Seixanta. Punt i seguit.

Avui faig seixanta anys. M'agradaria que la mare hi fos per recordar-li-ho, m'agradaria abraçar el pare, també; però tots dos estan més enllà de l'abraçada. Dia de nostàlgies. La meva filla em dedica una poesia de Miquel Martí i Pol que em deixa bocabadada, per la sensibilitat en triar-la. Em va com l'anell al dit i no paro de rellegir-la... És aquesta:

No t’ennueguis amb records. Set claus



barren set portes. Saps prou bé què hi ha


darrera cadascuna per tornar-hi


amb el pretext d’enyors o negligències.


No s’esmena la vida ja viscuda


i aquest crepuscle de balaix desvetlla


noves veus que vulneren tots els límits.


Guarda la trista borra dels secrets


al fons obscur de qualsevol butxaca.


Que no t’exclogui el vent dels seus combats


ni la mar, dels seus ocis. Per colrar-te


de nou la pell hauràs d’obrir finestres.


No sentis massa pietat de tu.


Llença les claus i aprèn-te més encara.

Al facebook plouen el missatges. Ja sé que no és gaire difícil, però fa il.lusió! Penso en els amics i amigues que hi ha al darrera i m'agradaria veure'ls...totes, tots.

Em ve al cap la poesia de Ferrater: "Ja l'any quaranta dels meus anys..." Això dels anys que carretegem és una motxilla estranya. La meva filla, amb la veu de Martí i Pol, em diu que miri endavant, i sí. Cada nou dia és un regal irrepetible. Avui hi ha sol i farbalans de núvols. Temps de gallarets. M'he despertat i el company de tants anys era al meu costat,  l'he sentit a la dutxa i he escoltat tots els petits sorolls d'algú que es prepara un vas de llet, i aquest algú és amb mi i me'n sento íntimament feliç.

Faig anys, com tothom. Som tan semblants! Però tot és inèdit, i el pes suau dels records també és amb mi. La meva filla, acabada de néixer; el meu fill, tan petit; la meva néta, amb els ulls tan vius. El regal d'haver estimat i el regal de saber-se estimada, encara que ho digui tan pobrament. El regal de ser viu.