Finestra oberta. Casa per fer entre totes i tots. 1 d'octubre. 2 d'octubre. 3 d'octubre...

dimarts, 25 de novembre de 2008

Dones mortes


Mal va, quan hem de dedicar un dia contra la violència a les dones. Vol dir que la cosa va molt malament, que el problema és tan gros que algú ha decidit dissimular que no es fa res. Com diu Vicent Partal al seu article de vilaweb, "són rastres d'odi personal, però també d'alguna cosa més. D'alguna cosa que ens afecta a tots."

Jo afegiria que es comencen a matar dones quan s'expliquen acudits masclistes tot i el drama que estem vivint. Es comencen a matar dones quan els marits separats no paguen les pensions alimentàries. Es comencen a matar dones quan es venen cotxes amb un cos de dona com a reclam i es venen rentaplats només per a nosaltres. Es comencen a matar dones quan alguns homes creuen que la prostitució és un ofici i que amb diners poden comprar persones. Es comencen a matar dones quan els nens no renten els plats a casa perquè...són nens.

dissabte, 15 de novembre de 2008

Record de Joan Bruguera



Ha mort Joan Bruguera, de Vic, cosí del pare. Ell i la Mingueta havien viscut en un pis molt alt del passeig, de Vic, en un edifici únic, perquè tenia esgrafiats de colors torrats i grocs a la paret. Quan anava a Vic amb el pare (moltes vegades, per anar al metge), ell havia de fer mil i un encàrrecs, i jo em trobava submergida al seu costat enmig d'una boira freda: molt freda. Contrastant amb aquell fred humit, que et travessava els jerseis com un ganivet i t'amarava els ossos, Ca la Mingueta era com un oasi molt tebi. Quan hi arribàvem, a l'hora de dinar, el sol ja havia esparracat la boira, i jo mirava per la finestra tan alta els cotxes i la gent, que semblaven de joguina, i llegia (sense poder-ho evitar) tots els rètols del carrer, de coloraines, com crits.

El Joan era una abraçada dins l'abraçada: la calidesa humana dins la calidesa del pis, ple de farbalans i d'objectes decoratius que em fascinaven: casa nostra era molt més auster. La Mingueta apareixia amb un davantal i envoltada d'olors que obrien la gana, de la cuina estant; i ens entaulàvem al menjador petit però ple de llum.

Passades les primeres cullerades, però, jo començava a patir: perquè m'omplien el plat desmesuradament, i era impossible acabar-s'ho tot. Sort que el pare se n'adonava, i al capdavall m'indultava:
- No t'ho has pas d'acabar tot, si no pots...

I llavors enretiraven el plat massa ple. Era el moment d'esquitllar-se al costat de la finestra i treure de sota el televisor la col.lecció del "Capitán Trueno" del meu cosí: una bona pila, i no n'havia llegit quasi cap: un tresor!

Sempre em recava, marxar sense haver pogut acabar de llegir.

Llavors acompanyàvem el Joan a l'Atlàntida, on feia de porter, i jo el veia molt important, amb la jaqueta grisa i el somriure lluminós de sempre.

dissabte, 8 de novembre de 2008

COLORS DE TARDOR: MARRÓ



El marró és el color de les llavors colgades, dels camps llaurats com llesques de pa torrat amb xocolata estesa.

És l'abric vell dels roures, l'herba gastada dels marges, l'olor de les castanyes quan es couen a la paella foradada i el boix verd cremat es torna fum i xiuxiueja.

Són els dies àrids i sense flors, els camins de terra calcigada, les papallones quietes de color de fulla seca. És la branca nua, el color de la soledat apresa i del silenci.

És la llenya a punt: un desig de brasa encesa quan les estrelles foraden el blau fred del cel.

COLORS DE TARDOR: LILA



El lila és el record de l’esclat, la tendresa de les hores compartides, la pell suau dels capvespres d'ametista.

És el color petit dels bolets amagats, de les móres que enjoien els esbarzers, el color ple de les albergínies, els raïms que ploren la llum perduda.

És el color del nom de les coses, la pipa que no és la pipa, la flor que no és la flor; el color de les coses pensades.

És el cel després del blau, després del vermell: aquell minut efímer en què es fa el silenci, abans del vellut negre de la nit.