Quiets, silenciosos, amb la
múltiple mirada estràbica de les fulles petites, els oms semblen uns arbres
ensinistrats i dòcils, domèstics.
Ens veuen passar, adelerats, i es
compadeixen, potser, de les nostres presses cap a enlloc.
Com deia el poeta, Gabriel
Ferrater, no ens recordem de mirar enlaire. Però hi són.
Encesos de tardor, aeris, són com
galls estàtics de plomes daurades que sotgen cada nou dia, o penells vius que
tremolen amb cada bri de vent que el fred els envia.
Nus i gràcils, els oms d’hivern
suporten les nostres garlandes i llumeneres i pensen primaveres mentre dormen
embolcallats de boires.
Quan no els tindrem, qui ens abrigarà
del ciment fred?
Qui ens fregarà la galta amb la
carícia d’una fulla?
Qui ens regalarà la piuladissa
dels ocells?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada