Sóc només pols, però em penso estrella.

diumenge, 29 de juliol del 2012

AQUELLA FESTA MAJOR DE 1967...




En aquella època, al col·legi dels Hermanos de St. Adrià de Besòs (Barcelonès), teníem una associació d’antics alumnes i fèiem excursions i altres activitats. De vegades col•laboràvem en l’organització de la festa major i en la de 1967 vàrem introduir alguns recitals de la Nova Cançó Catalana, que és tal com s’anomenava aleshores.

Tots els socis teníem entre divuit i vint anys i érem gent que, normalment, pensàvem molt. Un dia --o potser millor una nit—podíem pensar coses com aquestes:

TRAGÈDIA, AMOR I ODI AL PLA DE BESÒS

Carles Riba (1893-1959), en la notícia preliminar que fa a la traducció d’Antígona de la fundació Bernat Metge, diu que hi ha unes paraules d’aquesta noia grega, escrites per Sòfocles (495-406 abans de la nostra era), que constitueixen uns dels versos més bells que mai s’hagin escrit.

Les paraules estan incloses en una escena que és qualificada per Riba com una de les més eficaces que mai s’hagin vist al teatre. És quan Antígona s’enfronta a Creont:

“No he nascut per a compartir l’odi, sinó l’amor.”

Aquesta idea, que ha perdurat a través dels segles, ha estat reproduïda per altres poetes, amb aquestes mateixes paraules o semblants. Recordo quan en Raimon (Xàtiva, 1940), va venir l’any 67 a fer un recital a St. Adrià (o al Pla de Besòs, com l’anomenaven els anys trenta). Tenia una cançó que es deia Diguem no! I una estrofa feia  "...no creguem en les pistoles, que per a la vida s'ha fet l’home i no per a la mort s’ha fet...!"

La cançó ens fou censurada pel Govern Civil, però a l’hora del recital, en el camp de futbol dels Hermanos, l’ambient es va anar escalfant i en Raimon igualment la va cantar i fou molt corejada pel públic.

Ara bé, Friederich Nietzsche (1844-1901), al final del seu poema El lament d’Ariadna, diu per boca de Dionís que, abans de poder estimar, s’ha de saber odiar.

I efectivament, la policia del general Franco va venir a molestar-nos aquella nit, quan enganxàvem pels carrers els cartells de propaganda pel recital de la festa major del ’67.

MARIA DEL MAR BONET, FRANCESC PI DE LA SERRA I JOAN MANEL SERRAT

En aquell recital varen intervenir unes de les figures més destacades de la Nova Cançó Catalana: Maria del Mar Bonet, Quico Pi de la Serra i Joan Manel Serrat. Entre cançó i cançó vàrem poder parlar una mica amb ells i reflectir les seves impressions en el butlletí de la nostra associació d’antics alumnes, la revista “Besòs” (1).

La Maria del Mar ens deia: “...canto perquè m’agrada. La meva cançó és la cançó popular de Mallorca... “

I el Quico: “... vaig actuar per primera vegada a La Selva del Camp (Alt Camp), fa uns sis anys. No puc definir la meva cançó, però el que sí us puc dir és que no es tracta de folk- song, ni de protesta, ja que això és un moviment exclusivament nord-americà. El que canta en Raimon és diferent, és una cançó inconformista, Crec que el meu tipus de cançó no té nom. Quan n’hi posin un, ja us el diré. Fins ara he gravat onze discos i dos grand plays... però amb els de televisió espanyola les perspectives són dolentes; no crec que pugui actuar-hi per ara. Que en Serrat hagi pogut sortir-hi em sembla perfecte.... Ah! I m’interessa més aquesta classe de públic que avui tenim aquí, que no el del Palau de la Música, per exemple. Vull recalcar que cantem per una feina molt determinada...”

I el Serrat: “... fa tres anys que canto. La meva primera actuació va ser a Esplugues de Llobregat. Tinc quatre standards gravats i un grand play, però no tinc massa pressa a gravar-ne d’altres, ja que només em considero en la obligació de gravar quan tinc cançons, no quan el mercat demana els meus discos. Si no ho fes així em cremaria.
Vaig sortir per televisió, perquè varem poder arribar a un acord entre ells i jo i suposo que hi tornaré a sortir. Ja veurem.
Jo canto per a tothom, però també és veritat que m’inclino per la gent jove, ja que em sembla que la joventut és la que mou els tinglados.
La meva cançó no és ni folk-song ni protesta. Tot això queda molt bé per als nord-americans, però la meva cançó és diferent. La cançó d’en Raimon obre camins.
La situació actual de la cançó catalana està més bé que mai, però podria estar millor.

ARA, CANTANTS I LINGÜISTES D’UNA NOVA GAL•LÀXIA

En rememorar tot això, noto les diferències entre aquells temps i aquests d’ara. Diferències en la manera com s’expressaven aquells cantants i els d’ara. Per exemple els Pastora (2), que reivindiquen el Pop i són hereus d’una saga que es remunta als seus besavis poetes, Carles Riba i Clementina Arderiu (1889-1976): “... qui diu que els poemes de fa vuitanta anys no es poden cantar sobre arranjaments contemporanis ? Carles Riba i el pop electrònic no són incompatibles. La porta a l’experimentació sempre està oberta.”




Notes.- (1) Aquesta revista Besòs (i concretament el n. 6, corresponent a octubre de 1967) es pot consultar actualment, a l’Arxiu Històric Municipal de St. Adrià. (2) Revista Sapiens, n. 118, juliol 2012.









dimecres, 18 de juliol del 2012

Dones d'aigua


Aquesta presentació, que es va haver de suspendre el divendres 20 a causa del foc al Lluçanès, es farà finalment el divendres 27 de juliol, a la mateixa hora i al mateix lloc.

Aquest divendres, 20 de juliol,  a les 9 del vespre, als jardins de Cal Bach, es presenta a Prats de Lluçanès el llibre Tal com raja, que explica com s'ha rentat la roba als pobles del Lluçanès al llarg dels anys. Les tres autores del llibre, la Dolors, la Pilar i la Carme, em van demanar que els escrivís el pròleg, cosa que vaig fer amb molt de gust.

És aquest:

"Si passegeu per Prats de Lluçanès, algun dia, i trobeu pel carrer la Dolors, la Pilar o la Carme, no notareu res d’estrany. Si us coneixen, us saludaran amistosament; i, si no, potser també, perquè així que les trobeu ja us semblarà que les teniu vistes de tota la vida.

Si hi feu conversa, però, i les mireu als ulls, hi veureu fondàries d’aigua. Perquè aquestes tres dones, lluçaneses, fa més de quatre anys que rescaten una història no escrita: la dels nostres safareigs públics. Els safareigs no són castells, ni esglésies, ni grans cases pairals. No tenien res a veure amb l’aristocràcia i, a més, hi treballaven dones, no homes. Dones i pobres: doblement oblidades, doncs.

Als safareigs (de l’àrab saharij, segons el Diccionari Moll) i abans a les basses, o als recs, les dones hi rentaven, a més de la roba de casa, la roba dels altres, els qui ho podien pagar. Era una feina feixuga. Resistents al fred i al cansament, però, les nostres àvies treballaven tossudament, a vegades amb les criatures i tot.

Però també hi trobaven un espai de llibertat. Hi podien parlar sense traves, fer safareig (justament!), explicar-se remeis o històries o cançons. Diu Joan Amades que “Per terres de França i a casa nostra, abans es picava la roba al so de cançons que s’avenien amb el ritme dels cops de picador”... Fos com fos, ja diu la dita que “Al forn i al rentador, es diu tot el mal i tot el bo”.


Escampades pel Lluçanès per sort hi hagut, i hi ha, persones enamorades de la terra que, acabada la feina, n’han feta o en fan una altra: la de salvar de l’oblit les històries petites, les del dia a dia. Històries que ens teixeixen un sotabosc de cultura arrelada i autèntica, una molsa ben viva.

Tossudes, perseverants, les tres autores han caminat pels safareigs antics i el testimoni viu de les dones que hi van rentar. Per sort, en aquest llibre no hi parlen només les pedres, sinó les pròpies protagonistes. Ens han tornat paraules oblidades i ens han explicat un ofici indispensable que va vertebrar els nostres pobles. Dia sí, i dia també, les dones d’aigua de Prats: la Carme, la Pilar i la Dolors, s’han posat les escates de sirena i ens han tornat el que queda dels nostres naufragis de la memòria. Moltes gràcies!"



dimarts, 17 de juliol del 2012

L'abraçada



Sento la respiració, fonda, cansada. I llavors em veig des de dalt: sóc jo, qui respira. Sóc fora del meu cos. En adonar-me’n, tinc un petit sobresalt. I la respiració es fa més tènue i més lenta fins que, finalment, s’atura. És això, morir-se? Veig la carcassa buida del meu cos i sé que només és la pell d’una crisàlide que ha deixat envolar una papallona invisible.

Però encara estic trista, perquè sé la malenconia dels qui em ploren i no puc abraçar-los. Encara sento la tebior perduda i no sé ben bé qui sóc, què sóc.

M’expandeixo. Veig els arbres des de dintre, sóc al cor dels ocells, dins la llum de la tarda i més enllà: l’altra cara de la lluna i de totes les coses. Quina tendresa tan inexplicable que hi ha arreu i que poc que en sabia!

Sóc sàvia, com si dormís. Ara entenc tots els somnis i els petits aprenentatges de l’inconscient es tornen doll de plenitud. Entenc totes les mirades i lamento no haver-ho sabut abans. Quina ment que tenia tan estreta, com us vaig ferir, estimades, estimats...

Sóc com un núvol que enfila tots els racons. Sóc dins del cau de formigues i omplo la buidor de les estrelles. Sóc estam i pistil, la claror i l’ombra, el peu i la petjada. I sóc feliç d’una manera que no havia pogut ni imaginar.

Però ja no sóc jo, sinó nosaltres. Nosaltres, les pedres, que cantem d’una manera tan pausada que ni ens sentiu. Nosaltres, els rius, l’aigua dels gorgs i la dels sallents; nosaltres, el fred i la calor i la tebiesa.

Nosaltres, els gats i els gossos tan humils i els humans tan saberuts i tan fràgils.

Ens expandim. Tenim mil cares, mil veus, mil silencis.

Mirem des de dalt i veiem la carcassa buida del temps, com una crisàlide feta de rellotges aturats: d’aigua, de sorra, de sol, de vent.

Som abans i després. Som ara i no som res.

Som l’abraçada.

diumenge, 15 de juliol del 2012

UNS DIES D’AGOST, QUE NO SEMBLEN D'AGOST

(Aquest diari de viatge va quedar finalista en el Certamen Literari "Antoni Vilanova", de la Universitat de Barcelona, en la seva convocatòria de 2012)





El diari “La Vanguàrdia” del divendres, 9-12-2011, en la pàgina 10, va publicar una crònica del seu corresponsal a Nova York, Francesc Peirón, amb un titular a dues columnes que deia: “Mumia Abu-Jamal surt del corredor de la mort trenta anys després”. I el primer paràgraf, feia així: “Dir-ne el nom es va convertir en un crit de reivindicació: “Free Mumia !” Han hagut de passar tres dècades perquè aquest moviment, convertit en un corrent internacional contra la pena capital i la justícia injusta per qüestions racistes, hagi aconseguit alguna cosa...” La crònica continua amb una certa dosi de bona fe per part del periodista que, de totes maneres, s’equivoca en la seva apreciació de les tres dècades. No és veritat que el moviment per la llibertat de Mumia hagi necessitat trenta anys per aconseguir alguna cosa. La veritat és que ha costat molts esforços diaris, mantenir amb vida –encara que privat de llibertat—un home com Mumia al qual han fixat --almenys dues vegades-- el dia i l’hora de la seva execució.

Només gràcies a la pressió popular de dins i de fora dels Estats Units ha estat possible que el governador de l’estat de Pensilvània es veiés obligat a suspendre, en ambdues ocasions, l’execució.

Les línies que segueixen --corresponents a una part del diari de viatge del mes d’agost del 2007-- volen ser una breu demostració que, malgrat tot, als Estats Units d’Amèrica del Nord també hi ha gent que reivindica i que lluita. Alguna d’aquesta gent, jo la recordo molt i m’han vingut al cap amb insistència, en llegir la crònica de “La Vanguàrdia”.


"VOLEM DINERS PER ALS PONTS I LES CIUTATS ! NO PER A LA GUERRA !"

Nova York 4.- Per distreure la gent que fa les llargues cues de viatgers, davant del control de passaports de l'aeroport Kennedy, la policia ha instal•lat pantalles gegants a les sales d' espera, on van passant butlletins informatius. La nit de dijous, quan va arribar el meu avió, la notícia estrella era l'enfonsament del pont de Minneapolis, sobre el riu Mississippi, al seu pas per l' estat de Minnessota.

Ara, amb aquest motiu, ja han sortit comunicats acusadors, com el de la plataforma popular "Troops out now!" ("Que tornin les tropes ja !"). I el titular del seu comunicat diu: "Money for bridges and cities ! Not war!" es a dir, "Volem diners per als ponts i les ciutats! No a la guerra!".

SOLIDARITAT AMB COLÒMBIA

Com sempre, en arribar, els meus amics de Nova York em posen al dia sobre les campanyes que s' estan desenvolupant aquí. La que es fa contra el Tractat de lliure Comerç amb Colòmbia, per exemple. Consisteix en fer veure als congressistes nord-americans que no poden, ara mateix, dedicar-se a tirar endavant aquest tractat econòmic --que no és ni més ni menys que una manera mal dissimulada de seguir explotant la gent d’Amèrica Llatina-- sinó que, abans, cal que es preocupin de la violació quotidiana dels drets humans a Colòmbia..

SOLIDARITAT AMB ELS TREBALLADORS D' STARBUCKS

Daniel Gross, sindicalista de la cadena de cafeteries Starbucks, ja fa un any que està acomiadat. El dilluns que ve té judici, davant de la jurisdicció laboral, juntament amb altres treballadors acomiadats. Aquest noi, que és molt jove, ja ha acabat Econòmiques i ara estudia Dret. Està molt content, quan li ensenyo una revista de Barcelona, en què es fa una referència crítica a Starbucks. I a continuació em convida a assistir com a observador al judici de dilluns. Hi seré.



LA JUTGESSA DIU “BON DIA!” I SOMRIU

Nova York 6.- Entrem a la sala del jutjat social, on s' ha de discutir l'acomiadament del sindicalista. Quan és l'hora en punt, entra una senyora tota vestida de negre, però sense toga. De toga, no en porta ningú. És la jutgessa i a mi em sorprèn que somrigui, en dir "bon dia a tothom", mentre s'asseu en el seu lloc. No hi estic acostumat, a aquesta amabilitat del Poder Judicial. Abans que res, pregunta als advocats si volen dir-li alguna cosa "off the record". L' advocat del treballador s'afanya a contestar que no, que tot ho vol "on the record". La secretària connecta l’aparell enregistrador i comença la discussió de les qüestions prèvies. Sembla que els advocats de l'empresa han fet el ronsa i no han preparat totes les fotocòpies que havien de portar per als advocats del treballador.

Entrem en el fons de la qüestió. L' empresa s' obstina en qualificar els treballadors de "partners" (socis), en lloc de "workers" (treballadors), que és el que són en realitat. Els han de llegir el diccionari i tot i així continuen negant-se a dir les coses pel seu nom. El motiu de l'acomiadament, diuen, és perquè el sindicat "Industrial Workers of the World" (IWW), al qual pertany el treballador acomiadat, no practica un sindicalisme tradicional, sinó que el seu sindicalisme és agressiu, és a dir, en lloc de defensar els interessos dels treballadors, el que intenta, diuen, és enfonsar l'empresa. I a més Daniel és un anarquista, que odia les multinacionals...

ESTÀ PROHIBIT PORTAR LES INSÍGNIES DEL SINDICAT

El plat fort d' avui es la declaració d' un testimoni de l'empresa, el mànager de Starbucks de l' Avinguda Madison, a Manhattan, on treballava Daniel. És el típic encarregat. Després de cada resposta, mira cap on estan asseguts els seus caps empresarials, per assegurar-se que mereix la seva aprovació. L' interrogatori dura gairebé tres hores, entre mati i tarda. Al final ha acabat explicant que la decisió

d’acomiadar Daniel va ser exclusivament seva quan en realitat, legalment, un mànager no té autoritat per a acomiadar ningú, segons ens explica l' advocat laboralista.

En sortit del jutjat, jo vaig baixant cap a Times Square. De lluny ja veig la pantalla gegant del centre de reclutament de l' exèrcit nord-americà, on molt sovint van canviant els eslògans. Els que llueixen aquesta tarda són francament escandalosos.

“NO HI HA RES MÉS FORT QUE UN SOLDAT IANQUI” Amb un fons de cossos atlètics, cares alegres i uniformes impecables, les lletres diuen:

"No hi ha res a la Naturalesa, que sigui més fort que l'exèrcit dels USA, perquè no hi ha res a la Naturalesa, que sigui més fort que un soldat de l' Exèrcit dels USA".



L'EXÈRCIT DELS USA ATACA ELS USA

New York 7.- A mitja sessió, l'hora del lunch, menjo l’entrepà i repasso el "Washington Post". La primera notícia de la portada del Post ve donada per una gran fotografia de Bagdad, al vespre, on es veuen uns helicòpters patrullant. El peu de la foto explica que, malgrat tots els controls, ahir va esclatar un altre camió-bomba, va matar trenta-una persones (entre elles sis marines) i va deixar nombrosos ferits. També a primera plana es destaca que, a la ciutat de Basora, al sud de l' Irak, la violència creix, a mesura que les tropes britàniques es retiren. I els nord-americans tenen por que passi el mateix a Bagdad, quan les seves tropes marxin... Al municipi de Huntington, a l' estat de Utah, dilluns es va enfonsar una mina de carbó i va atrapar sis miners, que avui encara no se sap si són vius o morts... I ara repasso un còmic de tres tires, que l' humorista Tom Toles ha publicat avui. S'hi veu un ciutadà davant de la pantalla del televisor; el locutor està donant notícies de la guerra de l' Irak: "La potència estrangera que subministra armes als nostres enemics, a l' Irak, ja ha estat identificada i resulta que és... els Estats Units... que han perdut el rastre de la tercera part del total d' armes enviades a l' Irak... Sembla que no serà possible donar una resposta ràpida a la situació... a causa que els militars nord-americans estan dedicats plenament a atacar USA i a defensar USA... simultàniament !"

ALGUNS ACCIDENTS SÓN “OBRA DE DÉU”

Al final del dia, he tingut temps d' anar a la biblioteca, a veure què trobava per entendre una mica més les reaccions de la gent d'aquí, davant d'accidents com el del pont de Minnessota d' ara o la catàstrofe de New Orleans, el 2005. Trobo un llibre confeccionat a base fotografies dels Arxius Municipals de Nova York. El llibre s' ha publicat aquest any 2007 i el fotògraf es deia Eugène de Salignac. El títol: "New York rises" (Nova York creix).

Resulta que a principis del segle passat, el 25-6-1923, a la cruïlla de Atlantic Avenue i Flatbush Ave., al barri de Brooklyn, va caure al mig del carrer un tren de dos vagons, que circulava elevat, i va matar instantàniament set persones. Setanta més varen quedar ferides. L' empresa de transports va qualificar el fet de "obra de Déu", però l' alcalde d'aleshores, James J.Hylan, que havia treballat com a maquinista de tren anys enrere, va ordenar una investigació exhaustiva. Així, es va descobrir que la major part de la infraestructura estava podrida i demanava a crits un recanvi, ja que s' havia inaugurat en 1898 i amb prou feines n'havien fet el manteniment...



Nova York 9.- Avui es trenca una mica la monotonia. El judici adquireix un ritme diferent. Toca declarar al primer testimoni de la defensa, un noi de la mateixa edat de Daniel, que també té el carnet del sindicat IWW i llueix la xapeta a la solapa de la camisa. El cambrer, dempeus i amb la mà dreta aixecada, assegura que dirà tota la veritat i només la veritat. I així comença a explicar les malifetes que l' empresa Starbucks ha anat cometent contra el personal de la Cafeteria de l' Avinguda Madison.

Havien sancionat un cambrer perquè portava penjada al coll una medalla amb l'estrella de David. Ell s’havia defensat de l' antisemitisme de l'encarregat, argumentant

senzillament la seva condició de jueu, però no hi va haver manera d' aturar la discriminació... Es veu que aquest noi que declara s'està esforçant molt. Dóna proves que els militants d' aquest sindicat no només saben manifestar-se respectuosament, sinó que a més, fan seriosament la seva feina professional.

CINTES GROGUES, BLAVES I VERDES CONTRA LA GUERRA

Al vespre, marxo cap a casa, cap al Lower East Side, baixant per la Cinquena Avinguda. A la cruïlla del carrer 29, trobo una església. Em crida l' atenció que, a la tanca de ferro que la rodeja, hi ha penjada una gran quantitat de cintes de color groc, de mig metre de llargada. També n'hi ha de blaves i verdes, intercalades, però moltes menys. Al costat, uns grans cartells expliquen el seu significat.

Les cintes grogues representen les pregàries per les famílies i els amics dels milers de persones que han perdut la vida a l'Irak, “en compliment del deure”. El nombre de cintes grogues augmenta cada dia, a mesura que continuen morint allà més soldats dels Estats Units. Veig que aquestes cintes grogues tenen totes un nom inscrit amb especificació de la graduació militar del mort, mentre que les verdes i blaves no en tenen cap, de nom. Les cintes blaves representen les pregàries per a les famílies i els amics de les desenes de milers de ciutadans iraquians, que ja han perdut les seves vides i per a tots els qui han resultat ferits a la guerra. El cartell especifica que la quantitat de dolor i patiment és humanament impossible de quantificar. El cartell acaba explicant que les cintes verdes representen les pregàries per la pau, que continuen diàriament, a l'espera d' aquell dia en què la guerra ja no sigui una opció. El cartell porta data del 19-3-06, tercer aniversari del començament de la invasió de l' Irak. Segurament és per això, que encara ressenyen només desenes de milers d' iraquians morts, quan ara, el New York Times ja dóna xifres properes al milió de civils morts en aquesta guerra, que és il•legal, segons els criteris mínims del Dret Internacional.

Continuo caminant cap al sud de Manhattan i arribo a Union Square. Un gran cartell anuncia que és la “Nit de la Policia”. Hi ha diverses taules, una per a cada cos policial. I al costat, formant part del muntatge, els estands de Coca-Cola i Starbucks. Les taules estan ateses majoritàriament per dones.

M'acosto i agafo un prospecte de la secció especial de la policia antiterrorista. Sota la rúbrica “Què pot fer un bon ciutadà per ajudar”, es fa constar el que la Policia aconsella: “denunciï si ha vist algú que fa fotos a prop d' una instal•lació del govern, que es pugui considerar sensible, o algú que confeccioni un mapa, o que observi amb llargavistes... o que prengui notes (!)”. I, en llegir això, sense ni adonar-me'n he guardat precipitadament a la motxilla el meu bolígraf i el meu quadern de notes, no fos cas que...



UN SINDICALISTA D'OAKLAND

Nova York, 10.- Surto del metro a la parada de Bergen, a Brooklyn. Ningú no diria que, quan he entrat, a Manhattan, anava xop com un pop. La roba ja gairebé se m'ha assecat. Són coses del microclima d'aquesta ciutat i, com que ara continua plovent i alhora fa molta calor, arribo regalimant aigua i suor al restaurant on té lloc l' acte públic al que m’han convidat avui.

Som deu o dotze homes i una sola dona, asseguts a la taula gran de la sala. Escoltem atentament el senyor Jack Heyman, sindicalista del "International Longshore and Warehouse Union", el sindicat dels estibadors del port d'Oakland (Califòrnia). Té uns seixanta-cinc anys i és d' aquestes persones que irradien una aurèola que els ve donada per la seva història de militància i combativitat. Per sobre la taula corren unes fotocòpies del diari "San Francisco Chronicle", que li va publicar un parell d' articles temps enrere. El diari el presenta com a un dels estibadors que fou detingut a Oakland, l'any 2003, durant una manifestació contra la guerra de l' Irak. Aquell dia la policia va disparar amb els anomenats projectils "no letals" que varen provocar nombrosos ferits. L' escàndol va ser tan gran que fins i tot la Comissió de Drets Humans de la ONU va condemnar la càrrega policial...

EL GOVERNADOR SCHWARZENEGGER CONTRA EL SINDICAT

El 1999, aquest sindicat va organitzar una vaga típicament política, que va aconseguir paralitzar tots els ports de la costa oest dels USA. El seu objectiu era, ni més ni menys, que reivindicar la llibertat d' un pres afroamericà condemnat a mort (sense probes), sota l' acusació d’haver mort un policia blanc: Mumia Abu-Jamal.

Una altra de les fites reivindicatives que el sindicalista explica és la victòria que l' any 2004 varen aconseguir les infermeres del sindicat, enfront del Governador, Arnold Schwarzennegger, que es negava a augmentar el nombre de personal als hospitals.

Aquest va ser un fet que va demostrar a molta gent que, amb una labor sindical efectiva, es poden aconseguir objectius que podrien semblar inassolibles...

Els del sindicat estan acostumats a enfrontar-se amb tota classe d'amenaces, fins i tot procedents de les més altes instàncies. Per exemple, poc abans de la invasió de l' Irak, algun responsable sindical va rebre trucades del Secretari de Defensa Donald Rumsfeld, que els amenaçava amb ordenar una ocupació militar dels molls, si es produïa alguna mobilització contrària als interessos de la "seguretat nacional". El senyor Heyman i els seus companys varen replicar que la seguretat dels ports comença per inspeccionar tots els containers que es descarreguen, i per acabar amb les guerres imperialistes, en lloc d'ofegar la llibertat d'expressió de la gent que treballa als ports.

"Això que el Partit Demòcrata no està en aquesta guerra, no us ho cregueu. No és veritat. En realitat ells volen la guerra tant com els Republicans. Per això varen votar a favor. No volen acabar-la... però nosaltres sí. que podem acabar-la!". "Aquest és l'esperit que ha d'animar les jornades que estem preparant sobre "El Sindicalisme i la guerra d'Irak" . Hi haurà quatre grans ponències: 1) Com afecta aquesta guerra als sindicats? 2) Els soldats que estan contra la guerra. 3) La limitació dels Drets i llibertats Civils i 4) El racisme en aquesta guerra.



MUMIA ABU-JAMAL: LA RESISTÈNCIA

Philladelphia 14.- Durant la visita a la presó, encara que ningú no parla de la sentència, jo noto que hi ha una tensió a l' ambient, que no hi era l' any passat. I és que el 17 de maig d'enguany, es va fer una vista judicial en què, entre altres coses, es discutia la possibilitat d' un nou judici, en el cas de Mumia, aquest periodista afroamericà, que està al corredor de la mort de la presó de SCI Greene (State Correctional Institution Greene) a l'estat de Pensilvània, des de 1981.

Mumia sembla que és qui ho té més clar: no vol ni creure's el mínim, és a dir, que el tribunal complirà el compromís (assumit d' ofici) en el sentit de fer pública aquesta sentència, abans que passin noranta dies des de la realització de la vista. Ell diu que està preparat per a tot.

EL PRESIDENT BUSH I LA GUERRA DE L' IRAK

Mumia procura seguir per televisió les rodes de premsa que fa la Casa Blanca: “Estem en un punt què gairebé tot el que diu el president Bush és mentida. I se li nota a la cara que ni ell mateix s' ho acaba de creure del tot. En la situació que tenim creada internacionalment, ja no hi ha cap govern que pugui governar i, al mateix temps, mantenir que la guerra de l'Irak s'havia de començar o, encara pitjor, que ara s’ha de continuar...”

“Als Estats Units està passant igual: la guerra està perduda des del dia següent d'Abu Graib. Des que el ciutadà mig nord-americà va tenir ocasió de veure alguna de les fotografies sortides d' aquella presó iraquiana. Aquesta societat ianqui és molt conservadora. I per això, afortunadament, aquí no hi ha qui aguanti la mirada d' una d'aquestes imatges on es veuen dos o tres simpàtics marines ianquis, quan practiquen la violació d' una adolescent iraquiana. I cal tenir en compte que no s' han fet públiques ni una tercera part de les fotos. Bush ja mai més no ha pogut tornar a governar tranquil·lament, des d' aquell escàndol”.

MICHAEL MOORE I LA SANITAT, ALS USA

Mumia és un d' aquests presos que, malgrat portar tants anys a la presó, no han perdut per a res el sentit de la realitat que es viu a fora. No costa gens explicar-li una pel•lícula que estiguin estrenant ara mateix. No només ho entén tot de seguida sinó que, si et descuides, s' anticipa a explicar-te el final. Mentre el dissabte passat, a Filadèlfia, jo estava veient l'última de Michael Moore: "Sicko", rumiava que aquesta sí que m'aniria bé per a explicar-li a algun pres. És un documental sobre el sistema de Seguretat Social als Estats Units, a base de denunciar les situacions que es creen en un país de tres-cents milions d' habitants, on quaranta set milions no tenen cap classe d' assistència mèdica garantida.

Contràriament al que es pugui pensar d'entrada, els problemes no només són per als desproveïts d'assegurança, sinó que de vegades, els qui en tenen, quan arriba l'hora de la veritat, és com si no en tinguessin. Aquest Moore fa una volta pels hospitals de diversos països: Canadà, Anglaterra, França i... Cuba! A tot arreu, la situació és millor que als USA. A nivell mundial queden gairebé en el número quaranta de la llista, amb una situació sanitària que és pitjor que la d' alguns països africans...



LA CLASSE OBRERA ES PENSA QUE ÉS CLASSE MITJANA Philladelphia, 15.- Dins de la presó de SCI Greene, Mumia m'anava explicant: "Abans es considerava, oficialment, que la classe mitjana estava perfectament representada pels obrers de la fàbrica d' automòbils Ford, per exemple. Ara això ja no és així. Una de les grans mentides de la propaganda oficial ianqui és que aquí no hi ha classes socials. Que tothom és classe mitjana. Que a part d'això només hi ha classe dirigent, que ha de ser-hi i ha d'ésser acceptada per tothom. I la "underclass": els qui estan per sota, que no arriben ni a ésser classe social, perquè no han triomfat, és a dir: els negres, latinos, blancs pobres i altres "minories"... I això és el que fan creure a la gent. Aquests carcellers que veieu per aquí, els qui ens vigilen, per exemple; aquests s'ho creuen tots tot. Jo parlo molt amb ells. S'ho creuen perquè cobren entre 35.000.- i 40.000.- dòlars l' any. Però si un mes deixessin de cobrar el sou, per qualsevol raó, ja no arribarien al mes següent. Caurien en la pobresa. I si es posessin malalts de veritat, es quedarien en la misèria. Normalment, aquí la gent no estalvia. La majoria perquè no poden, perquè totes les coses que són imprescindibles per a viure, són molt cares..."

"ELECT A MADMAN AND YOU'LL GET MADNESS...!" "Elegiu un home boig i obtindreu bogeria." Per Nova York vaig veure, la setmana passada, unes enganxines que deien això i que anaven acompanyades de la cara del president Bush. Mumia afegeix que, aquesta bogeria, se'ls ha de suposar a tots els presidents, des del primer moment en què es presenten a les eleccions: “qui, si no un boig, es gastaria entre setanta-cinc i cent milions de dòlars en una campanya electoral, que els pot donar accés a un sou presidencial, durant quatre anys, que en cap cas sobrepassaria els dos milions de dòlars, en total ? Tant Bush com qualsevol altre president, només tenen una manera de desmentir-ho, això: han d'acceptar que no actuen moguts pel sou, sinó que ja estan venuts a les grans empreses transnacionals, des d' un bon principi. I per moltíssim més que pel sou d' un president...!”

I tot això passa en un país que funciona sota un estricte control policial. “És un estat policial”, continua Mumia i m' ensenya les seves mans emmanillades per davant.

"És per això que, ara mateix, en el marc de la dretanització a què estan sotmetent la ciutadania d' aquest país, et pots trobar amb una opinió que et digui: “d'acord, la policia fa barbaritats amb alguna gent, però si això serveix perquè no hi hagi mai més un “Onze de Setembre”, ja m' està bé..."

PARLEM DE XIRINACS AMB ELS PRESOS EX-BLACK PANTHERS

En el mateix mòdul que Mumia, hi ha un altre pres, que es diu Russell Shoats. Està condemnat a dues cadenes perpètues, acusat d' haver participat en l'atac a una comissaria, on va morir un policia, l' any 1972.

Russell és un home de 64 anys, però encara té la barba molt negra. De seguida em pregunta com l' he conegut i vol saber coses del meu país. No puc evitar explicar-li la mort de Xirinacs –segons em varen informar per telèfon diumenge passat, des de Barcelona-- la seva tasca com a senador a Madrid, els anys setanta; les seves vagues de fam, la seva solidaritat amb els presos, els llibres que n'he llegit (entre els quals, "La traïció dels líders", una de les anàlisis més lúcides que conec sobre l’anomenada transició política a l'Estat Espanyol...) Russell i jo ens qüestionem el significat d' aquest suïcidi. S' ha equivocat Xirinacs? Qui ho podria dir, això ? Russell fa la seva pròpia interpretació:”aquest home, a la seva edat, estava fart de ser un esclau de l' Estat i va decidir acabar, per voluntat pròpia. Així ells han perdut un esclau”. Així mateix, ho va dir Russell. Ni més ni menys. I després, quan he tingut ocasió de llegir la prosa poètica que Xirinacs va deixar escrita, el mateix dia de la seva mort, veig que la visió de Russell era exacta. I jo només havia tingut temps d' explicar-li'n quatre detalls, de la biografia del suïcida...! Em sembla impressionant. Sensacional.

Com ha pogut aquest pres, ex-Black Panther, exmilitant del seu braç armat, Black Liberation Army , empresonat des de fa trenta-cinc anys, conservar aquesta lucidesa...?

“LA GENT ES REVOLTARÀ PER MOTIUS ECONÒMICS”

Russell explica que a ell no el varen condemnar a mort, perquè a finals dels anys setanta, el moviment contra la pena de mort era molt fort als USA i això hauria contribuït a augmentar les mobilitzacions populars. Ell ha escrit molt. Em parla d' un prospecte que acaba de publicar aquest any, que es diu "Liberation or gansgterism", que em pot ajudar a entendre la realitat de la gent que ara està presa en els USA (uns dos milions de persones). Es pot dir que la majoria, sobretot els joves, estan presos a causa de les drogues. I ells també són presos politics, encara que no se n'adonin.

Li explico al pres que a Barcelona, el mes de juliol, vàrem tenir una apagada de llums que, en alguns punts de la ciutat, va durar tres dies. I que la gent dels barris va sortir als carrers, a tallar el trànsit; que feien soroll amb olles i cassoles... ho entén molt bé. Diu que això està en la direcció del futur, en el sentit de la Història... que al final passarà (tant en el seu país com en el meu) que la gent es revoltarà per motius estrictament econòmics: "I serà la gent no polititzada. La gent que ara no s'adona de res, perquè està enfonsada en el consumisme i va tirant de veta... No s' ho imaginen, que poden caure en la misèria. Tenen targetes de crèdit i les fan servir. No pensen en el fet que l'energia s'està acabant i els recursos naturals també..."

"NO ET TENYISSIS MAI LA BARBA, TU...!"

“ La gran depressió dels anys trenta del segle passat, podria quedar petita. Aleshores la gent encara es podia refugiar en els boscos, en el camp. Podien cultivar la terra, caçar, pescar... ara tot això s' ha acabat. Ningú no sap com aconseguir menjar, en aquest país, si no és acudint al supermercat. De vegades hi ha gent que em pregunta com puc mantenir l' esperança, aquí dintre, amb dues cadenes perpètues a sobre. Doncs, és clar. Econòmicament aquest Sistema no té futur. No ho podran aguantar. Jo estic en aquesta presó, amb aire condicionat, aigua calenta. Em donen roba i menjo tres vegades al dia. A més. puc anar llegint i aprenent cada vegada més. Això vol dir que, encara que estic privat de llibertat, la meva qualitat de vida és millor que la d' un setanta-cinc per cent dels habitants de la Terra... quan el Sistema es col•lapsi, jo tindré la meva oportunitat, com tothom..." I una vegada més em crida l'atenció aquesta capacitat d' analitzar la pròpia realitat, en relació amb l' evolució de la situació mundial.

"Ens volen fer dependents. Volen convèncer-nos que no podem viure sense moltes coses. I això no és veritat. No les tenim ni les necessitem, però ens les volen fer desitjar. Tu portes barba. La tens blanca. Potser aquests dies, a Barcelona, algun personatge famós de la teva edat, es tenyirà la barba i algú et dirà: "Home, Francesc, et podries tenyir la barba... tan blanca et fa més gran... " I aleshores tu potser et miraràs al mirall, aniràs a la botiga i et compraràs un d' aquests productes meravellosos, per amagar el color natural de la teva barba. No, no te la tenyissis mai tu, la barba...!"



COLOFÓ

A hores d’ara, Mumia Abu-Jamal i Russell Shoats continuen tancats a la presó. A altres presons, hi ha altres presos: els MOVE, Marshall “Eddie” Conway, Leonard Peltier... Continua la lluita per aconseguir la seva llibertat. I potser hi ha lectors de “La Vanguàrdia” que no tornarien a llegir res més sobre el cas, si no fos que aquests homes quedessin lliures algun dia...

Barcelona, desembre 2011
























ERA MOSSÈN CINTO VERDAGUER UN XOVINISTA ESPANYOL ?


Jacint Verdaguer




Doncs, si hem de jutjar pel to que Mossèn Cinto (1845-1902) dóna a la darrera part del seu poema èpic “L’Atlàntida”, podríem dir que sí, que Mossèn Cinto era un xovinista espanyol i il·lustrat. Efectivament, a manera de “Conclusió" del poema, l’autor dedica uns versos a Cristòfol Colom i a la reina Isabel de Castella. Així, després d’explicar els oferiments de Colom a Gènova, Venècia i Portugal, rememora Mossèn Cinto la resposta d’Isabel:



“Vet aquí, Colom, mes joies;

compra, compra alades naus;

jo m’ornaré amb bonicoies

violetes i capblaus—“



I encara més endavant, afegeix, per major honra i glòria de l’imperi:



“Veu morgonar amb l’espanyol imperi

l’arbre sant de la Creu a l’altre hemisferi,

i el món a la seva ombra reflorir;

encarnar-s’hi del cel la saviesa;

i diu a qui s’enlaira a sa escomesa:

- Vola, Colom... ara ja puc morir!”



I això només és a tall d’exemple, prescindint de moment de les comparacions que fa Mossèn Cinto, entre el cognom de Dom Cristòfol i “l’Aucellet d’aletes blanques”... (1)



LA MALA INTENCIÓ DE CRISTÒFOL COLOM

Hi ha informes molt detallats, que Colom enviava puntualment als Reis Catòlics, on feia constar la seva opinió sobre cada tema que li semblava prou interessant. És significatiu, que la primera notícia detallada que jo he tingut sobre aquests informes colombins, ha estat en una obra anglosaxona (2).

Colom anava fent el seu diari de viatge i, poc després d’arribar a les Illes Bahames, en conèixer els indis Arawak, hi va fer constar el següent:



“They... brought us parrots and balls of cotton and spears and many other things, which they exchanged for the glass beads and hawks’ bells. They willingly traded everything they owned... They are well built, with good bodies and handsome features... They do not bear arms, and do not know them, for I showed them a sword, they took it by the edge and cut themselves out of ignorance. They have no iron. Their spears are made of cane... They would make fine servants... With fifty men we could subjugate them all and make them do whatever we want.”



Tot el paràgraf és molt significatiu, però especialment l’última frase: “estos indios serian unos criados perfectos... Con cincuenta hombres podríamos subyugarlos a todos y obligarles a hacer lo que quisiéramos."

Aquesta era la intenció de Cristòfol Colom, que tant va agradar als Reis Catòlics de Castella. Mereixien una lloa com la que els fa Mossèn Cinto?



(Signat: Francesc Arnau i Arias, 15-7-12)



Notes:

1.- Pàg. 133, “L’Atlàntida”, de Jacint Verdaguer, Edicions 62 i “la Caixa”, MOLC, gener 1979, Barcelona.

2.- Pàg. 1, “A People’s History of the United States, 1492-Present”, by Howard Zinn, Harperperennial—Modernclassics, 2001, New York.





dijous, 12 de juliol del 2012

MÀRIUS SAMPERE I PASSARELL, POETA DE ST. ADRIÀ


Màrius Sampere

L’altre dia vaig trobar un llibre de versos per casa. Era de la meva mare: “L’home i el límit”, del poeta Màrius Sampere i Passarell (Barcelona, 1928), que probablement és el millor entre els poetes que avui viuen a Catalunya i escriuen en català. El llibre està dedicat a una de les seves lectores: “A la Montserrat Arias, bona amiga de casa, amb afecte. Agost de 1968”. La meva mare, la Montse, s’havia guanyat la vida, tota la vida, fent de perruquera de dones. I la mare d’en Màrius venia a pentinar-se a casa nostra. La seva família havia viscut molts anys en el mateix carrer que nosaltres, el carrer Andreu Vidal de St. Adrià, però una mica més amunt, a prop de la cantonada del carrer Nebot, abans d’arribar al terme municipal de Sta. Coloma.

En trobar aquest llibre, vaig rumiar quina era l’última vegada que havia vist en Màrius. Fou en un sopar d’homenatge que li varen oferir a “El Pulpero de Lugo” del carrer Maragall, fa set o vuit anys. A mi m’hi va convidar el Senyor Perramon, el pare, Joaquim Perramon Palmada, il•lustre periodista adrianenc, especialitzat en temes econòmics, que ja va morir fa un parell d’anys.

Aquella nit, al final del sopar, en Màrius ens va recitar aquest poema:



AFUSELLAMENTS

Tindria jo deu anys, ben just.

Només havia ensumat llimones verdes

i durs mugrons

de mare jove, entresuats,

recent fets al dolor d’oferir-se.



Pujant a mà dreta (abans d’arribar

a la pedrera de flairoses herbes punxegudes,

tifes seques i mosques metàl•liques),

s’acabava la paret de l’hospital.

Allí,

contra aquell mur de déu i pedra,

els afusellaven.



De primer

--jo em sabia els detalls de memòria—

se sentiria un borinot, el camió

que sortia del no res; després,

en passar per davant de casa,

on el carrer s’empinava tot d’una,

canviaria de marxa, estossegaria,

faria aquell suprem esforç per arribar.



Llavors transcorreria una estona impenetrable,

inexistent; jo me l’omplia

fent baixar els condemnats, empenyent-los,

arrenglerant-los, invocant la mort.



El so

alhora sec i tombejant de la descàrrega,

m’obligava a mossegar el coixí. El camió

ara carrer avall,

partia veloçment, en el sentit de l’alba,

rera els esperits.



Aquell matí

tots els nois ens ho miràvem: bocinets de cervell

per terra, fosques taques al mur;

incomprensible, vermellós fanguissar

damunt el nostre camí de cada dia.

Miràvem tot allò,

ens buscàvem els ulls,

ens vèiem –recordo—

ferotges, separats, envellits. On érem?



Aquesta poesia, “Afusellaments”, forma part del llibre “Samsâra” amb què en Màrius va guanyar el premi de poesia “Jordi de St. Jordi”, de 1982.

Sobre aquests versos ara en Màrius em comenta: “En aquella època nosaltres vivíem en aquest mateix barri, a prop de l’Hospital de St. Pau, en el carrer de la Igualtat, nº 365, que avui es diu carrer de Cartagena. I una mica més enllà, cap al carrer St. Quintín, hi havia una pedrera... cap allà els portaven...” I en aquest precís moment, jo me’n recordo de Mossèn Pere Ribot, també poeta, que durant els primers anys de la postguerra fou rector de la parròquia de baix de St. Adrià, la de St. Joan Baptista. L’última vegada que vaig tenir notícies seves, abans que es morís, ja fa molts anys, fou mitjançant una entrevista que li varen fer en el setmanari “El Temps” del País Valencià. També explicava que li resultava insuportable el soroll de les metralladores del Camp de la Bota, cada matinada...



EN ELS JARDINS DE LA UNIVERSITAT DE BARCELONA

El mes de juny passat, pels jardins de la Universitat de Barcelona em vaig tornar a trobar aquest poeta, recitant poemes davant d’un auditori entusiasmat i al costat de poetes i poetesses joves. Aquí va ser quan ell i la seva companya de tota la vida, em varen convidar a casa seva. Vàrem parlar de moltes coses i ara jo, discretament, en reprodueixo només unes quantes, que em semblen prou interessants per a fer-les de coneixement públic.



ON PASSEN LES COSES ?

Hi ha un diari de gran circulació, que últimament ha introduït en la seva campanya publicitària, un eslògan que diu: “Estamos donde pasan las cosas.” I a mi m’ha interessat saber què en pensa en Màrius: “Suposo que no deixa de ser veritat. Volen dir que estan sempre ‘al peu del canó’, però ho trobo més aviat tristet, poc afortunat... em sembla que a mi no se m’acudiria mai dir-ho d’aquesta manera...”



UN DESNONAMENT

Li mostro a en Màrius un titular periodístic que diu “El desnonament d’un pis subhastat acaba en una matança a Alemanya”. Com que ell no deixa de llegir el diari ni un sol dia, doncs, ja s’havia fixat en aquesta notícia: “Sí, ha de ser molt, molt dur, que t’expulsin del teu propi habitatge. És totalment imprevisible la reacció que podríem tenir qualsevol de nosaltres... això és lamentable, però humanament trobo justificat que aquell home estigués disposat a defensar-se com fos...”

L’HOME ÉS BO ?

A principis de juliol va morir, als 98 anys, un home de Valladolid, que es deia Theo Francos i que havia defensat –amb les armes a la mà-- la Segona República Espanyola contra els feixistes, durant la Guerra Civil Espanyola de 1936-39.

En les notes necrològiques que s’han publicat aquests dies, consten alguns records de l’època, que el Theo va estar presoner al camp de concentració de Miranda de Ebro: “Vaig veure com els franquistes tallaven la mà a molts republicans i els deien: “a veure com saludeu ara amb el puny tancat!” . Quan li explico això a en Màrius, em diu: “En Rabindranath Tagore va deixar escrit que l’home és bo, però els homes són dolents. Jo també he llegit coses d’aquestes sobre la postguerra... com arrencaven els pits a les dones amb tenalles roents... recordo que el meu avi plorava quan van entrar els “nacionals”... per tot això jo no m’enorgulleixo de ser persona. Ser persona és ser un monstre. I el que ens ha creat, sigui la Naturalesa o el busó “x” o el que sigui, doncs és més monstre encara!”



TENIR FILLS ?

“Jo no he tingut fills. I mai m’ha emprenyat el fet de no tenir-ne. Jo estimava la meva mare. I encara estimo ara la seva memòria, però la veritat és que no li estic agraït pel fet d’haver-me donat la vida... tot això sense oblidar que entre el DNA d’un home i el d’una mosca o una rata no hi ha gaire diferència... tot és matèria.”

En Màrius també es recorda dels seus amics poetes de Badalona: Josep Gual, Salvador Alsina Valls, Joan Argenté (que en aquests moments és a la Residència Sanitària de Can Ruti...) I nosaltres, a St. Adrià, potser no ens recordem de Màrius Sampere tant com caldria. En qualsevol cas, intentarem convèncer-lo per tal que ens ajudi, amb les seves col•laboracions, a introduir una mica de poesia en les pàgines de “Àrea Besós”.



(Signat: Francesc Arnau i Arias, 12-7-12)

diumenge, 8 de juliol del 2012

TANCAMENT DE LA JORNADA DE DEBAT I REFLEXIÓ DEL DIA 9 DE JUNY AL FIGARÓ, PER REPENSAR POLÍTIQUES MUNICIPALS



Arcadi Oliveres


Ajuntament del Figaró

A les sis de la tarda, puntualment, va començar la xerrada de l’Arcadi Oliveres, que havia de tancar la jornada de debat i reflexió del 9 de juny. La Berta va presentar l’Arcadi, com a president de “Justícia i Pau” i professor d’Economia Aplicada a la Universitat Autònoma de Barcelona. Com que l’Arcadi és una d’aquestes persones que troben amics a tot arreu, va començar per saludar els amics i coneguts, que havia trobat en arribar a la jornada i de seguida va entrar en matèria, criticant les retallades, com no podia ser d’una altra manera.

Es va referir a algunes de les anomenades mesures d’austeritat que ahir, divendres, es varen acordar en el consell de ministres de Madrid. Des de fa molt de temps, el divendres solen ser un dia trist per a nosaltres, per això, perquè és el dia que es reuneix el Govern i això vol dir que tindrem males notícies, que s’aprovaran noves retallades, que serien innecessàries, si no s’haguessin adoptat abans altres mesures que només varen servir per afavorir els de sempre; per exemple, aquella anul•lació de l’impost de successions que varen aprovar els de Convergència. I després varen revisar els PIRMI, aquestes pensions mínimes i de subsistència. Diuen que varen estalviar 55 milions d’euros, però això significa --una vegada més—robar els pobres per regalar-ho als rics.

ENORME NIVELL DE FRAU FISCAL

Explica que aquesta manera de fer és la de sempre. Ho fan des del moment mateix que aproven els pressupostos generals de l’Estat. Permeten i fomenten el frau fiscal; la revista “Capital” –que no és gens sospitosa de cap esquerranisme—ha destacat recentment l’enorme nivell de frau fiscal que es registra anualment en aquest país: 82.000.- milions d’euros. Actualment, per pagar les pensions, només disposen d’un fons de 115.000.- milions d’euros. I, malgrat tot, no tenen cap voluntat política de fer res contra el frau fiscal.

La corrupció, diu, s’ha generalitzat per tot arreu al nostre voltant. Ara hi ha un gran escàndol a l’estat francès, perquè s’ha descobert que Madame Bethencourt --propietària de l’empresa de cosmètics “L’Oréal” i una de les persones més riques del país-- va finançar l’última campanya electoral del president Sarkozy.

(Avui encara no sabem que la primera setmana del proper mes de juliol –després que Nicolas Sarkozy haurà perdut la seva immunitat presidencial-- la policia judicial francesa entrarà a la casa del matrimoni Sarkozy-Bruni, per tal d’escorcollar-los, precisament com a conseqüència d’aquest “escàndol Bethencourt”...)

I ells, explica l’Arcadi, continuen dilapidant fortunes, com quan l’any 2009 va complir setanta anys la reina Sofia i es va realitzar aquell concert de música, en el marc d’una festassa, on va aparèixer fotografiada al costat de Paloma O’Shea, que és una senyora que està casada amb el banquer Botín..

L’OTAN I LES DESPESES MILITARS

Continua explicant que la pertinença de l’Estat Espanyol a l’OTAN significa unes despeses militars astronòmiques: 52 milions d’euros diaris. Si busqueu aquesta dada al “Google”, us diran que només en gasten 26 milions, però això és una gran mentida, que pretenen justificar en nom dels “interessos de la defensa”. Els de l’OTAN ja ho varen reconèixer fa anys: que amaguen les despeses reals davant de l’opinió pública !

Hem de comptar amb el fet que les despeses reals superen el triple del que l’OTAN explica públicament. De vegades això ja es nota, només que comparem els pressupostos amb el resultat final de les despeses.

Tot ho justifiquen amb la necessitat de guanyar diners com sigui. Hi ha càrrecs públics que han fet de vegades declaracions que resulten vergonyants al respecte, com el senyor Constantino Méndez, del ministeri de Chacón, que va establir una identificació perfecta del binomi “armas-dinero”.



“L’EUROFIGHTER”

La construcció de l’avió de combat “Eurofighter”, diu, és una mostra clara de disbauxa econòmica supermilionària. Quan els governs van aprovar aquesta iniciativa militarista, el ministre de defensa alemany d’aleshores, Schröder, ja s’hi va oposar i va dir que considerava innecessària la construcció d’aquest avió. Això no obstant, els banquers i els militars ho varen tirar endavant i avui això significa que, cada any, l’Estat Espanyol ha d’aportar 1.500.- milions d’euros. I sembla que amb aquests diners només n’hi ha per pagar la cua i l’ala esquerra de l’avió, la qual cosa es tradueix en seriosos dubtes sobre la capacitat d’aquests avions per enlairar-se...



SALVAR ELS BANCS ?

Ens diu que resulta curiosa, si més no, aquesta idea que han posat de moda ara, que consisteix en “rescatar” els bancs. Els bancs no s’haurien de salvar, ni molt menys. En tot cas s’hauria de processar els banquers. Ara, per tranquil•litzar la gent estalviadora, han fet córrer la idea que el Banc d’Espanya ens protegeix, perquè garanteix l’existència de tots aquells dipòsits que no sobrepassin els 100.000.- euros. Tot és fer córrer rumors per anar passant...

Ara, a Ciudad Real han fet construir un aeroport i, quan l’han tingut acabat, no saben què fer-ne, perquè no troben companyies d’aviació que estiguin interessades en fer-lo servir. Aquesta i altres idees igualment extravagants se’ls acudeixen a personatges públics com Juan Pedro Hernández Monzón, que és senador pel PSOE; Ignacio López del Hierro, Dolores de Cospedal, Rodrigo Rato...



UNA BANCA ÈTICA ?

Ens explica l’Arcadi que hi ha entitats bancàries que miren de disfressar-se amb adjectius, per fer-se més presentables. Veiem, per exemple la Caja de Ahorros de Navarra, que es presenta com a banca “cívica”; i això és impossible, en principi. Això constitueix un “oximorón”, és a dir, una expressió formada per dues paraules, una de les quals nega la significació de l’altra: “ voluntari forçós”, “fusteria metàl•lica”; i amb una mica de sarcasme: “intel•ligència militar” o “duaners sense fronteres”...

Últimament, alguna gent de bona voluntat està intentant tirar endavant amb la idea de la “banca ètica”, a base de comportar-se d’una manera diferent a com ens té acostumats la banca que podríem anomenar “tradicional”. Són bancs que, per exemple, no tenen el “secret bancari” i tampoc van a la borsa, perquè estan en contra d’especular amb els diners. Tampoc inverteixen en armes ni en drogues. En canvi, dediquen els fons de què disposen a fomentar l’educació i la cultura i generen feina. Intenten esquivar totes les trampes que provoca el sistema financer actual, com són ara els famosos “fons de pensions”, que impliquen una complicitat directa amb el Sistema, ja que pretenen substituir obligacions que l’Estat i ningú més ha de complir.



MESURES A NIVELL MUNICIPAL

El conferenciant ens explica que ara, a l’Estat Espanyol, els pressupostos es distribueixen a base d’un 44% per a l’Estat Central; un 36% per a les Autonomies i un 14% per als municipis. I això significa una diferència gran i negativa en relació amb la manera com es fa en altres països. A Suècia, va cap a l’estat central el 45%, mentre tota la resta, el 55%, és per als municipis. Això és una contradicció tan gran com la que representa que, en ple hivern, a Barcelona, hi hagi tanta gent dormint al carrer, mentre existeixen tants i tants pisos que es mantenen buits, només amb finalitats especulatives.

Que els diners gastats a nivell municipal són els més ben gastats és una dada innegable. I molta gent comença ja a assumir la necessitat de recuperar els sistemes cooperatius, aquells que existien el segle XIX i durant la dècada dels anys trenta en aquest país nostre. Les cooperatives encara funcionen –i funcionen molt bé—a la localitat basca de Mondragón, on varen començar fa molt més de 20 anys, amb una plantilla de 30 o 35.000.- treballadors. Ara en són 110.000.- i tenen establerta una “forquilla” general que ve donada per la quantitat màxima i mínima que ha de cobrar tothom. Ara aquesta “forquilla” va de 1 a 9. Per a poder comparar el que això significa, cal tenir en compte que, a la General Motors de Detroit, per exemple, la “forquilla” va de 1 a 750.- I al banc BBVA va de 1 a 600.

Així, quan l’actual situació de crisi va obligar els de Mondragón a pensar en reduccions de plantilla, ells van poder organitzar les coses d’una altra manera: senzillament, varen reduir els horaris de treball de tothom i, al mateix temps, varen reduir els salaris de manera proporcional i així no fou necessari realitzar cap acomiadament.

Compareu això amb com van les coses dins de Bankia, que està presidida per un indesitjable.

(Avui, 9 de juny, encara no sabem tampoc que la primera setmana de juliol serien citats judicialment a declarar tots els qui composaven la cúpula de Bankia, a causa d’una querella criminal.)




COOPERACIÓ I SOLIDARITAT

Si no s’apliqués la lògica capitalista, l’atur forçós i la desocupació desapareixerien en poc temps. I això no vol dir aplicar mesures estrictament revolucionàries, perquè quan –ja fa anys-- Jospin, a França, va reduir la jornada laboral de 8 a 7 hores, tots els treballadors ho varen trobar be, perquè l’estat francès va fer-se càrrec del pagament de les hores que no es treballaven i, naturalment, no va protestar ningú.

A Marinaleda ja fa molt de temps que tothom té feina i tothom disposa d’un habitatge digne, sense necessitat de contractar cap hipoteca.

I el que és molt important és difondre sempre la informació entre la gent. I difondre-la explicant les coses tal com són. “Veieu tot el que s’ha publicat aquests dies sobre Repsol i l’Argentina?”, pregunta a l’audiència. “On s’ha dit i s’ha destacat suficientment que Resol és una empresa privada? Enlloc! Bolívia ja fa temps que va nacionalitzar la indústria petrolera... i els directius varen anar a parar a la presó...!”



CAP A UNA ECONOMIA DIFERENT

Segons l’Arcadi, cal anar cap a una economia diferent, que comenci a funcionar a base de petites iniciatives, petits comerços. I això vol dir canviar totalment la mentalitat de la gent. Ara n’hi ha que pensen que la seva capital de província no és una capital prou digna, si no té una sucursal de “El Corte Inglés”. I que seran uns desgraciats fins que no tinguin aquesta sucursal...

I en aquest punt de la xerrada, el conferenciant fa un esforç per deixar de parlar tot sol i anima els assistents a intervenir.



DEBAT

En Xavi, de la CAF, ens recorda aquella estratègia tan antiga dels estats, que li donen, a la gent, panem et circenses. I l’Arcadi va més enllà i parla d’un veritable procés d’infantilització de la ciutadania, a base d’un empobriment intel·lectual, sistemàticament buscat mitjançant la manipulació descarada de les masses embrutides pel futbol, per exemple. Així, quan el calendari ens presenta un cap de setmana llarg o un “pont” festiu, l’estat ja busca la manera que la gent no es quedi a casa a llegir llibres, sinó que es distregui tal com li convé al Sistema.... d’això en saben molt els executius de “Tele Cinco” o “Intereconomía”.

En Manel de la CAF torna a treure el tema de la corrupció, l’afer “Dívar-Marbella”, protagonitzat pel jutge Carlos Dívar, que encara és president del Tribunal Suprem de Madrid i, al mateix temps, del “Consejo General del Poder Judicial” (CGPJ). I aquí jo mateix vaig intervenir per explicar una anècdota –viscuda personalment, durant els meus últims temps d’advocat-- que demostra la hipocresia religiosa d’aquest jutge, de la qual sempre ha fet ostentació, especialment dins del seu despatx de l’Audiència de Madrid.

(En aquell moment encara no sabíem que Dívar hauria d’acabar dimitint dels seus càrrecs i que, en aquest context, el diari “La Vanguàrdia”, del dia 23-6-12, publicaria un destacat article d’opinió, signat per Fernando Onega i amb un titular que diria: “Dívar i el misteri del cubalibre”, on tornaria a quedar en evidència la façana pseudo-religiosa de Dívar, així com una misteriosa factura --que ell mateix va presentar per justificar dietes, davant del CGPJ—on constava la consumició d’un “cubata” de 35.- euros... i resulta que aquest senyor sempre presumeix que només beu aigua (!)




CLOENDA

Se succeeixen les intervencions, més o menys indignades, que destaquen agressions tals com l’esclavatge que suposen alguns crèdits bancaris, la gran responsabilitat dels partits majoritaris, començant pel PP-PSOE, en tota aquesta catàstrofe, l’espionatge a què estem sotmesos, mitjançant intervencions -- completament il•legals—de telèfons i ordinadors...

Es fa tard i l’alcalde Lluc tanca la sessió i la jornada, amb un parlament molt senzill, on recalca que a tots i totes ens ha sorprès l’èxit d’aquesta jornada. I fa saber, sobretot a l’Arcadi, que el finançament alternatiu i ètic és molt difícil, tot i que és veritat que al Figaró, per exemple, som propietaris de la font d’aigua i de la seva gestió i que anem cap a un consorci públic per administrar el recurs de l’aigua.

En tot cas, queda clar que necessitàvem aquesta jornada per a reflexionar, perquè el “dia a dia” està essent molt dur.

I en Lluc agraeix a tothom la seva col·laboració, que ha fet possible que tot sortís tan bé, malgrat la poca antelació amb què s’havia convocat.



Resum realitzat per Francesc Arnau i Arias, 8-7-12