Com un gran canelobre de molts braços, el roure encén una a una les branques altes amb el sol baix i la ventada que escombra els núvols blancs cap a llevant, darrera el decorat de cartró acanalat de Cabrera.
El foc verd tremola damunt el camí ombrejat. Miro els farbalans de fulles arrissades i la bonior del mosquits travessats de llum.
Cau des de molt amunt, ampla, la tarda. El sol i el cel es tornen de vellut. Penja una branca morta i nua com un dibuix d’hivern enmig de la ufana, i el cor en pateix.
Ningú al camí. Dilluns. Les papallones no ho saben.
El foc verd tremola damunt el camí ombrejat. Miro els farbalans de fulles arrissades i la bonior del mosquits travessats de llum.
Cau des de molt amunt, ampla, la tarda. El sol i el cel es tornen de vellut. Penja una branca morta i nua com un dibuix d’hivern enmig de la ufana, i el cor en pateix.
Ningú al camí. Dilluns. Les papallones no ho saben.
4 comentaris:
M'ha agradat la tarda, ampla. Una bonica imatge, i la més maca de totes la última, preciosa per tancar.
Que lluny som de tot això els de ciutat!
Sí, un arbre i un camí pot ser un privilegi.
Jo em quedo amb el foc verd, de fet tot és foc.
Publica un comentari a l'entrada