dimarts, 29 d’abril de 2008

Llibertat, Franki! Manifestació, 10 de maig, a Barcelona











Conec el Franki, de fa temps. És aquella mena de persona, generosa, que trobes a totes les convocatòries.
I si darrerament l'he vist poc, és perquè jo no hi sóc tan sovint, a les mobilitzacions. Sort n'hi ha, dels joves (i els grans) incombustibles!
No tinc cap mena de dubte que la seva detenció respon a un muntatge policial premeditat. Han buscat un cap de turc, l'han trobat, i l'han detingut per tal d'atemorir tota la gent lluitadora.
Però crec que han fet un mal càlcul polític. Perquè potser serà al revés. Espero, i confio, que la detenció del Franki, de Terrassa, encendrà la lluita.
Que no quedi ni un racó sense pancartes, ni un sol bloc sense protesta! Ara tenim més eines, fem-les servir.
I el dia 10 de maig , tots a Barcelona, a la manifestació per reclamar la seva llibertat!

Fotos de la concentració davant la Model a nació digital.com

divendres, 25 d’abril de 2008

SANT JORDI HA MORT; VISCA EL DRAC!


La prohibició de l’Ajuntament de Vic de posar parada el dia de Sant Jordi d’enguany a diversos particulars i institucions que ho havien vingut fent d’anys abans, planteja diverses qüestions relatives al sentit d’aquesta festa.

En primer lloc, cal tenir present la significació que, històricament, va adquirir la diada de Sant Jordi: la de reivindicació i reafirmació cultural, de forma especial en la postguerra, quan la cultura catalana (i tota expressió cultural que no estigués sota l’empara del règim franquista) era perseguida i anorreada. A partir d’aquest fonament resistencial, la diada de Sant Jordi donava cabuda tant a llibreters i editors com a institucions, i fins i tot particulars, ja sigui per a exposar (i vendre) la producció pròpia com, sovint, portant llibres a compte d’alguna editorial o llibreria (cosa que permetia augmentar l’oferta en localitats on era escassa).

No hi ha dubte que és el context històric el que explica l’auge progressiu d’aquesta diada fins que, desaparegut el règim totalitari, s’ha mantingut el vigor social de la festa, però se n’ha desactivat el sentit resistencial, i, en conseqüència, la seva funció cultural s’ha vist progressivament debilitada.

A hores d’ara, la diada de Sant Jordi ha esdevingut una festa comercial. I és en aquest context on cap analitzar la situació produïda a l’Ajuntament de Vic, el qual exerceix, com si haguéssim retrocedit 40 o 50 anys, de repressor feixista, amenaçant persones i institucions de desmantellar-los paradetes i requisar-los llibres, cosa que mereixeria l’aprovació del mateix general Franco.

Creiem que la societat ha de reflexionar sobre el sentit que ha de tenir la diada de Sant Jordi: si ha de ser una festa exclusivament comercial, on només hi tinguin cabuda “els professionals del llibre” (?), o si pot ser, també (com caldria), una festa cultural on hi càpiga tothom, ja sigui com a productor d’obra literària, ja sigui en nom d’alguna institució que trobi en aquesta data una plataforma de projecció.

I l’Ajuntament de Vic hauria de prendre nota del resultat d’aquesta reflexió, si no és que el tic feixista és, en realitat, una convicció profundament antidemocràtica enquistada en algun dels seus armaris.

Si fos així, podríem dir: “Sant Jordi ha mort”. I hauríem d’afegir: “Visca el drac!”.


JESÚS AUMATELL MOLAS

dimarts, 22 d’abril de 2008

Editorial Virus: paradeta virtual


L'Ajuntament de Vic prohibeix als que no són llibreters la venda de llibres el dia de Sant Jordi

(...) Uns altres perjudicats per la decisió municipal són l’editorial Virus, una cooperativa de Barcelona de signe àcrata que també feia uns 15 anys que venia llibres a Vic, a través de col·lectius que els donaven suport. L’escriptor taradellenc Miquel Vilardell, un dels habituals d’aquesta parada, es queixava també de l’actitud de l’Ajuntament. En el seu cas, encara no han decidit què faran dimecres. Igual que els anteriors, es queixen per les formes: que no se’ls cridés a dialogar i que l’Ajuntament no els contestés fins aquest dimecres, a una setmana només de Sant Jordi, quan ja tenien tot el material preparat. (Informació de El 9 Nou)

Davant d'aquesta prepotència de l'Ajuntament de Vic, em sembla de justícia fer aquí una paradeta virtual de l'editorial Virus, amb la recomanació més entusiasta del llibre "Queremos la libertad! Una vida en los Panteras Negras" que Francesc Arnau ens comenta en aquest article:

MUMIA: "WE WANT FREEDOM!"

He llegit l´últim llibre de Mumia, "Queremos la libertad! Una vida en los Panteras Negras", publicat aquest any a Barcelona per l´Editorial Virus. I per entendre la significació d´aquest llibre com a una arma de guerra i com a un instrument de combat, els lectors no hem d´oblidar que el seu autor, el periodista afro-americà Mumia Abu-Jamal, està avui en perill de mort, tancat a la presó d´alta seguretat "State Correctional Institution Greene", de Pensilvània, en virtut d´una condemna sota la falsa acusació d´haver mort un policia blanc, el 1981.

Aquesta situació, la d’escriure en perill de mort, també està inclosa a la introducció d´un altre llibre, que es diu: "Soledad Brother, the prison letters of George Jackson" (1). I aquella introducció està signada per Jean Genet (1910-1986), l´escriptor
francès del "teatre de l´absurd".

Aquest home, que va visitar clandestinament els USA, a finals dels anys seixanta, va pasar una llarga temporada amb els Black Panthers, col.laborant en les seves campanyes polítiques, sobretot a base d´intervenir en mítings a les universitats.

El llibre del George Jackson és el primer que vaig llegir sobre els Black Panthers, a principis dels seixanta. El vaig poder trobar en un quiosc de les Rambles, dins d´un expositor giratori, dedicat a la novel·la negra nord-americana. I suposo que només s´ha d´agrair a la ignorància dels censors espanyols de l´època, el fet que aquell llibre --tant ple d´incitacions a la rebel·lia-- arribés a les meves mans.

ELS INTEL·LECTUALS BLANCS.

Ara, el llibre de Mumia ha vingut a recordar-me aquella altra lectura de George Jackson --ja llunyana. Efectivament, al capítol 8, "La vida de un Pantera", Mumia rememora aquell dia que, a la seu del partit a Oakland (Califòrnia), quan ell encara estava sortint de l’adolescència, li varen encarregar de fer els honors a Jean Genet i presentar-lo als militants que en aquells moments corrien per allà. El francès no parlava ni gota d´anglès, l´únic idioma que parlava Mumia. Però de totes maneres es varen entendre perfectament. Explica Mumia que Genet circulava per la seu política, com si estigués a casa seva, amb la desimboltura i alegria pròpia d´una criatura que hagués trobat la seva joguina preferida... Amb aquest comentari, Mumia ens crida l´atenció sobre les diferents reaccions que el moviment dels Black Panthers va provocar entre els intel.lectuals blancs de l´època. Enfront dels qui ni gosaven apropar-se a aquell moviment negre d´alliberament nacional i de classe, la postura del Genet es pot comparar a la de Leonard Bernstein (1918-1990), compositor de la música de la banda sonora, de la pel.lícula "West Side Story" que, al seu apartament de Manhattan, va fer una recepció en homenatge als Black Panthers. Això fou el 1970 i tingué un ampli ressò als mitjans de comunicació --començant per la revista LIFE-- a manera de burla i escarni contra l´FBI de l´inefable Edgar Hoover...

EL PERILL DE MORT

El passat 27-3-08, es va fer pública la sentència que estàvem esperant, des del 17-5-07, quan davant del Tribunal Suprem de Pensilvània, la defensa va exposar tots els arguments per anul·lar el judici de 1982. Ara la sentència només li reconeix a Mumia el dret a un nou judici, davant d´un jurat popular, en què únicament es discutiria si la pena de mort se li ha d´aplicar o si ha de ser substituïda per la cadena perpètua, en base al fet que, el 1982, el jutge i el fiscal varen donar unes instruccions als membres del jurat, que varen induir-los a confusió, al dictar la condemna a mort. I si, en els propers sis mesos, la fiscalia no insta aquest nou judici, la pena de mort quedaria anul·lada definitivament i substituda per la cadena perpètua. Dels tres membres del tribunal només un, el senyor Ambro, ha gosat formular un vot particular i reconèixer el caràcter racista del primer judici. Racisme que, per si sol, hauria de significar la repetició de totes les proves, per possibilitar que quedés clara la innocència de Mumia.

MARTIN LUTHER KING I MALCOM X.

En el capítol segon ("La profundas raíces de la lucha por la liberación negra"), Mumia realitza una anàlisi comparativa entre la ideología, ensucrada i caritativa, de Martin Luther King, --que es resumeix en allò de "posar-hi l´altra galta"-- i la ideologia de lluitar per la llibertat "amb tots els mitjans possibles", que propugnava Malcom X, des del col·lectiu polític "Nació de l´Islam". A mi, com a gairebé tota la gent de la meva generació, ens han de resultar especialment interessants aquestes consideracions. És veritat que vàrem tenir oportunitat d´accedir a M. L. King, de ben jovenets. Després que l’assassinessin, el 1968, va sortir un llibret: "El crit de la consciència", amb tot un recull de textos d´aquell pastor protestant i amb un pròleg molt ben intencionat a càrrec de J.M. Ainaud de Lasarte (2). Però Malcom X no el vàrem conèixer fins molt més tard i amb moltes limitacions...

EL COINTELPRO

Resulta especialment inquietant el capítol sisè de "We want freedom", ("El Imperio contraataca: COINTELPRO"), que es dedica a exposar els procediments policíacs de veritable guerra bruta, que l’FBI va posar en pràctica sota el nom de "COunter INTELigence PROgram" (COINTELPRO). Aquest era un programa de contra-espionatge, preparat per utilitzar-se, en temps de guerres obertes, contra potències estrangeres, però que va entrar en funcionament, en suposats temps de pau, contra una part de la ciutadania nord-americana, contra els negres. La finalitat del programa policíac no era altra que acabar amb qualsevol mena de dissidència.

Mumia no es limita a denunciar públicament la brutalitat i el racisme policial, sinó que critica igualment els defectes i les debilitats humanes dels líders més carismàtics dels Black Panthers: Huey P. Newton, Eldridge Cleaver, Bobby Seale... Precisament aquests defectes i debilitats, convenientment explotades per l´FBI, varen significar la desintegració del partit.

En la seva profunda labor investigadora, Mumia cita instruccions textuals de circulars internes de la policia, on es diu explícitament que un dels objectius principals era "impedir l´aparició d´un Messies negre, impedir que el Partit Pantera Negra s´introduís entre els joves. Fer-los veure que, si decidien convertir-se en revolucionaris, aviat serien uns revolucionaris morts...”

TAMBÉ UN PARTIT DE DONES

Mumia dedica el capítol set de "We want freedom" ("Un partido de mujeres") a explicar l’especial incidència de les dones Black Panthers al partit. La seva lluita contra els tics masclistes de la jerarquia dins del partit. La seva abnegació per ajudar els familiars i amics presos. La seva implicació "per anar al front, a primera línia, a ocupar el lloc que els correspon, a lluitar les seves pròpies batalles i aconseguir les seves pròpies victòries". Les seves tasques, colze a colze amb els homes, a l’hora de preparar els esmorzars gratuïts per als nens petits, dins dels barris més deprimits de les ciutats. Aquestes iniciatives del tipus dels esmorzars gratuïts, estan molt ben explicades al llibre i ens ajuden a comprendre la veritable naturalesa d´un partit com els Black Panthers, que sempre ens han pretès presentar --des dels mitjans de comunicació burgesos-- com a protagonistes d´un enfrontament armat amb el Sistema...

Mumia esmenta noms concrets de dones militants: Kathleen Cleaver que, a la última època del partit, es va veure obligada a fer la seva tasca, com a exiliada, des d´Algèria; Safiya Bukhari, que desgraciadament ja és morta i això permet explicar la seva antiga tasca dins de la Black Liberation Army ("Exèrcit Negre d´Alliberament"). Cleo Silvers, ex-membre de la delegació dels Black Panthers a Nova York i actual militant sindicalista...

ESPERANÇA I POESIA, HUMANISME, HUMOR SARCÀSTIC...

