SANT JORDI HA MORT; VISCA EL DRAC!

La prohibició de l’Ajuntament de Vic de posar parada el dia de Sant Jordi d’enguany a diversos particulars i institucions que ho havien vingut fent d’anys abans, planteja diverses qüestions relatives al sentit d’aquesta festa.

En primer lloc, cal tenir present la significació que, històricament, va adquirir la diada de Sant Jordi: la de reivindicació i reafirmació cultural, de forma especial en la postguerra, quan la cultura catalana (i tota expressió cultural que no estigués sota l’empara del règim franquista) era perseguida i anorreada. A partir d’aquest fonament resistencial, la diada de Sant Jordi donava cabuda tant a llibreters i editors com a institucions, i fins i tot particulars, ja sigui per a exposar (i vendre) la producció pròpia com, sovint, portant llibres a compte d’alguna editorial o llibreria (cosa que permetia augmentar l’oferta en localitats on era escassa).

No hi ha dubte que és el context històric el que explica l’auge progressiu d’aquesta diada fins que, desaparegut el règim totalitari, s’ha mantingut el vigor social de la festa, però se n’ha desactivat el sentit resistencial, i, en conseqüència, la seva funció cultural s’ha vist progressivament debilitada.

A hores d’ara, la diada de Sant Jordi ha esdevingut una festa comercial. I és en aquest context on cap analitzar la situació produïda a l’Ajuntament de Vic, el qual exerceix, com si haguéssim retrocedit 40 o 50 anys, de repressor feixista, amenaçant persones i institucions de desmantellar-los paradetes i requisar-los llibres, cosa que mereixeria l’aprovació del mateix general Franco.

Creiem que la societat ha de reflexionar sobre el sentit que ha de tenir la diada de Sant Jordi: si ha de ser una festa exclusivament comercial, on només hi tinguin cabuda “els professionals del llibre” (?), o si pot ser, també (com caldria), una festa cultural on hi càpiga tothom, ja sigui com a productor d’obra literària, ja sigui en nom d’alguna institució que trobi en aquesta data una plataforma de projecció.

I l’Ajuntament de Vic hauria de prendre nota del resultat d’aquesta reflexió, si no és que el tic feixista és, en realitat, una convicció profundament antidemocràtica enquistada en algun dels seus armaris.

Si fos així, podríem dir: “Sant Jordi ha mort”. I hauríem d’afegir: “Visca el drac!”.

JESÚS AUMATELL MOLAS