Sóc només pols, però em penso estrella.

dissabte, 9 de desembre del 2017

SETEMBRE, UNA TARDOR D’AURORA QUE FA UN ANY



Sara Blázquez i Josep Comajoan. Referents.

Hi ha coses que duren per sempre, o ho sembla, perquè la renovació és constant i són un referent sense el qual no sabríem viure.
Duren les flors, tan efímeres en si mateixes, però tan presents, un any rere l’altre, arreu, petites meravelles perfectes.
Dura el foc domèstic, les brases de la nit que encenen les brases del matí i que escalfen la casa i els cors. 
Duren les mares i els pares: ara joves, ara vells, ara més enllà dels dies i de les nits. La seva generositat invencible, la casa on durant tants anys podem tornar...
Duren els horts que dormen a l’hivern i que revifen sempre a la primavera, generosos de colors i d’olors.
Dura l’aigua quieta i glaçada, dura l’aigua que salta i esquitxa, dura l’aigua amagada , les sirenes que hi neden, les mans de descoberta dels saurins.
Duren les amigues i els amics. Aquelles que a vegades no parlen però hi són. Aquells que sempre tornen quan hi han de ser.
Dura la lluita sempre precària, les riuades al carrer i les petites desobediències que ens fan grans.
Duren les paraules que no enganyen, aquelles dels qui no s’omplen les butxaques sinó els cors.
Dura Setembre, una tardor d’aurora que fa un any. Duren les qui són imprescindibles, les qui escriuen a peu de carrer i neden riu amunt contra les mentides televisades, magnificades, aclaparadores.
Però no ens ho podem deixar prendre. Cal regar el jardí i omplir el rebost; proveir de llenya els dies freds; fangar els horts; dir que ens estimem: tornar-ho a dir.
Tornar al carrer i no oblidar.
Tornar a desitjar la pluja.
Tornar a voler Setembre. Tornar-ho a dir. Omplim-los el  rebost, que les paraules no els faltin, ni la tinta, ni el paper, ni les ganes, ni la nostra amistat. Són nostres, i ens han de durar per sempre.