El llibre està farcit de paràgrafs de prosa poètica, en què Mumia vol deixar clar que té esperança i que nosaltres també n´hem de tenir. Com quan, al final del capítol novè ("La escisión"), converteix el partit en una gasela que s´escapa com pot del pervers caçador, gairebé partida per la meitat, amb un dolor terrible, però miraculosament encara viva, menys vital, però encara viva.

És impagable l´episodi que reflecteix una conversa de Mumia amb la seva mare, des de la costa del Pacífic a la de l’Atlàntic, des de l´interior d´una comissaria de policia a casa seva, quan ha d´informar la família que uns policies blancs l´han detingut, emmanillat, escorcollat, empresonat... per haver creuat, caminant, un carrer d´Oakland sense respectar els semàfors. La veritable raó de la detenció és netament política: estava venent als vianants el periòdic del partit...

I és igualment inoblidable l´episodi en què una joveneta, companya del partit i adolescent com el Mumia, intenta lligar amb ell...

Encara que aquest llibre no és un llibre sobre presons, quan l´he acabat de llegir m´han vingut a la memòria els últims versos de la cançó-poema, que va escriure Bob Dylan, immediatament després de l´assassinat de George Jackson:

"Sometimes I think this whole world
is one big prison yard.
Some of us are prisoners,
the rest of us are guards..."
(3)

I pel que fa a la traducció, molt bé. Jo només hi he trobat dos errors. (4).

Signat: Francesc Arnau i Arias

19-4-08


Notes.- (1) "Soledad Brother, Cartes des de la Presó, d´en George Jackson". Bantam Books, New York, 1970.)

(2) "El crit de la consciència", M.L. King, edicions Proa, col.lecció La Mirada, Barcelona, 1968.

(3) "De vegades penso que aquest món / és tot sencer un gran pati de presó / Alguns de nosaltres som presoners / els altres som carcellers.../ ("George Jackson y otras canciones", Bob Dylan, col·lecció Visor de poesía. Alberto Corazón, editor. Madrid 1972.)

(4) L’error és que, al final de la Introducció de la K. Cleaver, es parla d´un fiscal que tenia problemes d´alcoholisme, quan en realitat qui tenia problemes d´alcoholisme, durant el judici que varen fer a Mumia el 1981, era el seu propi advocat ("attorney", en anglès).

L’altre error està en el peu de foto, de la pàgina 335, on es parla de la "Iglesia del Abogado". La traducció correcta seria “Parroquia de María Medianera”.

dilluns, 21 d’abril de 2008

HISTÒRIA DE TOTES LES LLETRES.



Mireu, sóc escriptora, més o menys. Perquè també sóc una mica cuinera i una mica rentaplats, una mica mare i una mica àvia. Però m’agrada escriure contes, i explicar-los, i l’altre dia vaig anar a veure els nens i les nenes de primer de l’escola Fortià Solà, de Torelló. Els vaig explicar el conte “La casa trista i el ninot de neu”, i em van fer preguntes, i em van regalar bombons i dibuixos: que bé!

A primer, s’aprèn a llegir. N’hi ha que a cinc anys ja n’han après una mica, i saben quasi totes les lletres, sobretot les del seu nom. A l’Ainoa, l’Aina C., l’Arnau, , l’Àlex, l’Adrià B., l’Anna, l’altre l’Adrià, l’Ariadna i l’Aina V, per exemple, els agrada molt la lletra A . Troben que sembla una escala, o un gronxador, si el mires de costat. A més, hi ha paraules amb A molt boniques: arròs, arbre...

- A mi m’agrada molt, l’arròs! – diu l’Ainoa.

- I a mi m’agrada enfilar-me als arbres – diuen les dues Aines, alhora.

Per a la Berta en canvi, la seva lletra preferida és la B, és clar. La lletra B majúscula, si la gires, sembla un pont...

La Carla F., la Carla R. I la Cristina estan enamorades de la C.

- Si la gires, també és un pont! – diu la Cristina!

- És la lletra de cargol – diu la Carla F.

- I la de casa, com la del conte que ens ha explicat la Roser –diu la Carla Roma.

- I la dels contes! – diuen totes tres alhora, i riuen.

