A la Tour de Carol fa fred. Hi ha una mica de neu a les muntanyes, esborrades per la boira. Hem d’esperar el tren i passegem fins a Enveitg, sortejant els camions. Abans, això no era així: hi podies arribar ben tranquil·lament. Però encara queden alguns pollancres mil·lenaris, al camí que hi porta: amb la soca enorme clivellada i rentada per les pluges i el temps.
Trobo que la primavera, aquest any, triga. Als jardins del poblet (cada casa en té un) les tulipes encara no han florit; drecen les fulles d’un verd aigualit com orelletes tafaneres, enmig de les quals les poncelles tancades sotgen el bon temps.
Ja instal·lats al tren, passem per Porta, Porte Puiymorens, l’Hospitalet prop d’Andorra, Aix-les-thermes, Luzenac...camí dels Pirineus. El paisatge canviant és inoblidable.
Damunt la immobilitat dels pins negres i les tarteres grises, hi ha la lleugeresa dels arbres que brotonen: capçades de color de vi dels bedolls blancs, taronges i daurats d’arbustos i salzes, que semblen lleugers i comestibles.
Fa un dia gris. Damunt els cables elèctrics que passen rabents per la finestra, veig durant un sol instant un ocell immòbil, com una nota musical en un pentagrama no escrit.
Vora l’aigua escumejant dels rierols, hi ha roques grises amb tatuatges de líquens d’un groc molt clar: color d’olor de poma àcida.
Després de cada túnel, descobrim un paisatge nou: ara ha florit la neu, que cau i es gronxa i és nova i primigènia; o torna la calidesa de les fulles torrades dels roures, amb el sotabosc de pedres vellutades, amb molses de diferents verds; i ara ens sorprèn la boira, que bull a les fondalades com la llet a foc.
Tot és suau, tranquil, quiet. Gaudeixo la companyia discreta, els silencis: gairebé una solitud compartida. Però no puc deixar de pensar, també, que aquest va ser un camí d’exili i de mort: he de tornar a llegir “Els vençuts”, de Xavier Benguerel.
(Camí de França, 5 d’abril de 2007)
Trobo que la primavera, aquest any, triga. Als jardins del poblet (cada casa en té un) les tulipes encara no han florit; drecen les fulles d’un verd aigualit com orelletes tafaneres, enmig de les quals les poncelles tancades sotgen el bon temps.
Ja instal·lats al tren, passem per Porta, Porte Puiymorens, l’Hospitalet prop d’Andorra, Aix-les-thermes, Luzenac...camí dels Pirineus. El paisatge canviant és inoblidable.
Damunt la immobilitat dels pins negres i les tarteres grises, hi ha la lleugeresa dels arbres que brotonen: capçades de color de vi dels bedolls blancs, taronges i daurats d’arbustos i salzes, que semblen lleugers i comestibles.
Fa un dia gris. Damunt els cables elèctrics que passen rabents per la finestra, veig durant un sol instant un ocell immòbil, com una nota musical en un pentagrama no escrit.
Vora l’aigua escumejant dels rierols, hi ha roques grises amb tatuatges de líquens d’un groc molt clar: color d’olor de poma àcida.
Després de cada túnel, descobrim un paisatge nou: ara ha florit la neu, que cau i es gronxa i és nova i primigènia; o torna la calidesa de les fulles torrades dels roures, amb el sotabosc de pedres vellutades, amb molses de diferents verds; i ara ens sorprèn la boira, que bull a les fondalades com la llet a foc.
Tot és suau, tranquil, quiet. Gaudeixo la companyia discreta, els silencis: gairebé una solitud compartida. Però no puc deixar de pensar, també, que aquest va ser un camí d’exili i de mort: he de tornar a llegir “Els vençuts”, de Xavier Benguerel.
(Camí de França, 5 d’abril de 2007)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada