dilluns, 30 de maig de 2016

RESISTÈNCIA

Tensió a Esfosa. L'empresa està sancionant els membres del comitè d'empresa amb sis mesos de suspensió de feina i sou, amb efectes des del dia 1 de juny. Caldrà molt suport i solidaritat


Revifarem
Esforços
Sense defallir

Indòmits, indòmites

Sense por

Tindrem
Esperança
No callarem

Cridarem
Insubornables

Ara tot comença.

diumenge, 22 de maig de 2016

Alpens sencer ahir era una enclusa



Fotografia: Gent d'Alpens

Alpens sencer ahir era una enclusa, i la cançó dels malls encomanava una petita vibració a l’aire que feia tremolar els gallerets dels marges, tan vermells, i les orquídies petites i intocades. Fins i tot les orenetes, sorpreses i encuriosides, feien vols rasants i ràpids damunt de les teulades per veure les fornals enceses i  els homes i dones ajupits damunt dels ferros de color de cirera.

A la Fonda, el Lluís no parava de fer cafès i el Ramon s’asseia amb nosaltres a la taula groga, que li havíem ocupat.

A cal Jolis no paraven de vendre coques. A Ca la Glòria volaven les llonganisses i al Casino la cervesa omplia got rere got... 

L’olor del ferro calent omplia el poble de records. Aquest any, la festa de l'art col·lectiu convocava els absents als carrers amb converses actuals i pretèrites, encreuades com una punta al coixí dels dies perduts.

A la Fonda, el pare Enric eixuga gots amb un petit somriure sorneguer, quasi imperceptible, i el Ton de Cal Pei hi barreja cartes oblidades.

Al Casino, el Jesús de Cal Vinyes escombra les flors blanques de les acàcies i passa el drap per les taules vermelles.

El cotxe vermell del Jepino sotragueja carretera amunt. El camió de la llet sotragueja Ramal avall, esquivant la farola i les criatures que hi juguen, enfilades.

A Cal Jolis, l’Assumpció ven un pa amb torna una mica escassa, però regala conversa. La Pepeta de Cal Pei rega les flors de la finestra, escombra el carrer i xerra amb l’un i amb l’altre. A Cal Sastre cusen al balcó.

A Cal Peret Cai la Trini omple els gots als homes que hi fan la barreja. La Concepció torna a ser una nena arrissada que ajuda a la botiga i la seva mare talla costelles de xai amb un tall molt net i precís, i les apila damunt del paper d’estrassa.

Mossèn Tomàs fa la brometa amb tothom qui passa. Les campanes repiquen a missa.
Don José tanca l’escola i se’n va xino-xano, amb el diari sota el braç.

La Dolors de Ca la Deli, amb el seus passets petits de pardal, travessa a poc a poc la placeta i s’asseu a reposar, somrient, al banc de La Fonda. L’avi de Cal Sala li fa lloc i xerren una estona. La Remei, amb davantal blanc, feineja a la botiga, davant mateix.

Al carrer de Baix, la Palmira seu al porxo i el Paco de Cal Frígola i el Ferran del Casó passen tot xerrant, amb grans gambades. La Carme de Cal Guarda contempla la paret que ha convertit en un jardí vertical de flors i s'eixuga les mans al davantal, satisfeta.

Al carrer Vilamala la mare del Quico, sempre feinera i somrient, cull enciams a l’hort...

A Roca Monada l’altra Palmira, endiumenjada, mira embadalida una noia de ferro que corre a la paret, sota la carretera, i enfila el camí cap a l’església on l’àvia Maria, amb mantellina negra, passa el rosari i on l’àvia Caterina, amb mantellina blanca, canta cançons inaudibles.

A Cal Terra han obert la botiga de roba un parell d'hores. 

A Can Pous venen petricons de llet acabada de munyir. 

A Cal Teta la fressa dels telers no s'atura.

Al balcó de Cal Ferreró la mare de la Conxita, menuda i feinera, rega el devessall de flors.

A la Vinya, la ferreria està oberta de bat a bat, i pare i fill repiquen amb un mall alternativament  el ferro roent de l'enclusa, sense equivocar mai el ritme i després, amb unes grans tenalles, fiquen la peça a la galleda amb aigua. En refredar-se de cop, el ferro xiula una mica, i l’aigua bull amb una petita fumera.

Encisada, jo m’hi he anat acostant.

Hi ha un tel prim de pols molt negra a les finestres.  El Joanet, un home alt de mans grans i fosques i de somriure molt blanc i ample, em diu:

-         - Aparta’t una mica, nena... que no prenguessis mal!



dimarts, 17 de maig de 2016

Ocells perduts



Dia intocat
a la finestra
embolcallat
de boira.

Una petita
fragilitat
inèdita.
Temps silenciat
potser un pinyol
enterrat de cirera
que germina
potser camins
no sabuts
i ocells perduts
a trenc de dia.

Al tren del dia
indolent
un viatger es delia.
El dia incert, per dins,
desarrelat,
plovia.




divendres, 13 de maig de 2016

Com un ocell ferit






La tristesa, com un ocell,
s’arrauleix a les teulades
de cases sense ombra.
Per sempre més l’estrèpit
de branques que cauen
sense defensa, els verds
rebregats i les arrels que guarden
records d’aurores,
tremolors de vent  
i piuladisses.

La tristesa, com un ocell malastruc,
aclapara vianants
sense rumb, fa niu
a les butxaques desvalgudes.
Per sempre més el sol
inclement i la pluja estèril
que regalima damunt
del carrer buit.

La impotència, com un ocell alatrencat
que menja engrunes
d’un temps perdut.

La nuesa, com un ocell ferit
que sobrevola
para-sols de paper
que compren  l’ombra
amortallada .
Per sempre més el dol
persistent i la pluja estèril
que repica damunt la pell
del carrer trist.

dilluns, 9 de maig de 2016

Com un ocell

La tendresa, com un ocell,
dorm sota teulada
als nius amagats.

La teulada, un camp llaurat,
regalima l'aigua
sota el cel inflat.

Els núvols, com de lli brodat,
ploren enyorances
d'estels esborrats.




divendres, 6 de maig de 2016

Ocell d'ombra

Un ocell d'ombra
a l'ombra
de l'antena
de l'ombra
de la teulada.
Quan s'envola,
el dibuix es fon
a la paret
de la memòria.

dimecres, 4 de maig de 2016

Dolors






Diré una cosa òbvia: la Dolors, noranta-set anys, sempre somreia.
Sempre veia el costat bo de les coses: estic ben acompanyada, ben cuidada, estic contenta!
Tres o quatre dies abans de morir, deia que el menjar de la clínica era boníssim.
Hores abans de deixar-nos, va esbossar un “hola” sense veu, però ben clar!
Li vaig dir que hi tornaria. No ho vaig fer.
I ara el temps se’ns ha acabat.
Em sap greu.
Torno a pensar-ho:
La Dolors sempre somriu, avui floreixen moltes flors que porten el seu nom.
Com una pedra que un nen enjogassat llença a un riu, el seu record es va escampant.
El menjar d’avui em sembla més bo.
Estic ben acompanyada, ben cuidada, estic contenta!
La seva veu sense veu està teixint una xarxa indestructible de somriures i records.