Els carrers seran sempre nostres!

dijous, 26 de juliol de 2007

CASA MIRALL


La casa mirall m’observa, cada dia, em diu: ets tu? Tens cabells vermells o blancs? Tens més de cinquanta anys?
No, diu la mirada. No, sóc la de sempre, et miro des de la revolta, et miro des de la infància, des de la sorpresa: sóc herba nova i cireres a l’arbre més alt, bicicleta sense frens a les baixades i l’aire que et fueteja.
Sí, diu el mirall. Sí, mira’t, què hi fa si no et vols veure: solcs a la pell com terra llaurada, les espatlles com si portessin un pes mil·lenari; Atles, et dius.
Els ulls diuen el cansament, els grumolls dels anys...et vas fent de pedra.
No, diu la mirada. Passat i present són miratges, només un futur remot viu a l’altra banda del mirall de pedra. Futur incert.
Tu i els altres, no és tan diferent. Tu amb els altres. Mirada i prou. Mirall de seda.

divendres, 20 de juliol de 2007

Llibertat d'expressió!


¿ 20 de Julio de 2007?
Escribimos esta nota el viernes, 20 de Julio de 2007, a las 19h. Tenemos la redacción llena de medios de comunicación que nos preguntan el por qué del secuestro de la revista. No sabemos qué responderles. El Jueves ha publicado decenas, cientos de dibujos sobre la familia real ( y sobre políticos, famosos, la ETA y todo lo que se mueve). Incluso hemos publicado un libro, TOCANDO LOS BORBONES, un tomazo de 350 páginas que recopilaba los dibujos más divertidos.
Somos humoristas gráficos y trabajamos conscientes de que nuestra obligación, lo que nos piden los lectores, es que exploremos el límite de la libertad de expresión. Podemos aceptar que, incluso, en alguna ocasión, lo podamos traspasar . Gajes del oficio. Si nos pasamos para eso están los tribunales pero...¿un secuestro? ¿ la policía recorriendo los quioscos de todo el país retirando nuestra revista? ¿ De verdad escribimos esto el 20 de Julio del 2007?

dilluns, 16 de juliol de 2007

CASA DEL GORG


Enfonsat a la vall abrupta, el rierol ressegueix un camí tortuós i s’enclota al gorg ombrívol.
No sabíem nedar. Som de terra endins: poca aigua, i per això el gorg ens semblava, encara, més misteriós. Sotjàvem l’aigua verda amb por de fondàries insospitades, i ens ficàvem a l’aigua només on vèiem el fons pedregós, els còdols entapissats d’algues verdes i la petita sorpresa afuada dels peixets platejats.
Després, amb el fred de l’aigua damunt el cos com un vestit brillant, ens estiràvem com sargantanes blanques, i mig dormíem amb la remor de l’aigua i els dits daurats de l’escalfor del sol que ens eixugaven, dolços i lents.
La tarda sencera era casa nostra, amb el terra d’aigua esmunyedissa i les parets verdes dels salzes, dels verns; amb el blau canviant del sostre del cel.
Durant una estona, no dèiem res. Fruíem la nuesa damunt les roques tèbies, la terra engrunada als dits, la cançó de l’aigua, la xerradissa dels ocells.
Potser passava un avió, molt alt, que signava la pàgina blava amb un llapis efímer. Potser parrupaven coloms, i els sabaters caminaven damunt la pell de l‘aigua, amb les potetes ingràvides de l’instant més dolç.
Cap al tard, just quan la llum començava a torçar el coll a l’horitzó, tornàvem, enjogassats, pel camí costerut i ombrívol. Apartàvem amb les mans les branques baixes que ens barraven el pas, sense saber que, amb aquest gest, conjuràvem el temps amb sortilegis ignorats; passàvem pàgina i ens acostàvem, sense ésser-ne conscients, a la cova obscura on desguassen tots els gorgs del present.

dimarts, 10 de juliol de 2007

CAMÍ DE FRANÇA


A la Tour de Carol fa fred. Hi ha una mica de neu a les muntanyes, esborrades per la boira. Hem d’esperar el tren i passegem fins a Enveitg, sortejant els camions. Abans, això no era així: hi podies arribar ben tranquil·lament. Però encara queden alguns pollancres mil·lenaris, al camí que hi porta: amb la soca enorme clivellada i rentada per les pluges i el temps.
Trobo que la primavera, aquest any, triga. Als jardins del poblet (cada casa en té un) les tulipes encara no han florit; drecen les fulles d’un verd aigualit com orelletes tafaneres, enmig de les quals les poncelles tancades sotgen el bon temps.
Ja instal·lats al tren, passem per Porta, Porte Puiymorens, l’Hospitalet prop d’Andorra, Aix-les-thermes, Luzenac...camí dels Pirineus. El paisatge canviant és inoblidable.
Damunt la immobilitat dels pins negres i les tarteres grises, hi ha la lleugeresa dels arbres que brotonen: capçades de color de vi dels bedolls blancs, taronges i daurats d’arbustos i salzes, que semblen lleugers i comestibles.
Fa un dia gris. Damunt els cables elèctrics que passen rabents per la finestra, veig durant un sol instant un ocell immòbil, com una nota musical en un pentagrama no escrit.
Vora l’aigua escumejant dels rierols, hi ha roques grises amb tatuatges de líquens d’un groc molt clar: color d’olor de poma àcida.
Després de cada túnel, descobrim un paisatge nou: ara ha florit la neu, que cau i es gronxa i és nova i primigènia; o torna la calidesa de les fulles torrades dels roures, amb el sotabosc de pedres vellutades, amb molses de diferents verds; i ara ens sorprèn la boira, que bull a les fondalades com la llet a foc.
Tot és suau, tranquil, quiet. Gaudeixo la companyia discreta, els silencis: gairebé una solitud compartida. Però no puc deixar de pensar, també, que aquest va ser un camí d’exili i de mort: he de tornar a llegir “Els vençuts”, de Xavier Benguerel.

(Camí de França, 5 d’abril de 2007)

dilluns, 2 de juliol de 2007

CASA PERDUDA


Ens pensàvem que era molt gran, i que era indestructible. No era només una casa, sinó un món: hi fèiem muntanyes de llençols, torres de coixins, amagatalls com túnels dintre els armaris.
A la casa perduda no hi passàvem mai gana; no hi passàvem mai set. Hi podíem riure, hi podíem plorar.
Si ploràvem, el consol era a punt.
Si estàvem malalts, s’obria tot un món amable fet de tisanes i mans al front: gairebé ens agradava, estar malalts, perquè per uns dies érem el centre del món, i aquella sol·licitud ens curava cos i ànima.
Ens pensàvem que era molt gran, la casa dels pares.
Els crèiem immortals.
Els volíem indestructibles.