dissabte, 16 de juny de 2012

FIGARÓ-MONTMANY: PRIMERA JORNADA DE DEBAT I REFLEXIÓ DE LA CAF





(Joan Subirats)

Figaró 9.- Sota el lema “Redibuixem els canvis” s’ha realitzat avui aquesta Primera Jornada de Debat i Reflexió, per tal de “repensar polítiques municipals”, organitzada per la “Candidatura Activa del Figaró” (CAF).

Durant tot el dia varen desfilar unes cent persones per la sala gran del Centre Cívic del carrer Major, que es va mantenir ben regularment ocupada durant les quatre xerrades realitzades, seguides dels seus respectius debats.

A les 10.15 hores, amb força puntualitat i a temps per permetre l’arribada dels participants que venien amb el tren de les 10.02, en Xavi, secretari de la CAF, va començar la presentació del primer ponent, Joan Subirats, catedràtic de Ciències Polítiques a la Universitat Autònoma de Barcelona, articulista a diversos mitjans escrits; impulsor de l’Institut de govern i polítiques públiques (IGOP).



“TRIAR” ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ

En Xavi ens explica que la gent, en general, ja feia temps que demanava unes jornades com aquestes, aquí. Que en Joan ens parlarà de candidatures municipals alternatives, polítiques municipals de futur, prioritats, objectius... Aquest professor exposarà les coses com a lliurepensador, que ha après a “triar” el que publiquen els mitjans de comunicació de masses.

I en Joan comença per alguna de les notícies que corren aquest mateix cap de setmana, a partir de la ràdio que ha sintonitzat en el seu cotxe, mentre venia des de Barcelona. Resulta que és entre 40.000.- i 100.000.- milions d’euros l’import del “rescat” que ara mateix necessita el sistema financer espanyol. I que sembla imminent que es formalitzi en les properes hores. Només això (l’ampli marge que es donen per decidir) ja denota l’existència d’un desgavell colossal en el tema.

No estem en una crisi pròpiament dita, sinó que estem en un “canvi d’època”. No sabem on anem, però el que sembla segur és que mai més tornarem on som ara mateix. La nova època no s’assemblarà gairebé en res a la present i seran necessaris canvis molt de fons. Aquest model econòmic que hem conegut fins ara, basat en el “totxo”, en la lliure disposició i saqueig del territori a càrrec d’uns quants, s’ha acabat.



“SALVADOS”, DE LA SEXTA-TV

S’ha acabat allò de “...per què he de continuar essent llogater, si puc ser propietari...” que ens ficaven al cap des del govern, en aquells temps en què hi havia feina gaire bé per a tothom...

En el programa “Salvados” de Jordi Èvole, que van fer a “La Sexta” del diumenge passat, informaren que dels cinc milions d’aturats, que actualment reconeixen que hi ha a l’Estat Espanyol, un 60 % no arriben a tenir ni estudis primaris. A la nova època on anem, l’educació serà un tema cabdal, però aquí només el 45% té el batxillerat, mentre que a Finlàndia, per exemple, és el 85%. Ja sé que el clima influeix, però... caldria fer previsions. A Suïssa no poden cultivar gairebé res, perquè hi ha massa muntanyes i massa escarpades, però han buscat la manera de fer rellotges i banques. Afegeixen sempre un valor al que fan...

Aquí només es preocupen de l’educació entre els sis i els setze anys. I dels 0 als tres anys ni se’n parla, quan en realitat tractadistes tan destacats com Andersen ja han deixat clar que aquests primers tres anys són fonamentals per al desenvolupament de les persones.

El Govern de la Generalitat de Catalunya, entre els anys 1980 i 2003, en què va manar Convergència i Unió sense interrupció, tenia la “Formació d’Adults” dins de la Conselleria de Benestar Social... és a dir, tot indica que s’està fent tot el contrari del que s’hauria de fer, perquè, segons ells, “sobren científics”.



EL MINISTRE FRANQUISTA ARRESE

En el futur la gent haurà de pensar molt bé què sap fer i com i amb qui pot col•laborar. No hi haurà llocs de treball a disposició. Ara sabem segur que ha estat un greu error basar el desenvolupament econòmic en aquest model obsolet d’explotació del sòl.

