diumenge, 21 de febrer de 2010

TROBADA LITERÀRIA DE PRIMAVERA A LA NATURA


Arribada, a LA CIRERA (Sant Boi de Lluçanès) : dissabte 27 de març a la tarda.

1- Sopar i xerrada:
"Descripcions i natura", a càrrec de Roser Iborra.
Aportacions dels assistents/tes: poemes, escrits, cançons...

2- Dormir i esmorzar a la casa de turisme rural.

3- Diumenge 28 de març al matí:
Visita comentada a la font de la Prada i al roure de la
Senyora, amb Isabel Iborra.

4- Dinar, cantada de cançons... i comiat!

Preu de l' estada, sense el dinar...30 €
Amb dinar... 40 €

divendres, 19 de febrer de 2010

VA CAIENT LA NEU.

Rodney Graham *

Va caient la neu, seguit. S'agafa de seguida. Enfarina les carenes, omple les fondalades.

Hi ha un silenci espès, com un brou que ofega. Si surto al carrer i vull dir: "bon dia!", és gairebé segur que les paraules no em sortiran.

I és que neva inevitablement, irremissiblement.

Han callat els ocells. S'ha perdut l'últim ressò de l'últim tren.

Damunt de cada lletra de les paraules no dites, s'hi fa un tapís blanc i rodó que es va omplint, fins a assolir una forma punxeguda de muntanyeta.

No podrem pas canviar la línia d'aquest paisatge horitzontal, ni passarem pàgina. No podrem desenterrar el temps, l'oblit de les paraules.

No direm res.

Si no és que algun ocell agosarat torna. Una merla negra amb el bec de pastanaga? Un pitroig menut, una garsa cridanera?

És la nostra última esperança: que vinguin els ocells amb el bec esmolat i desenterrin cada lletra: ena, e, u. O bé: essa, ena, o, ve doble. O bé...

* Rheinmetall/Victoria 8 (2003) posa en escena una imatge surrealista. Graham havia adquirit en uns encants de Vancouver una màquina d’escriure fabricada als anys trenta i gairebé sense utilitzar. Per començar, documenta l’objecte en l’estil fotogràfic de la Nova Objectivitat, i després hi va abocant farina per damunt fins que desapareix: una imatge corprenedora de l’emmudiment de l’escriptura.

dimecres, 10 de febrer de 2010

DESIG DE PRIMAVERA


La primavera és aquí. Sí, ja sé que tothom diu que encara és hivern, i que no paren d'anunciar neus i pluges. Però el bon temps és aquí, a l'aguait, amagat en cada brot a punt d'esclatar, en la terra humida on les arrels s'espongen i el baf de les boires es desfà en el sol tebi.

Que ja ve la primavera ho diu ben alt cada flor agosarada d'ametller, a la vall del Congost. Ho diu cada pitroig que s'acosta i ho canta la veu enrogallada de les garses que volen curt.

Ho diu el cor, finalment, que sent la frisança de les flors futures i la seda del ventet present. Ho diu el temps adormit als nius encara visibles a les branques nues, que ja s'omplen de borrissol.

Ho diuen els dracs blancs dels núvols, que treuen llengües de foc i incendien el fred dels capvespres.

Ho diu el foc que espetega a la llar i l'omple de flors de guspires, de papallones de flama que volen xemeneia amunt.

diumenge, 7 de febrer de 2010

"AVATAR" (Crítica de cinema)


"Avatar" és una paraula que es pot trobar en gairebé tots els diccionaris de llengua, catalana, anglesa i espanyola, però que prové de l'idioma sànscrit. I significa "prodigi". Un prodigi que consistiria en la personificació d'alguna divinitat de la Índia. Però a mi, la pel•lícula nord-americana del director James Cameron m'ha semblat un prodigi de propaganda política. Propaganda política per a temps de guerra. Ho dic en el mateix sentit que la pel•lícula "Casablanca" (USA-1942), protagonitzada per Humphrey Bogart, estava rumiada per afavorir la moral de la ciutadania, sobretot la francesa i la nord-americana, enfrontada durant la Segona Guerra Mundial amb el nazisme alemany d’Adolf Hitler, i amb els feixismes --italià i japonès, respectivament-- de Mussolini i Hiro Hito,

En un primer moment --quan apareix el personatge de la científica o investigadora vaig confondre Sigourney Weaver amb Jane Fonda, perquè des del principi de la pel·lícula representa el paper d'un personatge digne, enmig de tota la propaganda i serveix per tal que tot plegat no es faci massa pesat. I mentre veia "Avatar" vaig anar recordant que, en 1937, el pare de Jane, que es deia Henry Fonda, ja va protagonitzar la primera pel·lícula de Hollywood, que criticava de manera oberta i decidida el cop d'estat del general Franco, arran del bloqueig de la ciutat de Bilbao, a càrrec de les tropes feixistes. I reconec que tant Sigourney com Jane acostumen a treballar bé sempre, però en "Avatar" sembla com si no hi hagués lloc per als bons o per a les bones intèrprets...

Doncs bé, em sembla que una de les intencions més clares del director Cameron consisteix en convèncer l'espectador, que l'exèrcit nord-americà no és tan dolent. Per això, els més dolents de la pel•lícula no són pròpiament militars ianquis, sinó que són mercenaris, a sou d'una empresa multinacional. Una multinacional nord-americana, com les moltes que operen per l'Orient Mitjà, Irak, Afganistan, Pakistan... per cert, a l'Irak n'hi ha una que es diu "Blackwater" i que, degut als nombrosos casos de corrupció i atrocitats, que ha perpetrat contra les poblacions civils, ha hagut de canviar de nom; ara es diu "Xe", segons ha explicat entre altres, Xavier Vinader al setmanari "El Temps".

Cameron vol demostrar que, si és que hi ha algun dolent, que fa coses que no s'han de fer, ni a l'Irak ni enlloc, aquest s'hauria de buscar entre els mercenaris pròpiament dits --que per això cobren-- i no a les files de les tropes ianquis.

I LA CIA NORD-AMERICANA ?

A la pel•lícula, podria semblar que la CIA nord-americana ("Central Intelligence Agency") no surt per enlloc, però no és així. Fixeu-vos quan el responsable militar màxim de les tropes de l'empresa multinacional, li demana secretament al noi de la pel•lícula --un honest "marine" ianqui, veterà i ferit en mil batalles-- que el mantingui informat de tot allò que resulti interessant, sobre les seves converses amb els científics de la base. Li està demanant que s'infiltri i faci d'espia. Ni més ni menys. Però Cameron posa les labors d'espionatge --que acostumen a ser brutes a més no poder-- no en mans d'un agent de la CIA --que deu n'hi do fins a quin punt estan desprestigiats-- sinó en mans del bo de la pel•lícula, el "marine"...

La ingenuïtat del "marine" és perfectament buscada i presentada per Cameron. Una ingenuïtat que es manifesta tant davant dels oprimits de la pel•lícula, com davant dels opressors. Una ingenuïtat que no té límits, però que se'ns presenta com a sana i correcta en el context de "l'Avatar". Potser aquesta és una de les poques coses que em resulten creïbles de la pel•lícula: els "marines" nord-americans són ingenus. Sempre em recordo d'un professor d’anglès, que vaig tenir durant els anys seixanta. Un dia va dedicar la classe a explicar-nos frases fetes, proverbis o refranys. Un dels exemples que ens va posar i que recordo clarament, és una frase que es diu per Amèrica del Nord, encara ara, quan una persona vol manifestar incredulitat, davant d'alguna cosa que un altre li explica: "Tell that story to the Marines!". És a dir: "Això que m'expliques no m'ho puc creure. I no s'ho creurà ningú. Vés i explica-ho als "marines". Ells són tan ingenus, que potser et creuran...!"

