah, i els televisors funcionen amb unes targetes caríssimes, d’una durada molt curta, que Isern sembla que va  monopolitzant arreu...

L’aportació d’aire fresc que necessitem és l’honestedat en la gestió dels hospitals i del país sencer.  La independència que vull ha de començar per alliberar-nos dels paràsits que fan negoci amb el patiment de la gent.(2)

NOTES:
(1)  “El 9 Nou” 17-09-2015:
"El regidor de Salut va haver de reconèixer que no hi ha climatització, però sí una aportació d’aires fresc que ve de la planta inferior.
Un dels temes de l’estiu, la calor a l’Hospital de Vic, va ressuscitar a l'últim ple de l'Ajuntament de Vic. A l’anterior sessió, una moció de Vic per a tots havia posat sobre la taula aquesta qüestió. Aleshores, el portaveu de CiU, Josep Arimany, va llegir un informe de la direcció de l’Hospital en què s’explicava que a la quarta planta, on s’ubiquen els pacients de mútues, no hi havia climatització. L’afirmació va sorprendre l’oposició. Al ple de la setmana passada, el portaveu de Capgirem Vic, Joan Coma, va fer-s’ho venir bé, en un punt en què s’aprovava una bonificació per unes obres del Consorci Hospitalari, per dir a Arimany que aleshores havia dit “falsedats”. Arimany no es va arronsar. Va reiterar que no hi ha climatització, però sí una aportació d’aire fresc que ve de la planta inferior i que permet mitigar la calor tot i no haver-hi, pròpiament, un termòstat per regular la temperatura. “No vaig dir cap falsedat”, va dir. Controvèrsia a banda, l’objectiu és trobar solucions –ja ho han plantejat al conseller Boi Ruiz – perquè no es repeteixi la situació en episodis de calor. Va posar-ho en safata a Arnau Martí (Vic per a tots): “Doncs a l’últim ple haurien pogut aprovar la moció; demanava això”.

(2)   Segons la revista “Cafè amb llet” “es dedueix que en el document de la sectorial de Sanitat de l’ANC es defensa, entre d’altres, que els consorcis realitzin la seva comptabilitat com si fossin una empresa privada, encara que estiguin en mans públiques – un cas paradigmàtic és el de l’Hospital Cínic, traspassat a la Generalitat el 2008 .
El segon tripartit va incloure els consorcis sanitaris en l’administració pública, segons va dir per adaptar-se a la normativa de la Unió Europea, coneguda com a Secció 95. (...).
El que defensa la patronal Hospitalària és tot el contrari, que els consorcis siguin tractats com a “unitats productores de mercat”, adduint que els seus “ingressos per vendes superen el 50% dels costos de producció”, i que no s’hagin d’adaptar ni rendir comptes de la forma que es demana a la norma de la UE, i quedar així fora del control públic.”