Sóc només pols, però em penso estrella.

dimecres, 28 d’octubre de 2020

MENJO UNA POMA

 




Per al Joan, que sempre em desvetlla les paraules.

 

Menjo una poma.

La vaig trobar al bosc,

enmig d’un tou de fulles

que la tardor li havia preparat.

És ben groga, una mica macada.

Fa dies que va fent sucres per dins,

i ara se’m barregen a la boca

amb una saliva que sembla, i potser és,

feta de records.

Encara estimo l’eixida i les pomes

que maduraven a la palla

de la meva infantesa.

Encara sento l’olor que s’escampava

per l’escala, i veig el sostre baix,

la casa tan protectora.

La poma se’m desfà i recordo

petons furtius que feien

un gust i una olor semblants.

Devia ser molt jove, perquè el cos

em tibava com una poma verda

a la branca més alta, intrèpida

i potser a punt de caure.

Ara mastego a poc i poc i miro el cel gris

travessat d’un sol imminent, com si fos

el borrissol tebi d’un ocell petit

que lentament, al niu, es desperta.

Desperto. M’empasso d’un mos

el dia que em creix.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

dilluns, 31 d’agost de 2020

LES DONES D’AIGUA VAN PLORAR I RIURE A ALPENS

  


Les dones d’aigua van plorar i riure a Alpens, just quan l’estiu xafogós, com l’home del sac, s’enduia la pols dels camins.

Eixelebrades, van despertar núvols grisos i patacs d’aigua. Van ballar nues sota la pluja freda i van fer focs d’encenalls amb les paraules massa sabudes.

Agressives, bruixes, van estimbar parets de prejudicis i van esllavissar camins molt fresats, creences molt arrelades. Van estimar i odiar, van despertar trons i llamps, van córrer l’endemà de la tempesta amb parracs de boira esquinçada, amb dolors esberlats.

Serenes, van somriure amb ullades de sol i complicitats petites. Amb revolucions fetes d’una sola paraula. Amb històries collides als camins i atresorades al rebost on les paraules, confitades i guardades en pots petits, esperen els dies freds per consolar arideses i tristeses massa fondes.

Dolces, van escampar petons i abraçades amples com faldilles blaves i llençols estesos. Cançons pregones com gorgs d’encanteri. Cançons com roques de lluna i de pedres vives. Dibuixos fets d’herbes de colors i olors de segles.

Sempre, boniques. Sempre, úniques. Sempre, germanes.

Gràcies!

https://www.dalpens.com/2020/04/alpens-poesia.html


 http://desdelcami.blogspot.com/2020/08/dones-daigua-dalpens.html

 

dilluns, 17 d’agost de 2020

PÈSOLS D’OLOR

 


Les flors dels pèsols d’olor, de color de cirera a punt de collir, creixen als marges madurs de l’estiu.

Fan una fragància tan subtil que amb prou feines la pots sentir, però que s’arrapa als dits i t’hi deixa un rastre persistent, com una mica d’olor de records.

És la flor de les amistats que duren, petites i fidels.

A vegades, els pèsols d’olor es gronxen, diminuts, a les esquerdes del temps. Les seves llavors, invisibles, omplen les butxaques i hi fan néixer tempestes domèstiques i remolins de vent, d’aquells que s’enduen la xafogor i les arideses dels dies.

Llavors les amigues es retroben, sobtadament lleugeres, i segueixen camins de bosc que van de casa en casa de pagès amb noms centenaris, enmig de les feixes treballades i verdes on s’amaguen els cargols i les infàncies perdudes.

A la finestra alta de la casa més acollidora, les tovalloles esteses escampen una mica de blau damunt del camí.

 

 

divendres, 15 de maig de 2020

Curset de descripcions on-line: la pràctica


PLOU





Plou!! Ja fa tres dies que plou i tinc pendent un exercici de descripció del paisatge des del meu balcó, però he estat esperant que el temps millori, un poquet de sol ho fa tot més bonic. A la fi, com que diuen que ens hem d’adaptar a la realitat, intento trobar bellesa en la pluja i de fet n’hi he trobat. Tot resplendeix per l’aigua que cobreix teulades, herbes i carrers i el fi plugim que cau esbiaixat fa petites bombolles al terra que es trenquen just després de caure.

Els colors que es veuen des del meu balcó es mouen entre el verd i el marró passant pel taronja i el vermell però no hi ha blaus enlloc, quina diferencia amb els paisatges de vora mar que tant m’agraden! Als carrers normalment tenim més varietat, ja que les carrosseries dels cotxes esquitxen colors que avui no tenim a causa al confinament. En una hora  hora no he vist córrer cap auto o camió,  ni tan sols una bicicleta…

Quan miro endavant, al fons, veig el Castell dels Torelló anomenat el Castell dels Moros tot i que crec que per aquí d’àrabs no en vam tenir en l’època que es va construir el Castell. Bé, el Castell en realitat és una torre i no gaire gran i està just al mig del turó rodejada d’arbres que, avui que fa vent, es gronxen lleument. Fins i tot al principi m’han fet pensar que era gent que es movia però no: són arbres i matolls vençuts pel vent. El cel gris, llis i pesant no deixa veure ni un trist núvol. Els dies de pluja tindran la seva gràcia, però són tristos i aconsellen quedar-te a casa. No importa gaire, nosaltres per evitar els contagis ja ens hi quedem, de fet no en sortim.

Sota el Castell hi ha una esplanada en pendent que dibuixa faixes de diferents tonalitats de verd i quan es fa plana camps de cereals encara no madurs amb algun trosset que grogueja; restes de la colza que van plantar fa uns anys.

Enfront de casa nostra hi ha una vivenda doble, i dic doble perquè són dues, idèntiques, que van construir dos matrimonis de pares i fills. Només  hi ha una diferència: a la de l’esquerra, dins del vessant de la teulada hi van fer una terrassa i a la de la dreta només hi ha teulada i prou. Es curiós quantes vegades hauré vist aquesta casa i no en conec ni la història ni els seus habitants.

Les cases estan  voltades per un jardí amb un saltador per a la canalla i que quan fa bon temps ens permet sentir rialles i crits  que fan companyia  i alegren una mica la soledat del confinament. Al costat hi ha terrenys erms que de ben segur abans eren terres cultivades.

Entre aquesta casa i la nostra hi ha una illa que permetria edificar unes dotze vivendes però per ara sols n’hi ha dues a la banda l’esquerra de construcció recent i dues a la dreta també noves però no recents. Sobre d’elles hi ha una casa inacabada que ja fa més de trenta anys que té el mateix aspecte: sols canvia l’hort que la voreja i que encara ara està conreat.

Al mig, hi ha una sola casa de color groguenc: la casa de la Ramona, que fa un temps tenia una filera de flors a la banda esquerra que feien molt de goig. Vaig tardar temps en saber que les flors eren cascalls. Ara ja estan arrencats;  crec que havien nascut espontàniament, sense demanar permís.

 A la resta de terrenys no construïts, les herbes ara estan molt altes i abatudes per la pluja; aquestes herbes són segades periòdicament per l’ajuntament. Ara, quan sortim amb la Trip, la nostra gossa ,si no estan mullades la cobreixen totalment i hi queda ben amagada. De fet ella prefereix anar a la cantonada del nostre carrer on hi ha l’herba segada i es pot moure millor.

Envoltant el quadrat de les cases hi ha voreres amb arbres plantats entre els que abans hi havia moreres però ara ja no: les han substituïdes per arbres joves i tot i que cap és gran ni frondós normalment es senten moltes piuladisses d’ocells que ara amb la pluja han desaparegut.

El meu balcó és llarg com l’habitació i molt estret; per això les torratxes son llargarudes amb heures, muguet, alguna enfiladissa i una hortènsia mig morta, pobreta. Havia estat molt bonica però va agafar malura i tan sols en queda una representació. Llàstima, les hortènsies son molt vividores i potser hauria de posar-ne una de nova però em sap greu perquè aquesta fa molts anys que la tinc i encara no és del tot morta, no sé què faré. Ara seria un bon moment per plantar-ne una de nova però amb el confinament tampoc no la trobaré. La meva hortènsia feia unes flors grans de color rosa i ocupava gairebé tot el balcó a excepció. La trobo a faltar.

I bé, aquesta és la vista del del meu balcó. Mentre escric es va fent fosc i ara ja baixo la persiana i corro la cortina. En tota l’estona que he estat al balcó han passat tres gossos de passeig: un de petit amb un senyor gran, un altre també petit però crec que jove perquè es veu molt juganer i té les potes molt gruixudes (que fan pensar que li queda per créixer) acompanyat per tres nois i una noia que semblen molt contents i l’últim ja gran, acompanyat d’una xicota jove vestida amb colors molt virolats.

Quina sensació de solitud. Cap veí als balcons, ningú als jardins, cap piuladissa ni passejadors. És el que hem de fer, però…


Autora: Montserrat Guillamon

Curset de descripcions on-line: la pràctica


Des del terrat

Casa nostra queda situada al bell mig d’un revolt que enllaça l’acabament d’un carrer (que en pujar-lo ens porta al centre del poble) i el començament d’un altre que ens porta a la sortida de la vila per la vora del riu.

Des del terrat, que queda ben bé sobre el revolt, veiem una renglera de cases (només les de l’esquerra) que marquen la llargada del carrer que puja. Són cases que han estat reconstruïdes al llarg dels anys, i això els ha fet agafar una modernitat considerable. S’han refet els materials, els colors de les façanes (alguns de llampants com ara granat, groc crema, d’altres més soferts com ara color pastís, color poma verda). Els tancaments de finestres i portes de l’entrada principal ara s’han reforçat amb materials actuals que han utilitzat els colors gris perla i gris plata, que són més relaxants.
Algunes de les cases, les adossades, disposen de garatge i terrat. D’altres no. Amb tot, fruit de l’oferta d’habitatges nous ha estat la vinguda al veïnat de parelles joves amb fills petits que són l’ànima del barri.

Des del balcó, una mica més a l’esquerra, veiem la placeta: petita, amb dos bancs de pedra per fer-hi una parada abans de pujar a casa o bé on les veïnes aprofiten per assabentar-se dels últims esdeveniments; una font on la quitxalla juga a mullar-se de debò i un parterre d’herbei atapeït com una catifa, on ha arrelat un tell majestuós. Al seu voltant, hi ha roserars de roses blanques i roses que conviden a mirar-les i admirar-les i olorar-les, sobretot ara a la primavera, quan les primeres olors de la natura són més ben rebudes.

També des del balcó, més al fons, hi ha una continuació de la placeta però sense vegetació de cap mena, fora d’unes torratxes enormes amb flors de temporada que fan de barrera per evitar que s’hi estacionin cotxes. Aquesta plaça és on els més petits poden moure’s sense perill amb les bicicletes o els patinets o poden practicar amb la pilota.

Si mirem cap a la dreta podem veure el començament del carrer que, havent passat el revolt, ens portarà a la sortida de la vila i que acompanya el riu, sovint ple d’aneguets. Tot i que  l’aigua en ocasions no baixi gaire clara o encara que estigui gelada i que està seriosament prohibit donar-los menjar, és quotidià veure que hi passa algú amb una bossa amb crostons de pa per als aneguets.
Abans del  revolt hi ha una casa que havia estat una casa de pagès i on, fa quaranta-quatre anys, anàvem a buscar la llet eixint de munyir les vaques. Són records d’una època que ja no tornarà. Les noves generacions han deixat l’activitat pagesa i han convertit la casa en una masia molt agradable i contemporània. Han conservat, però, un petit espai de vegetació amb tanques d’herba espessa per tal que quedi fora de la vista dels qui passegen pel carrer.

És agradable, seure al nostre terrat:  hi tenim una jardinera que l’envolta, plantada  de rosers de mata baixa, maduixeres, herbes remeieres com ara menta, poliol, farigola i romaní; herbes que, evidentment, són per prendre en infusions, especialment a l’hivern, per defensar-nos dels constipats. En una torratxa hi ha una olivera bonsai que es fa cuidar amb molt de compte. En un costat de la jardinera, s’enfila una parra que fa molts anys que fa un raïm dolç i sucós i que s’ha de protegir amb tela reixada de les picossades dels ocells maldestres i vividors.

Ben bé damunt d’una finestra de la casa que dóna al terrat hi ha un niu de falciots que vénen cada any a la primavera i se’n van a la tardor,  i el niuet ja queda d’un any per l’altre. Són uns ocellets petits i foscos de color però prou piuladors. Els sentim  molts matins, ben d’hora, acompanyats dels qui fan venir d’altres nius.

