Els carrers seran sempre nostres!

diumenge, 7 de febrer de 2010

"AVATAR" (Crítica de cinema)


"Avatar" és una paraula que es pot trobar en gairebé tots els diccionaris de llengua, catalana, anglesa i espanyola, però que prové de l'idioma sànscrit. I significa "prodigi". Un prodigi que consistiria en la personificació d'alguna divinitat de la Índia. Però a mi, la pel•lícula nord-americana del director James Cameron m'ha semblat un prodigi de propaganda política. Propaganda política per a temps de guerra. Ho dic en el mateix sentit que la pel•lícula "Casablanca" (USA-1942), protagonitzada per Humphrey Bogart, estava rumiada per afavorir la moral de la ciutadania, sobretot la francesa i la nord-americana, enfrontada durant la Segona Guerra Mundial amb el nazisme alemany d’Adolf Hitler, i amb els feixismes --italià i japonès, respectivament-- de Mussolini i Hiro Hito,

En un primer moment --quan apareix el personatge de la científica o investigadora vaig confondre Sigourney Weaver amb Jane Fonda, perquè des del principi de la pel·lícula representa el paper d'un personatge digne, enmig de tota la propaganda i serveix per tal que tot plegat no es faci massa pesat. I mentre veia "Avatar" vaig anar recordant que, en 1937, el pare de Jane, que es deia Henry Fonda, ja va protagonitzar la primera pel·lícula de Hollywood, que criticava de manera oberta i decidida el cop d'estat del general Franco, arran del bloqueig de la ciutat de Bilbao, a càrrec de les tropes feixistes. I reconec que tant Sigourney com Jane acostumen a treballar bé sempre, però en "Avatar" sembla com si no hi hagués lloc per als bons o per a les bones intèrprets...

Doncs bé, em sembla que una de les intencions més clares del director Cameron consisteix en convèncer l'espectador, que l'exèrcit nord-americà no és tan dolent. Per això, els més dolents de la pel•lícula no són pròpiament militars ianquis, sinó que són mercenaris, a sou d'una empresa multinacional. Una multinacional nord-americana, com les moltes que operen per l'Orient Mitjà, Irak, Afganistan, Pakistan... per cert, a l'Irak n'hi ha una que es diu "Blackwater" i que, degut als nombrosos casos de corrupció i atrocitats, que ha perpetrat contra les poblacions civils, ha hagut de canviar de nom; ara es diu "Xe", segons ha explicat entre altres, Xavier Vinader al setmanari "El Temps".

Cameron vol demostrar que, si és que hi ha algun dolent, que fa coses que no s'han de fer, ni a l'Irak ni enlloc, aquest s'hauria de buscar entre els mercenaris pròpiament dits --que per això cobren-- i no a les files de les tropes ianquis.

I LA CIA NORD-AMERICANA ?

A la pel•lícula, podria semblar que la CIA nord-americana ("Central Intelligence Agency") no surt per enlloc, però no és així. Fixeu-vos quan el responsable militar màxim de les tropes de l'empresa multinacional, li demana secretament al noi de la pel•lícula --un honest "marine" ianqui, veterà i ferit en mil batalles-- que el mantingui informat de tot allò que resulti interessant, sobre les seves converses amb els científics de la base. Li està demanant que s'infiltri i faci d'espia. Ni més ni menys. Però Cameron posa les labors d'espionatge --que acostumen a ser brutes a més no poder-- no en mans d'un agent de la CIA --que deu n'hi do fins a quin punt estan desprestigiats-- sinó en mans del bo de la pel•lícula, el "marine"...

La ingenuïtat del "marine" és perfectament buscada i presentada per Cameron. Una ingenuïtat que es manifesta tant davant dels oprimits de la pel•lícula, com davant dels opressors. Una ingenuïtat que no té límits, però que se'ns presenta com a sana i correcta en el context de "l'Avatar". Potser aquesta és una de les poques coses que em resulten creïbles de la pel•lícula: els "marines" nord-americans són ingenus. Sempre em recordo d'un professor d’anglès, que vaig tenir durant els anys seixanta. Un dia va dedicar la classe a explicar-nos frases fetes, proverbis o refranys. Un dels exemples que ens va posar i que recordo clarament, és una frase que es diu per Amèrica del Nord, encara ara, quan una persona vol manifestar incredulitat, davant d'alguna cosa que un altre li explica: "Tell that story to the Marines!". És a dir: "Això que m'expliques no m'ho puc creure. I no s'ho creurà ningú. Vés i explica-ho als "marines". Ells són tan ingenus, que potser et creuran...!"

Pel que fa a la resta, ja us ho podeu imaginar: ciència-ficció, efectes especials, els rambos i supermans de sempre... i la idea vergonyant --massa repetida des de fa anys, com si fos una cançó enfadosa-- que els qui tenim la pell blanca, sempre som més forts, més llestos, més valents... que els qui la tenen fosca o negra o simplement no tan blanca, de manera que l'helicòpter més gros de les tropes enemigues ha de ser sempre abatut per obra d'un heroi blanc. I així ens volen fer creure que l'alliberament del poble oprimit es pot produir no gràcies a l'acció conscient d'aquest mateix poble, sinó gràcies a una oportuna, audaç i intrèpida intervenció estrangera... la qual paràbola, per cert, també ens la volen fer aplicar a la complicada i sagnant situació que pateix ara mateix l'Orient Mitjà...

Francesc Arnau i Arias.
7 de febrer de 2010

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Una visió interessant de la pel·lícula. Gràcies per compartir-la.

Daniel

joan ha dit...

Diumenge vaig veure la pel·lícula i estic completament d'acord amb la teva crítica. Tot i que jo no em vaig assabentar que els dolents eren mercenaris i em pensaven que eren de l'exèrcit. Ara bé, hi ha alguna diferència?
Certament és el mateix esquema-guió que els americans han fet servir en multitud d'ocasions.
Una abraçada!