Els carrers seran sempre nostres!

diumenge, 1 de març de 2015

EL DIA DE LA DONA AL PAÍS DE LES MERAVELLES





(Publicat a "El 9  Nou" el dia 29 de febrer de 2015)





EL DIA DE LA DONA AL PAÍS DE LES MERAVELLES

El mateix dia que la televisió retransmetia  la compareixença pornogràfica de JPF al Parlament, en hores de màxima audiència i sense avís previ per poder apartar les criatures, vaig rebre un mail  del gabinet de presidència del Parlament de Catalunya en què em proposaven  la  participació a l’acte de commemoració del Dia Internacional de les Dones. 
He declinat l’oferta. Però m’he quedat amb ganes de dir algunes coses que, en cas d’anar-hi, no crec que em deixessin dir. Per exemple, que per a mi és el Dia Internacional de la Dona Treballadora. No crec pas que sigui casual, aquest canvi de nom. Per tant, no hauria dubtat a participar  en  qualsevol celebració popular i reivindicativa; però no tinc ganes d’anar a menjar croquetes (és un dir) en un acte, segons em diuen,  “discret, auster i solemne”. Textualment, amb incoherències gramaticals incloses:
“Aquesta celebració la fem, des que la presidenta del Parlament és una dona, amb un acte discret, auster, però solemne. Consisteix a que 5 dones no polítiques i que no siguin conegudes pel gruix de la societat ens facin un breu relat de la seva vida, les seves vivències, la seva experiència... Amb un missatge clar per a totes les dones de Catalunya. No es tracta de fer propaganda de les empreses, ni dels treballs, ni d’una mateixa, sinó en aquests moments de convulsió, donar un missatge a les dones que són veritables agents de canvi.
Li agrairíem si volgués participar en aquest acte, i amb el seu testimoni, ajudar a donar visibilitat a totes aquelles dones “anònimes” que lluiten cada dia per vèncer traves i tirar endavant la família, el negoci, l’entorn social... de ben segur que la seva experiència, tal i com hem llegit en una entrevista seva del passat estiu a La Vanguardia, és molt enriquidora.”
Bé, jo sóc una dona anònima, justament, però no sóc “no política”. Tot i que no milito en cap partit, tinc uns objectius de lluita clars i sé qui són els meus amics; i vostès no ho són, posat que continuen la nissaga del pujolisme que ha devastat el país.
Resulta que encara estic esfereïda per la compareixença de JPF al Parlament. Sempre havia tingut la sospita que el pujolisme ens governava (i ens governa) com si fóssim, tots, peons de la seva empresa. Tot el país com a moneda de canvi a les seves mans. Em sento insultada. I molt. Com més xerrava, aquest JPF, més s’engrandia la magnitud de la tragèdia, més s’anava enfangant en l’arrogància  i,presumptament, en la confessió dels delictes. No sé quines lleis ha vulnerat o no, aquest senyor, però és claríssim que ha menyspreat i empobrit la gent treballadora, el gruix de la societat: la meva gent.
I no, no em ve de gust venir. 
També trobo curiós que celebrin aquest dia “des que la presidenta del Parlament és una dona”. Què vol dir, això? Que quan sigui un home ja no la faran?

Coincidim en una apreciació: vivim moments “de convulsió”. Però no és una convulsió casual, gratuïta, fatídica. Té  uns culpables clars, tal com explica  Roger Palà al seu magnífic article “Capitalisme d’amiguets (versió Ganduxer)”.

Que vagin bé les croquetes, el pernil  i el cava. En acabar, poden manllevar el Lotus L, el Mercedes Pagoda 230, el Porsche 356 Super 90, el Lamborghini Miura, el Ferrari F40, el Jaguar E, el Porsche Targa, el Ferrari 328, el Diablo, el Mercedes Benz McLaren, el Ferrari Testarrosa o el Nissan Navara de l’inefable JPF i anar a fer un tomb per la Catalunya real: la dels desnonaments, dia sí i dia també; la dels malalts desatesos; la dels trens anacrònics; la de la gent sense feina; la de les escoles públiques sense recursos; la de les presons on no van mai a parar els lladres de guants blancs.Una Catalunya que, entre tots i totes, capgirarem. No en tinguin cap dubte.