diumenge, 24 de juny de 2012

REDIBUIXEM ELS CANVIS – CAF – PRIMERA JORNADA DE DEBAT I REFLEXIÓ: REPENSAR POLÍTIQUES MUNICIPALS, DISSABTE 9 DE JUNY DE 2012.

Gemma Ubasart




Després del dinar, que per a molta gent va ser en forma de cabàs comunitari a compartir a la sala gran del nou casino, ens vàrem encaminar altra vegada cap al centre cívic del carrer Major, per participar en la xerrada de les 16.30h. Tothom va arribant. Alguns teníem por que l’assistència minvés... que la situació difícil que no s’havia plantejat a primera hora del matí, ara se’ns presentés en forma d’assistència minoritària... i finalment no és així: la gent acudeix amb les mateixes ganes que al matí... potser apareixen cares noves, però es produeix un intercanvi que manté la sala igual de plena i participativa.

Comencem amb la presentació del llibre ”CANDIDATURES ALTERNATIVES I POPULARS A CATALUNYA”, a càrrec de la seva autora, Gemma Ubasart, Doctora en Ciència Política i professora de la Universitat Autònoma de Madrid.

Roser Iborra, de la CAF, és l’encarregada de presentar l’autora del llibre. Ens explica que, bàsicament, s’ha fet a partir de dues recerques:

a) Evolució dels resultats electorals de les candidatures alternatives a Catalunya, des del 1979, en el municipis de més de 5.000.- habitants.

b) Estudi de la militància d’aquestes candidatures, sobretot a base d’enquestes.



QUAN EL PSC VA REPRESENTAR UNA ESPERANÇA

Finalment la presentadora ens acosta al perfil més humà de la Gemma, fent referència a una seva nota, publicada a facebook, en què ella explica que el seu avi va ser alcalde, escollit a les primeres eleccions democràtiques i que li va ensenyar a treballar pel bé públic. Inicialment, al 2007, la Gemma va creure que amb la victòria del PSC (Partit dels Socialistes de Catalunya, PSC-PSOE) s’obria a Castellar del Vallès, el seu poble, una finestra. Però “les derives autoritàries del partit i la manca de llibertat institucional, a part de fer-me enfadar, em va entristir. Podia haver estat possible”.

La Roser acaba parlant d’esperança, l’esperança en forma de trobada de tots nosaltres avui, aquí. Queda demostrat que la desafecció popular, en relació a la classe política, no significa desafecció a la política en sí mateixa, tal com diu el llibre de la Gemma.

L’ autora comença recordant que a Castellar va iniciar-se una època d’esperança el 2007, quan va guanyar el PSC i va perdre la majoria absoluta CDC (Convergència Democràtica de Catalunya), després d’haver-la tingut gairebé 30 anys, des de 1979...

Aquesta esperança fou defraudada i a partir d’aquí sorgeix l’Altraveu, una d’aquestes candidatures diferents i com a representant de la qual la Gemma va ser regidora durant l’anterior mandat.

I continua explicant que ja fa molt de temps que el Figaró és un punt de referència per a molta gent que treballa a nivell municipal arreu. I a Castellar, també. En aquest poble l’any passat varen tancar els serveis mèdics d’urgències de nit. Això va ser una clara mostra de deslleialtat institucional. Quan passa una cosa d’aquestes, tothom es mobilitza: la Plataforma Antifeixista, “Castellar Solidari”, l’Altraveu ... fins i tot s’estableix una coordinació a nivell comarcal amb Ripollet, Badia del Vallès...

POLÍTIQUES MÉS PARTICIPATIVES

El llibre explica com, amb les polítiques alternatives, s’intenta fer polítiques més participatives, després d’haver superat una mena de por que alguns tenien de governar... així s’intenta fer política del poble per al poble.

El 2009 es varen organitzar unes jornades amb motiu de complir-se els trenta anys de governs municipals democràtics. Llavors Ja va sortir un primer llibre de Gemma Ubasart i Jordi Bonet ( "Guia de govern local") , que va servir com a eina de debat. Ara intenta un llibre més acadèmic, que vagi més enllà del seu municipi de Castellar i que serveixi per a altra gent. Ho ha coordinat molt amb la gent que fa política local, com per exemple la FAVB (Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB), la CUP (Candidatura d’Unitat Popular) de Vilanova i la Geltrú... gent sense abast estatal ni nacional, però que construeix municipis des dels moviments socials.



“CANDIDATURES ESTRANYES”

D’aquestes candidatures, que per entendre’ns en el llibre es qualifiquen en algun moment com a “candidatures estranyes”, sempre n’hi ha hagut, des del restabliment dels ajuntaments democràtics. El 1979 n’hi havia 641, el 1987 n’ hi ha menys (276 en total) i els partits polítics majoritaris comencen a acaparar-ho tot. Alguns polítics professionals gosen vaticinar-ne la desaparició. Tot i això, el 2007 n’hi torna a haver més: 505.

Després de l’any 2000 hi ha un altre augment d’aquestes candidatures... gent independent, alguns que s’han separat d’un partit gran i han constituït una alternativa més popular, que cada vegada té actors més polítics...

Encara que fins ara l’autora només ha estudiat a fons els municipis de més de 5000 habitants, ja s’ha començat a ampliar l’estudi i, per exemple, diu que vindran al Figaró, a investigar coses que encara no saben...



MILITÀNCIA DE VERITAT

Des d’un punt de vista humà, aquestes candidatures acostumen a estar formades per gent compromesa de veritat, d’una militància molt política i transparent. Gent que està entre els 30 i 40 anys d’edat (el candidat o candidata més jove en té 22 i el o la més gran 69). Hi dediquen moltes hores. Són gent que procedeix de la solidaritat (de finals dels anys ‘90 i principis dels 2000) amb els zapatistes, els “okupes”, els estudiants, la insubmissió al servei militar obligatori... la majoria no creients (a nivell religiós), de classe mitjana-baixa... amb un 25,6% de dones i un 93% de catalanoparlants... i cada vegada hi ha més candidatures en municipis diferents.

En aquest moment, la gent ja es comença a sentir motivada per intervenir. La pròpia Roser qüestiona la conveniència de qualificar com a “estranyes” aquestes candidatures. La Gemma explica que es varen inspirar en el qualificatiu anglès “queer”, que vol dir, més o menys, “rar”,“raret”, però que no té un equivalent prou ajustat en català... calia distingir aquestes candidatures de totes les altres, no només de les majoritàries, sinó també de les denominades “marques blanques”, com per exemple les d’ERC (Esquerra Republicana de Catalunya)...

En Lluc, alcalde de Figaró, veu la necessitat d’aconseguir, a tot arreu, un teixit social fort que pugui fer sempre les funcions d’interlocutor vàlid...

La Gemma Ubasart diu que, de vegades, s’ha arribat a plantejar la qüestió de si estem precisament afeblint el teixit social... es tracta d’aprofitar els recursos per generar espais nous, noves oportunitats... i intentar no oblidar-nos mai de la base social. Hem de saber “donar la volta a les situacions”... per un cantó “descapitalitzar el sistema”, però per l’altre, tenir sempre una alternativa preparada...

Aquestes candidatures governen en molt pocs municipis d’aquests de més de 5000 habitants, però militen amb una intensitat incomparablement més gran, en relació amb les altres, i en la propera campanya del 2015, encara creixeran més.

LA MANCA D’INFRAESTRUCTURES

Manel Garcia, de la CAF, ens crida l’atenció sobre la falta d’infraestructures que, molt sovint, pateixen aquestes candidatures... i això li fa pensar que, de vegades som una mica masoquistes...

Gemma Ubasart destaca que, de totes maneres, tenim gent que “sap molt”.

La Júlia, de la “Casa del Rellotge”, de la CAF, es fa sentir, per destacar les característiques que presenta la participació de les dones en institucions polítiques que sempre han estat terreny dels homes.

En Marc, de St. Feliu de Codines, parla de la mandra que fa fer candidatures per anar a unes institucions que, en general, han transformat la participació ciutadana en una pantomima i, aleshores, quan tu et signifiques en una direcció diferent de la seva, et pot passar que els qui manen, l’alcalde...etcètera, et posin a la picota.



ELS PRESSUPOSTOS MUNICIPALS

En Francesc, de la CAF, explica, com a mostra de participació ciutadana, El Consell de poble que es va fer al Figaró fa sis mesos i que va representar una veritable demostració del que és i vol dir participació ciutadana en un ajuntament com aquest. Efectivament, en aquesta mateixa sala on som ara, envoltada de pissarres i murals per totes les parets, durant tot el dia varen anar desfilant tantes o més persones que avui, encara que eren cares de veïns i veïnes diferents, que avui gairebé no han aparegut...

En Lluís, de la CAF de Figaró es queixa de la manca de subvencions que patim en aquesta època i que ho fa tot més difícil.

I així han passat gairebé dues hores sense que ningú se n’hagi cansat.



Resum elaborat per Francesc Arnau i Arias.

24 de juny de 2012.