Els carrers seran sempre nostres!

divendres, 21 de setembre de 2012

CHARITY AND THE SYSTEM

Cues d'afamats a Nova York.

 El text que segueix es una copia del comentari enviat al blog Left Side of the Road, administrat per un escriptor viatger, el senyor Michael Harrison, de Liverpool (UK). 

Yeah, Michael, Charity is the only answer to be expected from the System, by those who don't dare to fight. This has been so for many years. I remember how shocked I was the first time (1997) I was able to see myself the huge numbers of people, queuing around churches in the Lower East Side of Manhattan (NYC), at breakfast, lunch or dinner time, just to get some warm food...
I was wondering, if I myself became ashamed of seeing these images, what's the feeling of a US citizen, who still has a job and a place to stay, at least. What's the feeling of President Obama? I don't ask about the feelings of Republican candidate Romney, because he has very clearly explained them. The only thought Mitt Romney is able to have in front of the hungry crowds, wandering all over the USA, is that they are just parasites! And he is a millionaire! A real tycoon!
What a disgrace for the so called American way of life, for him, for them, for the churches, for the bishops, for the archbishops, for Obama, for us, for everybody...!

dimecres, 19 de setembre de 2012

LA RAMBLA AND THE CIVIL WAR


Columna al front


El text que segueix es la copia d'un comentari enviat al blog Left Side of the Road, administrat per un escriptor viatger, el senyor Michael Harrison.

Hey Michael, your deep and pertinent comments about 'La Rambla' in Barcelona and the shame you can see at 1 am, during the night wandering the streets, reminded me of a conversation I had many years ago with a neighbour of mine in St. Adrià de Besòs (Barcelonès, Catalonia). He, Senyor Martínez, was an old man, close to his seventies and a veteran of the anarchist Durruti Column during the Spanish Civil War, in 1936-39.

He was complaining also about a certain shame in La Rambla, but in these terms:

You know, Francesc, what made me upset, when coming back from the Aragon front, after several weeks of fighting against the Fascists? This was the atmosphere in 'Les Rambles'. You could always see many people, taking walks happily and wearing firearms, but you could easily guess that some of them actually had never been to the front. There was not a clue of real commitment in their faces and manners... How could we count on this kind of people to win a war...? To permit such an unjust situation was an enormous error... And because of that and other serious errors we've lost... of course...!

Walking Les Rambles by night, right now, we see reasons to fear about the future and the prospects facing our young people. Certainly we can also remember some reasons to complain about in our past defeats... and to try and avoid the same errors happening...

dimarts, 18 de setembre de 2012

MEMÒRIA HISTÒRICA A LIVERPOOL

“Un moment de l'acte a Liverpool” (Foto de Michael Harrison)




Liverpool 15.- Fa molt de temps, quan jo era jovenet i no havien passat massa anys des de la Guerra Civil de 1936-39, semblava que aquells esdeveniments quedaven molt més llunyans en la Història que no pas ara, que ja estem al 2012. Segurament això era degut a com la gent en parlava. O millor dit, a com la gent no en parlava, perquè en aquells temps la gent normalment callava molt.

En canvi ara --almenys a mi em passa-- hi ha temes relacionats amb aquella guerra que, encara que no els busqui, els trobo. I segurament és això el que em situa ara molt més a prop d’aquella circumstància històrica. El que me n'allunyava també era la confusió provocada al nostre país arran de l’especial situació política que vàrem viure almenys fins al 1975.

No fa gaire anys vaig estar enraonant amb un veí de St. Adrià, de la mateixa generació del meu pare i, en un moment donat, em va dir: -“Doncs sí, el 1975, quan es va acabar la guerra…” Això em va sobtar i el vaig interrompre: -“Què dius que va passar al 1975?” – Aleshores se’n va adonar i va rectificar: “Ah perdona, vull dir quan va morir en Franco, al 1975…” Doncs això vull dir, quan dic confusió.

LA BANDERA REPUBLICANA

Avui, a la ciutat anglesa de Liverpool i més concretament a Hope Street, que és un carrer molt cèntric, que uneix la catedral protestant amb la catòlica, s’ha celebrat un homenatge als més de dos-cents veïns de la ciutat, que al 1936 varen venir voluntàriament a defensar la Segona República Espanyola, enfront del cop d’estat del general Franco.

El local en qüestió és una mena de centre cívic popular, que es diu “The Casa”. Només entrar ens trobem amb una bandera republicana espanyola, situada en un lloc de preferència, on comença l’exposició de fotografies dels anys trenta, totes referides als esmentats voluntaris anglesos. Ens costa entrar i circular perquè el lloc és molt concorregut. La gent està contenta; beuen cervesa i alguns es fan fotografies al costat de la bandera.

DEL RIU MERSEY AL RIU EBRE

Per Liverpool passa el riu Mersey, que en part és navegable i dóna nom a una gran conurbació, el Merseyside. Per això el títol que presideix aquesta exposició fotogràfica és “From the Mersey to the Ebro”. L'ha organitzada la “International Brigade Memorial Trust”, constituïda per tota una colla de gent militant. Alguns són descendents dels brigadistes; a hores d’ara ja no en queda, naturalment, cap de viu.

Penjats a les parets també hi ha pòsters explicatius, a més dels peus de foto que acompanyen cada quadre. Així se’ns informa que els dos-cents de Liverpool només són una part de la gran brigada anglesa, constituïda per més de dos mil cinc-cents voluntaris antifeixistes.

XOFERS, PALETES, MECÀNICS…

En un lloc d’honor hi ha la llista penjada: Atkinson, Blumdell, Carroll, Donnelly… alguns noms estan en tinta roja. Són els morts en combat. Al costat també hi ha el nom de la batalla i la data: Quinto, agost del 1937; Serra de Pàndols, agost del 1938; Ebro, juliol-novembre del 38; Casp, març del 38; Brunete, juliol del 37; Belchite, març del 38… I també hi consten els oficis o professions que tenien abans de marxar i que van continuar fent els qui varen poder tornar: xofer, paleta, mecànic, enginyer naval, estibador, mariner, professor d’universitat, ferrer, periodista, estudiant, pintor, fuster…

Veig una fotografia presa a bord d’un vaixell espanyol de guerra, el “destroyer” lleial a la República, que portava per nom “Alcalá Galiano”. Una altra al front de Madrid, al peu d’una bateria antitanc…

EL FILL DE LA CAYETANA

Al fons del local, hi ha una sala d’actes, on ens arrepleguem unes dues-centes persones, unes assegudes, d’altres dretes i gairebé totes grans. Es fan els parlaments. Feia temps que jo no sentia parlar de classe obrera i societat socialista davant de tanta gent. M’ha cridat l’atenció un home de més de setanta anys, que porta una insígnia del sindicat espanyol de la CNT i que ha criticat fortament la policia durant la seva intervenció. Segurament aquestes crítiques no són alienes al fet que aquesta mateixa setmana, a Londres, s’ha conegut un informe oficial, segons el qual tota la responsabilitat de les noranta-sis morts que varen haver-hi, durant un partit de futbol a l’estadi de Hillsborough, a Sheffield, el 15 d’abril de 1989, és de la policia.

Després vénen els càntics i els punys enlaire. La Internacional, Bandiera Rossa... i la confraternització durant el dinar popular que segueix l’acte. És aleshores quan se’ns acosta el senyor Jim Jump i Lozano, de 63 anys d’edat, fill d’un dels voluntaris de Liverpool, que es va casar amb una noia de La Rioja, la senyora Cayetana Lozano i Díaz. Aquest home també ha intervingut en els parlaments i, en acabar ha cridat un “Viva la República!” com el que, segons diu, havia sentit a cridar més d’una vegada al seu pare.

I amb tot això tinc la impressió que ara comprenc una mica millor què és el que va passar en aquella guerra, sense que això signifiqui, encara, que jo estigui en condicions d’analitzar per què es va perdre.







dissabte, 15 de setembre de 2012

Liverpool: el vent


Homenatge als brigadistes de Liverpool



El crush de Hillsboroug a Sheffield, 1989

El vent, a Liverpool, te personalitat propia: es l'amo i senyor de la ciutat. Fa anar els nuvols on vol, juga amb el calidoscopi sempre canviant del cel.

En questio de minuts, pot obrir clarianes brillants al cel ennuvolat, per on el sol brilla indecis, entre sorpres i ensonyat. Pero tambe pot cloure rapidament un dia blau, estendre arreu un mantell gris i fosc que es pot descordar de sobte en una pluja violenta i fugac.

Pero hi ha hagut una altra mena de nuvol, molt feixuc, que ha planat vint-i-tres anys damunt la ciutat. Com diu Michael Mansfield al diari The Guardian" del 13 de setembre de 2012, "There has been a cloud hanging over us for 23 years and that has been lifted. Is is not a sense of joy but one of relief. This is one of the biggest moments on my life. I have had that weight upon me since I was 16".*

Fa vint-i-tres anys, hi va haver una fatidica topada entre seguidors de futbol a l'estadi de Hillsborough, a la ciutat de Shefifeld, durant la semifinal entre Nottingham Forest i Liverpool. (15 d'abril de 1989).  Hi van morir 96 persones, entre les quals adolescents i nens. Els diaris de l'epoca van parlar de seguidors borratxos i sense entrada com a causants del desastre. Pero ara acaba de sortir un informe oficial en que s'explica que van ser la incompetencia de la policia  i la manca de mesures de seguretat les causes directes del desastre.

I, justament avui, al cel de Liverpool s'ha obert una altra gran clariana. Hem tingut la sort de poder assistir a la inauguracio d'una exposicio de fotografies sobre els i les brigadistes d'aquesta ciutat (uns cent setanta-cinc) que van lluitar a favor de la Republica durant la guerra civil espanyola. Cap d'ells no era present a l'acte. Han mort tots;  pero hi havia els seus fills i filles, els nets, les netes. Hem cantat plegats la Internacional, amb els punys enlaire, i hem escoltat les paraules que els va adrecar La Pasionaria a les darreries de 1938, a Barcelona:

"Sou historia. Sou llegenda. Sou l'exemple heroic de la solidaritat i la universalitat de la democracia".

De seguida que s'ha acabat l'acte, (durant el qual no hi hem pogut veure gent jove) pero, tothom ha comencat a menjar: tambe nosaltres. I hem tornat a semblar els burgesos que som.

Ha estat un miratge?

Quan hem sortit, el cel de Liverpool somreia. Un sol estantis que ha vagarejat una estona pels carrers de la ciutat. El vent dormia.



*Hi ha hagut un nuvol planant sobre nosaltres durant vint-i-tres anys que ara s'ha aixecat. No es un sentiment de joia sino d'alleujament. Aquest es un dels moments mes grans de la meva vida. He tingut aquest pes damunt meu des que tenia setze anys.

dilluns, 10 de setembre de 2012

La brasa viva del cel

 

El vell somni, sempre igual i sempre diferent.

Arribo a casa (és grisa i buida) i sento una criatura petita que plora. "Com he pogut oblidar-me'n?", penso, i corro a consolar-la.

La tinc als braços, obro la finestra. Crema en somort la brasa viva del cel. Una mica de vent de no-res l'abrandaria.

dissabte, 1 de setembre de 2012

Montserrat

Monestir de Montserrat

El post que segueix, sobre el Monestir de Montserrat, és una còpia del comentari enviat al bloc Left side of the road, administrat per un escriptor viatger, el senyor Michael Harrison de Liverpool (UK).




Hey, Michael, here I am with more historical remarks, this time about Montserrat.

I’m glad you emphasize that the Monastery of Montserrat has always been the place of many Catalan nationalist events, but we must also take into account that some of the political events, taking place in Montserrat, have aimed further than the Catalan nation.

For example, during 1969 the Spanish police arrested sixteen members of the ETA (Euskadi Ta Askatasuna - “Basque Country and Freedom”). General Franco’s regime planned to judge them in a military tribunal, under the accusation of having killed a policeman and committed other crimes. Not only in Spain but also internationally everybody was impressed by the number of defendants (sixteen) and the seriousness of the punishments: six death penalties and 752 years of imprisonment.

A vast anti-Franco campaign took place. Banned trade unions and parties (especially the well organised Partido Comunista de España - Communist Party of Spain) called for strikes in factories and universities and demonstrations throughout the country.

On the 1st of December 1970 the ETA kidnapped, in San Sebastián, a diplomat of the Federal Republic of Germany, Eugen Behil Schaeffer, threatening the Spanish Fascist Regime with killing him, if any of the death sentences against the Basque prisoners were executed.

In this context, on the 12th of December, three hundred Catalan artists and intellectuals decided to hold a meeting in the Monastery of Montserrat. They then published a manifesto demanding general political amnesty, democratic liberties and the right of self-determination, vowing to remain there until the issue was resolved.

Then, the West German authorities and big industrial bosses, who were at that time important suppliers, clients and investors in Spain, started to put pressure on Franco in order to avoid the carrying out of the death sentences. Otherwise it was clear that there would be economic sanctions. All this, plus the popular campaign, the international press and the final involvement of the Catholic Church in favour of the amnesty, succeeded in stopping the murderous intention of the Spanish Fascist Regime.

And the Monastery of Montserrat was a part of this historic circumstance.







Gràcia: La revolta de les Quintes, 1870

                                          Barricada a Gràcia

El post que segueix, sobre el barri de Gràcia, de Barcelona, és una còpia del comentari enviat al bloc Left side of the road, administrat per un escriptor viatger, el senyor Michael Harrison de Liverpool (UK).




Thank you, as always, Michael. Plus some historical remarks here.

The Vila de Gràcia is one of the most popular and active neighbourhoods of the city of Barcelona. Nowadays it gives the name to the Gràcia district, which includes, furthermore, the neighbourhoods of Vallcarca and Penitents, el Coll, La Salut, El Camp d’en Grassot and Gràcia Nova. In 2005 the population of Gràcia was 120,087 inhabitants.

Its most significant monument is the Belfry (el Campanari), which rises in the very middle of the Town Hall Square, where the district authority now meets.

The Vila de Gràcia was the principal centre of the ancient independent town of Gràcia. That town was composed from this nucleus and the agrarian area – mainly farms (masies) – of the Camp d’en Grassot.

The most remembered accomplishment of Gràcia’s people was in 1870, during the riots against the military drafts (La revolta de les Quintes). The siege of the brave neighbourhoods lasted six long days and nights when the army was confronted by the people when they tried to enter the streets.

The story of The Bell of Gràcia (La Campana de Gràcia) is very well known because by this means everybody was called to the barricades, each time the army showed up, by the end with heavy cannon.

Even today, during the Festa Major, you can see young people protesting against the Catalan or Spanish Government – it doesn’t matter about what, or who – just any injustice.