Els carrers seran sempre nostres!

dimarts, 17 d’octubre de 2017

És quan som




En aquests temps convulsos, no ens podem oblidar de respirar.

No oblidem l’herba sota els peus, les arrels dels arbres que no marxaran enlloc, les nostres arrels.

Respirem la tardor, malgrat tot, les fulles que cauen enmig de tanta lluita, feta i per fer encara: els colors de cada albada que neix només per als nostres ulls, la llum d’una estrella pretèrita que tampoc no marxarà enlloc.

Mirem-nos als ulls: érem només vianants distrets, ara som lluitadores còmplices.

No desertarem dels carrers: mans amb mans, cors amb cors. Empaperant parets. Inventant camins. Reclamant llibertats i deutes molt antics. Reclamant llibertats i greuges molt recents.

Ferides. Astorades. Incrèdules. Però no immòbils.

Obrim paraigües de lluita contra les nuvolades negres. Contra totes les desraons. Paraigües virolats com flors d’octubre. Paraigües de lluita per arrecerar-nos del plor. Per vèncer la por.

I no oblidem que hem d’obrir també finestres de llum a les fàbriques més sinistres i a les presons més recòndites i obscures, on les preses no tenen ni noms. Urgentment.

Que la prudència no ens faci traïdors. Que la por ens faci valents.

No ens oblidem de sentir l’aigua subterrània que corre, siguem dones d’aigua, siguem saurins.

Sentim el cor de la lava que ens gronxa, siguem planetes.

Sentim el cor del temps que ens abraça, siguem libèl·lules d’ales irisades,  petites, efímeres, però tossudes. Siguem demà, que deia un poeta. No oblidem. No oblidem. No oblidem.

Venim de la lluita d’ahir. Avui com ahir, obrirem presons.

En aquests temps convulsos, no ens podem oblidar de dormir, d’abraçar-nos. Farem l’amor i farem la guerra. Amb les paraules. Amb el cos. S’han acabat els clavells.

És quan dormo que hi veig clar, deia un altre poeta.

És quan estimo que puc dormir.

És quan lluito que respiro.

És quan ets tu que sóc jo.

És quan som.


Traducció al portuguès de Josep Iborra (de la primera versió):

É quando somos
Nestes tempos convulsos, no podemos nos esquecer de respirar.
No esquecemos o capim sob os pés, as raízes das árvores que não irão embora a lugar nenhum, as nossas raízes.
Respiremos o outono, as folhas que tombam no meio de tanta luta, as feitas e aquelas ainda por fazer: as cores de cada amanhecer que nascem apenas para nossos olhos, a luz duma estrela pretérita que também não irá embora para lugar nenhum.
Olhemos-nos aos olhos: éramos apenas caminhantes distraídos, agora somos cúmplices lutadores. Enchendo de cartazes os muros. Inventando caminhos. Cobrando liberdades e dívidas muito antigas.
Não esquecemos que também é preciso abrirmos janelas de luz nas usinas mais sinistras e nas cadeias mais recônditas e escuras, onde as prisioneiras sequer tem nome.Não esquecermos de sentir as águas subterrâneas que correm, sejamos buscadores de água.
Sintamos o coração da lava que nos balança, sejamos planetas.
Sintamos o coração do tempo que nos abraça, sejamos libélulas de asas irisadas, efémeras e teimosas. Sejamos o amanhã, como dizia o poeta. Não esquecemos. Viemos da luta de ontem.
Nestes tempos convulso, não podemos nos esquecer de dormir.
É quando durmo que vejo claro, dizia outro poeta.
É quando amo que posso dormir.
É quando luto que respiro.
É quando você é que sou eu.
É quando somos.