CRISI ENERGÈTICA I POLÍTIQUES LOCALS D’ENERGIA

Joaquim Ballabrera

LA TAXA DE RETORN ENERGÈTIC

Una mica abans de les 12.30 hores, durant la mateixa jornada de debat i reflexió al Figaró del dia 9 de juny de 2012, s’inicia la segona xerrada: Crisi energètica i polítiques locals d’energia. A càrrec de Joaquim Ballabrera, de“L’Oil Crash Observatory” .

Una de les dades fonamentals en tot aquest afer --segons comença a explicar-nos el senyor Ballabrera—és la Taxa de Retorn Energètic, que s’obté dividint l’Energia Obtinguda per l’Energia Invertida. Els analistes encara discuteixen si la taxa mínimament sostenible és la proporció d’una unitat invertida per cinc d’obtingudes; o per deu.

L’any 1880, al principi de les explotacions petroleres, els preus oscil·laven entorn als dos dòlars per barril. Avui estem entre cent i cent deu dòlars per barril. En l’exposició que fa el senyor Ballabrera, cal distingir tres parts: el problema; la situació actual del problema i “l’oil crash”.

Durant la Segona Guerra Mundial (1939-45) els preus no varen canviar. És a partir de 1970 que sí que comencen els canvis. Hi ha estudis molt aprofundits, que s’han fet sobre diferents pous petrolífers: Daqing (Xina), Burgan (Kuwait), Ghawar (Aràbia Saudita) i Cantarell (Mèxic). Fins a un cert moment, la corba de l’obtenció de petroli va ser clarament ascendent, és a dir, afegint-hi més i millor maquinària s’obtenia més petroli. Ara bé, posteriorment la capacitat d’augmentar la producció es va acabar, perquè el petroli és una font d’energia limitada. Normalment, l’augment del PIB (Producte Interior Brut) d’un país va d’acord amb el consum d’energia. A finals del segle XIX, el consum mundial era de 1.000.- barrils per dia (mil.------); avui és de 75.000.000.- de barrils per dia (setanta cinc milions.------)

Aquests números, exposats així, en fred, poden arribar a semblar esotèrics, però veiem com es concreten:



EL DIA D’ACCIÓ DE GRÀCIES

L’any 1973 s’acaba realment la capacitat d’augment de la producció i el govern dels Estats Units ha de començar a pensar en buscar més petroli fora, allà on n’hi hagi, ja que les reserves interiors s’estaven esgotant i la recerca de noves estava fracassant. Recordem que el mes d’octubre d’aquell any varen començar la guerra del “Yom Qipur”, a l’Orient Mitjà. Finalment la corba ascendent va arribar al seu punt màxim –del qual ja no passaria-- precisament el dia que els nord-americans coneixen com el “d’Acció de Gràcies” de l’any 2005; així es va confirmar la anomenada “Hubbert peak theory”.



L’AGÈNCIA INTERNACIONAL DE L’ENERGIA

Encara que l’Agència Internacional de l’Energia ho ha negat sempre –fins al novembre del 2010—avui tothom ja està d’acord que, en el futur, el món no produirà mai més la mateixa quantitat de petroli que l’any 2006, perquè hi ha hagut una gran baixada de la producció i aquesta continuarà baixant. I quan s’ha descobert recentment algun pou nou, resulta que no hi ha cap empresa que vulgui invertir en la seva explotació, tant per raons termodinàmiques com econòmiques, perquè es necessita massa energia per realitzar l’extracció.



REPSOL A L’ARGENTINA

El diari “El Periódico de Catalunya”, del dia 8-11-2011, va publicar com a una gran notícia que l’empresa REPSOL obtenia en els seus pous de la República Argentina uns 85.000.000 de barrils diaris. Després, fent els números, resulta que REPSOL amb aquesta producció només obté dotze dies del consum que ara mateix fa la humanitat.

A principis del segle XX, per cada barril invertit se n’obtenien cent. Ara, per cada barril se n’obtenen deu. I en confeccionar aquests números també tenim en compte totes les plataformes marines, tant les del Mar del Nord com les del Golf de Mèxic.

Les refineries europees només representen el 30% del total mundial de recursos de petroli. I, si tenim en compte el total d’energia utilitzada en tot el món, resulta que el seu origen és: 34% petroli, 26% carbó, 21% gas i 6% nuclear. És a dir que hi ha un total de 87% d’energies no renovables, enfront d’un 13% d’energies renovables, que són: solar, eòlica i hidroelèctrica, que és veritat que es poden millorar i augmentar, però no suficientment...



UN OU DE GALLINA, EN VENDA AL SUPERMERCAT

Veiem, per exemple, com s’aconsegueix que un ou de gallina arribi a la prestatgeria del supermercat. Primer, la gallina ha de poder menjar i beure. Una gran part de l’aliment de la gallina es treu dels residus de la pesca. Anar a pescar requereix energia i, normalment, en aquests últims temps, cal anar ben lluny a pescar, perquè les reserves també s’acaben. Es parla molt de la pirateria que existeix a les costes de Somàlia, però és que a Somàlia hi va a pescar tothom. Tothom s’hi veu amb cor: italians, russos, americans...

La gallina també necessita el gra, les herbes del bosc. Necessita l’equilibri ecològic... però al mateix temps utilitzem fertilitzants, pesticides, gas natural, herbicides... petroli. Petroli per a la maquinària i per al transport. Per tant, tal com està muntat tot, si ens tanquen l’aixeta del petroli, si s’acaba l’energia, tot cau.

A l’Estat Espanyol, un 70% de l’energia és no renovable; i només un 30% és renovable. Una cadira d’aquestes que tenim en aquesta sala d’actes, “és” petroli. Si se’ns en trenca una i l’hem de substituir , segurament podrem fer-ho, però substituir-les totes ja ens seria més difícil...



TRANSPORT PER FERROCARRIL O PER CARRETERA ?

També a L’Estat Espanyol, les mercaderies es mouen majoritàriament per carretera. El transport per ferrocarril no està desenvolupat, de manera que també el 87% del transport de persones es fa per carretera. En el futur, caldrà que ens plantegem molt seriosament tres preguntes bàsiques: On visc? On treballo? D’on trec el menjar? Aquests tres punts s’hauran de fer molt més propers.

L’any 2000 el preu del barril de petroli estava a 30 $; aquest any 2012 està a 124 $ el barril. Per molts de nosaltres això ha significat passar de menjar-nos un bistec, a haver de menjar-nos una hamburguesa... però a l’Àfrica això ha volgut dir per a molta gent passar gana directament !



CRISI ECONÒMICA O CRISI ENERGÈTICA

Si observem què ha passat, a partir d’aquests últims anys (2005, 2006...) a Rússia, Xina, Índia, l’Europa de la OCDE (Organització per la Cooperació i el Desenvolupament Europeus), veurem que ha arribat un punt en què ja no podem augmentar el consum... i el 2008, 2009, 2010 s’originen tots aquests embolics bancaris d’hipoteques, primes, deutes... que cada vegada es van agreujant més, perquè a aquest pas i per aquest camí, en realitat la crisi –sigui energètica o sigui econòmica-- no s’acabarà mai.

Gairebé tot s’ està fabricant a la Xina. Els xinesos fabriquen i emmagatzemen. Ara la Xina puja i nosaltres baixem... i així, a curt termini no s’acaba la crisi...



QUÈ PASSA A EGIPTE ?

Doncs, que a partir de 1995 varen deixar de poder augmentar la producció de petroli i, per tant, tampoc varen poder augmentar el consum. A Egipte cada vegada consumien més petroli, més del que poden produir. I varen haver de començar a importar-lo. D’aquesta manera van anar gastant les divises que tenien i es va originar una greu davallada de les condicions socials i econòmiques de la població, que ha desembocat en la crisi política actual.

Així sembla prou clar que no podem seguir refiant-nos del petroli, per anar tirant endavant. Mirem doncs què ens queda a manera de substitutius:



QUÈ ENS QUEDA ?

Les sorres asfàltiques ? Però no es poden produir al mateix ritme que el petroli.

El gas ? L’any 2025 està previst que la producció de gas comenci a declinar a tot el món; a Europa el 2015.

El carbó ? N’hi ha, però és de molt mala qualitat. El Japó ha hagut de tancar totes les centrals nuclears que tenia i ara està important carbó en grans quantitats... i petroli.

Urani ? L’any 1950, Hubbert es plantejava una societat nuclearitzada, però avui la realitat és que s’estan extraient 49 quilotones per any i se n’estan consumint 70.

Ara existeixen unes 400.- centrals nuclears a tot el món. I cada vegada que sentim a parlar que tal o qual govern poderós procedeix a realitzar un desmantellament de míssils, cal que pensem que el material d’urani que en treuen serveix per alimentar, durant un temps, una o altra central nuclear que estava necessitada de combustible...

El biodièsel ? No surt a compte.

La hidroelèctrica ? Ja no es poden construir més pantans. A tot arreu on les muntanyes ho han permès, ja n’hi ha un de construït.

La solar ? Fotovoltaica i fototèrmica ? Cal tenir en compte que només rendeixen el 10% o el 15%. A la comarca de “Les Mées”, a França, han cobert 14 hectàrees de muntanya amb instal•lacions per captar l’energia solar. (I ara veiem la impressió que ens causa el paisatge que ens mostra el power point); però així i tot només han aconseguit electricitat per unes 8.000.- famílies . I què faran quan deixin de funcionar ? El material de cadmi --que es necessita per a les instal•lacions és altament tòxic... el tel•luri també... no podem procedir a una escalada d’aquests materials !



DEBAT I POLÈMICA

Aquí es varen produir tot un seguit d’intervencions espontànies, que amb prou feines permetien seguir un ordre d’intervencions. És com si els assistents haguessin tingut la impressió de veure’s abocats a una catàstrofe més o menys immediata; i això els motivava per intervenir més activament a la xerrada.

Intervé en Gustavo de la CAF del Figaró; després un noi de Barcelona, i un altre i un altre...

En síntesi, vénen a dir que també es podria intentar realitzar la producció d’energia allà mateix on es consumeix... i això ens aboca cap a les plaques solars, segueix Ballabrera. I diu que, de plaques solars, ja en tindrem molts dels qui avui som aquí... si el salari ens ho permet... però no n’hi haurà prou... amb plaques solars només, no podríem moure un tractor, per exemple...

L’energia eòlica ? Els aerogeneradors ? Es necessita un material imantat molt especial... no n’hi ha tant com per escalar això; no pot substituir el petroli... tot i deixant a part, de moment, les qüestions ecològiques que afecten els ocells...

I els boscos ? Aquí hi ha el perill de desforestar. Desforestar significa perdre la terra. I aquesta és la trampa de misèria més gran que hi ha. Hem de cuidar els boscos...

Total que, en pocs anys, ens podem quedar sense el 87% de les energies, que és precisament el percentatge de totes les renovables...

Així, amb tot plegat, si no hi trobem remei, començarem a perdre coses que pensàvem que havíem guanyat per sempre, com per exemple Internet... o aquesta democràcia espanyola...



COM AFRONTAR “ L’OIL CRASH” ?

Algunes de les cares dels assistents a la xerrada comencen a canviar, a mesura que Ballabrera va encetant un discurs més de plantar cara, de resistir.

Ens fa una llista d’actituds a adoptar: frugalitat, higiene (és a dir, salut), educació (que en molts aspectes ha de significar “reeducació”), responsabilitat (en el sentit, naturalment, d’assumir responsabilitats), planificació, control demogràfic i conscienciació i debat.

Aquí es produeix un altre brot nou d’intervencions entre els assistents. És com si la gent sentís la necessitat de demostrar la nostra capacitat de reacció...

Intervé Manel Garcia, regidor de la CAF del Figaró, per dir que, si amb les energies renovables no arribarem a solucionar res, això significa que l’economia –tal com avui la coneixem—està condemnada al desastre...

La Pruden Penedès, de “Les Franqueses Imagina”, que ens explica una curiosa manera de retallar que ella mateixa va patir, consistent en substituir les flors naturals d’un establiment públic per flors de plàstic...

Marc Barrobés, de Sant Feliu de Codines, que crida l’atenció sobre el fet que el control demogràfic ja s’està realitzant ara, prescindint de la nostra voluntat.

Els nois de La Llagosta, que davant les amenaces del feixisme de cara al futur, veuen la necessitat de la lluita i l’organització.

El Xavi , secretari de la CAF, que veu una gran esperança en el fet incontestable que l’home fa moltíssims anys que està poblant la Terra i ha demostrat que pot sobreviure qualsevol circumstància adversa...

Ballabrera es torna a fer sentir, per preguntar com s’expliquen errors tan grans, com per exemple el fet que a Andalusia no hi hagi, encara, cap instal•lació de plaques solars...

En Felip de Barcelona, que destaca la major dificultat que tindria per espavilar-se un veí d’un bloc de pisos de Sant Adrià de Besòs, que tingués el seu habitatge en un setè...

En Lluc Peláez, de la CAF, actual alcalde del Figaró, que presenta la creació d’espais comuns com a una veritable vacuna contra el conflicte.

Un altre noi parla de Cuba, que a partir de l’any 1990 va deixar de rebre el petroli de l’antiga URSS (Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques) i llavors el govern cubà es va veure en la necessitat de promoure encara més l’agricultura ecològica... i gràcies a això -- afegeix Ballabrera-- no els va passar com a Corea del Nord, on van morir de fam més d’un milió de persones, arran d’aquella crisi de principis dels anys noranta, provocada per la dissolució de la URSS... I a més el president Chávez de Veneçuela va començar a enviar-los petroli...

Un noi d’Aiguafreda destaca la responsabilitat de la classe política, sense perdre de vista la nostra pròpia responsabilitat individual...

Un altre considera crucial donar a conèixer tot això.

A l’hora de difondre la informació, Ballabrera subratlla la importància de mitjans informàtics com Google, on es poden trobar materials molt ben elaborats i de lliure accés, que poden simplificar molt la tasca. I alhora cal anar amb compte amb tots aquests mòbils i portàtils, tan sofisticats, amb els que pretenen mantenir la població distreta... i ja cal que anem per feina, perquè d’aquí a sis anys no és probable que aquesta crisi hagi acabat...

I la gent no es cansa d’intervenir: el poder encara el té l’anomenat “Primer Món”...

Una noia ens parla sobre la possibilitat d’utilitzar l’energia dels corrents marins...

En Xavi treu el tema dels motors que poden fer-se funcionar amb aigua i una miqueta de benzina... Ballabrera ens recorda que la potència i l’eficiència són dues magnituds difícils de conciliar...

I continuen sorgint veus: en Jordi de Nou Barris, la Sònia del Figaró, la gent de Tortosa. Els de La Llagosta...

L’Administració és una muralla...

Si no anem en compte, ens muntaran una altra guerra...

Però ja són més de les dues del migdia i la gent comença a tenir gana. Encara que ens consta d’aixecar-nos, al final fem cas al Lluc i al Manel, que ens encaminen cap al dinar.



(Resum realitzat per Francesc Arnau i Arias, 17 de juny de 2012)