divendres, 26 de setembre de 2014

CANÇÓ DE BRESSOL DE BOIRA




Es fa de dia,
la nit s'aprima,
la boira gronxa,
blanca pubilla.

A les obagues
la nit poruga
perd la sabata
de vidre i lluna.

El sol rebota,
pilota blanca,
del cel al terra,
de branca en branca.

Feta de plata,
la teranyina
tota s'enjoia
i s'il·lumina.

La boira alta
es despentina
el sol li eixuga
la son tan fina.

Parracs de núvol
a les altures,
un nen perdut
va escampant engrunes...

dimecres, 24 de setembre de 2014

CONVERSES AMB GENT GRAN: JOAQUIN AGEA I GONZÁLEZ.









El Senyor Joaquín Agea i González va néixer el dia 28-11-1922 i té 91 anys. Ara mateix és una de les persones més grans de Sant Adrià de Besòs (Barcelonès Nord) i té dos fills (Araceli i Joaquín); quatre néts (Blas i Joaquín Llamas i Agea, Aitor i Wendy Agea i Gómez) i sis besnéts (Laia i Irene Llamas López; Blas i Eric Llamas Alvarez i Maria i Pablo Agea Martos.

El Senyor Agea, de petit, ja havia estat molt amic dels meus pares:

“Amb el teu pare (el Quicu) i la teva mare (la Montse) havíem jugat a ‘fet i amagar’, a ‘la corda’ i al ‘burro’, aquell joc que consistia en ajupir-se tots, un darrera l’altre enfront d’una paret, de manera que es formava com un cavall ben allargat, sobre el qual havíem de saltar els altres i aguantar-nos-hi... Moltes vegades anàvem cap el riu Besòs, a veure els ànecs i les gallines; cap a Torre Baró, on es formava un rierol petit i ens hi podíem banyar sense perill; i cap a la Font de l’Alzina...
“Quan ens vàrem fer grans, els teus pares varen venir tots dos a treballar amb mi, a Can Baurier, aquella fàbrica tèxtil que hi havia allà baix, al barri de St. Joan. Més endavant el teu pare va plegar, per anar a treballar a l’empresa ‘Gradulux’, la de les persianes. El teu oncle Manel també hi va treballar i recordo que em va venir a posar unes persianes a casa.

“Últimament els teus pares venien molt cap a Tarragona, on nosaltres tenim una torreta i, de vegades, s’hi estaven una nit i després continuaven cap al Delta de l’Ebre a fer excursions... també anaven a veure uns cosins que tenien per allà. Un dia aquests cosins els varen regalar molts pollastres petits i els varen portar per a nosaltres...

EL ‘CAMP DE LA BÓTA’

“De després de la guerra m’han quedat les imatges terribles dels afusellaments del ‘Camp de la Bóta’. Els més atrevits del barri havíem anat alguna vegada, a les sis del matí, a amagar-nos pels voltants, entre la vegetació, que era molt densa i havíem pogut observar com mataven aquella pobra gent. Ara un, ara l’altre. I sobretot, al final, sentíem els trets ‘de gràcia’. Els comptàvem i així sabíem quants n’havien mort aquell dia... però el meu pare se’n va assabentar, em va renyar molt fort i no vaig tornar-hi més...”

I en aquest punt, per a mi és inevitable tornar a recordar-me d’aquell capellà, Mn. Pere Ribot, que fou rector de la parròquia de St. Joan en la postguerra i en una entrevista al setmanari ‘El Temps’, va explicar poc abans de morir, que el soroll de les metralladores cada matinada se li va fer insuportable i va haver de marxar del poble.

LES SIRENES

“De durant la guerra recordo sobretot les sirenes, que avisaven quan venien avions a bombardejar: ‘Són de los nuestros? No? Pues a correr, a los campos’ I tots corríem a amagar-nos on podíem, però el meu pare es quedava sempre a fora, perquè era carrabiner i havia de vigilar...

“En els camps no havíem fet mai maleses. Com a màxim havíem agafat alguna panotxa per menjar, però res més...

UN ‘MAQUIS’

“Mentre jo feia el servei militar, a principis dels anys quaranta, un dia varen detenir a França un ‘maquis’ (aquest era el nom que es donava als guerrillers antifranquistes) i el varen entregar aquí. Quan jo el vaig conèixer, vaig intentar reconfortar-lo i li vaig dir que jo pensava que no li farien res. Ell, agraït per les meves paraules, em va regalar un rellotge d’or que portava, però després en la seva declaració va haver d’explicar que havia consultat el rellotge i que, en arribar, l’havia regalat a un soldat. De manera que vaig haver de retornar aquell rellotge, però d’una manera discreta i no em va passar res... A ell, com a tants altres, se’l va emportar la Guàrdia Civil i no vaig tornar a saber-ne res més...”

EL CASAMENT

“Vaig ser l’últim de la meva colla en llicenciar-me de la ‘mili’. I aleshores em vaig casar amb l’Araceli; era el 12 de desembre de 1946. I vàrem posar-nos a viure al carrer Simanques, en el barri d’Artigues, amb el cunyat i la cunyada, tots en comunitat, perquè era l’única manera; després, en 1954, quan ja havien nascut els meus dos fills, vàrem traslladar-nos al barri del Remei. I així va començar aquell ritme de vida que va durar tants anys: deu minuts abans de les sis del matí sortia cap a Can Baurier, on treballava fins a les dues del migdia. I després de dinar, tota la tarda tallant cabells als homes per les cases... I a tu, més d’una vegada i més de dues, t’havia anat a buscar a l’escola, per portar-te a casa i tallar-te els cabells...

ELS LLOCS DE TREBALL

“A Can Baurier de seguida va saber tothom que jo feia de barber, de manera que fins i tot el Director, senyor Rosanes, un dia que es passejava per la fàbrica amb l’amo –que era un francès-- em va veure com tallava els cabells a un altre treballador i em va demanar que després anés a casa seva, a tallar-los-hi. I així, quan la gent va veure que jo tallava els cabells al director i a altres encarregats com en Magem i en Gabarró, varen començar a demanar-me favors. I de vegades aconseguíem alguna cosa, com quan varen entrar a treballar dos disminuïts psíquics, encara que tenien molt poca força i varen portar alguns problemes, però el cas és que n’hi ha un a qui diem Joanitet, que encara el veig ara i, almenys, cobra una pensió de jubilació i pot anar tirant...

ELS BUROTS

El meu pare, com a carrabiner, també havia fet servei de burot, per controlar les mercaderies que entraven al municipi. En aquella època, hi havia gent que feia aquests controls i que robaven molt. Igual que els que treballaven al moll de Barcelona. Uns robaven molt i altres res. El meu pare era d’aquests últims...

EL ‘BARRI XINO’

“De totes maneres, no puc dir que no m’hagi divertit. Això també és veritat. Hi havia l’amic Puga, que era el propietari de la sala de festes ‘Apol•lo’, al ‘Barri Xino’. I els de St. Adrià ens considerava tots amics seus, de manera que ens deixava entrar de franc .

“També li vaig tallar els cabells al Manolo Escobar, que vivia aquí al costat, en el Barri de ‘La Salut’. I moltes vegades anàvem a veure’l quan actuava. Sempre hi havia gent fent cua davant del seu camerino, per veure’l i parlar amb ell. Quan ens veia a nosaltres ens feia un petó i de seguida passàvem cap a dintre...

LES BROMES D’EN JOAQUÍN

El senyor Agea també és un gran bromista. Una vegada va distreure una colla de nens, dient-los que a la cantonada hi havia un camió ple de caramels, que s’havia estimbat i que tothom en podia agafar. Un altre dia a un amic seu, que es deia Miguelín Garcia, li va insistir tant que feia mala cara, que l’altre es va suggestionar de mala manera i va acabar acudint al metge, per veure què li passava. Sempre hi havia algú que hi queia, en els seus acudits, per exemple quan ell els deia que un mico estava a punt de caure del cel en paracaigudes...

I QUAN VA MORIR EN FRANCO

“Collonut! Em va semblar collonut, perquè jo sempre he tingut idees socialistes, però de veritat, no com ara... de molt jovenet jo havia anat amb els ‘pioneros’ de la UGT (Unió General de Treballadors). I me’n recordo molt, d’en Durruti (el de la CNT-FAI), perquè va venir diverses vegades aquí, a St. Adrià, al bar ‘Sevilla’; i sempre tenia molt en compte les criatures i ens saludava...

“El meu germà gran, Sebastián Agea, el que treballava a la fàbrica de ‘El Vidre’, va marxar voluntari amb la columna del capità Vayo. Primer varen intentar desembarcar a Mallorca, però no varen poder i varen tornar cap aquí. Després varen anar cap a Teruel i allà varen morir, en Sebastián i un cosí germà nostre...

I, finalment, no puc deixar de fer constar que un dia va tenir una experiència molt especial, que el va convertir en protagonista involuntari d’un article periodístic en la revista especialitzada ‘KARMA.7’ (1).

I ell mateix no pot deixar de fer constar que, per sobre de tot, se’n recorda molt, de la gent de St. Adrià. I em posa exemples: en Narbón, els germans Blasco (Miquel i Florenci), la vídua d’en Miquel, senyora Conxita...

(1)‘KARMA.7’, nº 214, setembre 1990, pàg. 44, Así se investiga un caso OVNI, per R. Navia i J. Díaz, on el senyor Agea és al•ludit amb les inicials J.G.

 


 

Cariàtide





 Amedeo Modigliani: Cariatide 1912-1913 Museum of Modern Art New York Cariatide 1912-1913 Museum of Modern Art New York

 
Cariàtide,
sostinc el pes
del propi dolor,
braços amunt ben quiets,
amb la pell de pedra
que s'engruna.

Cariàtide,
encara el cor
batega ben viu
dintre la pedra grisa,
sempre excessiu.

Cariàtide,
els ulls de pluja
ploren la pedra,
i el temps es riu
de la nuesa
tan aspra
que em sobreviu.