Quan el Ministre Arrese --del govern franquista dels anys ’50 del segle passat— va dir: “...tenemos que hacer un país de propietarios...!”, resulta que els habitatges estaven dividits pràcticament en un 50% entre llogaters i propietaris. Ara mateix, el 85% dels qui tenen habitatge, el tenen de propietat o pendent d’una hipoteca... L’Arrese era molt conscient que, en dirigir la gent cap a la propietat dels seus habitatges, li inculcava una aversió al risc cada vegada més gran... i feia els habitants d’aquest país més susceptibles de caure en lògiques autoritàries. Tot això està molt ben explicat en el llibre “Fin de ciclo”, de l’editorial “Traficantes de Sueños”, que es pot trobar per Internet.

Aquestes maneres de fer han deixat una enorme cicatriu en el territori i en la gent. Ara l’esperança de vida és de 84 anys per a les dones i 81 per als homes, a Catalunya. I anem cap a l’horitzó dels 90 anys, mentre que ja hi ha unes mil persones que tenen més de 100 anys, però això ells ho consideren una mala notícia, perquè miren aquesta gent gran com a una càrrega per la societat.



EL KÀISER BISMARCK I LA JUBILACIÓ

La primera vegada que un estat va garantir una jubilació als seus ciutadans, fou a centre Europa, a Prússia, quan manava el Kàiser Bismarck, en 1889. La va fixar en 65 anys, quan l’esperança de vida rondava els 45 anys amb prou feines. Són evidents les raons econòmiques i polítiques que movien aquest tipus de mesures...

A principis dels anys ’90, alguns documents de presentació de l’IMSERSO (“Instituto para Mayores de Servicios Sociales”) qualificaven la jubilació com a una edat “...para recordar y para prepararse para morir...”

Els avis dels qui avui ja tenim la targeta daurada de la RENFE, no varen conèixer cap tipus de jubilació.

En aquest sentit és molt il•lustrativa l’escena de la pel•lícula “Novecento”, de Bernardo Bettolucci, on es veuen tots aquells obrers, que surten de la fàbrica i van a la vaga, amb una dona davant, que porta una criatura a coll...

“THE ECONOMIST” I LA 3ª REVOLUCIÓ INDUSTRIAL

L’altre dia la revista “The Economist” parlava de la “tercera revolució industrial”. La primera va ser la iniciada per la invenció de les màquines de vapor. La segona la de la introducció d’unes tecnologies que permetien la producció industrial “en cadena”. I la tercera, ara mateix, que consistiria en intentar acostar aquesta producció als centres de consum, encara que aquí s’estableix una clara contradicció amb la tendència a la instal•lació de fàbriques on la mà d’obra és més barata...

Ara existeix aquest concepte del “do it yourself”, amb les impressores “3D”, que permeten ja una certa producció per Internet. A la comarca de l’Anoia han endegat una unitat de consum i producció, com si posessin al dia les teories dels utòpics del segle XIX, però amb Internet.

L’Enciplopèdia Britànica ha tancat. Fundada en 1768 i ara han hagut de tancar, després d’editar setze volums. Per què? Doncs, perquè no poden competir amb Wikipèdia, que en cinc anys ha doblat el nombre d’entrades...

I de qui és Wikipèdia? No ho sabem. Aquí, a Catalunya, tenim una “amical” de Wikipèdia i cada vegada es va estenent més. Això sembla imparable....

Ja fa anys que la multinacional Samsung va decidir adherir-se a Línux. I això és perquè hi ha gent que fa molt de temps que estan estudiant la manera de subsistir, de ser “resilients”, “resiliència” és un concepte que es va començar a utilitzar en l’àmbit de la psicologia i que, per entendre’ns, es pot comparar amb el pa “Bimbo”. Si el pitges amb un dit, s’enfonsa, però si enretires el dit, la superfície torna a adoptar la mateixa forma d’abans, la de sempre...



MONDRAGÓN: LA SOLUCIÓ COOPERATIVA

El País Basc és en aquests moments la part de l’Estat Espanyol que pateix menys taxa d’atur. I les cooperatives de Mondragón ens expliquen el per què. En aquella localitat basca tenen una llarga tradició d’organització cooperativa i, quan la crisi els ha colpejat, han sabut trobar solucions diferents. Per exemple, en lloc de veure’s obligats a reduir plantilles, el que han procurat fer sempre és reduir salaris. I això, de moment, els ha permès no haver d’acomiadar ningú.

La Universitat de Harvard (USA), institució gens sospitosa de cap tendència esquerrana, ha començat a recomanar a tot el seu personal que, a l’hora de publicar treballs científics o d’investigació, ho facin en dominis dels anomenats “open acces”, perquè les revistes especialitzades en aquest tipus de temes són francament abusives i, no només acostumen a no pagar res pels articles, sinó que els cobren per incloure’ls en les seves pàgines.

A les classes del professor Subirats últimament hi assisteixen uns 120 estudiants, que se’l miren com segurament es miraven, cinc-cents anys enrere, Fray Luís de León els seus alumnes, és a dir, com si el professor fos l’única porta oberta al coneixement. L’altre dia els va preguntar quants d’ells compraven el diari i en van sortir dos; quants eren vegetarians i n’hi havia quatre. A més, els dos únics que compraven el diari eren membres d’un partit polític, és a dir, que tampoc van encaminats cap el seu desenvolupament pròpiament com a ciutadans individuals...

Aquests estudiants també estan afectats per allò que en diem “apuntitis”, perquè segueixen d’una manera cega el que es diu en apunts que es publiquen a Internet, que se suposa que han estat agafats en les seves classes i als quals es pot accedir amb un pagament previ de cinc euros. Una vegada li va preguntar a un estudiant d’on havia tret determinades afirmacions errònies que es contenien en un treball presentat. Davant la sorpresa del professor, l’estudiant va contestar que allò constava en els apunts de les seves classes, agafats per un altre estudiant que utilitzava com a pseudònim “patata brava” i que estaven qualificats per la gent que els estudiava com de “cinc estrelles”...



LA SIMPLIFICACIÓ DE LA REALITAT

Per combatre aquesta “apuntitis” ara s’estan proporcionant uns dispositius informàtics als professors que, aplicats sobre un d’aquests treballs, permeten detectar si han estat copiats literalment d’alguna font. Si és així, els castiguen... Aquests estudiants el que volen majoritàriament és que el professor els simplifiqui la realitat. Això és més còmode per a ells. El professor Subirats considera que, per afrontar aquesta lamentable situació, el remei no és les sancions, sinó que caldria seguir les mateixes pautes que tenen les escoles bressol, quan comencen a ensenyar als infants com desenvolupar-se en la vida... Per tal que l’ensenyament fos útil, s’hauria de començar per baix de tot. Si els professors no ho fem així, no serem útils, serem només redundants.

Hi ha coses que, només a certs nivells, són acceptades i, fins i tot, fomentades. Per exemple si vols fer un viatge, ara ja no cal que et dirigeixis a una agència de viatges, sinó que tu mateix pots tramitar-ho per Internet. Així, ens fan fer a nosaltres la feina i ells s’estalvien llocs de treball. En canvi, si pretens fer política com a ciutadà individual, des de fora d’un partit polític, això ja no es veu tan clar.



LA QUERELLA CONTRA BANKIA

Aquests dies s’ha aconseguit, amb una campanya per Internet, recaptar més de 20.000.- euros per interposar una querella criminal contra Rodrigo Rato, per tot l’afer de Bankia. Si la gent ens organitzem, podem fer grans coses. A la Vall d’en Bas (La Garrotxa) s’ha format una veritable confederació de petits ajuntaments, tenint molt en compte les possibilitats que ofereix el territori, que són sempre molt importants...

A Cuba, automòbils que es varen fabricar a Nord-amèrica, durant els anys ’50, avui encara circulen, malgrat el fet que enlloc ja no es poden trobar peces de recanvi... així els cubans han demostrat que l’artesania pot trobar solucions...

Les societats tenen problemes i els governs tenen competències, que s’han d’exercir correctament.

Internet és un bé comú que cal anar utilitzant.



DEBAT

A partir d’aquí s’enceta el debat amb la intervenció de Manel Garcia, membre de la CAF i antic alcalde de Figaró. En Manel ha constatat que, des dels nivells superiors de les administracions, ens treuen els recursos i ens qüestionen radicalment el municipalisme. Volen que ens ocupem només de l’enllumenat i de l’asfaltat... de res més...



