Els carrers seran sempre nostres!

dijous, 31 de desembre de 2015

Quin gruix de boira



Quin gruix de boira quan l’any s’acaba: quin vol aplomat  d’ocells.

Tristesa infinita per les fronteres que portem tatuades a la pell, les filferrades i els fusells, la sal del mar que obre ferides.

Barrem el pas, només, a l’odi. Fem un país petit i obert on el mar dipositi, només, petxines...

Que les despulles del passat proper ens abriguin la memòria tan curta i sí, lluitem: que les paraules brillin, que la llengua ben nostra ens amari de tendreses envers la llengua ben vostra. Que les cases ens acullin i a les voreres dormin, només, fulles d’arbres que no tallarem.

Que el poc o el molt sigui per a totes i en endavant ja no calgui recordar que les dones també som. Que omplim el ventre si volem i parim revoltes.

Quin gruix de boira quan l’any comença, quin sol tan nou quan el cel s’obre, quin vol tan alt d’ocells!

dilluns, 21 de desembre de 2015

OMS A LA RAMBLA DE L’HOSPITAL, A VIC.





Quiets, silenciosos, amb la múltiple mirada estràbica de les fulles petites, els oms semblen uns arbres ensinistrats i dòcils, domèstics.

Ens veuen passar, adelerats, i es compadeixen, potser, de les nostres presses cap a enlloc.

Com deia el poeta, Gabriel Ferrater, no ens recordem de mirar enlaire. Però hi són.

Encesos de tardor, aeris, són com galls estàtics de plomes daurades que sotgen cada nou dia, o penells vius que tremolen amb cada bri de vent que el fred els envia.

Nus i gràcils, els oms d’hivern suporten les nostres garlandes i llumeneres i pensen primaveres mentre dormen embolcallats de boires.

Quan no els tindrem, qui ens abrigarà del ciment fred?

Qui ens fregarà la galta amb la carícia d’una fulla?

Qui ens regalarà la piuladissa dels ocells?

dijous, 17 de desembre de 2015

FLOR DE BOIRA

Fa quatre dies, durant les presentacions de la reedició del meu llibre "Flors", a Vic i a Torelló, vaig dir que aquest recull de proses poètiques, que ha anat creixent al llag de més de vint-i-cinc anys, em semblava que s'havia acabat.

I és que l'edició que n'han fet a Tapís és tan bonica, que sembla una capsa alhora oberta i tancada. És un llibre-objecte que es pot mirar, olorar  i, potser, no cal ni llegir...

Però la Dolo, que va llegir algunes de les "flors" a Torelló i que és una amiga de tota la vida, de quan érem alumnes i encara no sabíem que la vida passa tan de pressa, em va fer la pregunta fatídica:

... i la flor de la boira?

I es va quedar tan ampla!

Això ha obert de nou la capsa tancada, el llibret que mai no acabo d'acabar.

Doncs bé: aquí la tens, Dolors, la teva flor de boira!

Que serveixi, si més no, d'agraïment a tots i cada un dels qui  han fet possible el llibre i les seves presentacions: L'Eduard, que hi ha aportat les seves magnífiques flors epicúries (1); el Jordi, el Christian, la Jadisha... la Núria, la Dolo i tota la colla!

D'agraïment als qui vau venir: els germans,la cunyada, les amigues mestres, els amics lletraferits, els qui coneixia, els qui no...

D'agraïment als qui l'heu llegit i als qui no, i ni falta que us fa.

D'agraïment a la meva filla , que sempre em diu que li agrada i que hi té la seva flor especial. I a tota la meva família, pel suport constant.

També per a totes i tots els qui no anomeno però que ja sabeu que us penso,  la flor de boira em serveix d'excusa per desitjar-vos bones festes i un any ben nou!



FLOR DE BOIRA

La flor de la boira es pentina i es despentina. Difusa, com la filagarsa d’un somni blanc del qual no t’acabes mai de despertar.

Potser és la flor del desig de tornar a ser nena, nen...

Potser és la flor del record que es desdibuixa. El fum olorós dels focs pretèrits, els recers oblidats, els úters perduts.

Potser és la flor de l’amistat perenne que floreix dia i nit a l’arbre de la memòria, a la branca dels dies on els ocells dibuixen presents impossibles.

Potser és la teranyina enjoiada dels dies futurs.

Potser és la petita espiral d’olor del cafè d’avui, d’ara mateix.

Potser és el dibuix de l’eterna pregunta, un remolí de llum damunt el sol indecís sobre les teulades adormides.

Potser és la resposta que s’engruna, l’avidesa colgada.

 Potser ets tu. O jo, que ve a ser el mateix.






(1) Segons el Diccionari català-valencià-balear:

EPICURI, -ÚRIA adj. i subst. m. i f.: cast. epicúreo.
|| 1. Seguidor de la doctrina d'Epicur. Recompten les històries gregues que los epicuris, qui posaven benauiransa en la carn..., Eximenis II Reg., c. 50. La qual opinió se diu secta dels epycuris, Egidi Romà, ll. i, pt. 2a, c. 22. Ovidi somrigué amb tota l'incredulitat d'un epicuri, Maseras Contes 120.
|| 2. Persona que cerca especialment els plaers sensuals.
    Fon.:
əpikúɾi (Barc., Palma); epikúɾi (Val.).
    Etim.:
pres del llatí epicureus, mat. sign.