I aquesta és la meva descripció de les vistes que percebo des del terrat. Un panorama sense l’horitzó, que queda tallat per l‘alçada de les cases,  que fins i tot ens prenen el sol de l’hivern, que és quan va més baix i més allunyat. Podem veure si el cel està enteranyinat o  desemboirat, però no gaire més. En canvi, a l’estiu, el sol il·lumina tota la casa: les plantes alegren tot l’entorn i tot pren una altra dimensió.


Autora: Assumpció Presseguer.





dijous, 30 d’abril de 2020

Curset de descripcions on-line: la pràctica



Des del terrat, mirant cap a l’est...






Des del terrat tinc una bona vista. Veig una casa de tres pisos, amb un terrat petitó, enrajolat de color de gos com fuig. No en surt gairebé mai ningú Ens separa un carrer estret entremig, i tot seguit una gran allargada, com un dia sense pa, de tres blocs de pisos seguits, amb cinc pisos d’alçada, plens de finestres a vessar, una al costat de l’altra. Aquest pilot de finestres no m‘aporten res d’interessant, ja que no hi surt mai ningú. Com per art de màgia, de tant en tant hi veig roba estesa que alegra les parets del bloc... però tant com hi és, ara ja no hi és!

El què m’agrada més és poder veure els patis del darrere dels que tenen el privilegi de viure a la planta baixa, on hi ha més moviment...

Avui us explicaré com és el primer pati, el que està més a prop del meu pis.

És rectangular, no gaire gran, però ressalta el color del terra, l’han entapissat de color verd fosc, com si fos una taula de jugar a billar. Hi tenen molt poques coses: tres jardineres insípides, sense flors, dues cadires de braços de plàstic, platgeres, d’aquelles que s’estiren una mica enrere, uns fils per penjar-hi la roba i una caseta de gos que no utilitza ningú, ja que tenen un gos petitot que sempre viu a dins amb ells.

El gos pota-curt em fa pensar en el cafè: té l’esquena negre i la panxa del color de l’escuma del volt de la tassa.

En aquest pis viuen, a part del gos pota-curt, una parella bastant jove amb un fill d’uns cinc anys. He observat que el pare, a part de seriós, és molt meticulós quan penja la roba perquè s’eixugui, l’estira i estira moltes vegades, perquè no l’hagi de planxar, m’imagino jo. A la mare, gairebé no la veig mai. Si fa sol, els caps de setmana, a vegades s’estiren a les cadires de plàstic amb el banyador per prendre el sol, que tant sols els arriba cap al migdia, perquè tenen la paret del seu bloc al sud i els fa ombra gairebé fins a l’hora de dinar.

El nen no crida gaire, no fa la remor com els que conec, escolto a vegades com el renyen, perquè no deu fer el que ells volen. Pobrissó, s’ha de distreure amb el gos, ja que ningú no juga amb ell. Aquesta família em fa pensar en  una truita sense sal...


Autora: Rosa Fontseca


Curset de descripcions on-line: la pràctica


Des del balcó




A tocar de la barana del balcó les llargues branques de l'avet et volen abraçar, com si fossin els braços d'un gegant entremaliat que es gronxa suaument al ritme del vent que bufa de ponent. Els fils de l’enllumenat i del telèfon dibuixen amb tinta xina, al cel blau, diferents figures geomètriques que contrasten amb un núvol arrodonit i flonjo de color de llet. A la capçada de l'arbre descansen tres coloms panxuts, de color de cendra, que mouen el cap amunt i avall.

Un xivarri general de vida se sent al voltant. La cadència de les esquelles es barreja amb els diversos cants dels pardals, les merles, el pinsà, les garses i algun pit roig que es troben escampats arreu. De lluny estant, un gos borda incansablement, i entremig, les campanes toquen les quatre de la tarda.

Mirant a baix, veig que l'herba tendra del jardí és amorosa i dolça. Està coberta per clapes de margaridetes, cucuts grocs i vermells, pixallits i alguna viola: tot plegat sembla una catifa virolada.

Al parterre, es veuen narcisos blancs, tulipes d'un vermell intens, maduixeres, menta i una mata de romaní salvatgí que fa una fragància rústega. Les bardisses del marge el deixen caure dòcilment a terra, com una llarga cabellera despentinada.

L'herba nova que es bressola, a la feixa de més amunt, contrasta amb el color marronós del farratge bord que encara roman de l'any anterior.

Pel corriol baixa cap al poble la veïna, alegre, amb samarreta blanca màniga curta, amb els seus bonics cabells estarrufats.


Cal Miqueló és la casa més propera. Té un balcó amb un parell de torratxes, un estenedor i dos aplics rodons com ulls, fixats a la paret arrebossada. La teulada de color ataronjat sembla que vulgui descansar damunt del marge verd. Al seu voltant, hi ha una casa de color granat amb unes grans finestres que segueixen la forma en diagonal de la teulada; una altra casa és de color crema amb una teulada de color d'espiga vella.

Més a la dreta es veuen les teulades velles de les altres cases, l'església i el campanar, coronat per una balustrada, amb una estelada que voleia esparracada. A mig aire, una prunera amb fulles toves de color d'olor de menta, un pi gros amb creixents tendres, una alzina joveneta i un noguer amb les fulles que despunten.

Una mica més enllà, una filera de cases adossades puja serpentejant d'esquerra a dreta. Les unes són de color ocre amb tancaments de fusta, i les altres més sòbries, de pedra, tenen claraboies a la teulada en forma d'ullets.

A la carena, sobresurten els xalets, que s'enfilen espurnejant pel turó de Rocamonada. Entremig, trossos de roca viva que aguanten els marges. Escampats aquí i allà, es distingeixen pollancres, blades, alzines, pins, pomeres, un avet i, al capdamunt, un xiprer que sembla que vulgui punxar el cel, com una agulla.

Als jardins de les cases destaquen arbustos arrodonits de diferents colors: vermellosos, verd poma, groc llimona o color d'oliva. Tota aquesta munió de vegetació, juntament amb els diversos tons de les cases: ocres, crema, bruns, grisos i blanquinosos, és com una composició de colors feta amb pinzellades d'una il·lustració impressionista.

Un vehicle fosc circula pel carrer que puja, i sembla una bestiola enfilant-se muntanya amunt. També se'n veuen d'altres, parats al costat de les cases com cuquetes de llum. La roba blanca, estesa a dos dels balcons, brilla alegre al sol primaveral.

Però les obres d’un habitatge en construcció trenquen l'harmonia d'aquest paisatge. A mig fer, l’edifici té unes columnes altes i estretes, com  un esquelet de peix. Al seu costat, dos paletes aixequen parsimoniosament una paret de totxos vermellosos.

Una serralada, poblada de pins, roures i algunes alzines, retalla el cel a l'horitzó. El verd opac del bosc es barreja amb la calitja d'un blau lletós que fa palesa la seva llunyania.


Autora: Deli Niubó



divendres, 24 d’abril de 2020

Curset de descripcions on-line: la teoria


Primer consell

Tant si som molts com pocs: això comença!
Trieu el lloc des d’on voleu descriure el que veieu: si en comptes de paisatge hi ha la casa del davant, cap problema.
Farem un exercici previ de vocabulari. Sabeu el nom de tot el que veieu? Noms dels arbres, detalls del carrer, de les cases, etcètera.
Feu servir el diccionari per trobar els mots més precisos.
I els colors?
Com podem dir groc sense dir groc? Color de palla, color de llimona...
Com podem dir verd sense dir verd?
Etcètera.
Podeu fer-me arribar els vostres vocabularis i en faré una recopilació. Som-hi?