- I també és la meva! – diu la Carme, la mestra

La Duna diu que les dunes són molt boniques, perquè són com muntanyetes de sorra, al desert, o a les platges...I una D, si la gires i la poses plana, és com una cova misteriosa.

El Gerard i el Gabriel opinen que les paraules amb G són les més interessants: gat, gana, gol...

- La lletra G sembla un gat arronsat i adormit – diu el Gerard, que té molta imaginació.

- Ah , sí, - diu el Gabriel. Però has de posar la lletra girada...

- La lletra més bonica és la meva – diu la Iria – perquè té puntet i sembla la lluna rodona damunt d’un pi, com diu la cançó...

En Jordi, la Judit i la Jennifer defensen la J, perquè és la lletra de jugar, i això és el que més els agrada.

La Karima, en canvi, pensa que la lletra K, la seva, és la més bonica, perquè sembla que camini...

- Però la lletra L sembla un mitjó – diu la Layla.

- I és una lletra que té una germana bessona – diuen les dues Laures...

- Sí, la meva! – diu en LLuc.

- També sembla una cadira sense potes, diu la Loubna.

En Mohamed, la Marimar i en Marc són partidaris de la M, és clar, perquè és la lletra del mar, les margarides i les muntanyes.

- De fet, la lletra M és com dues muntanyes...diuen.

Però la Nerea diu que la N, si li poses ulls i boca i cueta, és com una serp. I és la lletra de nena, de nen, de Nadal...

L’Omar n’està molt cofoi, de la seva lletra, tan rodoneta com la cara d’un pallasso, o com una roda, o...

En Pablo defensa la seva P, tan alta i esvelta, perquè és la lletra de pallasso, de partit (de futbol!), de pare, de pastanaga, de poma...”De fet sembla una poma que hagi cagut de l’arbre”, pensa.

En Rongtao diu que la seva lletra és la mateixa que la de la Roser.

- I tant! –dic. I sembla una P que camina...

La Sònia, la Silvana i la Sandra diuen que la S és com una carretera amb revolts, o una serp silenciosa...

- SSSSSS...fa la Sara, la mestra. Més baixet, més baixet...No crideu i no parleu tots alhora!

La Xènia està feliç amb la seva X, perquè és una lletra divertida, com un acròbata fent el pi.

- Em sembla que hi ha lletres que no ha defensat ningú – diu la Roser. Que les sabríeu trobar?

dijous, 17 d’abril de 2008

15 anys de l'assassinat de Guillem Agulló

Contra els nazis, amb Guillem


(Informació de vilaweb)

Demà, dissabte, farà quinze anys de l'assassinat de Guillem i milers de persones el recordarem i l'honorarem. Però cal que ho fem conscients que la violència neonazi creix, especialment a València, gràcies a la impunitat amb què actuen, puix que els jutges i la policia els deixen fer. I que, per això mateix, la millor manera de recordar-lo és de denunciar aquesta impunitat, d'exigir un canvi immediat i de combatre sens treva la ideologia que sustenten els nazis d'avui.

Dissortadament, ens hi hem acostumat. La presència de l'extrema dreta als nostres carrers no mou grans debats, tret que en facen una de grossa. Quan maten l'Isanta, per exemple. Quan apunyalen emigrants o quan agredeixen a cops una xicota. Ara, la seua presència, marginal i minúscula però visible, es palpa a Barona o a Sant Quirze, per on passegen joves neonazis embrutits per la seua pròpia misèria intel·lectual. Avui els nazis no són un recurs de films amb grans pressupostos o un apunt en un llibre d'història. Són un perill amb què convivim i a què no posem el fre que caldria.

Han posat bombes a la seu d'Esquerra Republicana de València, a seus del Bloc Nacionalista Valencià o a la seu de la Comissió Espanyola d'Ajuda al Refugiat i no hi ha hagut cap detenció ni acusació. Han pintat creus gammades i insults en centenars de locals públics de tota mena i ningú no els ha fet pagar l'odi i la violència. Han atupat militants de qualsevol opció progressista o nacionalista, han marcat la cara de joves a Castelló amb una navalla, han agredit homosexuals i emigrants a València i a Sabadell i, per més que hom sap qui són i que són ben coneguts, han passat, a tot estirar, una horeta a comissaria. Han irromput a crits i a colps a presentacions de llibres, han insultat i tirat objectes en tota mena d'actes, sempre amb la policia protegint-los. Fins i tot quan entre els agredits hi ha diputats de partits de l'òrbita del govern. Com s'explica, si no, que a València diputats d'Esquerra Republicana o sindicalistes de la Intersindical Valenciana hagueren d'aguantar insults tancats dins un local mentre la policia, manada per un delegat del govern que és del PSOE, no es preocupava sinó de protegir els militants d'extrema dreta cada vegada que hom provava de fer-los fora?

Els nazis no són un fet puntual i aïllat; ja no. Els nazis són una amenaça real i n'hem de prendre consciència. És veritat que no tenen pràcticament vots, potser és cert que els qui els votarien voten el PP i que, sumant-los tots, són quatre gats. És cert. Però també ho és que es mouen amb una impunitat que fa feredat i sense parió amb cap altra ideologia. És cert que no hi ha lleis dures contra ells, que la policia els mira amb desinterès o desgana, i els deixa fer, si no amb simpatia i camaraderia. I és cert que els jutges no els apliquen la duresa que apliquen a qualsevol que creme una bandera espanyola o ataque en públic la monarquia.

Quan la policia diu en públic que no acaba de saber si una bomba posada a plena llum del dia contra un centre d'acollida d'emigrants a l'Olivereta de València és un atemptat, és quan apareix en tota la magnitud el problema que tenim. Quan l'assassí de Guillem passa a la presó menys de quatre anys del setze a què fou condemnat, es pot presentar a les eleccions, el detenen de nou amb possessió d'armes i propaganda racista i, malgrat tot això, camina lliure pel carrer, és quan apareix en tota la magnitud el problema que tenim. Quan el govern Zapatero diu oficialment, i malgrat tota la documentació acumulada, que les agressions contra els nacionalistes valencians del 25 d'abril de l'any passat no són obra de l'extrema dreta sinó 'de l'entorn del nacionalisme valencià', és quan apareix en tota la magnitud el problema que tenim. Quan l'informe Raxen (Xarxa Europea d'Informació sobre el Racisme i la Xenofòbia) documenta més de 600 agressions nazis i el delegat del govern, el socialista Antoni Bernabé, diu que no té esment ni de deu, és quan apareix en tota la magnitud el problema que tenim. Quan l'Agència de Drets Fonamentals de la Unió Europea o Amnistia Internacional denuncien que l'estat espanyol és un dels cinc únics estats europeus que no publica dades sobre agressions racistes o processos judicials relacionats, és quan apareix en tota la magnitud el problema que tenim. Quan les autoritats reaccionen a vídeos d'agressions brutals dipositats a YouTube assegurant que no poden confirmar l'existència d'aquests vídeos, que són a l'abast de qualsevol internauta, és quan apareix en tota la magnitud el problema que tenim. Quan alguns nazis canten als camps de futbol burlant-se de Guillem o d'Isanta o del Carlos assassinat fa poc a Madrid, i les directives no fan res per impedir-ho, és quan apareix en tota la magnitud el problema que tenim.

Des de fa quinze anys familiars i amics de Guillem Agulló menen una batalla contra l'oblit, però la seua batalla, i nostra, és sobretot una batalla contra la impunitat. I hi hem d'insistir ara més que mai, remarcant que entre nosaltres hi ha nazis violents i que l'estat no fa allò que caldria que fes contra ells. Però, a més de reclamar això, hem de continuar donant suport a la família i als amics de Guillem i hem de treballar cada dia, sens treva, contra el racisme, la xenofòbia, l'anticatalanisme, l'homofòbia, l'odi a la diferència en suma, que és el llenguatge i l'aliment dels cadells del nazisme. I per a ells, ni oblit ni perdó.

dissabte, 12 d’abril de 2008

JUNY


Mai de la vida
aconseguiré esquivar el "juny".
Juny: se m'hi va morir el cor
i se m'hi va morir el poema,
també l'estimada
hi va morir en un romàntic bassal de sang.

Juny: un sol abrusador m'esqueixa la pell
i revela l'abast veritable de la ferida.
Juny: el peix se'n va del mar de sang,
neda cap a un altre lloc on hivernar.
Juny: la terra es deforma i els rius baixen en silenci,
munts de cartes ja no troben per manera
d'arribar a mans dels morts.

