Els carrers seran sempre nostres!

divendres, 29 de gener de 2010

TRISTESA


La tristesa se m'ha instal·lat, endins. Faig com si res. Em llevo, miro el temps que fa, enyoro el sol, passejo, escampo molletes de pa per saber tornar a casa. Només que, a casa, la mare no hi és, i el pare tampoc. Ja no puc inventar-me infanteses, estan totalment perdudes. Els ocells em segueixen, es van menjant els records.

La tendresa m'ha tornat. Em llevo, miro als ulls de l'escombriaire, del carter, de la veïna, bon dia, i penso que mai no m'havia adonat que tenien ulls com pous, amb tristeses endintre, amb alegries, potser.

L'hivern blanc, com un corc, com una larva, m'ha rosegat molt endins. Em sento eixuta, de fusta, un arbre podat d'aquesta manera salvatge que s'estila en aquest país: cada branca perduda com una ferida, arran d'escorça, arran de pell. Faig com si res. Però de tant en tant un record se m'apilota, potser una paraula em torna i se'm fa grop, sóc bonyeguda i trista per sempre, penso, potser, com un d'aquests plàtans de carretera vells i escapçats que somien primaveres impossibles.

3 comentaris:

joan ha dit...

Recordo la proximitat de l'infinit, la solidesa de les mans més febles, l'escalfor freda del sol que se'm glaça a les galtes, els dits que palpen la buidor...



Un petó, Roser,
(Aviat vindré caminant a El Figaró)

Roser ha dit...

Una abraçada, Joan.

Anònim ha dit...

La tristesa ensenya. Hi ha moments, etapes, que la tristesa cal. Creixaràs. Un petó.