La tardor perduda

L'estiu s'havia instal·lat al poble i no en volia marxar. Cada dia, un sol exuberant penjava del cel com una taronja encesa. Feia calor. Però l'octubre era ben entrat!
- Millor -deia l'alcalde- . Així no hem de pagar calefaccions.
- És cosa del canvi climàtic -deia el regidor de Medi Ambient, i arrufava el nas.

Un dia, una dona estrafolària va entrar a l'Ajuntament. Duia faldilles llargues i virolades, tenia els cabells arrissats i vermells, i una edat indefinida.

- Sóc castanyera - va dir -. Que puc fer la paradeta a la plaça?
- Castanyes? Amb aquesta calor?
- La tardor ha arribat -va dir la dona, enigmàtica. I va somriure amb els ulls, que eren de color de mel; i va somriure amb la boca ben vermella; però li faltava una dent.
- Ompli el formulari, senyora.
I la dona va escriure amb un posat concentrat i una punta de llengua fora, com fan els nens.
- No ha posat el nom! - va exclamar el burot, contrariat.
- Tant se val... -va dir la secretària.

- Quina ferum! -va dir el burot, quan la dona just havia tancat la porta.
- Només és olor de fum - va dir la secretària. A mi m'agrada!

Aquell dia, a la plaça, sota un sol inclement, la gent s'aturava a veure la paradeta insòlita: sabons artesanals, espelmes de color groc i taronja i torrat, collarets de llavors, quadrets de flors i fulles seques...
- Això no són castanyes, senyora - li va recriminar el burot, malcarat.
- La tardor ha arribat - va repetir la dona, i va somriure.

Cal al tard, la pretesa castanyera va embolicar les seves pertinences en un mocador de farcell, se'l va carregar a l'esquena i va fer via cap a l'estació del tren. Mentre caminava, els núvols s'havien aplegat a ponent i feien i desfeien colors.

Aquella nit va ploure, seguit, i la terra eixuta xuclava la saó, assedegada. Els bolets, secretament,  van treure el nas rodó als marges. Feia un aire net i fresquet. Inexplicablement, tots els arbres lluïen, de cop, vermells i grocs inèdits.

Però el que més va agradar i sorprendre la gent va ser aquella oloreta de castanyes torrades que omplia les places i els carrers. Tothom va buscar en va la castanyera. No la van poder trobar enlloc...però la tardor, finalment, havia arribat!

(Conte publicat al darrer número de "Cavall Fort")

Un ratolí de jardí

Allà on siguis, Joan, que hi faci un bon solet i que t'escalfi la calidesa que ens has deixat.
Una abraçada, Tivi i família.

Feia dies que el ratolí em feia el boig. Si jo volia anar aquí, ell anava allà; m'obria finestres sense sota ni volta o s'encallava al bell mig d'una pàgina que no podia tancar...

Vaig trucar al Joan, informàtic i amic, que va venir de seguida.

- Té piles? -em va preguntar, perquè ja em coneix.

Li vaig dir que sí, que li havia posat les piles que havia tret d'una llanterna. Ell va fer que no amb el cap i es va treure un parell de piles noves de la butxaca.

- Ho veus? - ja torna a funcionar.
- Sí, però es menja les piles en un tres i no res!
- Quants anys té, aquest ratolí?
- Uns quants...
- Sí, sí, uns quants: l'un sobre de l'altre, com jo! Compra'n un de nou, dona, que no són pas tan cars!

Em recava una mica, comprar un ratolí nou, perquè el vell em tornava a picar l'ullet vermell, i semblava content de tornar a córrer amunt i avall de la pantalla.

Però li vaig fer cas, al Joan. Vaig anar a La Garriga i vaig comprar un ratolí nou: gris fosc i amb els bigotis negres, més petit (més jove...), més ràpid i amb un aire més aviat fatxenda.

I ja estava a punt de llençar el ratolí vell (blanc, esgrogueït) a la bossa del rebuig dels dimecres (perquè al Figaró som molt tocats i posats, en aquestes coses), quan vaig tornar a veure el pampallugueig vermell.

- A bona hora! - li vaig dir. Però em va semblar que es posava trist.

I no m'hi vaig veure amb cor, de llençar-lo. Quan feia de mestra (ara m'he jubilat) solia explicar als nens aquell conte del ratolí de bosc i el ratolí de ciutat... el sabeu? I vaig pensar que era justament aquest, el cas.

O sigui, que em vaig endur el ratolí vell al jardí. El vaig deixar al racó més assolellat, vora la paret de les sargantanes. I, tot i que no li he canviat mai més les piles, de tant en tant encara em pica l'ullet. No sé pas què menja: erugues, papallones, llavors...? S'ha tornat més fosc, diria que s'ha engreixat una mica i tot.

Ara ens ho prenem tot amb més calma, ell i jo. Sempre el vaig a veure, quan fa un bon solet i surto amb el llibre. Sembla feliç. És un ratolí jubilat.

PRIMAVERA

Com que visc en una caseta a mig revolt d’una pujada, a vegades veig, des de la finestra, avis o àvies que van ascendint a poc a poc, com jo mateixa.

Si s’escau que sóc al porxo de la gran porta blanca, regant les flors o estenent la roba, els dic bon dia o bona tarda, com va, i llavors s’aturen i reposen mentre comentem el temps que fa o que farà, tema inesgotable de conversa.

Avui, però, la noieta venia corrent, des de dalt, i me l’han anunciada els lladrucs del gos veí i els sorollets de les passes precipitades. Moreneta, despentinada, s’ha aturat davant meu i ha dit, sense tractar-me de vós ni de vostè:

-Tens un jardinet molt bonic!

- Oh, això només és l’entrada – he dit-. Tinc un pati amb més flors. Les vols veure?

I la nena ha dit que sí, cosa estranya, perquè quan s’és tan jove no tens pas temps, de mirar flors...Però aquesta m’ha escoltat amb paciència, com una entesa, i ha admirat els meus jacints blaus i rosats, la vinca de flors estrellades, el roser que ja s’ha refet de l’hivern i treu fulles tendres, la paret de falgueres arrissades...

- Escalfen el cor, les flors, oi? –ha dit, i llavors he sabut que no era una nena qualsevol. Cap xiqueta no les diu, aquestes coses...

L’he mirada amb més atenció. “Quins ulls tan blaus!”, he pensat, però de seguida m’han semblat verds com aigua de gorg, canviants. S’ha posat a riure de no-res, perquè sí, amb una rialla encomanadissa, i les seves dents eren petites i blanques com borralls de núvol encès.

Llavors he pensat que potser tenia gana, perquè totes les criatures en tenen, quan creixen tan de pressa. M’ha dit que sí, i tant, i s’ha cruspit un entrepà de pernil amb una velocitat increïble.

-Me’n vaig, iaia! – ha dit mentre pessigava amb els dits les darreres engrunes de la taula del jardí, amb un gest ràpid que m’ha fet pensar en un ocell.

Dit i fet. S’ha aixecat d’una revolada, i els seus cabells negres han desprès una suavíssima olor de marges florits. “Ja pots desar els estris de la llar de foc” ha dit llavors, enigmàtica. “Guarda la llenya per a l’hivern que ve!” ha cridat quan ja corria, camí avall.

- Com et dius? - he cridat jo, també, i s’ha girat amb la mà enlaire, sense ni aturar-se:

- Em dic Primavera!

M’he quedat una bona estona al porxo, rumiant. Ningú no s’ho creurà, si ho explico...

Plou molt!