Shi Tao

(Traducció del xinès de Manel Ollé)

Gravació del poema en català feta per David Figueres:

http://dfigueres.imeem.com/music/FJOhCijt/shi_tao_juny/

Gravació del poema en amazig per Salem Zenia:

http://dfigueres.imeem.com/music/VltrxFqM/shi_tao_juny/

dimarts, 8 d’abril de 2008

CAMÍ DE BALLESTAR

És quasi migdia. Camí de Ballestar, arços florits. Segimon Serrallonga em diu els versos a cau d’orella:

“Arços d’amor florien

tota la nit...”

Tota la nit ha deixat, encara, un rastre de fred a l’herba, però el sol s’alça triomfant, com una immensa i càlida flor estesa de de boca terrosa.

Circumdem la casa, com sempre, àvids de primavera i de colors canviants. Al sud, han llaurat el camp, i ara és d’un color suau de xocolata desfeta. Els brots nous del freixe, tan negres, sembla que vulguin signar un paper invisible, deixar constància de l’instant present i fer-lo inesborrable...

Oest. Han florit els lliris de Van Gogh, blaus com aigua desitjada, i els bidons són plens d’una aigua fresca de l’últim ruixat. Mirem l’aigua nova i ens tremola una mica la pell: potser sí, que plourà.

Han florit les heures de terra, petites, clapetes rosades de tija prismàtica. El lilà està a punt, em deleixo per l’olor que revifa la infantesa. Encara no.

L’any passat ni la vau veure, la florida del lilà, dieu: encara no éreu aquí, però jo us hi sé des d’un temps remot que us fa, que ens fa, antics com els cactus quiets.

Al nord, a la bassa buida però encara humida, una falguera trena l’aigua oculta i en fa un verd clar de seda, o potser vellut. Seguim el camí fresc d’ombra.

- Hi podríeu plantar hortènsies, dic, i penso flors blaves.

A l’est torna el sol que daura les pedres i desperta sargantanes. Mirem la plana als peus, Torelló estès, Sant Pere remot, Bellmunt sempre a l’aguait.

La figuera ja té fulles petites i aspres, que seran amples com plats. El cirerer també treu fulla. Dos lilàs més, un de blanc, i un ocell petit i potser groc que refila amagat a l’alzina. Papallones que semblen fulles vives. Una fulla tardana al roure (papallona morta...?), i una mica de vent, alè dels boscos. Un núvol prim i l’avió que s’enfila.

Preparem el dinar, encenem el foc només per escalfar-nos l’ànima.

Vi i xampany i migdiada.

- Què celebrem, avui...?

Bell Estar, 5 d’abril de 2008.

dilluns, 7 d’abril de 2008

Se celebren a Torelló els actes de la Diada Segimon Serrallonga


El proper diumenge, dia 13, a 2/4 de 12 del migdia, a la Biblioteca Dos Rius

Un any més se celebren a Torelló els actes de la Diada Segimon Serrallonga que
tindran lloc el diumenge 13 d'abril. Aquest any, l'acte anual que l'Ajuntament de Torelló i l'Aula Segimon Serrallonga dediquen al poeta, constarà d'una conferència a càrrec del gastrònom Pep Palau sobre Àpats i converses, d'un recital de poemes de Segimon Serrallonga a càrrec de l'actriu Montse Vellvehí i d'una actuació musical de Guillem Vernis, saxo, i de Marc Vernis, piano.

L'acte es farà a 2/4 de 12 del migdia, a la Biblioteca Dos Rius i el clourà Miquel Franch, alcalde de Torelló.

Recital de poesia amaziga i catalana


Recitaran,
amb acompanyament musical,
Najat el-Hachmi,
Anna Miralpeix,

El Khalid Elmokhtari
i Pilar Cabot.

Divendres 11 d’abril
a les 23 hores
a la Jazz Cava de Vic

Recital inclòs
dins el cicle
“Lletra i música”,
una iniciativa de

l’Institut Municipal
d’Acció Cultural (IMAC)



dimarts, 1 d’abril de 2008

Sorry for the film

Sorry for the film

Jo també m'avergonyeixo d'aquesta pel.lícula, Fitna, i de totes les manifestacions del racisme.