Segon consell

Vocabulari previ (a partir de les vostres aportacions)
No és el mateix dir arbres que dir: avet, pi, prunera, noguer, pollancre, alzina, blada, roure, xiprer, pruner, cirerer, figuera...
No és el mateix dir flors que dir:  maduixeres, margarides, cucuts grocs i vermells, renuncles grocs, tulipes d’un vermell intens.
No és el mateix dir blanc que color de llet, color de papallona fugissera...
No és el mateix dir gris que dir color de cendra, color de núvol panxut, color de pedra...
No és el mateix dir groc que dir: color d’espiga vella, color d’herba assecada, color de llimona, color de poma madura...
No és el mateix dir vermell que dir color de teula, color de cirera, color de tulipa oberta, color de totxo, color de pa amb tomàquet...
No és el mateix dir verd que dir color de poma, color de menta, color de gelat de pistatxo...
Ara, deixarem el vocabulari a punt, com aquell qui posa a punt els ingredients d’un pastís, i n’agafarem pessics a mesura que els necessitem.
Comencem a escriure la descripció (sense fer trampa ni canviar de balcó o de finestra):
Començarem per les coses més properes i anirem cada vegada més lluny amb la mirada. I cada vegada que fem un pas enllà, farem un punt i a part.
Per exemple:
Davant mateix del balcó...
Una mica més enllà...
Al lluny...
Just a l’horitzó....

Tercer consell

Important: una descripció no és un inventari; no hem de ser exhaustives, sinó que hem de triar i, si expliquem detalls, ha de ser perquè ens criden l'atenció, no cal voler explicar-ho tot.
De moment tenim una descripció molt bàsica però ordenada (de més a prop a més lluny) i amb un vocabulari una mica treballat, com ara aquesta:
“Just davant del meu balcó, que dóna al nord, hi ha un descampat amb l’herba llarga i verda. A la dreta, un carrer que fa pujada, i a l’esquerra els patis de les cases més properes. En un dels patis hi ha dues alzines.
Una mica més enllà, es retalla la silueta familiar del castell de Torelló.
Just a l’horitzó, la serralada de Bellmunt dessota un cel gris amb núvols inflats.”

Ara, sense desordenar el text, hi afegirem comparacions. Per exemple:
“L’herba llarga i verda... com uns cabells descuidats.”

Un tipus especial de comparació és la personalització: és quan atribuïm a les coses qualitats humanes o animals, per exemple:
“Dues alzines de color verd fosc, com dos sentinelles.
La serralada de Bellmunt sembla l’esquena geperuda d’un drac adormit.”

Quart consell

Una descripció de paisatge és com una fotografia: expliquem les coses que veiem.
Una descripció d’ambient incorpora el moviment: és com una càmera de filmar.
Es tractaria, doncs, d’incorporar el moviment a les nostres descripcions.
Sense desordenar el text, afegim alguna frase que faci referència a:
La gent que passa, o no, pel carrer.
El gosset que veiem en un terrat.
La roba estesa que voleia al vent
Els núvols que van passant (d’est a oest? De nord a sud...?)
Els ocells que s’aturen a un arbre o una antena i després aixequen el vol...
El gat que es passeja per la teulada
Etcètera. Recordem d’incorporar-hi també comparacions.

Cinquè consell

A hores d’ara, ja tenim una descripció ordenada, amb comparacions i moviment.
Ja només ens falta enriquir-la una mica.
Hem situat la descripció en l’espai (més lluny, més a prop...) però l’hem situada en el temps? És una descripció de primavera, d’estiu, de tardor...? De matí, de tarda?
La tornarem a llegir i mirarem si hem fet servir els cinc sentits: vista, oïda, gust, tacte.
Sense desordenar el text, hi podem afegir alguna pista en aquest sentit: fa fred, fa calor, fa sol, està núvol, plou? Això ens servirà per incorporar-hi el sentit del tacte.
La vista ja l’hem feta servir, però, i les olors? Podem afegir-hi alguna cosa en aquest sentit. Si no és una olor real, pot ser una olor recordada que, a més, potser ens remet a algun record d’infància...
Podem fer servir el sentit del gust en alguna comparació, per exemple: 
“Els núvols són blancs com un got de llet acabada de bullir”
“L’herba té un verd intens, com un caramel de menta”
“Els núvols de la posta són de color de pa amb tomàquet”
Afegir-hi el sentit de l’oïda és fàcil: se senten ocells, el campanar, algun cotxe, el vent...? Podem fer una mica de trampa i incorporar-hi sons recordats o possibles.


Sisè consell
Us ha passat mai que teniu el nas tapat i us sembla que el menjar no té gust?
I que, si porteu ulleres sempre, si no les teniu posades, us sembla que no hi sentiu?
Això vol dir que els nostres sentits estan relacionats.
En art, d’això tan simple i tan conegut se’n diu sinestèsia.
Per exemple: Tenen color, les olors?
I els sorolls, són suaus o aspres?
Si dic: “Els ocells cantaven damunt el silenci dolç del camí” estic relacionant l’oïda i el gust”
Si dic “Les fulles toves del pollancre eren de color d’olor de menta” estic relacionant el sentit del tacte amb la vista, el gust  i l’olfacte.
Si dic “ l’herba seca i flonja  del marge feia una olor groga” estic relacionant el sentit del tacte  amb l’olfacte i la vista.
Aquesta tècnica fa que la persona que llegeix el nostre text s’hi senti identificada, sense saber gaire per què.
Podeu afegir una frase semblant a la vostra descripció?



Setè consell
En una descripció, i a vegades sense voler, hi traspua l’estat d’ànim de la persona que l’escriu.
Se sol associar la tristesa a l’hivern o a un dia plujós, i l’alegria a un dia assolellat, però podria ser exactament al revés. Mai no afinarem prou a l’hora d’explicar els matisos dels sentiments, a l’hora d’explicar-nos.
Si estem contents o tristos, enyorats o eufòrics, ho podem deixar anar de mica en mica, encara que no sigui molt explícit: en la tria dels adjectius, dels noms, dels verbs; també en la tria de les comparacions, de les oposicions (jocs de contraris), etcètera.
Però també ho podem resumir en una frase final, per exemple:
“Tot plegat: l’aire aturat, la pesantor dels núvols, la pluja fina i seguida, esmola la meva enyorança”.
“Aquell vent, tan persistent, posava ales a la meva alegria. Encara que udolés de nit com un llop desfermat, de dies netejava l’aire i escombrava els núvols indecisos”.


Vuitè i últim consell
Podem donar la descripció per acabada? Encara no.
Ens queda una feina molt important: la correcció.
De la mateixa manera que poliríem una rugositat de la fusta, si féssim una cadira, hem de revisar l’ortografia i la sintaxi del que hem escrit. Tenim moltes eines: diccionaris, traductors (si cal), correctors... I sempre podem demanar ajuda, si convé.
Llavors, jo uns aconsellaria deixar reposar uns quants dies l’escrit, com aquell qui treu un pastís del forn i el deixa refredar.
Quan el tornem a agafar, farem l’esforç de llegir-lo com si no fos nostre: diu el que volíem dir? O només diu una part del que ens hem imaginat que diu?
S’hi pot afegir alguna cosa? Se n’ha de treure alguna? Hi ha alguna frase que no s’entén?
A veure què en diuen, els vostres lectors.
Quedareu sorpreses, sorpresos: perquè cadascú, en llegir un escrit, se’l fa seu, i les mateixes paraules diran coses diverses a persones diferents. És la màgia i la servitud de la paraula escrita.







dimecres, 25 de març de 2020

No podeu els arbres



No podeu els arbres, si us plau.
Aquest any, no. Ara mateix,
necessitem totes les branques,
i els brots verds.
No segueu l’herba.
Que creixi, salvatge,
amb tot el reguitzell de margarides,
de fumàries, de cargols amagats,
de gallarets indòmits, inèdits.
No hi ha males herbes ni un cel
poc blau. Cada núvol ens fa garlanda
i les finestres obren horitzons de dies
i de paisatges que, de mirar-los,
s’han fet nostres, i ben nous.

Ara et veig, amiga, i t’enyoro.
Et veig, amic, ets a la cantonada
de cada horitzó i la casa
que ens fa de closca respira
tots els isolaments.
Ara que sou lluny us heu fet propers
ara que no us tinc us sé veïnes
i m’agradaria tant una carta vostra
de paper que no fos una factura,
amb segells i vores gastades del viatge.

Però som filles del laberint.
Com Ícar, volem curt i amb ales
 massa fràgils que estenem al terrat
perquè s’assequin, sense saber
que el sol de l’estiu les fondrà.

Ítaca és ara i aquí, al balcó
del cor. És sorra entre els dits
i aigua desclosa, és una flor
a punt d’obrir-se, és la llavor
de tendresa futura
de morts que no podem acomiadar
i que se’ns queden entre els dits, presents
i terribles i tendres com aquesta
primavera que congria neu
i sol i una pluja fina
enllà de tots els vidres
i fa mirall de les finestres.