Pel que fa a la resta, ja us ho podeu imaginar: ciència-ficció, efectes especials, els rambos i supermans de sempre... i la idea vergonyant --massa repetida des de fa anys, com si fos una cançó enfadosa-- que els qui tenim la pell blanca, sempre som més forts, més llestos, més valents... que els qui la tenen fosca o negra o simplement no tan blanca, de manera que l'helicòpter més gros de les tropes enemigues ha de ser sempre abatut per obra d'un heroi blanc. I així ens volen fer creure que l'alliberament del poble oprimit es pot produir no gràcies a l'acció conscient d'aquest mateix poble, sinó gràcies a una oportuna, audaç i intrèpida intervenció estrangera... la qual paràbola, per cert, també ens la volen fer aplicar a la complicada i sagnant situació que pateix ara mateix l'Orient Mitjà...

Francesc Arnau i Arias.
7 de febrer de 2010

EL PREMI NACIONAL DE LITERATURA 2009.


L'autor del llibre


"Introducció a la Ilíada (Homer entre la Història i la Llegenda)". Aquest és el llibre, redactat pel professor Jaume Pòrtulas, catedràtic de Filologia Grega a la Universitat de Barcelona, que avala la Fundació Bernat Metge i que ha publicat l'Editorial Alpha de Barcelona, amb el resultat, de moment, d'aconseguir el Premi Nacional de Literatura 2009, a Catalunya.

LA IDEA D'EUROPA.

La idea d’Europa se m’ha apropat més amb la lectura d’aquest llibre, que no pas amb tots els discursos oficials, cròniques polítiques o assajos que havia llegit fins ara. Aquest aprofundit estudi de gairebé sis-centes pàgines --que el seu autor ha optat per qualificar d'introducció-- et deixa clar que els orígens de la cultura occidental són aquí: a la Ilíada i l'Odissea. I pel que fa a la figura d'Homer, aquest és analitzat amb una agudesa tal, que arriba fins al compromís de qüestionar la seva pròpia existència, tal com han fet abans altres estudiosos autoritzats. Efectivament, Homer pot ser una figura ideal, poc més que una hipòtesi de treball, que ja els propis grecs havien utilitzat, de cara a concretar d'alguna manera un col.lectiu de poetes populars, que a partir del segle IX abans de l’Era Moderna, any rere any, segle rere segle, varen anar transmetent oralment aquests formidables poemes èpics.

CARLES RIBA I SOREN KIERKEGAARD.

És llegint aquest llibre que jo m’he assabentat de més aspectes molt interessants del pensament del poeta Carles Riba, que va traduir l'Odissea al nostre idioma, però que això mateix no ho va fer mai amb la Ilíada. I és que, com ens recorda Pòrtulas, hom ha dit sempre que la Ilíada és pregonament tràgica, mentre que l'Odissea és romànticament novel·lesca. Per tant, això ja ens parla força de les preferències de Riba, tan afectat com va viure --ell i tanta altra gent-- per la magnitud dels tràgics esdeveniments de la primera meitat del segle XX...

I així és com m’han vingut ganes de llegir més obres de Carles Riba. I també d'un altre escriptor de les terres del nord d'Europa, que es deia Soren Kierkegaard (1813-1855). Segons ens informa Pòrtulas, Kierkegaard va dedicar tota la seva vida a rumiar aquest tipus de coses i va saber distingir entre la desesperació "moderna", pròpia de l'home incapaç d'acceptar-se a sí mateix, i "l'antiga i veritable" desesperació tràgica, la qual, segons el mateix Kierkegaard, dimana del fet de no aconseguir esdevenir un mateix allò que és de debò, fins a les darreres conseqüències...

Aquest és un dels efectes --l'efecte multiplicador de la lectura-- que almenys en mi, ha provocat el llibre del professor Pòrtulas, que desperta una motivació contínua i manté una clara postura autocrítica, que fa que l'autor no pari de qüestionar-se a si mateix.

