diumenge, 21 d’agost de 2016

Tarda



Tarda de pell de préssec, vent
de dits petits i  son que gronxa
núvols despentinats a l’ombra
d’un desig incert, com un camí
de set amagada.
Tot és ara, i res. Trepig
que no deixa rastre, aleteig,
collarets d’ocells que són
i no són a cada arbre.

dimecres, 10 d’agost de 2016

Piromància

Les ales, cremades,
eren de cera.
La taca impregna
la cendra del bosc.

Però l'aigua corre.

dimarts, 9 d’agost de 2016

Piròman



Piròman
de tots els camins
esperes vianants
impossibles.

Piròmana
d'un bosc secret
apagues focs
dels camins.

dijous, 28 de juliol de 2016

Ha passat l'ombra...

Ha passat l'ombra
d'un desig, rabent,
arran de teulada.
Però tu dormies.

Dins la capsa
de la casa tancada
dormies,
somniaves l’ombra
d’un desig urgent
arran de teulada.

Teulada avall
l’aigua dormia
i l’ocell silent
d’un instant futur
bevia.

dissabte, 9 de juliol de 2016

Tot es podrà tornar a dir.




Quan la paraula és escrita, els pensaments prenen forma, com pedres que rodolen al fons d’un riu interior i que abans no eren. Potser són cantelludes, fragmentades, llises, negres, blanques, vermelles; potser no són allò que voldries, perquè tu tampoc no ets, sovint, com voldries.

Però són.

Quan la paraula és dita, amb la veu d’una altra, d’unes altres... s’esdevé un prodigi. Els mots que dormien al fons del riu, estàtics, es tornen peixos de colors, prenen una vida meravellosa i sorprenent, i ja no són només teus, sinó que formen part d’una xarxa d’emocions: qui els pensa, qui els escriu, qui els diu, qui els escolta, qui els oblida...

Són pedres vives d’una aigua que ens abraça i s’esmuny.

Quan la paraula és cantada, els peixos de colors del fons del riu es tornen peixos voladors; potser ocells, que fan un vol petit cap a les orelles atentes i meravellades.

Les paraules cantades, com orenetes vingudes d’un mar remot, feien volades curtes i ràpides damunt dels nostres caps, a Lluçà.

Quan la paraula és ballada, el gest precís ens abraça i els peus descalços entren a la sorra inèdita de les platges ocultes, cors endins.

Les paraules ballades, cantades, dites, pensades, escrites, escoltades...van reescriure capitells del claustre amagat de cadascú, i ja no eren meves sinó vostres, sinó nostres: com còdols, com peixos, com ocells, com estrelles altes.

Quan la paraula, efímera, és cremada en un foc de romaní, sabem que la cendra reneix i que tot es podrà tornar a dir.

(Nits miralles: Miralls de nit. Lectura dramatitzada de textos de Roser Iborra i exposició de poemes del recull "Arbres".

Dones que cremen romaní: Deirdre Crowley, Maria Àngels Parareda, Mercè Sabata, Montse Suriñach, Eva Boixadé, Glòria Colom, Tere Giménez, Carme Martínez, Cesca Sellés, Mercè Panyella, Teresa Erra, Glòria Colom.

Van presentar l'acte Ada Vilaró i Montserrat Llorens

Lluçà, 2 de juliol de 2016)


dilluns, 27 de juny de 2016

VINT DIES, QUATRE-CENTES VUITANTA HORES





L’acampada de Vaga Esfosa va començar el dia 7 de juny, dia i nit, i va acabar el diumenge 26, a les dotze de la nit. Han estat quatre-centes vuitanta hores de resistència enfront d’una patronal feudal, que vol conservar com sigui els privilegis de la mà d’obra barata i dels diners guanyats amb el patiment de les treballadores i els treballadors.

Hi havia set famílies sancionades amb sis mesos sense feina, ni sou, pel pecat gravíssim de ser d’un comitè d’empresa que no s’ha venut. Les sancions van començar el dia 1 de juny i ara estan suspeses.

A migdia de diumenge arribava la notícia:  Esfosa suspenia sancions i reconsiderava l'ERO. La vaga prevista per al 27J també es va suspendre... i a les 12 de la nit la lluita es reconvertia en celebració i alçament del campament dels resistents, enmig de cançons i abraçades! 

I és que a l’acampada, enmig del polígon, davant d’Esfosa , amb camions de porcs que passaven a banda i banda amb un gran terrabastall i que feien tremolar les parets de plàstic de la pèrgola, no es podia ni anar al lavabo. Les hores eren llargues, hi feia calor o fred, la nit costava de passar lluny de la família... però hem après molt d’aquesta colla de valentes i de valents.

A l’acampada, Biel Barnils va fer tremolar la nit amb la seva poesia,  amb una paraula solidària més potent que els camions. En K100 va esperar pacientment que s’acabés l’assemblea i va recitar amb el cel blau fosc del dia que s’acabava , contra els llums de l’escorxador que s’encenien, fantasmagòrics. En Lluís hi va arrencar el plor d’una guitarra... en Jesús Soler hi va recitar amb la veu i el cor potents...

A l’acampada, Amadeu Lleopart va dir versos arran de terra, arran  dels cors, i Xavier Jiménez va descordar el paquet de paraules i les va servir generosament, una a una, a l’hora del berenar-sopar.

A l’acampada, David Fernández i David Caño van recitar i cantar Ovidi3, o Ovidi2, amb una força i una tendresa intactes, davant de més de cent persones. Immaculada Tubau, Carolina Font i altres hi van improvisar cançons. 

El dissabte 25 encara es va fer un concert de flabiol de Xavi i Xerac Jiménez, quan la nit encenia els estels blaus.

Algú hi portava dinars, sopars. La gent hi feia assemblees. I molts dels cotxes que passaven amunt i avall tocaven el clàxon i cridaven el seu suport.

A l’acampada, enmig del no-res, es va projectar el reportatge de France24 sobre les càrnies que denuncia allò que la premsa, aquí, encara no diu.

De tard en tard arribaven càmeres. Venien i se n’anaven. Alguns polítics. Un diputat de la CUP, regidors de Capgirem Vic, un regidor d’Ara Junts per Centelles, una alcaldessa de Santa Eugènia, un tinent d’alcalde de Vic que només asseure’s  ja mirava el rellotge, incòmode i impacient.

Mentrestant, a la ciutat dels sants, que des de l’acampada semblava tan lluny, a la catedral i als autobusos hi havia proclames estranyes d’una mena d’any de la Misericòrdia que vés a saber què és. Hipocresia santificada?

A l'acampada de Vaga Esfosa hi feia molta, molta calor! Convenia anar-hi, portar-hi alguna beguda freda i un somriure càlid! Cinc minuts, una hora, tot el dia... el que cadascú podia!

I fora es feien mercats, paradetes amb postals en què van col·laborar una bona colla d’artistes, dibuixants o poetes de la comarca, i que van servir com a bons d’ajut per a la caixa de resistència. Es va anar als mercats de Vic, de Vic-Remei, de Ripoll, de Centelles, al Clownia de Sant Joan de les Abadesses...

Tots i totes érem i som resistència Esfosa, i el grup de suport de Càrnies en lluita continuarà. Hem guanyat aquesta batalla! Estem cada dia més a prop d'un treball digne.
El dia 26 de juny, CEE (Comitè d’Empresa d’Esfosa) va guanyar unes eleccions no convocades. Va guanyar al carrer. Va guanyar el carrer.