Als oasis del temps, miratges d'aigua oculta disfressen la solitud. Estrelles altes. No hi ha més horitzó que les dunes de les mans, ni més camí que les petjades que el vent esborra.
Sóc gra de sorra, però penso i enyoro com si fos desert.
Camino els dies com un camell tossut, i tragino l'aigua de viure al gep deforme.
Vella i plena de grops, mastego brins de tendresa eixuta.
2 comentaris:
...la ratlla dels ulls parpelleja
en l'intent d'esbrinar
la distància entre l'ara i el punt
on el cel besa l'horitzó.
entremig, miratges d'aigua oculta.
és la sed qui ens en fa adonar.
és la sed original, profunda
com un pecat.
Joan Vinyoli també parla d'aquesta set al poema "Amb ronca veu". (En aquest mateix bloc, unes entrades més avall).
Publica un comentari a l'entrada