GIANBATTISTA VICO I THEODOR W. ADORNO


Jo, que amb prou feines tenia notícies de l'existència del filòsof napolità Gianbattista Vico (1668-1744), he quedat literalment impressionat per una afirmació d'aquest filòsof, recollida i analitzada de manera molt pertinent pel professor Pòrtulas. És quan diu que en aquells temps "bàrbars i bestials", la única saviesa possible era la "saviesa poètica". I així, quan jo mateix he reflexionat aquesta afirmació, m'ha semblat molt plena d'esperança. I també d'optimisme... He recordat de seguida la idea, expressada per un filòsof centre-europeu, Theodor W. Adorno (1903-1969), que es va mostrar fermament convençut que "després d'Auschwitz", la sola temptativa de crear un poema, hauria de resultar una actuació bàrbara... Des que ja fa molts anys vaig conèixer aquesta idea d'Adorno, sempre havia tingut ganes de rebatre-la... I vet aquí que un filòsof, que va viure a cavall dels segles XVII i XVIII, ja ho havia fet... I jo me n’he assabentat ara, llegint l'últim Premi Nacional de Literatura, de Catalunya.

AQUIL·LES I FREDERICH SCHILLER.

I és ara també que he comprès molt millor el romanticisme alemany de principis del segle XIX, en saber que Friederich Schiller (1759-1805) va deixar escrit que, qui tingui ocasió de llegir el cant XXIII de la Ilíada, ja no podrà plànyer-se mai més --i sobretot a l’hora de la mort-- que la seva vida hagi resultat del tot absurda i gratuïta...

El cant XXIII de la Ilíada és el que explica els funerals de Patrocle, mort en combat i amic íntim d’Aquil·les. Aquest últim, heroi principal de les tropes gregues que assetjaren la ciutat de Troia, va ordenar la celebració d'uns funerals tant especials, que han provocat al llarg dels temps l'admiració incondicional de tots els lectors dels poemes homèrics, encara que no tots hagin expressat aquesta admiració en els termes apassionadament romàntics, que va utilitzar Schiller...

Així doncs, també llegiré més coses de Schiller.

LA LECTURA NO TÉ REGLES.

No em resulta un detall menor, que aquest llibre estigui farcit de cites d'altres autors europeus, que s'han dedicat a estudiar els poemes homèrics; i que aquestes cites estiguin transcrites en l'idioma original, majoritàriament l’anglès. I que no s'hi adjuntin les traduccions al català. Em sembla que és una bona manera de recordar-nos a tots plegats que, canviar i millorar el concepte d'Europa, també hauria d'incloure un esforç per conèixer alguna altra llengua europea, a part del català i el castellà... que, per cert, serveix de ben poc quan vas més al nord dels Pirineus...

Aquest detall l'agraeixo tant com aquell altre, --que em resulta molt evident en aquest Premi Nacional de Literatura-- el de no perdre de vista la lluita de classes, tant ben reflectida en aquells poemes homèrics. És a dir, també hauré de llegir més Karl Marx...

I això em dona peu a comentar un altre punt del llibre del professor Pòrtulas, que també em sembla molt interessant: "llegir és una activitat lliure i sense regles fixes, de les poques que encara queden." Davant de les exagerades onades desinformatives que patim, procedents dels mitjans audiovisuals, que semblen imparables, és qüestió de llegir sempre, no parar mai de llegir... aquest és un dels pocs proselitismes, que encara em sembla lícit d'intentar entre la gent que m'envolta.

En fi, molt interessant aquest Premi Nacional de Literatura 2009... i tot això sense comptar, que encara estic rumiant per què el professor Pòrtulas, en començar el llibre, s'ha posat sota l'advocació de Safo, la poetessa de la illa de Lesbos, que va viure entre els segles VII i VI abans de la Era Moderna.

Amb els següents versos --que consten en la primera pàgina del llibre, transcrits en la seva versió original de grec eòlic-- la poetessa Safo va felicitar de manera delicadíssima una noia que, segurament, es casà ja gran, quan n'havia pràcticament perdut les esperances:

"Com en el branc més alt s'enrogeix una poma
en el cimal, i els homes collidors l'oblidaren...
mes no, no l'oblidaren: no la podien heure..."

Signat: Francesc Arnau i Arias.

26-11-09.