Sóc només pols, però em penso estrella.

divendres, 29 d’octubre del 2010

FLOR DE VILORDA


Per a la Cati i tots els germans i germanes, especialment.


És una flor subterrània. Només creix a les torneries de
fusta amb moltes hores de pols groga –pols de fusta de boix–
que pesa a les teranyines del sostre i que torna opacs els
vidres.

Neix dels encenalls més llargs de la vilorda: aquells que
podrien ser un braçalet de tres voltes, prim com el paper de
fumar, i olorós i humit de fusta verda. Ningú no ho veu, però
l’encenall forada el terra com un filaberquí, i treu arrels i
brotona un tros enllà, vora els feixos. Només fa una sola flor:
groga, carnosa, amb olor de mantega. Esclata el dia que
l’aprenent més novell es treu la bata fosca i s’espolsa els
cabells, a l’hora de plegar, i s’adona satisfet que ja ha après
una mica l’ofici.

dimecres, 20 d’octubre del 2010

VERGONYA ALIENA

Tot just han començat i ja en tinc ben bé prou...

Ho vaig veure i no m'ho creia: Superman? Super...què? Tan baix, hem arribat? No tenen ni sentit del ridícul!

Ens venen partits com qui ven una rentadora: i la gran idea és un hàmster com a president! I per què no un robot, em pregunto, que és el que s'hi assembla més...

Si alguna cosa em reafirma en l'abstenció, són també aquestes campanyes estúpides, que ofenen la intel.ligència. I els qui em coneixen saben que, puc tenir raó o no, però no prenc aquesta decisió per comoditat.

Ho fico tot en el mateix sac, tot i que ja sé que no és així. Però l'espectacle de les baralles i els futbolers erigits en profetes tampoc no em motiven gens.

N'hauria d'excloure, potser, els qui finalment denuncien els xenòfobs, però la pregunta és: per què no ho feien abans?

Resumint: desesma absoluta. Els nostres fills a l'atur, les presons plenes de pobra gent, els lladres de guant blanc gaudint tranquil.lament de les estafes...Estem ben arreglats!

Sobre el mateix tema:
http://www.vilaweb.cat/mailobert/3794563/ens-prenen-imbecils.html

dilluns, 18 d’octubre del 2010

FLORS REBELS


Les seves llavors, larvades, latents, es formen lentament
a les puntes dels dits dels qui es rebel·len –gairebé per instint–
contra petites o grans injustícies que els afecten personalment;
i se’n defensen amb l’urc i l’impuls d’un animaló jove que es
dreça, no se sap ben bé si contra el món o amb ganes de dir:

- Sóc!, simplement.

Però amb el temps, a vegades, les petites rebel·lies
personals es converteixen, de mica en mica, en lluites
col·lectives, compartides, solidàries. I és just llavors quan les
flors rebels s’obren al capdamunt dels braços allargassats
com branques.

Són flors apètales: estams i pistils nus. Petites, poc agraïdes,
poc vistoses, es multipliquen ràpidament, i el seu pol·len fecund
vola de branca en branca, d’arbre en arbre: perquè tot el
bosc, de mica en mica, ha florit.

Els homes i dones-arbre arrelen fondament, estenen la
capçada ampla on els ocells lliures troben recer. Però a
vegades semblen, o es senten, sols, amb la fusta de la seva
carn plena de grops que les lluites han endurit; aparentment
sense flors, tendres i fràgils sota l’escorça dura, tossuts i
constants dintre el bosc revolucionari i anònim.

Quan ve la tardor, però, els fruits de llibertat, madurs,
olorosos, s’escampen pertot: i arriben noves mans rebels a
recollir-los.

dissabte, 9 d’octubre del 2010

FLOR DE LLIBERTAT


Per sort nostra, és una flor resistent,
que pot sobreviure llargues gelades
i que pot suportar, també, estius de foc xardorosos.
És tan efímera com tenaç;
pot ser tan fràgil com un bri d’aire,
però tan forta com un huracà.
Creix a les mans dels presoners, malgrat les manilles,
nia als cabells embullats dels nens intemporals
i omple les faldes enyorades de les àvies joves.
Quan es commemoren i es celebren genocidis,
quan es repeteixen genocidis
en nom d’un pretès "nou ordre internacional",
la flor de llibertat, larvada,
dorm sota un llarg hivern inhòspit.
Quan esclaten les guerres al país dels dictadors pobres,
o quan es coven les guerres al país dels demòcrates rics,
la flor de llibertat, colgada,
dorm ben endins de les llavors petites.
Però torna a germinar com pot,
on pot,
quan pot:
als manifestos valents dels pacifistes
o a les armes nues dels guerrillers que sobreviuen.
La flor de llibertat neix també, sovint, als llibres
que els inquisidors, abans, cremaven
i que els inquisidors, ara, publiquen
amb lletres d’or inabastables.
És blava com el mar sense residus,
o verda com els boscos abans dels incendis.
És groga com l’olor del pa calent dels pobles,
és vermella com la sang del dolor feliç
dels parts silenciosos.
És, potser, blanca com les cartes d’amor no escrites,
o té el color insubmís dels instants irrepetibles.
Té tots els colors: però serà sempre invisible
als ulls venuts i buits dels poderosos.

dilluns, 4 d’octubre del 2010

Últim videoclip de Gerard Vallverdú Iborra



http://www.youtube.com/watch?v=LRSUtRF3S2c

FLOR DE NIT


Creix a les cambres en penombra de les àvies, les nits de
lluna plena. Han de ser cambres amb cortinetes de punta i
sants a la calaixera; amb un gran llit de fusta fosca, de potes
tornejades i un edredó pansit; amb olors aturades a mig aire
de naftalina, de mocadors planxats, de brotets de romaní o de
farigola acotxats entre els llençols nets.

Les àvies tenen el son prim i estantís, tan fràgil, que senten caure
les fulles de la tardor i saben quan brotonen silenciosament els geranis.
Entre son i vetlla, pensen en els fills i en els néts, en la vànova de
ganxet que volen fer amb llana blanca i prima; en les cames
feixugues i en els seus anys de joventut, tan pròxima i tan
llunyana.

Entre vetlla i son, s’aixequen potser a beure un glop
d’aigua, i tanquen de nou el llum, i escolten les hores que
cauen lentes del campanar, flonges, com cabdells de llana
per estrenar.

Quan mor la darrera campanada, s’esdevé, potser,
silenciós, el prodigi. Ferida de claror de lluna plena, la llana
blanca de la cadira es descabdella lentament, i trena punts
amb un ganxet invisible: dues passades de punt baix, tres de
pilanets..., la flor blanca es va teixint i creix, suau, amb pètals
soldats de faldilleta, i finalment torna a reposar damunt la
boga de la cadira. Passa un núvol gruixut, llavors, i tapa la
lluna.

L’endemà, l’àvia contempla la flor i no es recorda d’haver
fet la mostra. Tant se val, té poca memòria, i la flor ja és feta.
S’aplica a una lentíssima gestació de flors: punt baix, pilanets,
minuts, hores... Dia rera dia, sense pausa, les flors van omplint
el cistell, i arriba el moment de cosir-les i fer-ne la vànova
per a la néta més petita.

Quan ha enllestit, una nit de lluna plena, ve la flor de la mort
de puntetes, omple de flaire de gladiols la cambra closa i torna a
cabdellar, lentament, els fils dels records i de les hores.