- Està plovent molt, iaia!
- Oh, que bé! M'agrada, la pluja d'estiu. Es regarà el jardí.
- Però els trons em fan por...
- Por? Què dius? Una vegada, quan eres petita, et vas adormir i tot, mirant una tempesta. I deies: "Un altre llampet, un altre llampet"!
- No sabia dir llampec?
- No, encara no.
- Saps què? Obrirem una mica els porticons, i semblarà que estem en una discoteca.
- ...
- Saps per què veiem abans la llum i després el tro?
- No.
- Perquè la llum viatja més de pressa que el so. No us ho han explicat, a l'escola?
- No.
- Ai, aquests mestres...
- La mama diu que pots saber si la tempesta s'acosta o no comptant els segons entre llampec i llampec.
- Deus voler dir entre llampec i tro.
- Un, dos, tres, quatre, cinc...
- És que són tan seguits que fa de mal comptar...
- Vull anar amb la mama.
- Ja hi aniràs, dona. Però aprofita que ara ets aquí, amb una iaia tan guapa com tens...
- Que no.
- Que no? Amb el munt de fotos que m'has fet avui!
- Ja no plou tant.
- El meu pare deia que, quan trona, al cel estan canviant els mobles de lloc, i sí, ho sembla, com si arrosseguessin un armari, no trobes?
- Zzzzzzz.
- Bona nit, preciosa.

L’ORDINADOR MÀGIC

Aquell mestre que també fa de cuiner i amb qui jo havia treballat, de jove, em va dir si podia anar a la seva escola a explicar contes als nens, el dia de Sant Jordi. Li vaig dir que sí, oi tant, més que res perquè ja feia mitja hora que m’esperava al seu restaurant, i tenia gana. Però un cop a casa, havent sopat, em vaig dir a mi mateixa que era ben ximple, d’embolicar-me així. Quin conte els podia explicar?

Vaig repassar els meus contes vells, i eren això: vells. Feien pudor de resclosit, estaven empolsinats, feien estossegar i tot: atxim!, em feien venir al·lèrgia. I vaig pensar: “res, has de fer un conte nou. Ara ja t’hi has compromès.”

Però em vaig adonar que no tenia paper per a la impressora. I abans que res, s’ha de tenir paper, oi? O sigui, que vaig fer la llista per anar a comprar: una dotzena d’ous, un paquet d’arròs, un enciam, un quilo de tomàquets (les escriptores també mengen) i un paquet de DinA4 de 500 fulls. Els contes no són tan llargs, però no se sap mai.

Just tornar a casa, amb la impressora ben carregada de papers blancs, m’hi vaig posar: “Una vegada hi havia...” però just llavors es va encallar el ratolí. En tinc un d’aquests sense fils, sabeu, perquè jo sóc esquerrana i el meu fill dretà i ens fèiem un embolic de cables, abans. Res, no corria. Les piles es devien haver acabat. I vaig tornar a fer una llista per anar a comprar: una ampolla de lleixiu, detergent per a la rentadora, un paquet de bosses d’escombraries amb nanses (les escriptores també netegen) i dues pìles per a ratolí blanc d’ordinador, sense cua. Vull dir, sense fils.

Quan vaig tornar ja era hora d’anar a buscar la meva néta a l’escola: hi vaig cada tarda, com tantes i tantes iaies. Vam discutir que duia la motxilla massa plena, les mans molt brutes i els pantalons del xandall foradats.

- I el genoll també, iaia. També està una mica foradat.
- Oh, ja ho veig. S’ha de desinfectar, això.

O sigui que vaig tenir feina. Quan la meva néta va estar berenada, banyada, canviada de roba, pentinada i desinfectada, vaig canviar les piles al ratolí blanc, que va fer un sorollet estrany: “nyam-nyam” i va tornar a funcionar. La meva néta, que es diu Lídia, es va asseure al meu costat (tinc una taula d’ordinador molt llarga) com fa sempre, i escrivia, retallava o dibuixava, no ho sé ben bé: potser tot plegat. Jo vaig tornar a obrir el document del meu conte. I vaig quedar ben esparverada, perquè deia:

“Una vegada hi havia un mestre que també feia de cuiner i amb qui jo havia treballat, de jove”. Què era, allò? No tenia ni idea d’haver-ho escrit, però també és cert que no me’n puc refiar gaire, de la meva memòria, perquè ben jove ja no ho sóc, i ja se sap...

Posats a fer, però, vaig continuar: “Aquell mestre em va dir si podia anar a la seva escola, a explicar contes als nens.” Justament llavors, però, va arribar la meva filla, que venia a recollir la seva com cada dia, en sortir de treballar.

- Lídia, a veure si endreces...vaig començar a dir, però ja baixaven l’escala, sempre van molt de pressa.
- No toquis res, iaia! – va dir la nena, des del pis de sota - Estic fent una cosa.

Al costat de l’ordinador, en el raconet de la Lídia, hi havia una pila de papers, unes tisores, una capsa, unes ulleres amb un vidre de cada color, i un ratolí d’aquells de joguina per als gats, una mica rebregat i empolsinat. Em vaig resignar a no endreçar-ho. Les iaies som una mica toves, ja se sap...

Vaig rentar els plats, vaig apagar l’ordinador i me’n vaig anar a dormir. No estava gaire inspirada. El ratolí blanc estava tebi, em va semblar. Devien ser les piles noves...

L’endemà, a primera hora, m’hi vaig tornar a posar, a escriure. Però el document no s’obria. Jo no en sé gaire, d’informàtica, a vegades m’hi faig un embolic...Però en comptes del conte, es va obrir una finestra nova. Era de color blau cel. “El color preferit de la Lídia", vaig pensar. I també hi havia un començament de conte escrit, però no deia res de mestres, ni de cuiners. Era una història de ratolins, encara sense títol:

"- Tu no ets de debò- va dir el ratolí blanc, tan elegant, tan fi.
- Però tu no tens cua- va contestar el ratolí de joguina, empolsinat. – I tampoc no menges, ni formatge, ni res."

“Mira, és una idea”, vaig pensar. I com que no se m’acudia res més, vaig continuar:

"- Sí, que menjo – va dir el ratolí d’ordinador. Menjo piles, que són molt bones. I molt energètiques!
- Tu no tens amics –va dir el ratolí empolsinat. Jo jugo amb els gats, a casa de la Lídia. Dos gats de debò.
- Ja pots comptar –va dir el ratolí blanc, fent l’ullet amb una llumeta vermella de sota la panxa. Jo conec món: enciclopèdies senceres. Sóc un savi, i a més vaig net."

El conte, de moment, va quedar així.

Quan va tornar la Lídia, aquell dia, li vaig dir que havia d’endreçar la taula de l’ordinador. I ho va fer. I a més va fer tots els deures, una pila de sumes ben difícils...

No va ser fins molt més tard, al cap de mesos, que vaig trobar un full escrit per la meva néta, amb moltes faltes d’ortografia, i que deia:

“L’ordinador màgic. El meu primer invent.”

Explicava que es podia construir amb dos fulls “normals”, plegats en forma d’ordinador, i amb l’abecedari escrit. L’ordinador màgic s’havia de mirar amb unes ulleres especials, aquelles que a vegades et donen per veure cinema en relleu, amb un vidre blau i l’altre vermell. S’havia de posar una capsa buida sota els fulls, i funcionava amb un ratolí de joguina per als gats.

“Quina imaginació!”, vaig pensar, entendrida.

Vaig guardar l’escrit a la carpeta on guardo els dibuixos de la Lídia. I me’n vaig oblidar.

A falta d’inspiració, per Sant Jordi, vaig explicar als nens de l’escola del meu amic el conte de la Blancaneus, que permet moltes variacions, i que sempre fa una mica de por.

El document blau cel no es va tornar a obrir mai...

HISTÒRIA DE TOTES LES LLETRES.

Mireu, sóc escriptora, més o menys. Perquè també sóc una mica cuinera i una mica rentaplats, una mica mare i una mica àvia. Però m’agrada escriure contes, i explicar-los, i l’altre dia vaig anar a veure els nens i les nenes de primer de l’escola Fortià Solà, de Torelló. Els vaig explicar el conte “La casa trista i el ninot de neu”, i em van fer preguntes, i em van regalar bombons i dibuixos: que bé!

A primer, s’aprèn a llegir. N’hi ha que a cinc anys ja n’han après una mica, i saben quasi totes les lletres, sobretot les del seu nom. A l’Ainoa, l’Aina C., l’Arnau, , l’Àlex, l’Adrià B., l’Anna, l’altre l’Adrià, l’Ariadna i l’Aina V, per exemple, els agrada molt la lletra A . Troben que sembla una escala, o un gronxador, si el mires de costat. A més, hi ha paraules amb A molt boniques: arròs, arbre...

- A mi m’agrada molt, l’arròs! – diu l’Ainoa.

- I a mi m’agrada enfilar-me als arbres – diuen les dues Aines, alhora.

Per a la Berta en canvi, la seva lletra preferida és la B, és clar. La lletra B majúscula, si la gires, sembla un pont...

La Carla F., la Carla R. I la Cristina estan enamorades de la C.

- Si la gires, també és un pont! – diu la Cristina!

- És la lletra de cargol – diu la Carla F.

- I la de casa, com la del conte que ens ha explicat la Roser –diu la Carla Roma.

- I la dels contes! – diuen totes tres alhora, i riuen.

- I també és la meva! – diu la Carme, la mestra

La Duna diu que les dunes són molt boniques, perquè són com muntanyetes de sorra, al desert, o a les platges...I una D, si la gires i la poses plana, és com una cova misteriosa.

El Gerard i el Gabriel opinen que les paraules amb G són les més interessants: gat, gana, gol...

- La lletra G sembla un gat arronsat i adormit – diu el Gerard, que té molta imaginació.

- Ah , sí, - diu el Gabriel. Però has de posar la lletra girada...

- La lletra més bonica és la meva – diu la Iria – perquè té puntet i sembla la lluna rodona damunt d’un pi, com diu la cançó...

En Jordi, la Judit i la Jennifer defensen la J, perquè és la lletra de jugar, i això és el que més els agrada.

La Karima, en canvi, pensa que la lletra K, la seva, és la més bonica, perquè sembla que camini...

- Però la lletra L sembla un mitjó – diu la Layla.

- I és una lletra que té una germana bessona – diuen les dues Laures...

- Sí, la meva! – diu en LLuc.

- També sembla una cadira sense potes, diu la Loubna.

En Mohamed, la Marimar i en Marc són partidaris de la M, és clar, perquè és la lletra del mar, les margarides i les muntanyes.

- De fet, la lletra M és com dues muntanyes...diuen.

Però la Nerea diu que la N, si li poses ulls i boca i cueta, és com una serp. I és la lletra de nena, de nen, de Nadal...

L’Omar n’està molt cofoi, de la seva lletra, tan rodoneta com la cara d’un pallasso, o com una roda, o...

En Pablo defensa la seva P, tan alta i esvelta, perquè és la lletra de pallasso, de partit (de futbol!), de pare, de pastanaga, de poma...”De fet sembla una poma que hagi cagut de l’arbre”, pensa.

En Rongtao diu que la seva lletra és la mateixa que la de la Roser.

- I tant! –dic. I sembla una P que camina...

La Sònia, la Silvana i la Sandra diuen que la S és com una carretera amb revolts, o una serp silenciosa...

- SSSSSS...fa la Sara, la mestra. Més baixet, més baixet...No crideu i no parleu tots alhora!

La Xènia està feliç amb la seva X, perquè és una lletra divertida, com un acròbata fent el pi.

- Em sembla que hi ha lletres que no ha defensat ningú – diu la Roser. Que les sabríeu trobar?

HISTÒRIA DE LA LLETRA EFA

Us diré un secret: quan era petita, la lletra efa em semblava molt estranya. I molt difícil....perquè l’efa s’ha de dibuixar sense panxa i esquena, ben dreta.I això costa, buf! A mi se’m cargolava, i n’estava farta. El cas era greu, perquè em dic Ofèlia Ferrer Rafat i, és clar, em passava la vida fent i refent efes: les majúscules encara, perquè són com la E coixa, però la mestra esborrava, sense pietat, les efes minúscules i malgirbades que omplien la pàgina del meu quadern de cal.ligrafia, com un bosc de lianes. I apa, torna a començar!

A més a més, les paraules amb efa eren tristes: difícil, fum, fàbrica, fred, fosc, ferotge...tristes i grises, fastigoses, i una mica perilloses i tot.

Però és allò que passa: et fas gran. Les efes ja no se’m resistien tant, les sabia dibuixar més dretes, i a més vaig descobrir que servien per començar paraules un bon xic més alegres, com ara flor, bufanda o finestra. Les flors són de molts colors, i fan una flaire que enamora. Les bufandes abriguen, fan una escalforeta molt agradable, i les finestres, a l'estiu, refresquen ...L’efa de flor sona bé i tot, fluixet. És una efa difícil, però simpàtica.

La meva reconciliació total amb les efes, però, va arribar un bon xic més tard. Exactament, quan feia tercer i ja no em feia mandra dutxar-me i pentinar-me; més aviat hi passava molta estona, empolainant-me, perquè volia ser (o semblar) guapa, fina i elegant. I és que a la classe de tercer...no sé si explicar-ho...em guardareu el secret, oi?...Doncs, això: a la classe de tercer hi havia un nen que m’agradava. Tenia els cabells rossos com el blat madur i els ulls verds com una infusió de menta. Qui s’hi pot resistir! I el nen es deia Fermí: així mateix; amb efa!

No cal ni dir que, a tercer, les meves efes ja eren d’allò més ben fetes, les trobava fàcils, i m’agradava molt dibuixar-les a tot arreu: era feliç. Al capdavall, potser les efes em portarien sort, a la vida!

Allò del Fermí es va acabar quan vaig anar a l’institut, perquè ell va anar a un altra escola, i ens vam perdre de vista. Coses que passen. La vida és dura...però no tant. Perquè, a l’institut, vaig conèixer en Florenci, el que ara és el meu marit, i que és farmacèutic. El farmacèutic Florenci Font Fernández, per ser exactes. Vam tenir una nena, la Flora, que és fineta i bufona, com indica el seu nom.

A la universitat Pompeu Fabra, vaig estudiar per mestra. Vaig treballar a Folgueroles, però finalment vaig a anar a parar a Torelló, al Fortià Solà. Catorze anys i mig, hi vaig estar. És una escola fantàstica!

I estic molt contenta que ara, que ja només faig de iaia, m’hagueu convidat als Jocs Florals: m´han dit que feu uns escrits francament ben fets. És per això que us felicito de debò i us convido a seguir escrivint, amb premi o sense; perquè llegir i escriure ens fa sempre una mica més feliços!

ENS HO PASSEM MOLT BÉ

Quan va néixer el meu germà petit, en Lluc, a casa meva tots es van trastocar, poc o molt. Vull dir que tot va canviar. Ningú no em feia cap cas, a mi: tot eren regals i més regals per a aquella coseta petita i ploranera del bressol: colònies, sabons, i coses així. Podria anar ben net durant tota la vida! Però també li portaven ninots de roba molt divertits que ell ni es mirava, és clar, i que a mi m’haurien fet prou il.lusió. Però no se’ls va pas acudir, de portar-me’n cap. Cap ni un. La mare deia que també serien meus, però jo no ho veia gaire clar. I això que els meus ninots ja eren tots espellifats, de tantes excursions a la rentadora com havien fet.
La mare anava atrafegada una cosa de no dir. Es veu que els nens petits han de menjar cada tres hores, dia i nit: una mica del pit i una mica amb biberó; i han de fer el rotet, i es passen la vida fent caques i pipís i baladrejant, que se senten d’una hora lluny, tan petits com són.
- I quin reiet més rebufó! –li deia l’àvia, i li feia tot de ganyotes estranyes.
Jo, francament, no sé pas què hi veien. Era lleig, de debò: pelat com un meló i arrugat i vermell com una pansa. I ni et mirava, ni reia, ni res. I jo que em pensava que hi podria jugar!
- Ara sí que hauràs d’ajudar la mare! –em deien, xafarderes i sol.lícites, les veïnes – Quants anys tens? Sis? Ja ets tota una doneta!
- Ja has caigut de l’escambell, Júlia! –em va dir una altra. I jo no tenia ni idea de què volia dir.
Van ser uns dies molt estranys. Sort del pare, que no anava tan enfeinat, i que em portava amunt i avall amb el cotxe com sempre, i m’ensenyava a anar amb bicicleta.
- Ets la meva nena preferida! – deia - . I jo ho trobava ben natural.
Però en Lluc, el meu germanet, va anar creixent. El pesaven cada setmana, no sé per què, perquè amb mi no ho feien pas, i sempre s’havia engreixat. Semblava una boleta. Si li acostaves un dit a la mà, te l’agafava fort, i no et volia deixar anar. Va aprendre a mirar. Un dia, em va mirar i va riure, i vaig córrer a dir-ho a la mare.
- Què dius, ara? Ha rigut? No pot ser!
Però sí. I tant! I també sabia dormir tota la nit, en Lluc. Es veu que ho han d’aprendre tot, quan neixen. No saben ben res.
La mare em deia que li havia de dir coses, així coneixeria la meva veu. Jo no sabia gaire què dir-li, però ho anava provant. Era com jugar amb un nino, però més de debò. Només que no hi podies jugar, quan dormia. No era com si fos teu. Havies de demanar permís.
Vaig fer set anys. “Set anys són molts anys!”, va dir el pare, i em van regalar un pastís molt gros amb espelmes de llumineta, d’aquelles que es tornen a encendres soles i et fas un tip de bufar.
- I en Lluc? Quants anys té? – vaig demanar, i se’n van riure, perquè només tenia mesos. Vuit, es veu. Però els mesos no es celebren.
Quan va fer l’any, sí. Li vam fer un pastís petit, amb una sola espelmeta, i se la volia menjar. No entén res: s’ho fica tot a la boca. Quan m’agafa la mà, també la vol tastar. La vaig haver de bufar jo, l’espelma.
Llavors, un dia, la sorpresa:
- Què et semblaria, Júlia, si posàvem el llitet d’en Lluc a la teva habitació? S’hi ha d’anar acostumant...
No em va fer gaire gràcia. Si l’habitació és meva... I si plorava, a la nit? I si em remenava les joguines?
I sí, que me les remena. Em va espatllar una nina i tot. Però també és divertit. A vegades, quan no es vol quedar sol, la mare el posa al meu llit, i jo m’estiro al seu costat i no em vol deixar marxar. Llavors faig veure que dormo, fins que ell s’adorm ben adormit.
Ara ja té cabells, molt rossos, i li agrada que el pentini.
Però, a més a més, li he ensenyat un joc, ara que comença a parlar. Ell pregunta:
- Qui hi ha?
I jo contesto:
- El llop, que se’t vol menjar! –i llavors li faig pessigolles a la panxa, i xiscla i riu. La mare diu que cridem molt. Però ens ho passem molt bé.