HISTÒRIA DE LA LLETRA EFA

Us diré un secret: quan era petita, la lletra efa em semblava molt estranya. I molt difícil....perquè l’efa s’ha de dibuixar sense panxa i esquena, ben dreta.I això costa, buf! A mi se’m cargolava, i n’estava farta. El cas era greu, perquè em dic Ofèlia Ferrer Rafat i, és clar, em passava la vida fent i refent efes: les majúscules encara, perquè són com la E coixa, però la mestra esborrava, sense pietat, les efes minúscules i malgirbades que omplien la pàgina del meu quadern de cal.ligrafia, com un bosc de lianes. I apa, torna a començar!

A més a més, les paraules amb efa eren tristes: difícil, fum, fàbrica, fred, fosc, ferotge...tristes i grises, fastigoses, i una mica perilloses i tot.

Però és allò que passa: et fas gran. Les efes ja no se’m resistien tant, les sabia dibuixar més dretes, i a més vaig descobrir que servien per començar paraules un bon xic més alegres, com ara flor, bufanda o finestra. Les flors són de molts colors, i fan una flaire que enamora. Les bufandes abriguen, fan una escalforeta molt agradable, i les finestres, a l'estiu, refresquen ...L’efa de flor sona bé i tot, fluixet. És una efa difícil, però simpàtica.

La meva reconciliació total amb les efes, però, va arribar un bon xic més tard. Exactament, quan feia tercer i ja no em feia mandra dutxar-me i pentinar-me; més aviat hi passava molta estona, empolainant-me, perquè volia ser (o semblar) guapa, fina i elegant. I és que a la classe de tercer...no sé si explicar-ho...em guardareu el secret, oi?...Doncs, això: a la classe de tercer hi havia un nen que m’agradava. Tenia els cabells rossos com el blat madur i els ulls verds com una infusió de menta. Qui s’hi pot resistir! I el nen es deia Fermí: així mateix; amb efa!

No cal ni dir que, a tercer, les meves efes ja eren d’allò més ben fetes, les trobava fàcils, i m’agradava molt dibuixar-les a tot arreu: era feliç. Al capdavall, potser les efes em portarien sort, a la vida!

Allò del Fermí es va acabar quan vaig anar a l’institut, perquè ell va anar a un altra escola, i ens vam perdre de vista. Coses que passen. La vida és dura...però no tant. Perquè, a l’institut, vaig conèixer en Florenci, el que ara és el meu marit, i que és farmacèutic. El farmacèutic Florenci Font Fernández, per ser exactes. Vam tenir una nena, la Flora, que és fineta i bufona, com indica el seu nom.

A la universitat Pompeu Fabra, vaig estudiar per mestra. Vaig treballar a Folgueroles, però finalment vaig a anar a parar a Torelló, al Fortià Solà. Catorze anys i mig, hi vaig estar. És una escola fantàstica!

I estic molt contenta que ara, que ja només faig de iaia, m’hagueu convidat als Jocs Florals: m´han dit que feu uns escrits francament ben fets. És per això que us felicito de debò i us convido a seguir escrivint, amb premi o sense; perquè llegir i escriure ens fa sempre una mica més feliços!