Fa sol damunt la neu d'ahir, i tot resplendeix. El cel és intensament blau, esmolat, de ceràmica llunyana. Un colom blanc damunt la neu blanca d'una teulada, que es fon lentament.
La muntanya, omnipresent, majestuosa, llueix amb orgull quiet la neu estrenada damunt la neu vella. Remor d'aigua. Pertot caramells de glaç (caramels d'anís?). Els arbustos són escultures de glaç enmig dels recs.
Vaques de color de terra amb les nits encrostades passen a poc a poc, parsimonioses. Rosers amb les fulles enfredorides repensen poncelles glaçades, sorpreses sense obrir al cor de l'hivern.
Tot el poble somriu, gèlid però acollidor. Cada porta (ajustada, però no tancada) és una promesa de llar de foc encesa. El fum prim de les xemeneies respira pausadament sota el ventre blau del cel.
Petjades bessones i minúscules d'ocells anònims broden la neu. Petjades de gossos, roderes de carro glaçades. Homes i dones feiners han fos la neu al mig dels carrers, com una ferida.
Neu d'esponja sense estrenar a les teulades. Migdia. Sorpresa del sol que fa plorar l'espurneig de la neu. Tanta llum als ulls...
A Ca la Niana, la teulada degota el fred damunt l'herba florida de neu del pati. La llenya reposa, dormen les fulles de tardor dels faigs. El gat color de neu i cendra mira atentament amb els ulls d'aigua pàl.lida.
A la llar, el foc llepa alegrement la fusta olorosa, i el caliu vermell respira com si fos viu. A les parets, des d'un passat ignorat, ens miren dones i homes absents en fotografies quietes. El record es palpa com una molsa interna, abriga el cor i ens somriu.
La casa que ens han deixat és plena de llibres. I hi ha pols de dies quiets als vidres que no paren de mirar la muntanya, i sabates buides que saben de molts camins.
També cada estri de la cuina té una història. Cuinar, aquí, és com un joc en què cal descobrir-ho tot: l'escorça negra de les paelles, la fredor neta dels gots, l'aigua oculta de les patates grillades i enyorades de la primavera. Hi ha cebes amb tels prims i daurats de molts dies silenciosos, plats i olles i culleres de fusta amb records quiets de boscos pretèrits... Tot plegat abriga com si fóssim molts.
Som molts a la casa: quan ens desperta el sol que fon la neu, quan el gat puja sigil.lós les escales, quan l'aigua bull a la cuina, quan el foc floreix, els records reviuen. Éssers que ignorem seuen amb nosaltres a la taula rodona, oloren el cafè amb llet i somriuen, benèvols.
Cada dia nou és un regal tancat, previsible però inèdit. Tot és vell i nou: la mica de son que tornes a engolir àvidament de bon matí, com si et mengessis un tros de formatge o una llesca de pa de pagès, neu enfornada; un trosset de col confitada al rebost; un branquilló de faig que crema com una ofrena.
L'alegria, quieta i compartida, és una rosa intacta i secreta al mig de l'hivern.
Ger (La Cerdanya), 3 de gener de 1995.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada