Sóc només pols, però em penso estrella.

dilluns, 17 d’agost de 2020

PÈSOLS D’OLOR

 


Les flors dels pèsols d’olor, de color de cirera a punt de collir, creixen als marges madurs de l’estiu.

Fan una fragància tan subtil que amb prou feines la pots sentir, però que s’arrapa als dits i t’hi deixa un rastre persistent, com una mica d’olor de records.

És la flor de les amistats que duren, petites i fidels.

A vegades, els pèsols d’olor es gronxen, diminuts, a les esquerdes del temps. Les seves llavors, invisibles, omplen les butxaques i hi fan néixer tempestes domèstiques i remolins de vent, d’aquells que s’enduen la xafogor i les arideses dels dies.

Llavors les amigues es retroben, sobtadament lleugeres, i segueixen camins de bosc que van de casa en casa de pagès amb noms centenaris, enmig de les feixes treballades i verdes on s’amaguen els cargols i les infàncies perdudes.

A la finestra alta de la casa més acollidora, les tovalloles esteses escampen una mica de blau damunt del camí.

 

 

Cap comentari: