Enfonsat a la vall abrupta, el rierol ressegueix un camí tortuós i s’enclota al gorg ombrívol.
No sabíem nedar. Som de terra endins: poca aigua, i per això el gorg ens semblava, encara, més misteriós. Sotjàvem l’aigua verda amb por de fondàries insospitades, i ens ficàvem a l’aigua només on vèiem el fons pedregós, els còdols entapissats d’algues verdes i la petita sorpresa afuada dels peixets platejats.
Després, amb el fred de l’aigua damunt el cos com un vestit brillant, ens estiràvem com sargantanes blanques, i mig dormíem amb la remor de l’aigua i els dits daurats de l’escalfor del sol que ens eixugaven, dolços i lents.
La tarda sencera era casa nostra, amb el terra d’aigua esmunyedissa i les parets verdes dels salzes, dels verns; amb el blau canviant del sostre del cel.
Durant una estona, no dèiem res. Fruíem la nuesa damunt les roques tèbies, la terra engrunada als dits, la cançó de l’aigua, la xerradissa dels ocells.
Potser passava un avió, molt alt, que signava la pàgina blava amb un llapis efímer. Potser parrupaven coloms, i els sabaters caminaven damunt la pell de l‘aigua, amb les potetes ingràvides de l’instant més dolç.
Cap al tard, just quan la llum començava a torçar el coll a l’horitzó, tornàvem, enjogassats, pel camí costerut i ombrívol. Apartàvem amb les mans les branques baixes que ens barraven el pas, sense saber que, amb aquest gest, conjuràvem el temps amb sortilegis ignorats; passàvem pàgina i ens acostàvem, sense ésser-ne conscients, a la cova obscura on desguassen tots els gorgs del present.
No sabíem nedar. Som de terra endins: poca aigua, i per això el gorg ens semblava, encara, més misteriós. Sotjàvem l’aigua verda amb por de fondàries insospitades, i ens ficàvem a l’aigua només on vèiem el fons pedregós, els còdols entapissats d’algues verdes i la petita sorpresa afuada dels peixets platejats.
Després, amb el fred de l’aigua damunt el cos com un vestit brillant, ens estiràvem com sargantanes blanques, i mig dormíem amb la remor de l’aigua i els dits daurats de l’escalfor del sol que ens eixugaven, dolços i lents.
La tarda sencera era casa nostra, amb el terra d’aigua esmunyedissa i les parets verdes dels salzes, dels verns; amb el blau canviant del sostre del cel.
Durant una estona, no dèiem res. Fruíem la nuesa damunt les roques tèbies, la terra engrunada als dits, la cançó de l’aigua, la xerradissa dels ocells.
Potser passava un avió, molt alt, que signava la pàgina blava amb un llapis efímer. Potser parrupaven coloms, i els sabaters caminaven damunt la pell de l‘aigua, amb les potetes ingràvides de l’instant més dolç.
Cap al tard, just quan la llum començava a torçar el coll a l’horitzó, tornàvem, enjogassats, pel camí costerut i ombrívol. Apartàvem amb les mans les branques baixes que ens barraven el pas, sense saber que, amb aquest gest, conjuràvem el temps amb sortilegis ignorats; passàvem pàgina i ens acostàvem, sense ésser-ne conscients, a la cova obscura on desguassen tots els gorgs del present.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada