dimarts, 17 de juliol de 2012

L'abraçada



Sento la respiració, fonda, cansada. I llavors em veig des de dalt: sóc jo, qui respira. Sóc fora del meu cos. En adonar-me’n, tinc un petit sobresalt. I la respiració es fa més tènue i més lenta fins que, finalment, s’atura. És això, morir-se? Veig la carcassa buida del meu cos i sé que només és la pell d’una crisàlide que ha deixat envolar una papallona invisible.

Però encara estic trista, perquè sé la malenconia dels qui em ploren i no puc abraçar-los. Encara sento la tebior perduda i no sé ben bé qui sóc, què sóc.

M’expandeixo. Veig els arbres des de dintre, sóc al cor dels ocells, dins la llum de la tarda i més enllà: l’altra cara de la lluna i de totes les coses. Quina tendresa tan inexplicable que hi ha arreu i que poc que en sabia!

Sóc sàvia, com si dormís. Ara entenc tots els somnis i els petits aprenentatges de l’inconscient es tornen doll de plenitud. Entenc totes les mirades i lamento no haver-ho sabut abans. Quina ment que tenia tan estreta, com us vaig ferir, estimades, estimats...

Sóc com un núvol que enfila tots els racons. Sóc dins del cau de formigues i omplo la buidor de les estrelles. Sóc estam i pistil, la claror i l’ombra, el peu i la petjada. I sóc feliç d’una manera que no havia pogut ni imaginar.

Però ja no sóc jo, sinó nosaltres. Nosaltres, les pedres, que cantem d’una manera tan pausada que ni ens sentiu. Nosaltres, els rius, l’aigua dels gorgs i la dels sallents; nosaltres, el fred i la calor i la tebiesa.

Nosaltres, els gats i els gossos tan humils i els humans tan saberuts i tan fràgils.

Ens expandim. Tenim mil cares, mil veus, mil silencis.

Mirem des de dalt i veiem la carcassa buida del temps, com una crisàlide feta de rellotges aturats: d’aigua, de sorra, de sol, de vent.

Som abans i després. Som ara i no som res.

Som l’abraçada.

2 comentaris:

Isabel Iborra ha dit...

Tens raó, Roser. Crec que es realment així: estem units a tot i a tots per l' amor. Formem part d' una mateixa vida.Només que normalment no hi pensem. No ens en adonem i quasi-bé no ho recordem.
Isabel

Nosaltres ha dit...

Gràcies, Isabel. Jo també ho crec.
I si ho tinguéssim més present, ho hi hauria d'haver rancúnies ni odis, perquè realment no tenen sentit. Una abraçada!