Homenatge als brigadistes de Liverpool
El crush de Hillsboroug a Sheffield, 1989
En questio de minuts, pot obrir clarianes brillants al cel ennuvolat, per on el sol brilla indecis, entre sorpres i ensonyat. Pero tambe pot cloure rapidament un dia blau, estendre arreu un mantell gris i fosc que es pot descordar de sobte en una pluja violenta i fugac.
Pero hi ha hagut una altra mena de nuvol, molt feixuc, que ha planat vint-i-tres anys damunt la ciutat. Com diu Michael Mansfield al diari The Guardian" del 13 de setembre de 2012, "There has been a cloud hanging over us for 23 years and that has been lifted. Is is not a sense of joy but one of relief. This is one of the biggest moments on my life. I have had that weight upon me since I was 16".*
Fa vint-i-tres anys, hi va haver una fatidica topada entre seguidors de futbol a l'estadi de Hillsborough, a la ciutat de Shefifeld, durant la semifinal entre Nottingham Forest i Liverpool. (15 d'abril de 1989). Hi van morir 96 persones, entre les quals adolescents i nens. Els diaris de l'epoca van parlar de seguidors borratxos i sense entrada com a causants del desastre. Pero ara acaba de sortir un informe oficial en que s'explica que van ser la incompetencia de la policia i la manca de mesures de seguretat les causes directes del desastre.
I, justament avui, al cel de Liverpool s'ha obert una altra gran clariana. Hem tingut la sort de poder assistir a la inauguracio d'una exposicio de fotografies sobre els i les brigadistes d'aquesta ciutat (uns cent setanta-cinc) que van lluitar a favor de la Republica durant la guerra civil espanyola. Cap d'ells no era present a l'acte. Han mort tots; pero hi havia els seus fills i filles, els nets, les netes. Hem cantat plegats la Internacional, amb els punys enlaire, i hem escoltat les paraules que els va adrecar La Pasionaria a les darreries de 1938, a Barcelona:
"Sou historia. Sou llegenda. Sou l'exemple heroic de la solidaritat i la universalitat de la democracia".
De seguida que s'ha acabat l'acte, (durant el qual no hi hem pogut veure gent jove) pero, tothom ha comencat a menjar: tambe nosaltres. I hem tornat a semblar els burgesos que som.
Ha estat un miratge?
Quan hem sortit, el cel de Liverpool somreia. Un sol estantis que ha vagarejat una estona pels carrers de la ciutat. El vent dormia.
*Hi ha hagut un nuvol planant sobre nosaltres durant vint-i-tres anys que ara s'ha aixecat. No es un sentiment de joia sino d'alleujament. Aquest es un dels moments mes grans de la meva vida. He tingut aquest pes damunt meu des que tenia setze anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada