No ens podem queixar.
tenim coses per fer.
estem farts.
mengem.
la gespa creix,
el producte social,
l'ungla,
el passat.
els carrers estan buits.
els saldos comptables surten perfectes.
les alarmes aèries callen.
tot va passant de llarg.
els morts han fet el seu testament.
la pluja ha afluixat.
la guerra encara no ha estat declarada.
això no té cap pressa.
ens mengem la gespa.
ens mengem el producte social.
ens mengem les ungles.
ens mengem el passat.
no tenim res per amagar.
no podem fer campana enlloc.
no tenim res per dir.
tenim.
el rellotge té corda.
els rotllos estan en ordre.
els plats estan nets.
l'últim autobús passa de llarg.
va buit.
no ens podem queixar.
què estem esperant encara?
Hans Magnus Enzensberger (1929-)
Durant aquestes passades vacances de Nadal vaig estar per Liverpool (UK). Allà vaig visitar alguns amics. I un dia vaig sortir a donar una volta prop de la universitat. Per casualitat vaig entrar en una llibreria de vell i alguns minuts més tard, ja havia trobat un llibre antic que em va interessar molt: "German verse" (McMillan of Australia, Hong Kong, 1969). De seguida vaig fullejar-lo. Es tractava de poesia alemanya --en versió original, però comentada en anglès-- des del segle XVII fins a mitjans del XX. Hi havia obres de Martin Luther, Johan Wolfgang Goethe, Friedrich Schiller, Heinrich Heine, Günter Grass, Hans Magnus Enzensberger...
Ràpidament em vaig fixar en "Middle Class Blues" d'Enzensberger, perquè recordo que el 1968 vaig llegir un llibre d'aquest autor: "Política y Delito"; una antologia de contes curts i reportatges. El que més em va impressionar fou la història de l'únic soldat nord-americà que, durant
EN RELACIÓ AMB LA FORMA.
La poesia porta un títol anglès. Per què el poeta ha preferit utilitzar les paraules angleses, abans que les alemanyes, en la seva versió original alemanya? Potser volia dir-nos amb això que la classe mitjana alemanya no és diferent de la classe mitjana de la resta del món? Per què no? Pot ser... I què ha passat amb les lletres majúscules, que normalment encapçalen tots els substantius alemanys? On són? I les majúscules després de cada punt i apart? És possible que el poeta vulgui cridar així més l'atenció de la gent? Segurament.
I AMB EL FONS.
Enzensberger fa aquí una crítica molt dura contra la corrupció, que impregna la classe mitjana. Aquesta és la raó de la seva impossibilitat per queixar-se: la classe mitjana té tot el que es pensa que necessita... i els membres de la classe mitjana veuen normals totes les coses que passen: el món és tal com cal que sigui. No hi ha cap problema per a ells. La seva consigna és la llei del mínim esforç... Menyspreen els problemes de l'altra gent... però alhora es mengen el producte social. No saben què fer amb el seu temps... i és per això que es mengen les ungles. No volen reflexionar sobre el temps passat... i per això se'l mengen. "El rellotge té corda". Pot continuar funcionant. Què poden desitjar més? Ja s'han afartat... però l'últim autobús ja ha passat... i anava buit... Em sap greu!
I quan he tornat a Barcelona, he mirat quins llibres d'Enzensberger tenen a la biblioteca: "El curt estiu de l'Anarquia. Vida i mort de Buenaventura Durruti" (Frankfurt am Main, 1972); aquest és el que he trobat. I aquest és el que estic llegint durant aquest mes de febrer, però d'això n'haurem de parlar un altre dia.
Francesc Arnau i Arias, 2-3-10.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada