diumenge, 8 de juliol de 2012

TANCAMENT DE LA JORNADA DE DEBAT I REFLEXIÓ DEL DIA 9 DE JUNY AL FIGARÓ, PER REPENSAR POLÍTIQUES MUNICIPALS



Arcadi Oliveres


Ajuntament del Figaró

A les sis de la tarda, puntualment, va començar la xerrada de l’Arcadi Oliveres, que havia de tancar la jornada de debat i reflexió del 9 de juny. La Berta va presentar l’Arcadi, com a president de “Justícia i Pau” i professor d’Economia Aplicada a la Universitat Autònoma de Barcelona. Com que l’Arcadi és una d’aquestes persones que troben amics a tot arreu, va començar per saludar els amics i coneguts, que havia trobat en arribar a la jornada i de seguida va entrar en matèria, criticant les retallades, com no podia ser d’una altra manera.

Es va referir a algunes de les anomenades mesures d’austeritat que ahir, divendres, es varen acordar en el consell de ministres de Madrid. Des de fa molt de temps, el divendres solen ser un dia trist per a nosaltres, per això, perquè és el dia que es reuneix el Govern i això vol dir que tindrem males notícies, que s’aprovaran noves retallades, que serien innecessàries, si no s’haguessin adoptat abans altres mesures que només varen servir per afavorir els de sempre; per exemple, aquella anul•lació de l’impost de successions que varen aprovar els de Convergència. I després varen revisar els PIRMI, aquestes pensions mínimes i de subsistència. Diuen que varen estalviar 55 milions d’euros, però això significa --una vegada més—robar els pobres per regalar-ho als rics.

ENORME NIVELL DE FRAU FISCAL

Explica que aquesta manera de fer és la de sempre. Ho fan des del moment mateix que aproven els pressupostos generals de l’Estat. Permeten i fomenten el frau fiscal; la revista “Capital” –que no és gens sospitosa de cap esquerranisme—ha destacat recentment l’enorme nivell de frau fiscal que es registra anualment en aquest país: 82.000.- milions d’euros. Actualment, per pagar les pensions, només disposen d’un fons de 115.000.- milions d’euros. I, malgrat tot, no tenen cap voluntat política de fer res contra el frau fiscal.

La corrupció, diu, s’ha generalitzat per tot arreu al nostre voltant. Ara hi ha un gran escàndol a l’estat francès, perquè s’ha descobert que Madame Bethencourt --propietària de l’empresa de cosmètics “L’Oréal” i una de les persones més riques del país-- va finançar l’última campanya electoral del president Sarkozy.

(Avui encara no sabem que la primera setmana del proper mes de juliol –després que Nicolas Sarkozy haurà perdut la seva immunitat presidencial-- la policia judicial francesa entrarà a la casa del matrimoni Sarkozy-Bruni, per tal d’escorcollar-los, precisament com a conseqüència d’aquest “escàndol Bethencourt”...)

I ells, explica l’Arcadi, continuen dilapidant fortunes, com quan l’any 2009 va complir setanta anys la reina Sofia i es va realitzar aquell concert de música, en el marc d’una festassa, on va aparèixer fotografiada al costat de Paloma O’Shea, que és una senyora que està casada amb el banquer Botín..

L’OTAN I LES DESPESES MILITARS

Continua explicant que la pertinença de l’Estat Espanyol a l’OTAN significa unes despeses militars astronòmiques: 52 milions d’euros diaris. Si busqueu aquesta dada al “Google”, us diran que només en gasten 26 milions, però això és una gran mentida, que pretenen justificar en nom dels “interessos de la defensa”. Els de l’OTAN ja ho varen reconèixer fa anys: que amaguen les despeses reals davant de l’opinió pública !

Hem de comptar amb el fet que les despeses reals superen el triple del que l’OTAN explica públicament. De vegades això ja es nota, només que comparem els pressupostos amb el resultat final de les despeses.

Tot ho justifiquen amb la necessitat de guanyar diners com sigui. Hi ha càrrecs públics que han fet de vegades declaracions que resulten vergonyants al respecte, com el senyor Constantino Méndez, del ministeri de Chacón, que va establir una identificació perfecta del binomi “armas-dinero”.



“L’EUROFIGHTER”

La construcció de l’avió de combat “Eurofighter”, diu, és una mostra clara de disbauxa econòmica supermilionària. Quan els governs van aprovar aquesta iniciativa militarista, el ministre de defensa alemany d’aleshores, Schröder, ja s’hi va oposar i va dir que considerava innecessària la construcció d’aquest avió. Això no obstant, els banquers i els militars ho varen tirar endavant i avui això significa que, cada any, l’Estat Espanyol ha d’aportar 1.500.- milions d’euros. I sembla que amb aquests diners només n’hi ha per pagar la cua i l’ala esquerra de l’avió, la qual cosa es tradueix en seriosos dubtes sobre la capacitat d’aquests avions per enlairar-se...



SALVAR ELS BANCS ?

Ens diu que resulta curiosa, si més no, aquesta idea que han posat de moda ara, que consisteix en “rescatar” els bancs. Els bancs no s’haurien de salvar, ni molt menys. En tot cas s’hauria de processar els banquers. Ara, per tranquil•litzar la gent estalviadora, han fet córrer la idea que el Banc d’Espanya ens protegeix, perquè garanteix l’existència de tots aquells dipòsits que no sobrepassin els 100.000.- euros. Tot és fer córrer rumors per anar passant...

Ara, a Ciudad Real han fet construir un aeroport i, quan l’han tingut acabat, no saben què fer-ne, perquè no troben companyies d’aviació que estiguin interessades en fer-lo servir. Aquesta i altres idees igualment extravagants se’ls acudeixen a personatges públics com Juan Pedro Hernández Monzón, que és senador pel PSOE; Ignacio López del Hierro, Dolores de Cospedal, Rodrigo Rato...



UNA BANCA ÈTICA ?

Ens explica l’Arcadi que hi ha entitats bancàries que miren de disfressar-se amb adjectius, per fer-se més presentables. Veiem, per exemple la Caja de Ahorros de Navarra, que es presenta com a banca “cívica”; i això és impossible, en principi. Això constitueix un “oximorón”, és a dir, una expressió formada per dues paraules, una de les quals nega la significació de l’altra: “ voluntari forçós”, “fusteria metàl•lica”; i amb una mica de sarcasme: “intel•ligència militar” o “duaners sense fronteres”...

Últimament, alguna gent de bona voluntat està intentant tirar endavant amb la idea de la “banca ètica”, a base de comportar-se d’una manera diferent a com ens té acostumats la banca que podríem anomenar “tradicional”. Són bancs que, per exemple, no tenen el “secret bancari” i tampoc van a la borsa, perquè estan en contra d’especular amb els diners. Tampoc inverteixen en armes ni en drogues. En canvi, dediquen els fons de què disposen a fomentar l’educació i la cultura i generen feina. Intenten esquivar totes les trampes que provoca el sistema financer actual, com són ara els famosos “fons de pensions”, que impliquen una complicitat directa amb el Sistema, ja que pretenen substituir obligacions que l’Estat i ningú més ha de complir.



MESURES A NIVELL MUNICIPAL

El conferenciant ens explica que ara, a l’Estat Espanyol, els pressupostos es distribueixen a base d’un 44% per a l’Estat Central; un 36% per a les Autonomies i un 14% per als municipis. I això significa una diferència gran i negativa en relació amb la manera com es fa en altres països. A Suècia, va cap a l’estat central el 45%, mentre tota la resta, el 55%, és per als municipis. Això és una contradicció tan gran com la que representa que, en ple hivern, a Barcelona, hi hagi tanta gent dormint al carrer, mentre existeixen tants i tants pisos que es mantenen buits, només amb finalitats especulatives.

Que els diners gastats a nivell municipal són els més ben gastats és una dada innegable. I molta gent comença ja a assumir la necessitat de recuperar els sistemes cooperatius, aquells que existien el segle XIX i durant la dècada dels anys trenta en aquest país nostre. Les cooperatives encara funcionen –i funcionen molt bé—a la localitat basca de Mondragón, on varen començar fa molt més de 20 anys, amb una plantilla de 30 o 35.000.- treballadors. Ara en són 110.000.- i tenen establerta una “forquilla” general que ve donada per la quantitat màxima i mínima que ha de cobrar tothom. Ara aquesta “forquilla” va de 1 a 9. Per a poder comparar el que això significa, cal tenir en compte que, a la General Motors de Detroit, per exemple, la “forquilla” va de 1 a 750.- I al banc BBVA va de 1 a 600.

Així, quan l’actual situació de crisi va obligar els de Mondragón a pensar en reduccions de plantilla, ells van poder organitzar les coses d’una altra manera: senzillament, varen reduir els horaris de treball de tothom i, al mateix temps, varen reduir els salaris de manera proporcional i així no fou necessari realitzar cap acomiadament.

Compareu això amb com van les coses dins de Bankia, que està presidida per un indesitjable.

(Avui, 9 de juny, encara no sabem tampoc que la primera setmana de juliol serien citats judicialment a declarar tots els qui composaven la cúpula de Bankia, a causa d’una querella criminal.)




COOPERACIÓ I SOLIDARITAT

Si no s’apliqués la lògica capitalista, l’atur forçós i la desocupació desapareixerien en poc temps. I això no vol dir aplicar mesures estrictament revolucionàries, perquè quan –ja fa anys-- Jospin, a França, va reduir la jornada laboral de 8 a 7 hores, tots els treballadors ho varen trobar be, perquè l’estat francès va fer-se càrrec del pagament de les hores que no es treballaven i, naturalment, no va protestar ningú.

A Marinaleda ja fa molt de temps que tothom té feina i tothom disposa d’un habitatge digne, sense necessitat de contractar cap hipoteca.

I el que és molt important és difondre sempre la informació entre la gent. I difondre-la explicant les coses tal com són. “Veieu tot el que s’ha publicat aquests dies sobre Repsol i l’Argentina?”, pregunta a l’audiència. “On s’ha dit i s’ha destacat suficientment que Resol és una empresa privada? Enlloc! Bolívia ja fa temps que va nacionalitzar la indústria petrolera... i els directius varen anar a parar a la presó...!”



CAP A UNA ECONOMIA DIFERENT

Segons l’Arcadi, cal anar cap a una economia diferent, que comenci a funcionar a base de petites iniciatives, petits comerços. I això vol dir canviar totalment la mentalitat de la gent. Ara n’hi ha que pensen que la seva capital de província no és una capital prou digna, si no té una sucursal de “El Corte Inglés”. I que seran uns desgraciats fins que no tinguin aquesta sucursal...

I en aquest punt de la xerrada, el conferenciant fa un esforç per deixar de parlar tot sol i anima els assistents a intervenir.



DEBAT

En Xavi, de la CAF, ens recorda aquella estratègia tan antiga dels estats, que li donen, a la gent, panem et circenses. I l’Arcadi va més enllà i parla d’un veritable procés d’infantilització de la ciutadania, a base d’un empobriment intel·lectual, sistemàticament buscat mitjançant la manipulació descarada de les masses embrutides pel futbol, per exemple. Així, quan el calendari ens presenta un cap de setmana llarg o un “pont” festiu, l’estat ja busca la manera que la gent no es quedi a casa a llegir llibres, sinó que es distregui tal com li convé al Sistema.... d’això en saben molt els executius de “Tele Cinco” o “Intereconomía”.

En Manel de la CAF torna a treure el tema de la corrupció, l’afer “Dívar-Marbella”, protagonitzat pel jutge Carlos Dívar, que encara és president del Tribunal Suprem de Madrid i, al mateix temps, del “Consejo General del Poder Judicial” (CGPJ). I aquí jo mateix vaig intervenir per explicar una anècdota –viscuda personalment, durant els meus últims temps d’advocat-- que demostra la hipocresia religiosa d’aquest jutge, de la qual sempre ha fet ostentació, especialment dins del seu despatx de l’Audiència de Madrid.

(En aquell moment encara no sabíem que Dívar hauria d’acabar dimitint dels seus càrrecs i que, en aquest context, el diari “La Vanguàrdia”, del dia 23-6-12, publicaria un destacat article d’opinió, signat per Fernando Onega i amb un titular que diria: “Dívar i el misteri del cubalibre”, on tornaria a quedar en evidència la façana pseudo-religiosa de Dívar, així com una misteriosa factura --que ell mateix va presentar per justificar dietes, davant del CGPJ—on constava la consumició d’un “cubata” de 35.- euros... i resulta que aquest senyor sempre presumeix que només beu aigua (!)




CLOENDA

Se succeeixen les intervencions, més o menys indignades, que destaquen agressions tals com l’esclavatge que suposen alguns crèdits bancaris, la gran responsabilitat dels partits majoritaris, començant pel PP-PSOE, en tota aquesta catàstrofe, l’espionatge a què estem sotmesos, mitjançant intervencions -- completament il•legals—de telèfons i ordinadors...

Es fa tard i l’alcalde Lluc tanca la sessió i la jornada, amb un parlament molt senzill, on recalca que a tots i totes ens ha sorprès l’èxit d’aquesta jornada. I fa saber, sobretot a l’Arcadi, que el finançament alternatiu i ètic és molt difícil, tot i que és veritat que al Figaró, per exemple, som propietaris de la font d’aigua i de la seva gestió i que anem cap a un consorci públic per administrar el recurs de l’aigua.

En tot cas, queda clar que necessitàvem aquesta jornada per a reflexionar, perquè el “dia a dia” està essent molt dur.

I en Lluc agraeix a tothom la seva col·laboració, que ha fet possible que tot sortís tan bé, malgrat la poca antelació amb què s’havia convocat.



Resum realitzat per Francesc Arnau i Arias, 8-7-12