divendres, 2 de febrer de 2007

ROURE VORA EL CAMÍ DE CABRERA


Com un gran canelobre de molts braços, el roure encén una a una les branques altes amb el sol baix i la ventada que escombra els núvols blancs cap a llevant, darrera el decorat de cartró acanalat de Cabrera.
El foc verd tremola damunt el camí ombrejat. Miro els farbalans de fulles arrissades i la bonior del mosquits travessats de llum.
Cau des de molt amunt, ampla, la tarda. El sol i el cel es tornen de vellut. Penja una branca morta i nua com un dibuix d’hivern enmig de la ufana, i el cor en pateix.
Ningú al camí. Dilluns. Les papallones no ho saben.

4 comentaris:

Maria ha dit...

M'ha agradat la tarda, ampla. Una bonica imatge, i la més maca de totes la última, preciosa per tancar.

segona ha dit...

Que lluny som de tot això els de ciutat!

Roser ha dit...

Sí, un arbre i un camí pot ser un privilegi.

Aila ha dit...

Jo em quedo amb el foc verd, de fet tot és foc.