Els carrers seran sempre nostres!

dijous, 31 de març de 2011

Miratges d'aigua


Als oasis del temps, miratges d'aigua oculta disfressen la solitud. Estrelles altes. No hi ha més horitzó que les dunes de les mans, ni més camí que les petjades que el vent esborra.

Sóc gra de sorra, però penso i enyoro com si fos desert.

Camino els dies com un camell tossut, i tragino l'aigua de viure al gep deforme.

Vella i plena de grops, mastego brins de tendresa eixuta.

divendres, 25 de març de 2011

primavera encesa


enguany, se m'encén la primavera a les mans.
cada clivella de la pell sorrosa
escup un castell de focs sanguinari.
un ull plora l'horror
mentre l'altre riu aquest desfici de colors
que desplega aquesta fràgil primavera d'enguany
encesa al desert de les meves mans.
som miracle.
som tragèdia.


L'amic Miquel Soler Pujades (poeta, cantant, lletrista, forner...) escriu aquella mena de coses que fan enveja. Penses: m'hauria agradat fer-ho jo!
Tot esperant el seu bloc personal (o no) us n'ofereixo un tastet, amb el seu permís.

dijous, 24 de març de 2011

Lluçanès: música, dansa i cançó


30 d'abril i 1 de maig
Festa de la transhumància
Santa Creu de Joglars


Taller de cançons populars,
amb Isabel Iborra i Lluís Reina.


Danses del Lluçanès,
amb Roser Reixach


Taller d'acordió, cançons de pastor i del Lluçanès,
amb Mercè Morera i Lluís Armengol


Inscripcions fins a l'onze d'abril
telèfon 93 850 82 81
tallersfesta.solc@pangea.org

dilluns, 21 de març de 2011

PRIMAVERA


Com que visc en una caseta a mig revolt d’una pujada, a vegades veig, des de la finestra, avis o àvies que van ascendint a poc a poc, com jo mateixa.
Si s’escau que sóc al porxo de la gran porta blanca, regant les flors o estenent la roba, els dic bon dia o bona tarda, com va, i llavors s’aturen i reposen mentre comentem el temps que fa o que farà, tema inesgotable de conversa.
Avui, però, la noieta venia corrent, des de dalt, i me l’han anunciada els lladrucs del gos veí i els sorollets de les passes precipitades. Moreneta, despentinada, s’ha aturat davant meu i ha dit, sense tractar-me de vós ni de vostè:
-Tens un jardinet molt bonic!
- Oh, això només és l’entrada – he dit-. Tinc un pati amb més flors. Les vols veure?
I la nena ha dit que sí, cosa estranya, perquè quan s’és tan jove no tens pas temps, de mirar flors...Però aquesta m’ha escoltat amb paciència, com una entesa, i ha admirat els meus jacints blaus i rosats, la vinca de flors estrellades, el roser que ja s’ha refet de l’hivern i treu fulles tendres, la paret de falgueres arrissades...
- Escalfen el cor, les flors, oi? –ha dit, i llavors he sabut que no era una nena qualsevol. Cap xiqueta no les diu, aquestes coses...
L’he mirada amb més atenció. “Quins ulls tan blaus!”, he pensat, però de seguida m’han semblat verds com aigua de gorg, canviants. S’ha posat a riure de no-res, perquè sí, amb una rialla encomanadissa, i les seves dents eren petites i blanques com borralls de núvol encès.
Llavors he pensat que potser tenia gana, perquè totes les criatures en tenen, quan creixen tan de pressa. M’ha dit que sí, i tant, i s’ha cruspit un entrepà de pernil amb una velocitat increïble.
-Me’n vaig, iaia! – ha dit mentre pessigava amb els dits les darreres engrunes de la taula del jardí, amb un gest ràpid que m’ha fet pensar en un ocell.
Dit i fet. S’ha aixecat d’una revolada, i els seus cabells negres han desprès una suavíssima olor de marges florits. “Ja pots desar els estris de la llar de foc” ha dit llavors, enigmàtica. “Guarda la llenya per a l’hivern que ve!” ha cridat quan ja corria, camí avall.
- Com et dius? - he cridat jo, també, i s’ha girat amb la mà enlaire, sense ni aturar-se:
- Em dic Primavera!
M’he quedat una bona estona al porxo, rumiant. Ningú no s’ho creurà, si ho explico...

dijous, 17 de març de 2011

AMB RONCA VEU


Com que no menjo per la fam que tinc,
com que no calmo la gran set que tinc,
com que no sé de canviar el meu crit
en mena de vianda,
pateixo de gana i de set i clamo retorçant-me.

Tremolo, fosc, de les arrels a les fulles
i m’omplo d’enyorança turmentada
i em perdo molt endintre del gran bosc
ple de barrancs
i sóc el gall salvatge:
m’exalto de nit quan les estrelles vacil·len,
amb ronca veu anuncio l’aurora,
tapant-me els ulls, tapant-me el crit amb les ales,
i m’estarrufo collinflat i danso,
tot i saber que em guaiten els ulls del caçador.


Joan VINYOLI, Obra poètica completa, Edicions 62, Barcelona, 2001.



dimecres, 16 de març de 2011

Paraigua vermell


Plou la pluja, de la manera que a mi m'agrada: a bots i barrals, impetuosa, irreverent. Baixa pels carrers desfeta en mil camins d'aigua; salta graons i s'estimba pels marges florits...

El cel és de color de pa amb xocolata i em porta records de berenars d'escola. Sembla que en sento l'olor. Corríem i menjàvem alhora, suàvem, cridàvem, tant si plovia com si feia sol, com si feia vent. Obríem els braços, érem avions o ocells. Ara em sembla que tot era una festa...

Avui no corro, és clar, prou feina tinc a no caure; però agafo el paraigua vermell i me'n vaig amb qualsevol pretext a fruir de l'aigua desfermada que s'emporta tots els racons de pols i en fa bassals irisats.

Plou el temps, irrisori, damunt la incertesa dels dies que semblaven llargs i són cada cop més prims, com de paper de fumar.

La tempesta ve i se'n torna als caus del cel. Transparència de muntanyes, enyorament.

Torno a casa amb records descabdellats com la riera que s'infla; aigua tèrbola, desmemòria, retalls de llum que és i no és.

divendres, 11 de març de 2011

La gran bugada


Flors arreu: ametllers de neu, pruneres rosades, mimoses d'un groc esclatant. I també les més petites dels corriols, dels marges: els pixallits arrissats, les flors estrellades de la vinca, les mínúscules de l'heura de terra i els ullets blaus de les veròniques.

Però dintre les cases, encara, el fred s'hi arrecera com un gat adormit. És hora d'obrir finestres, d'espolsar vànoves, de fer la gran bugada. Hora de fer dissabte i de treure teranyines dels racons del cor poruc; que hi entri la llum, que es revifin entusiasmes i sorpreses del fet de viure, tan nou i tan vell.

És hora d'estrenar cada dia com si fos el primer o l'últim, que de fet és el mateix.

dimecres, 2 de març de 2011

Mirall


Remeno armaris. Les paraules de l'hivern se m'han esmorteït i, si les espolso, en cau el tedi del fred. Desitjo tant la primavera que m'emprovo els mots nous davant del mirall, però se'm fan grans o petits; no trobo la mesura del temps que giravolta i se'm fa engruna a les butxaques, pedreta a la sabata, estrella perduda.

Fa dies que Orió se'm desdibuixa, i la lluna s'estimba cada nit.