Els carrers seran sempre nostres!

dijous, 11 de març de 2010

Desglaç


Fa sol i la neu comença a regalimar. Com que tinc por del glaç que vindrà, en aquest carrer costerut, surto amb una galleda d'aigua tèbia i la faig fora amb recança del davant de la porta. Es torna d'esponja, tova i fràgil, i llavors l'enretiro amb l'escombra i penso: "em sap greu", perquè estic desfent una meravella.

Al cap d'una estona, però, el sol que ja és alt fa una feina implacable i la neu es va fonent amb un presagi de primavera que revifa les flors. I surto a veure els narcisos mig colgats per la nevada, que treuen el caparró groc i altiu; la llenya apilada amb farbalans blancs; la muntanya resplendent i enjoiada que va perdent el vel de núvia pels camins.

Quin dia més canviant, quin temps més fràgil. Tot s'esdevé ràpidament, i no pots aturar-ho a la memòria...

El temps crema al foc de la llar, es fon amb la neu de teulades i carrers. I no saps si t'escalfa el cor la flama o la llenya i l'arbre que era, la neu o l'aigua que se'n va, i que sempre torna...

divendres, 5 de març de 2010

Ca la Niana



Fa sol damunt la neu d'ahir, i tot resplendeix. El cel és intensament blau, esmolat, de ceràmica llunyana. Un colom blanc damunt la neu blanca d'una teulada, que es fon lentament.

La muntanya, omnipresent, majestuosa, llueix amb orgull quiet la neu estrenada damunt la neu vella. Remor d'aigua. Pertot caramells de glaç (caramels d'anís?). Els arbustos són escultures de glaç enmig dels recs.

Vaques de color de terra amb les nits encrostades passen a poc a poc, parsimonioses. Rosers amb les fulles enfredorides repensen poncelles glaçades, sorpreses sense obrir al cor de l'hivern.

Tot el poble somriu, gèlid però acollidor. Cada porta (ajustada, però no tancada) és una promesa de llar de foc encesa. El fum prim de les xemeneies respira pausadament sota el ventre blau del cel.

Petjades bessones i minúscules d'ocells anònims broden la neu. Petjades de gossos, roderes de carro glaçades. Homes i dones feiners han fos la neu al mig dels carrers, com una ferida.

Neu d'esponja sense estrenar a les teulades. Migdia. Sorpresa del sol que fa plorar l'espurneig de la neu. Tanta llum als ulls...

A Ca la Niana, la teulada degota el fred damunt l'herba florida de neu del pati. La llenya reposa, dormen les fulles de tardor dels faigs. El gat color de neu i cendra mira atentament amb els ulls d'aigua pàl.lida.

A la llar, el foc llepa alegrement la fusta olorosa, i el caliu vermell respira com si fos viu. A les parets, des d'un passat ignorat, ens miren dones i homes absents en fotografies quietes. El record es palpa com una molsa interna, abriga el cor i ens somriu.

La casa que ens han deixat és plena de llibres. I hi ha pols de dies quiets als vidres que no paren de mirar la muntanya, i sabates buides que saben de molts camins.

També cada estri de la cuina té una història. Cuinar, aquí, és com un joc en què cal descobrir-ho tot: l'escorça negra de les paelles, la fredor neta dels gots, l'aigua oculta de les patates grillades i enyorades de la primavera. Hi ha cebes amb tels prims i daurats de molts dies silenciosos, plats i olles i culleres de fusta amb records quiets de boscos pretèrits... Tot plegat abriga com si fóssim molts.

Som molts a la casa: quan ens desperta el sol que fon la neu, quan el gat puja sigil.lós les escales, quan l'aigua bull a la cuina, quan el foc floreix, els records reviuen. Éssers que ignorem seuen amb nosaltres a la taula rodona, oloren el cafè amb llet i somriuen, benèvols.

Cada dia nou és un regal tancat, previsible però inèdit. Tot és vell i nou: la mica de son que tornes a engolir àvidament de bon matí, com si et mengessis un tros de formatge o una llesca de pa de pagès, neu enfornada; un trosset de col confitada al rebost; un branquilló de faig que crema com una ofrena.

L'alegria, quieta i compartida, és una rosa intacta i secreta al mig de l'hivern.

Ger (La Cerdanya), 3 de gener de 1995.

dimecres, 3 de març de 2010

"MIDDLE CLASS BLUES" (Crítica literària)

Hans Magnus Enzensberger


No ens podem queixar.
tenim coses per fer.
estem farts.
mengem.
la gespa creix,
el producte social,
l'ungla,
el passat.
els carrers estan buits.
els saldos comptables surten perfectes.
les alarmes aèries callen.
tot va passant de llarg.

els morts han fet el seu testament.
la pluja ha afluixat.
la guerra encara no ha estat declarada.
això no té cap pressa.

ens mengem la gespa.
ens mengem el producte social.
ens mengem les ungles.
ens mengem el passat.

no tenim res per amagar.
no podem fer campana enlloc.
no tenim res per dir.
tenim.

el rellotge té corda.
els rotllos estan en ordre.
els plats estan nets.
l'últim autobús passa de llarg.
va buit.
no ens podem queixar.
què estem esperant encara?


Hans Magnus Enzensberger (1929-)


Durant aquestes passades vacances de Nadal vaig estar per Liverpool (UK). Allà vaig visitar alguns amics. I un dia vaig sortir a donar una volta prop de la universitat. Per casualitat vaig entrar en una llibreria de vell i alguns minuts més tard, ja havia trobat un llibre antic que em va interessar molt: "German verse" (McMillan of Australia, Hong Kong, 1969). De seguida vaig fullejar-lo. Es tractava de poesia alemanya --en versió original, però comentada en anglès-- des del segle XVII fins a mitjans del XX. Hi havia obres de Martin Luther, Johan Wolfgang Goethe, Friedrich Schiller, Heinrich Heine, Günter Grass, Hans Magnus Enzensberger...

Ràpidament em vaig fixar en "Middle Class Blues" d'Enzensberger, perquè recordo que el 1968 vaig llegir un llibre d'aquest autor: "Política y Delito"; una antologia de contes curts i reportatges. El que més em va impressionar fou la història de l'únic soldat nord-americà que, durant la Segona Guerra Mundial, fou condemnat per desertor a la pena de mort. I també durant aquestes vacances d'hivern, he llegit alguna cosa sobre Enzensberger a "The Observer": "L'home que hauria pogut aturar Hitler", que signa el periodista Peter Preston. I és que Enzensberger ha escrit un altre llibre: "Els silencis de Hammerstein: una història alemanya"; i aquí explica la història d'un important general de la Wehrmacht, (von Hammerstein, un aristòcrata) que estava contra els nazis, però que no va fer res per aturar Hitler... potser aquest llibre també es pot trobar a Barcelona, vaig pensar jo... però de moment, puc llegir i intentar comprendre aquesta poesia d'Enzensberger, que he trobat en la llibreria de vell: "Middle Class Blues".

EN RELACIÓ AMB LA FORMA.

La poesia porta un títol anglès. Per què el poeta ha preferit utilitzar les paraules angleses, abans que les alemanyes, en la seva versió original alemanya? Potser volia dir-nos amb això que la classe mitjana alemanya no és diferent de la classe mitjana de la resta del món? Per què no? Pot ser... I què ha passat amb les lletres majúscules, que normalment encapçalen tots els substantius alemanys? On són? I les majúscules després de cada punt i apart? És possible que el poeta vulgui cridar així més l'atenció de la gent? Segurament.

I AMB EL FONS.

Enzensberger fa aquí una crítica molt dura contra la corrupció, que impregna la classe mitjana. Aquesta és la raó de la seva impossibilitat per queixar-se: la classe mitjana té tot el que es pensa que necessita... i els membres de la classe mitjana veuen normals totes les coses que passen: el món és tal com cal que sigui. No hi ha cap problema per a ells. La seva consigna és la llei del mínim esforç... Menyspreen els problemes de l'altra gent... però alhora es mengen el producte social. No saben què fer amb el seu temps... i és per això que es mengen les ungles. No volen reflexionar sobre el temps passat... i per això se'l mengen. "El rellotge té corda". Pot continuar funcionant. Què poden desitjar més? Ja s'han afartat... però l'últim autobús ja ha passat... i anava buit... Em sap greu!

I quan he tornat a Barcelona, he mirat quins llibres d'Enzensberger tenen a la biblioteca: "El curt estiu de l'Anarquia. Vida i mort de Buenaventura Durruti" (Frankfurt am Main, 1972); aquest és el que he trobat. I aquest és el que estic llegint durant aquest mes de febrer, però d'això n'haurem de parlar un altre dia.

Francesc Arnau i Arias, 2-3-10.