divendres, 31 d’octubre de 2008

COLORS DE TARDOR: VERMELL


El vermell és l’esclat. De la llum, de l’amor. Després, tot és nou, tot està bé: la pluja daura els evònims, el sanguinyol al marge, les fulles emporprades dels cirerers.


N ‘hi ha prou amb un sola poma vermella per il·luminar tot un bosc. És el color del contrast, del crit contra el silenci, o no: dins del silenci. És la darrera rosa, í el primer fruit com una llàgrima de sang, al roserar fosc. És alfa i omega, nou i vell. La vida, la mort: la mateixa tebiesa.


Però avui el vermell ens esperava a la font de l’esquirol, i era una moixera de guilla sorpresa en un èxtasi de colors, com si fos un gran paó amb la cua desplegada i immòbil enmig del fred: vermell dels fruits aglevats contra la transparència del taronja i el groc de les fulles, però també del verd: un mica d’estiu intacte enmig de l’arbre tardoral.

dimecres, 22 d’octubre de 2008

COLORS DE TARDOR: TARONJA


El taronja és el somriure del groc, la galta ampla de les carbasses, el foc de les blades enmig del verd immutable dels pins.


És la carícia que encén la pell, i el color exacte d’una fulla a punt de caure abans de la nit.


És el color tebi d’un suc de taronja fred.


És el gemec del bosc, el fruit abans de fer-se llavor i colgar-se. El color efímer de la posta, de la boira incendiada al matí. És la promesa d’una vida que s’acaba, però que els records han daurat...


Només dura amb la flor dels boixacs i les fogueres petites dels manobres, que no fan cas de l’hivern, que escalfen el fred.



dissabte, 18 d’octubre de 2008

COLORS DE TARDOR: GROC



El groc és encara de color d’olor de fruita, una lenta transformació del verd; potser, el groc és només el verd madur, el verd cansat...

És el color del desig: ànsies de tardor, de llum, de sol ara que ja no crema; de postes i de llum oblícua que torna els carrers i els horts íntims com un menjador vist al captard, fugaçment, des d’un tren en marxa: les finestres grogues que són fulles de l’arbre negre de les cases, quan ve la nit.

És el color de la mel a les lleixes del rebost recòndit; dels bolets a la molsa i de l’oli que unta les torrades vora el foc encès.

Són les nyàmeres noves al llit del riu.

I també són grogues les papallones de l’estiu, que fan una última volada fugaç abans de les pluges: com un pessigolleig de tendresa oblidada als dits.

dimecres, 15 d’octubre de 2008

Record de Toni Cadenes


El passat dia 10 d’octubre va morir a Granada, als 49 anys, Antoni Conca; per a nosaltres, Toni Cadenes. Li dèiem així per la quantitat de quincalla que solia portar posada: braçalets de punxes, cadenes, agulles imperdibles...i lemes anarquistes. Tenia clar qui eren els opressors i qui eren els oprimits; això li havia portat problemes.

El Toni, a vegades, era com un nen gran, et deia mentides que potser ni ho eren, perquè ell se les creia...

Les circumstàncies de la seva mort no estan clares. Sembla que va morir a l’estació d’autobusos de Granada, quan volia tornar. La gent passava pel seu costat amb indiferència. Fins que es van adonar que era mort.

No sé com t’hauria anat a Torelló, Toni. No devem ser gaire millors.

Però jo vull creure que, a Torelló, no t’hauríem deixat morir.

Una abraçada, Toni...

dissabte, 11 d’octubre de 2008

Carta oberta al jutge Sergi Cardenal, de l’Audiència Provincial de Barcelona


A l’atenció del magistrat de la secció cinquena de l’Audiència Provincial de Barcelona, Sergi Cardenal Montraveta.

Passeig Lluís Companys, 14-16

08018 Barcelona

Telèfon: 93 4866090

Fax: 93 4866009

Amb aquest escrit, voldríem cridar la seva atenció pel que fa a la delicada situació en què es troba el senyor Amadeu Casellas Ramon, actualment pres al centre penitenciari de Brians II. Amadeu Casellas s’està recuperant d’una vaga de fam que va durar 76 dies, i el seu estat de salut actual és extremadament delicat.

La magistrada del jutjat nº 2 de Manresa, Èrika López Gracia, li va denegar la sol·licitud de limitació de condemna a 20 o 30 anys, màxims segons la llei, i també li va denegar la limitació per raons humanitàries. Contra aquest fet es va posar un recurs, i ja que el cas ha passat a les seves mans li demanem que resolgui el recurs favorablement i que s’acabi d’una vegada amb el patiment d’Amadeu Casellas, que també és el de la seva família i dels seus amics i amigues.

Amadeu Casellas ja ha complert gairebé 23 anys de condemna, quasi tota una vida. Si no es resol el seu cas favorablement, de fet se l’estaria condemnant a una cadena perpètua.

D’altra banda, la condemna més gran de l’Amadeu és de cinc anys; per tant, si se li aplica el triple de la condemna més alta, tal com contempla la llei, l’Amadeu ja hauria d’estar en llibertat des de fa força temps. L’Amadeu té també vuit anys de redempcions de condemna, per les feines fetes dintre de la presó.

El cas d’Amadeu Casellas es presentarà aquesta setmana a la Comissió de Drets Humans de Ginebra, per organismes competents en aquestes qüestions, ja que la denegació de refundició de condemnes que demana és només una part del seu cas global, que és digne de ser tractat especialment per aquesta Comissió.

Tot esperant una resolució urgent d’aquesta sol·licitud, li agraïm la seva atenció.

dilluns, 6 d’octubre de 2008

L’ORDINADOR MÀGIC




Aquell mestre que també fa de cuiner i amb qui jo havia treballat, de jove, em va dir si podia anar a la seva escola a explicar contes als nens, el dia de Sant Jordi. Li vaig dir que sí, oi tant, més que res perquè ja feia mitja hora que m’esperava al seu restaurant, i tenia gana. Però un cop a casa, havent sopat, em vaig dir a mi mateixa que era ben ximple, d’embolicar-me així. Quin conte els podia explicar?

Vaig repassar els meus contes vells, i eren això: vells. Feien pudor de resclosit, estaven empolsinats, feien estossegar i tot: atxim!, em feien venir al·lèrgia. I vaig pensar: “res, has de fer un conte nou. Ara ja t’hi has compromès.”

Però em vaig adonar que no tenia paper per a la impressora. I abans que res, s’ha de tenir paper, oi? O sigui, que vaig fer la llista per anar a comprar: una dotzena d’ous, un paquet d’arròs, un enciam, un quilo de tomàquets (les escriptores també mengen) i un paquet de DinA4 de 500 fulls. Els contes no són tan llargs, però no se sap mai.

Just tornar a casa, amb la impressora ben carregada de papers blancs, m’hi vaig posar: “Una vegada hi havia...” però just llavors es va encallar el ratolí. En tinc un d’aquests sense fils, sabeu, perquè jo sóc esquerrana i el meu fill dretà i ens fèiem un embolic de cables, abans. Res, no corria. Les piles es devien haver acabat. I vaig tornar a fer una llista per anar a comprar: una ampolla de lleixiu, detergent per a la rentadora, un paquet de bosses d’escombraries amb nanses (les escriptores també netegen) i dues pìles per a ratolí blanc d’ordinador, sense cua. Vull dir, sense fils.

Quan vaig tornar ja era hora d’anar a buscar la meva néta a l’escola: hi vaig cada tarda, com tantes i tantes iaies. Vam discutir que duia la motxilla massa plena, les mans molt brutes i els pantalons del xandall foradats.

- I el genoll també, iaia. També està una mica foradat.
- Oh, ja ho veig. S’ha de desinfectar, això.

O sigui que vaig tenir feina. Quan la meva néta va estar berenada, banyada, canviada de roba, pentinada i desinfectada, vaig canviar les piles al ratolí blanc, que va fer un sorollet estrany: “nyam-nyam” i va tornar a funcionar. La meva néta, que es diu Lídia, es va asseure al meu costat (tinc una taula d’ordinador molt llarga) com fa sempre, i escrivia, retallava o dibuixava, no ho sé ben bé: potser tot plegat. Jo vaig tornar a obrir el document del meu conte. I vaig quedar ben esparverada, perquè deia:

“Una vegada hi havia un mestre que també feia de cuiner i amb qui jo havia treballat, de jove”. Què era, allò? No tenia ni idea d’haver-ho escrit, però també és cert que no me’n puc refiar gaire, de la meva memòria, perquè ben jove ja no ho sóc, i ja se sap...

Posats a fer, però, vaig continuar: “Aquell mestre em va dir si podia anar a la seva escola, a explicar contes als nens.” Justament llavors, però, va arribar la meva filla, que venia a recollir la seva com cada dia, en sortir de treballar.

- Lídia, a veure si endreces...vaig començar a dir, però ja baixaven l’escala, sempre van molt de pressa.
- No toquis res, iaia! – va dir la nena, des del pis de sota - Estic fent una cosa.

Al costat de l’ordinador, en el raconet de la Lídia, hi havia una pila de papers, unes tisores, una capsa, unes ulleres amb un vidre de cada color, i un ratolí d’aquells de joguina per als gats, una mica rebregat i empolsinat. Em vaig resignar a no endreçar-ho. Les iaies som una mica toves, ja se sap...

Vaig rentar els plats, vaig apagar l’ordinador i me’n vaig anar a dormir. No estava gaire inspirada. El ratolí blanc estava tebi, em va semblar. Devien ser les piles noves...

L’endemà, a primera hora, m’hi vaig tornar a posar, a escriure. Però el document no s’obria. Jo no en sé gaire, d’informàtica, a vegades m’hi faig un embolic...Però en comptes del conte, es va obrir una finestra nova. Era de color blau cel. “El color preferit de la Lídia", vaig pensar. I també hi havia un començament de conte escrit, però no deia res de mestres, ni de cuiners. Era una història de ratolins, encara sense títol:

"- Tu no ets de debò- va dir el ratolí blanc, tan elegant, tan fi.
- Però tu no tens cua- va contestar el ratolí de joguina, empolsinat. – I tampoc no menges, ni formatge, ni res."

“Mira, és una idea”, vaig pensar. I com que no se m’acudia res més, vaig continuar:

"- Sí, que menjo – va dir el ratolí d’ordinador. Menjo piles, que són molt bones. I molt energètiques!
- Tu no tens amics –va dir el ratolí empolsinat. Jo jugo amb els gats, a casa de la Lídia. Dos gats de debò.
- Ja pots comptar –va dir el ratolí blanc, fent l’ullet amb una llumeta vermella de sota la panxa. Jo conec món: enciclopèdies senceres. Sóc un savi, i a més vaig net."

El conte, de moment, va quedar així.

Quan va tornar la Lídia, aquell dia, li vaig dir que havia d’endreçar la taula de l’ordinador. I ho va fer. I a més va fer tots els deures, una pila de sumes ben difícils...

No va ser fins molt més tard, al cap de mesos, que vaig trobar un full escrit per la meva néta, amb moltes faltes d’ortografia, i que deia:

“L’ordinador màgic. El meu primer invent.”

Explicava que es podia construir amb dos fulls “normals”, plegats en forma d’ordinador, i amb l’abecedari escrit. L’ordinador màgic s’havia de mirar amb unes ulleres especials, aquelles que a vegades et donen per veure cinema en relleu, amb un vidre blau i l’altre vermell. S’havia de posar una capsa buida sota els fulls, i funcionava amb un ratolí de joguina per als gats.

“Quina imaginació!”, vaig pensar, entendrida.

Vaig guardar l’escrit a la carpeta on guardo els dibuixos de la Lídia. I me’n vaig oblidar.

A falta d’inspiració, per Sant Jordi, vaig explicar als nens de l’escola del meu amic el conte de la Blancaneus, que permet moltes variacions, i que sempre fa una mica de por.

El document blau cel no es va tornar a obrir mai...

divendres, 3 d’octubre de 2008

Fulles, tardor, repressió.



Hi ha fulles al terra d’un daurat tan fi que no goso trepitjar-les. Són perfectes en la mesura que també són efímeres, i penso: “Mira-les. No les veuràs més”. Ni les fulles, ni la llum oblícua d’aquest matí una mica fred, no gaire.


Vaig d’hora. És el que passa amb el trens: o vas d’hora, o vas tard, però mai no atenys la mesura justa, i al capdavall t’hi acostumes. Passo per davant dels jutjats amb la intenció de no aturar-m’hi, encara, però hi retrobo un vell amic: aquella mena d’amics que ja només ens veiem per casualitat, de tant en tant; i gaudim els moments presents, sense esperar-ne d’altres, perquè la vida, ja se sap, corre molt.


És clar que les casualitats més aviat no existeixen. Som aquí pel jove Maulet acusat injustament; som aquí contra la MAT i la prepotència, com ja ens hi havíem trobat abans, fa anys. I comentem que ens fem vells, i sí, és cert.

Però aquestes petites retrobades són perfectes en la mesura que també són efímeres; en la mesura que ens ha convocat una mateixa lluita.


Per què no hauríem de ser-hi?