Els carrers seran sempre nostres!

dimarts, 22 de gener de 2008

HISTÒRIA DE LA LLETRA EFA

Us diré un secret: quan era petita, la lletra efa em semblava molt estranya. I molt difícil....perquè l’efa s’ha de dibuixar sense panxa i esquena, ben dreta.I això costa, buf! A mi se’m cargolava, i n’estava farta. El cas era greu, perquè em dic Ofèlia Ferrer Rafat i, és clar, em passava la vida fent i refent efes: les majúscules encara, perquè són com la E coixa, però la mestra esborrava, sense pietat, les efes minúscules i malgirbades que omplien la pàgina del meu quadern de cal.ligrafia, com un bosc de lianes. I apa, torna a començar!

A més a més, les paraules amb efa eren tristes: difícil, fum, fàbrica, fred, fosc, ferotge...tristes i grises, fastigoses, i una mica perilloses i tot.

Però és allò que passa: et fas gran. Les efes ja no se’m resistien tant, les sabia dibuixar més dretes, i a més vaig descobrir que servien per començar paraules un bon xic més alegres, com ara flor, bufanda o finestra. Les flors són de molts colors, i fan una flaire que enamora. Les bufandes abriguen, fan una escalforeta molt agradable, i les finestres, a l'estiu, refresquen ...L’efa de flor sona bé i tot, fluixet. És una efa difícil, però simpàtica.

La meva reconciliació total amb les efes, però, va arribar un bon xic més tard. Exactament, quan feia tercer i ja no em feia mandra dutxar-me i pentinar-me; més aviat hi passava molta estona, empolainant-me, perquè volia ser (o semblar) guapa, fina i elegant. I és que a la classe de tercer...no sé si explicar-ho...em guardareu el secret, oi?...Doncs, això: a la classe de tercer hi havia un nen que m’agradava. Tenia els cabells rossos com el blat madur i els ulls verds com una infusió de menta. Qui s’hi pot resistir! I el nen es deia Fermí: així mateix; amb efa!

No cal ni dir que, a tercer, les meves efes ja eren d’allò més ben fetes, les trobava fàcils, i m’agradava molt dibuixar-les a tot arreu: era feliç. Al capdavall, potser les efes em portarien sort, a la vida!

Allò del Fermí es va acabar quan vaig anar a l’institut, perquè ell va anar a un altra escola, i ens vam perdre de vista. Coses que passen. La vida és dura...però no tant. Perquè, a l’institut, vaig conèixer en Florenci, el que ara és el meu marit, i que és farmacèutic. El farmacèutic Florenci Font Fernández, per ser exactes. Vam tenir una nena, la Flora, que és fineta i bufona, com indica el seu nom.

A la universitat Pompeu Fabra, vaig estudiar per mestra. Vaig treballar a Folgueroles, però finalment vaig a anar a parar a Torelló, al Fortià Solà. Catorze anys i mig, hi vaig estar. És una escola fantàstica!

I estic molt contenta que ara, que ja només faig de iaia, m’hagueu convidat als Jocs Florals: m´han dit que feu uns escrits francament ben fets. És per això que us felicito de debò i us convido a seguir escrivint, amb premi o sense; perquè llegir i escriure ens fa sempre una mica més feliços!



5 comentaris:

Albert ha dit...

MagníFic relat! M'ha encantat, de debò. Una història d'aquestes, sobretot la primera part, que et Fa tornar al passat. Quan tot érem nens i no ens preocupàvem per res més que una lletra que se'ns resisitia.

Felicitats! Fins aviat!

Albert.

Roser ha dit...

Gràcies, Albert.

Sol de mitjanit ha dit...

He trobat per remota casualitat aquest relat i t'asseguro que me n'alegro i molt. M'ha encisat! és magnífic de debó! :) enhorabona!

Roser ha dit...

Gràcies, sol de mitjanit. Me n'alegro!

Maria ha dit...

Jej, molt bona idea la de la lletra f, m'he divertit llegint aquest conte!!