Finestra oberta. Casa per fer entre totes i tots. 1 d'octubre. 2 d'octubre. 3 d'octubre...

divendres, 21 de setembre de 2007

Cavalls de nit


Els cavalls blancs de la nit galopen, percudint la pell estrellada dels insomnis.

Que llarga, la nit. M’arrapo a la crinera tèbia, acoto el cap dintre el vent de glaç que fueteja.

Els cavalls blaus del matí caminen lents, cautelosos, mengen a poc a poc les crestes enceses dels núvols.

Al migdia, cavalls vermells com sang aglevada lluiten i s’aparellen; s’aparellen i dormen al desert del foc fred dels somnis.

Els cavalls grocs de la tarda pasturen les hores dòcils, però també masteguen temps incerts. Ara i aquí, és a dir: abans i allà. Després.

Lentament, cavalls rosats del capvespre es tornen ataronjats, lilosos. Fan un trot lleuger cap al país dels horitzons inabastables, on mai no s’arriba.

A contrallum, els cavalls negres dels dies finits cavalquen miratges, apaguen clarors, tanquen portes il·lusòries.

Alhora, cavalls blancs de nit, agrumollats, galopen.

dimarts, 4 de setembre de 2007

La Pepeta de Cal Pei


A Alpens tots la coneixem, la Pepeta. Tant, que ja forma part del nostre paisatge íntim: el que recordem quan en som fora, el que enyorem.
La veiem passar amb el cabàs, dia sí i dia també, sempre enfeinada; o regant les flors, o passejant carretera amunt, carretera avall...
La Pepeta de Cal Pei ens guarda les claus que són de tots. I les paraules perdudes; els noms de les cases, els noms de les flors: l’herba prima, l’herba blava...Ens guarda les claus dels consells, les claus dels records, les claus de las cançons antigues.
Si estem malalts, té una paraula amable a punt; si estem bons, també un somriure...i a vegades, fins i tot, una petita, benèvola, fina ironia.
Però és que la Pepeta de Cal Pei és, també, la nostra mare. Per a nosaltres és tot això i més: molt més.
I és que, d’una mare, ho volem tot: que ens deixi fer la nostra, quan som petits; que ens deixi ser petits, quan som grans i tornem (i volem tornar sempre). Volem sentir-nos escoltats i agombolats; volem recobrar els records i les olors de la infantesa.
De les mares, ho esperem tot: la carícia suau, els llençols nets amb olor d’espígol, els macarrons del diumenge, el somriure a punt, la força.
A les mares, els donem ben poc: però ho prenem tot.
Gràcies per tot, doncs.
Per molts anys, Pepeta!
Per molts anys, mare!

La Dolors del Casino


Sovint la Dolors, discreta i callada, pren la fresca amb el Jep al portal de Ca la Munda, al carrer Vilamala, a Alpens.
Tothom qui hi passa s’hi atura, i parlen de tot i de no-res: dels anys passats, sembla mentida!, de la calor, de la secada que, si dura, malament rai...pocs bolets es faran.
La Dolors, tranquil.la i reposada, mira des del portal el cel d’estiu, que ja té el vellut groc de la posta a punt. Sembla que era ahir, quan seia a l’escola, petita, amb la Pepeta de Cal Pei al costat: l’amiga fidel. A vegades el Pere i el Joan, els germans respectius, es barallaven i volien que les nenes també ho fessin. Criaturades, pensa...
Sembla que era ahir, quan les vetlles d’hivern al Casino eren llargues i càlides, al voltant de l’estufa roent que convidava a la rotllana i a les converses...
El vellut del cel ja és ben blau, ben alt, quan la Dolors i el Jep tornen les cadires a dintre i endrecen els plats del sopar i, també, els records petits i el dia nou viscut, plegats.
Esperem trobar-t’hi (trobar-vos-hi) molts anys, Dolors, al portal de casa vostra, a l’hora dolça, com si encara festegéssiu, amb el vellut negre de la nit que cabdella estrelles com flors.