Finestra oberta. Casa per fer entre totes i tots. 1 d'octubre. 2 d'octubre. 3 d'octubre...

dissabte, 15 de novembre de 2008

Record de Joan Bruguera



Ha mort Joan Bruguera, de Vic, cosí del pare. Ell i la Mingueta havien viscut en un pis molt alt del passeig, de Vic, en un edifici únic, perquè tenia esgrafiats de colors torrats i grocs a la paret. Quan anava a Vic amb el pare (moltes vegades, per anar al metge), ell havia de fer mil i un encàrrecs, i jo em trobava submergida al seu costat enmig d'una boira freda: molt freda. Contrastant amb aquell fred humit, que et travessava els jerseis com un ganivet i t'amarava els ossos, Ca la Mingueta era com un oasi molt tebi. Quan hi arribàvem, a l'hora de dinar, el sol ja havia esparracat la boira, i jo mirava per la finestra tan alta els cotxes i la gent, que semblaven de joguina, i llegia (sense poder-ho evitar) tots els rètols del carrer, de coloraines, com crits.

El Joan era una abraçada dins l'abraçada: la calidesa humana dins la calidesa del pis, ple de farbalans i d'objectes decoratius que em fascinaven: casa nostra era molt més auster. La Mingueta apareixia amb un davantal i envoltada d'olors que obrien la gana, de la cuina estant; i ens entaulàvem al menjador petit però ple de llum.

Passades les primeres cullerades, però, jo començava a patir: perquè m'omplien el plat desmesuradament, i era impossible acabar-s'ho tot. Sort que el pare se n'adonava, i al capdavall m'indultava:
- No t'ho has pas d'acabar tot, si no pots...

I llavors enretiraven el plat massa ple. Era el moment d'esquitllar-se al costat de la finestra i treure de sota el televisor la col.lecció del "Capitán Trueno" del meu cosí: una bona pila, i no n'havia llegit quasi cap: un tresor!

Sempre em recava, marxar sense haver pogut acabar de llegir.

Llavors acompanyàvem el Joan a l'Atlàntida, on feia de porter, i jo el veia molt important, amb la jaqueta grisa i el somriure lluminós de sempre.

5 comentaris:

Pep ha dit...

Per a nosaltres és, era, en Joan de la fàbrica, l'encarregat de la nostra petita fàbrica de teixits.
Descansa en pau, Joan!

Anònim ha dit...

Hola Roser.
Una pregunta, tens algu que veure amb Laia Iborra Plans?

Anònim ha dit...

perdona per deixarte un comentari aqui,donc no he pogut contacta amb tu per privat.si la coneixes si us plau m'agradaria que m'ho diguesis, es molt important per mi. El meu correu electronic es: adrianagarcianavarro@hotmail.com

Roser ha dit...

Sí, la Laia és la meva neboda. Ara t'escric.

zel ha dit...

Incommensurable el que vaig gaudir amb els capitans Trueno, heretats i comprats, regalats o deixats...perquè m'agradava? No sé, però era bogeria.
Ho sento, un altre artista perdut.
Petons!