dilluns, 21 de desembre de 2015

OMS A LA RAMBLA DE L’HOSPITAL, A VIC.





Quiets, silenciosos, amb la múltiple mirada estràbica de les fulles petites, els oms semblen uns arbres ensinistrats i dòcils, domèstics.

Ens veuen passar, adelerats, i es compadeixen, potser, de les nostres presses cap a enlloc.

Com deia el poeta, Gabriel Ferrater, no ens recordem de mirar enlaire. Però hi són.

Encesos de tardor, aeris, són com galls estàtics de plomes daurades que sotgen cada nou dia, o penells vius que tremolen amb cada bri de vent que el fred els envia.

Nus i gràcils, els oms d’hivern suporten les nostres garlandes i llumeneres i pensen primaveres mentre dormen embolcallats de boires.

Quan no els tindrem, qui ens abrigarà del ciment fred?

Qui ens fregarà la galta amb la carícia d’una fulla?

Qui ens regalarà la piuladissa dels ocells?