Sóc només pols, però em penso estrella.

dimarts, 13 de febrer del 2007

CIRERER





El cirerer, isolat i vell al mig de l’hort de cols arrugades i grises, o ben nu al capdamunt d’un marge d’herba rossa, amb la tardor es torna aristocràtic, melangiós, medieval; d’un vellut vermell de sang presa, la capçada, esponerosa, podria ser la casulla d’un bisbe, o el cortinatge feixuc i polsós d’un palau.
Les fulles vermelles del cirerer moren lentament, malaltes d’enyor de les joies perdudes.

diumenge, 11 de febrer del 2007

ARBRES CAIGUTS

Em desperta el soroll insistent d’una serra elèctrica. “Què deuen fer”, penso, encara mig adormida. M’aixeco a mirar per la finestra, i el que veig m’esgarrifa, no pot ser, veig com cau la gran branca desmaiada molt a prop, com si des de sempre fos una cosa morta.
Un avet ja no hi és. Tallen les branques de l’altre, una a una, com si fossin de mantega, irreals i sense pes.
Em vesteixo amb el soroll estrident que no s’atura, el mitjó no vol entrar, no pot ser! Miro, van deixant l’avet reduït a un tronc i la serra puja, puja. Les branques verdes, al terra, fan un gran feix inert.
Les branques, tan poderoses, que agombolaven la neu com un bressol, avares de la blancor intocada...
Truco a l’ajuntament : encara no hi ha ningú, truqui després, senyora. Després serà massa tard, els dic...
Els avets van anar creixent, i no me n’adonava. Com passa amb els fills. Quan eren petits, espiaven el vol curt dels pardals de branca en branca, eren nens i un bon dia se’n van i ja no ho són.
El segon avet, ara, és un tronc ple de ferides que té alguna cosa de nuesa humana. El que fan ara, els dos homes ficats a la cistella alta, és anar-lo tallant a trossos: mentre l’un serra, l’altre aguanta, i llavors deixa anar el tronc damunt el brancam retut.
El cafè es vessa, apago el foc. La cuina és plena d’una llum crua, que ja no matisa cap verd. Surto al terrat i miro de cara els dos homes que no paren, el tronc ja és molt petit i ara puc sentir l’olor de saba de la fusta verda, de la fusta viva.
Sempre havia mesurat el vent per la gronxadissa dels arbres: la dansa de les branques abraçant el tronc, les sacsejades furioses, el desesper de les nits.
Entro per no veure-ho més, surto perquè no me’n puc estar. Impotència i ràbia!
A vegades venien les garses. Quan sentia el seu crit enrogallat i curt, sortia a veure-les: sovint eren dues, que volaven curt de les branques a les teulades, blanc i negre efímer.
La meva néta comptava les pinyes. Les verdes, primer.
Tot ha acabat, amb una rapidesa de vertigen: branques i troncs a un contenidor, i només la doble ferida rodona a la terra. Soques encara humides, arrels descalçades, com si ploressin.
Un dels homes esmorza, ara, al peu dels arbres caiguts. Mira un moment amunt i em veu, dreta i mirant els arbres invisibles que només seran en el record: em veu i torna a ajupir el cap.
De la tanca de les obres, han desaparegut les lletres vermelles que eren el nom del depredador.

divendres, 9 de febrer del 2007

Suport a Oleguer Presas

MÉS DE 5.000 SIGNATURES DE SUPORT A OLEGUER
Arran de la decisió de Kelme de rescindir el contracte amb el futbolista Oleguer Presas per la publicació de l'article 'La bona fe', VilaWeb ha llançat la campanya Kelme m'ha perdut com a client, que inclou un formulari per a enviar un correu signat a l'empresa Kelme amb el text 'Crec que han atemptat contra la llibertat d'expressió. Han perdut un client'.
Kelme manifesta que ha pres la decisió de rescindir el contracte amb Oleguer per 'les recents declaracions' expressades pel jugador, val a dir: les de l'article 'La bona fe'. La companyia diu que 'defensa els drets de la llibertat d'expressió i de lliure pensament', i que la vinculació amb Oleguer es basava en criteris 'únicament i exclusivament esportius'. En el seu article, publicat ahir al bloc de la Koordinadora d'Osona kontra la tortura, a Directa i reproduït per Berria i VilaWeb, Oleguer comentava uns quants casos judicials recents, entre els quals el de De Juana.

Podeu signar a:

http://web.partal.cat/oleguer/

http://desdosona.livejournal.com

dimecres, 7 de febrer del 2007

CASA EN SILENCI

Amb el líquen groc arrapat a la soca com una crosta, el saüquer, vell i sofert, guarda la casa i cabdella les hores blanques de les flors perdudes. Raïma petits minuts verds al capdamunt de cada branca estrafeta i torta, plena de nusos.
La cotxa fumada, negra i inquieta, petita com un glop d’ombra, hi té un recer segur. Des de la finestra veig com saltirona de branca en branca. Gira el caparró fosc, mou la cua de foc com una escombra i, quan alça el vol, la desplega amb la meravella efímera de les plomes ataronjades, com una papallona o un vano o una flor de llum.
Penso que avui l’he vista aviat. D’alguna manera, sento que amb aquesta cita he sedassat les hores d’aquest matí de solitud perfecta, i torno sense recança al ventre fresc de la casa en silenci.
A fora, gairebé assegut al marge, el saüc sense esclat guarda al davantal de la falda verda el cabdell madur, com una àvia filadora i lenta.

divendres, 2 de febrer del 2007

ROURE VORA EL CAMÍ DE CABRERA


Com un gran canelobre de molts braços, el roure encén una a una les branques altes amb el sol baix i la ventada que escombra els núvols blancs cap a llevant, darrera el decorat de cartró acanalat de Cabrera.
El foc verd tremola damunt el camí ombrejat. Miro els farbalans de fulles arrissades i la bonior del mosquits travessats de llum.
Cau des de molt amunt, ampla, la tarda. El sol i el cel es tornen de vellut. Penja una branca morta i nua com un dibuix d’hivern enmig de la ufana, i el cor en pateix.
Ningú al camí. Dilluns. Les papallones no ho saben.