El vermell és l’esclat. De la llum, de l’amor. Després, tot és nou, tot està bé: la pluja daura els evònims, el sanguinyol al marge, les fulles emporprades dels cirerers.
N ‘hi ha prou amb un sola poma vermella per il·luminar tot un bosc. És el color del contrast, del crit contra el silenci, o no: dins del silenci. És la darrera rosa, í el primer fruit com una llàgrima de sang, al roserar fosc. És alfa i omega, nou i vell. La vida, la mort: la mateixa tebiesa.
Però avui el vermell ens esperava a la font de l’esquirol, i era una moixera de guilla sorpresa en un èxtasi de colors, com si fos un gran paó amb la cua desplegada i immòbil enmig del fred: vermell dels fruits aglevats contra la transparència del taronja i el groc de les fulles, però també del verd: un mica d’estiu intacte enmig de l’arbre tardoral.
4 comentaris:
El vermell, un dels meus colors preferits. La tardor, la meva estació preferida. De llarg.
Una abraçada, Biel. Fa massa temps que no parlem!
L'àlbum de fotografies fa caure de cul de tan bonic. Els escrits...et fan passar les ganes d'aixecar-te. Només vull seure i llegir i llegir més escrits de colors. Si et plau, no paris!
M'aclapares, Joan. Però gràcies!
Publica un comentari a l'entrada