COMPETÈNCIES I INCUMBÈNCIES

El professor Subirats considera que davant d’això, cal tenir en compte que, a més de competències, podem tenir i hem de tenir incumbències, és a dir, que un Ajuntament té dret a fer-se ressò de qualsevol problemàtica que tinguin els veïns del seu municipi. Tampoc no cal caure en la trista situació de l’alcalde que no pot passejar pel poble, perquè tothom l’atura per demanar-li que solucioni problemes. Alguna gent el considera com a “una solució amb potes” i pot acabar internat en un psiquiàtric, completament “cremat”...

Cal aplicar transparència en totes les situacions, sobretot les problemàtiques. Parlem-ne, de tot. Discutim-ho... l’Angela Merkel busca les seves solucions... vol aconseguir una recaptació fiscal supra-estatal. Nosaltres ho hem de discutir això... el “rescat” d’aquest cap de setmana...



TWITTER I EL TREBALL EN GRUPS

Intervé Lluís Feliu, integrant de l’actual govern municipal i membre de la CAF. Exposa que, de vegades, els veïns i veïnes fan com els estudiants del professor Subirats, que només veuen els seus propis problemes i no miren més enllà... com ho podríem fer per comunicar-nos millor amb la gent del poble?

Joan Subirats creu que cal esforçar-se per demostrar a la gent que el treball en equip sempre és més convenient, entre altres raons, perquè és més productiu i útil per a tothom... S’han fet experiments per Twitter, a base de plantejar preguntes i qüestions problemàtiques, que els participants havien de contestar a nivell individual, només en un minut. Al primer intent, només un 15% per cent varen donar respostes correctes. Després, en autoritzar-los a rumiar i treballar col•lectivament. el percentatge va pujar fins a un 65%, en el mateix temps.

Cal explicar a tothom que no es poden acontentar tots els desitjos individuals. Això només es pot fer des d’una visió “clientelista” i en èpoques en què es disposi de recursos suficients: “tu em demanes això; jo ho tinc i t’ho dono; i tu a canvi et fidelitzes amb mi...” com qui adquireix la targeta de Caprabo, posem per cas...

Cal ensinistrar la gent per tal que aprengui a fer ús de la seva autonomia personal, però sense caure en l’individualisme...



ORIGEN DE LES LÒGIQUES INDIVIDUALISTES

Ara pren la paraula Arnau Comas, de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) de Sant Esteve de Palautordera, per preguntar-se i preguntar-nos quins són els orígens d’aquestes lògiques individualistes... ja que és evident que no sorgeixen d’un dia per l’altra...

En Subirats respon que, durant molts anys, el sistema capitalista s’ha anat dedicant a desacreditar i destruir les lògiques col•lectives... a eliminar tot allò que és comú i que, des de qualsevol punt de vista raonable, resulta sempre més sostenible ambientalment...



LA MALA FE D’ALGUNS ADVERSARIS POLÍTICS

Roser Iborra, professora de català i membre de la CAF, destaca que, de vegades, l’única explicació que tenen certes postures polítiques és l’existència d’una mala fe declarada, que pot obeir tant a interessos purament particulars i de classe, com a consignes partidistes sectàries...

Subirats argumenta que, enfront d’aquestes postures, només podem reaccionar a base de guanyar-nos –amb fets—la confiança de la gent... però que això no és una tasca de dos dies, sinó a llarg termini...



“L’OLLA COMÚ“ PER A LES CRIATURES AFAMADES

La Pruden Penedès, una noia que forma part de “Les Franqueses imagina”, explica que cal distingir entre educació formal i no formal, que cal organitzar-se d’altres maneres...

I en Subirats posa algun exemple d’aquest tipus d’organitzacions diferents: en el barri de “El Carmel”, a Barcelona, ja hi ha sectors del veïnat que han començat a endegar iniciatives com la de “l’olla comú”, a base de subministrar àpats a les criatures del barri que estan patint desnutrició...



ELS CONSELLS OBERTS

En Joan, de Barcelona, ens parla d’una institució molt antiga, que encara es manté en alguns municipis de l’Estat Espanyol, els anomenats “Concejos abiertos”, on els veïns i veïnes es reuneixen, discuteixen i decideixen...

En Subirats posa l’exemple d’Àlava, on encara queda algun centenar d’aquests consells oberts...

I així s’acaba aquesta primera sessió del matí.



(Resum realitzat per Francesc Arnau i Arias, 10 de juny de 2012)