El taronja és el somriure del groc, la galta ampla de les carbasses, el foc de les blades enmig del verd immutable dels pins.
És la carícia que encén la pell, i el color exacte d’una fulla a punt de caure abans de la nit.
És el color tebi d’un suc de taronja fred.
És el gemec del bosc, el fruit abans de fer-se llavor i colgar-se. El color efímer de la posta, de la boira incendiada al matí. És la promesa d’una vida que s’acaba, però que els records han daurat...
Només dura amb la flor dels boixacs i les fogueres petites dels manobres, que no fan cas de l’hivern, que escalfen el fred.
2 comentaris:
Sempre he trobat la tardor tan contradictòria....tants colors abans que tot s'adormi i el fred ens aclapari de grisos... Preciosa tardor, trista enyorança de sol...
Gràcies pels teus comentaris...una abraçada!
Publica un comentari a l'entrada