dimarts, 26 de juliol de 2011

Clepsidres



Cau la pluja de seda, tèbia. Transparència de muntanyes irreals. Silenci.
La solitud que potser et pesa.
La solitud que potser enyores.
Desig de sol.
Estiu?
Calor.
La companyia que potser enyores.
La companyia que potser et pesa.
Cau el sol aplomat, efervescent. Muntanyes eixutes. Pols i brunzits.
Desig de pluja.
Estiu.
Set d'aigua.
Rellotges de sol.
Clepsidres.

dilluns, 18 de juliol de 2011

Límits




El cos té uns límits estrets i estranys. Un mil.límetre més enllà, i ja no ets tu. Pots sentir la tebiesa de l'altre, però no ets l'altre. Pots tocar l'arbre, però no ets arbre. Pots veure l'ocell, però no pots volar...

La ment limita al nord amb el record, que flueix i es distorsiona com un riu. Queda molta aigua oblidada, pel camí. Limita a l'est amb el desig d'aurores i a l'oest amb passats recents, incandescents. Limita al sud amb els futurs incerts.

Som cruïlla.

dijous, 14 de juliol de 2011

Espurnejava

Plou. Em desperta el repic de l'aigua ventre endins, l'olor de molsa revifada i l'alè fred que entra per la finestra.

Si plou a l'estiu, és una festa de núvols que es fan i es desfan, ràpids, al calidoscopi del cel.

Quan he de marxar, ha parat. Només em frega la galta una ombra d'aigua. Però al cap d'una estona cau la cortina  sencera, decidida, i ens ho mirem des de la finestra de cal metge, on els avis porten paraigües grans,  previsors:

- Quan he sortit espurnejava, i he pensat: "no em fotran pas"...

Espurnejava: em corprèn sentir la paraula exacta, aquesta delícia precisa i, alhora, contradictòria. Perquè espurneja i guspireja  l'aigua, però també espurneja i guspireja el foc. I espurneja l'emoció antiga d'una paraula tan ben trobada que ens abraça dins la metàfora col.lectiva.

"It's spitting", diuen els de Manchester,  amb una analogia diferent, però que curiosament també pot referir-se a l'aigua i al foc. I és que no hi ha res més vital que l'aigua: som aigua, som foc. Som temps.

dimecres, 13 de juliol de 2011

Superfícies



L'aigua dels dies ha llepat el ferro i l'ha engrunat com si fos sorra. Passa-hi els dits: t'hi quedarà el groc d'un pol·len estèril rovellat, el record d'una flor marcida.

El sol d'un d'un cel molt serè s'ha escrostonat a la porta de la fàbrica oblidada, i hi ha dibuixat arxipèlags d'una terra oculta. Llepa-ho. Sentiràs el gust de la fusta nova darrera les esquerdes velles, la sal del mar massa blau.

Hi ha una paret apedaçada de somnis. Desmemòria repintada d'un blanc espès en què les formigues caminen òrbites desencaixades.

(Vaig anar a veure l'exposició Superfícies: conjunt de punts de l'espai que poden ser determinats per dos paràmetres, de Jordi Cervera i Damià Bas, a la sala del Mil.lenari, de Vic.)

diumenge, 10 de juliol de 2011

“EL MEU NOM ÉS SIDURI, LA CABARETERA...” (Passions humanes en l’epopeia de Gilgamesh)




Treball presentat per
Francesc Arnau i Arias

Curs 2010 – 11
Treball de recerca (màster de Cultures i Llengües de l’Antiguitat)
Professor: Dr. Joaquín Sanmartín





I. NOTA PRELIMINAR


René Descartes, en el seu assaig Les passions de l’âme, diu que en realitat només hi ha sis passions humanes fonamentals, que són: l’admiració, l’amor, l’odi, el desig, l’alegria i la tristesa. I que totes les altres deriven o es composen a partir d’algunes d’aquestes sis.

També diu el pensador francès que aquesta matèria no sembla de les més difícils, a causa que cadascú pot experimentar les passions en sí mateix, sense tenir necessitat de cap observació aliena, per descobrir-ne la naturalesa. De totes maneres, diu, els antics ens en han ensenyat ben poca cosa i la major part poc creïble. Per això Descartes considera que la única manera com pot esperar apropar-se a la veritat, és allunyant-se dels camins que els antics havien seguit.(1)
 
Josep Pla ens diu quina és la passió més humana de totes les passions, la que constitueix la quinta essència de la política: la passió pel poder, la voluntat de guanyar, de dominar, de governar...(2)

També s’ha dit repetidament que la Bíblia ja conté un reflex de totes les facetes de l’esperit humà i sobretot de les passions humanes. Jo crec que l’Epopeia de Gilgamesh també ho conté. I a més és més antiga que la Bíblia. Em sembla que això es pot demostrar científicament.

Tinc la impressió que el tema de l’Àsia Anterior Antiga sempre ha estat una mica en l’oblit, no només en l’àmbit de la comunitat científica sinó també dins l’opinió pública històrica en general.

A mitjans dels anys setanta, quan jo vaig abandonar aquesta facultat de Filologia, ni tan sols existia l’Institut del Pròxim Orient Antic (IPOA). Segurament és per tot això que, quan en l’assignatura de Religions del Pròxim Orient Antic (RELPOA) vaig fer el treball Gilgamesh en la literatura babilònica Antiga, també hi vaig posar un subtítol entre parèntesi, que deia: Una epopeia no tan antiga. En realitat aleshores ja estava pensant en aquesta mateixa direcció, en el sentit de combatre –en la mida de les meves modestes possibilitats—la marginació i l’oblit.

Les paraules textuals amb què començo això (El meu nom és Siduri, la cabaretera...) donen pas a un monòleg, que jo pretenc que serveixi de fil conductor d’aquest treball de recerca del màster.

Durant la meva vida professional anterior com a advocat (1974-2009), --i molt sovint com a advocat d’ofici-- he conegut moltes classes de persones. I les prostitutes que –gairebé sempre contra la seva voluntat-- freqüenten comissaries de policia i jutjats de guàrdia, estan entre els tipus humans que m’han impressionat més.

El tracte vexatori i desconsiderat que tantes vegades he vist que aquestes dones han de sofrir, contrasta –almenys als meus ulls— amb l’atenció que veig que obtenen dins de l’Epopeia de Gilgamesh, on també se’ls atribueix un protagonisme que considero es mereixen ben bé.

En aquestes pàgines, el monòleg de Siduri no arriba a ser mai un diàleg pròpiament dit. Aquesta és una manera meva de deixar clara la dificultat real que tothom --i no només les prostitutes--tenim a l’hora de trobar interlocutors vàlids per a qualsevol tema que sigui de veritat complicat i compromès...

Barcelona juny 2011



II. PRESENTACIÓ



Així procuraré mantenir Siduri lluny de l’especulació descontrolada. Contraposaré una passió humana amb una altra, investigaré maneres d’evitar la confrontació oberta i acabaré per intentar realitzar una valoració que no podrà deixar de ser complexa, ambígua, emocional i personal... naturalment.

Entre altres, també tindré en compte les opinions de Freud, Jung, i Lévi-Strauss, tal com han estat treballades per G.S. Kirk.

I a manera de presentació molt personal, també em sembla que puc dir que, abans de l’any 2009, jo només m’havia trobat dues o tres vegades amb Gilgamesh. Una, durant el batxillerat, a principis dels anys seixanta, i amb prou feines m’hi vaig fixar... Una altra, en els primers anys passats en la Facultat de Filosofia i Lletres, a finals dels mateixos anys seixanta, però no ens hi vàrem dedicar gaire... de seguida passàrem a Egipte, Grècia, Roma...

I una tercera vegada fou en 1991, en banyar-me en el riu Tigris, juntament amb uns amics del Kurdistan, durant el mes d’agost, després que ja havien marxat les tropes nord-americanes, que havien participat en la primera guerra del Golf Pèrsic. Allà me’n vaig recordar, de Gilgamesh, però ni molt menys hi vaig rumiar tal  com ho estem fent aquest curs.



III . ÍNDEX GENERAL

Pàg.
I. Nota preliminar 1
II. Presentació 3
III. Índex general 4
IV. Bibliografia 6

1. PETITA INTRODUCCIÓ 8

2. UNA CONTRADICCIÓ... PER COMENÇAR 9

3. PASSIONS 11

3.1. Amor 11
3.2. Odi 14
3.3. Per la vida i per la mort 17
3.4. Poder i submissió 18
3.5. Entusiasme i decepció 19
3.6. Poder i insubmissió 21
3.7. Agraïment i desagraïment 24
3.8. Amistat i enemistat 27
3.9. Homosexualitat, heterosexualitat i bisexualitat 30

4. CONCLUSIONS 32

4.1 Utilitat
4.2 Sorpresa
4.3 Ateisme
4.4 Vigència de Descartes en aquest tema



IV. BIBLIOGRAFIA

BOTTÉRO, Jean et KRAMER, Samuel Noah, 1989, Lorsque les dieux faisaient l´homme. Mythologie mesopotamienne, Editions Gallimard, Paris.

FELIU MATEU, Lluís; MILLET ALBÀ, Adelina. 2007, El Poema de Gilgamesh, segons els manuscrits en llengua accàdia dels mil•lenis II i I a.C. Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona.

FOLEY, John Miles, (Ed.) 2009; A Companion to Ancient Epic. Wiley-Blackwell. Oxford.

GEORGE, Andrew. R. 1999; The Epic of Gilgamesh. The Babylonian Epic Poem and Other Texts in Akkadian and Sumerian. Penguin Books, London.

GEORGE, Andrew R. 2003; The Babylonian Gilgamesh Epic (Introduction, Critical Edition and Cuneiform Texts) Oxford University Texts. Oxford.

KIRK, G.S. 1970; Myth (its meaning and functions in ancient and other cultures)University of California Press, Berkeley and Los Angeles.

MOLINA, Manuel, 2000.- “La ley más antigua, textos legales sumerios.”. Editorial Trotta, Universitat de Barcelona. Madrid.

SANMARTÍN, Joaquín, 1999, Códigos legales de tradición babilónica. Trotta/ Edicions de la Universitat de Barcelona. Madrid.


SANMARTÍN, Joaquín, 2005, Epopeya de Gilgamesh, rey de Uruk. Trotta/Edicions de la Universitat de Barcelona. Madrid.


SERRALLONGA, Segimon, 2007, Sempre voldré voler, Eliago Edicions, Castelló.

TIGAY, Jeffrey H. 1982; The Evolution of the Gilgamesh Epic, University of Pennsylvania Press, Philadelphia.

TOURNAY, Raymond Joacques; SHAFFER, Aaron; 1994. L’Épopée de Gilgamesh. Les Éditions du Cerf, Paris.





ALTRES FONTS.-
“Ich hatt’einen Kameraden...”
http://www.youtube.com/watch?v=IVpM8OPixds (12/06/2011)




1. PETITA INTRODUCCIÓ


El meu nom és Siduri, la cabaretera, segons qualificatiu que em posaran d’aquí a quatre mil anys, els professors francesos Tournay-Shaffer. (3) Probablement sóc una de les més lúcides i alhora intemporals de totes les dramatis personae que apareixen en l’epopeia de Gilgamesh: (per ordre alfabètic)

Enkidu, el seu amic i company. Es tracta d’un nom sumeri, que es podria traduir com Senyor-del-lloc-agradable.

Gilgamesh, rei de la ciutat-estat d’Uruk.

Humbaba, el guardià del bosc del Cedre. Apareix també com Huwawa o Hubaba.

Ishtar, la deessa principal d’Uruk.

Ninsunna, una deessa, la seva mare. Coneguda com Ninsun-la Bovina.

Shamash, el deu sol.


Shamhat, una prostituta d’Uruk. Etimològicament el nom està relacionat amb un verb accadi que vol dir adquirir-una-bellesa-extraordinària.


Siduri, cabaretera i deessa menor de la saviesa.


Urshanabi, el barquer d’Utanapishti. Conegut també com a Sursunabu.


Utanapishti, El-que-cerca-la-vida, supervivent del Diluvi. És el Noé Babilònic.

Quatre dones i sis homes. Una de les més raonables, de les que tenen més seny, jo. Per això, aquí faré de mascaró de proa.(4) És precisament aquesta raó, aquesta saviesa, el que ha fet que molts segles més tard, la gent ens recordi com a un punt de referència culturalment molt vàlid. Normalment més les dones que els homes, perquè tenim més sensibilitat. Recordeu com Alexandre Magne va quedar de seguida i per sempre enamorat de les dones de Babilònia? Heu vist, si no, una escriptora com Ana Maria Matute, de quina manera, amb quin orgull, es defineix mesopotàmica, quan es vol distingir clarament davant l’opinió pública.(5)

I una cosa m’interessa que quedi prou clara des d’un primer moment: gairebé totes les contradiccions que arrossega Gilgamesh durant tota l’epopeia, haurien de resultar molt més sanes, si Sin-leqi-unnini, el responsable de l’argument, m’hagués permès freqüentar més el protagonista. I que consti que no tinc absolutament res en contra d’aquest Sin-leqi-unnini. Tal com reconeixen tractadistes autoritzats,

“...such is the beauty and power of the old Babylonian fragments that one may be sure that the poem was originally the work of a single poetic genius, whether he sang it or wrote it...”(George 2003, pàg. 22)

És a dir que, parlant de la nostra epopeia, no em semblaria tan justificat aplicar a Sin-leqi-unnini els dubtes que sorgeixen entorn a l’existència de la figura d’Homer. Hi ha qui atribueix a Homer les característiques pròpies d’una veritable franquícia avant-la-lettre, que agruparia tot el col•lectiu de cantaires que, a través dels segles i la geografia grega, aniran difonent la Ilíada i l’Odissea. Doncs bé, en el cas de Sin-leqi-unnini, això no em sembla procedent. (6)

Total que, abans d’entrar en filologia, abans de començar les meves anàlisis, vull confessar que sóc una esntusiasta de la nostra epopeia, la qual només podria ser feta superior, davant dels lectors o espectadors dels segles que l’epopeia sobreviurà, per l’acompanyament musical que hem pogut gaudir nosaltres mateixes --que en som protagonistes-- i els nostres contemporanis.


2. UNA CONTRADICCIÓ... PER COMENÇAR.


Ara faré només una consideració, a tall d’exemple, que potser em permetrà d’il·lustrar el que vull dir amb això de les contradiccions arrossegades per Gilgamesh.

Em sembla francament inconcebible que per una banda, Gilgamesh aspiri tan decididament a la immortalitat i per una altra, senti tant de dolor i tanta pena, a causa de la mort d’un amic seu, Enkidu. És que no s'adona que, si finalment ell mateix aconseguís no morir-se mai, aleshores li tocaria sofrir i entristir-se en innumerables ocasions? Per ser més precisos direm que, cada vegada que morís un amic seu, l’immortal Gilgamesh s’ho passaria tan malament com quan en plena epopeia es mor Enkidu. O és que ja en té prou amb haver conegut un sol amic, durant tota la vida? Potser de vegades em pot saber greu ser massa crua, però és igual, de totes maneres seré estricta. I tot el que diré anirà justificat amb textos:(7)

X:231—X:237
[Amic meu, a qui tant estimo, que em va acompanyar]
En totes les dificultats, [Enkidu, amic meu, a qui tant estimo, que em va
Acom] panyar en totes les dificultats:
[el destí dels humans el va atrapar.


Vaig plorar per ell [durant sis dies i set nits.]
[No el vaig dur] a la tomba
[fins que el cuc no li va caure del] nas.

Després d’aquest i altres fragments, qui s’atreviria a negar sinceritat a les sentides lamentacions que Gilgamesh manifesta davant d’Utanapishti, arrel de la mort d’Enkidu?

I qui gosaria dubtar de la determinació de Gilgamesh, quan va a la recerca de la immortalitat tan desitjada? Ho explica així a un dels homes-escorpí:

IX:75—IX:78

Línies 60-74 trencades. Parla Gilgamesh.

“El camí d’Utanapishti, el meu pare, [...]
Aquell que va estar a l’assemblea dels dé[us i va
cercar la vida,]
de la mort i la vida [...].”


Per tant, la contradicció està servida: no es pot ser immortal i deixar d’assistir, al mateix temps, a la mort de la resta de la humanitat. No es pot aspirar a la immortalitat i deixar de pensar que la resta de persones que ens acompanyen en la vida han de morir-se indefectiblement. I, si Gilgamesh no havia vist això, algú altre li hauria hagut d’explicar...

3. PASSIONS

3.1 AMOR

A l’hora d’analitzar les passions presents en la nostra epopeia, no m’importarà començar per una que pot resultar simpàtica: l’amor. I aquí especialment caldrà diferenciar molt bé entre la capacitat de sentir passions i la possibilitat de manifestar-les i assumir-les... és a dir, d’apassionar-se.

En aquest terreny, Gilgamesh demostra que és hàbil quan es tracta d’aïllar i evitar situacions enganyoses, encara que també es mostra una mica ingenu. Vegem per exemple com afronta la relació que li planteja Ishtar:

VI:24—VI:28

[“I si jo, realment, et prengués per esposa?

[...] el meu cos i la meva roba,
[...] el meu menjar i els meus aliments?
[Tu m’alimentaràs] amb viandes dignes dels déus?
[Tu em faràs beure cervesa] digna de la reialesa?


Ai ! Ai! Gilgamesh, que n’ets de babau! Babau, primer perquè caldria que fossis més realista. I així hauries captat la intenció d’Ishtar, que no en va ha de ser presentada com una veritable deessa pornogràfica, exposada en innumerables postures dins dels muntatges informàtics, oportunistes i eròtics de l’internet del segle XXI dne. La pornografia i el pseudo-erotisme a que haurà donat peu Ishtar serà de tal magnitud, que algun professor universitari sentirà la necessitat d’advertir sobre això els seus alumnes...

I en aquest episodi sembla que Sin-leqi-unnini està adoptant també el posat càndid i babau de Gilgamesh, ja que no li permet ni tan sols imaginar la possibilitat de correspondre senzillament als oferiments sexuals d’Ishtar, la qual d’altra banda és plena de desig i alegria i parla de manera ben explícita:

VI:7 – VI:13

Gilgamesh, vine, sigues el meu amant!
Dóna’m els teus fruits, dóna-me’ls!
Tu has de ser el meu marit i jo seré la teva esposa!

Jo et faré equipar un carro de lapislàtzuli i or,
Amb les rodes d’or i les seves banyes d’ambre.
Tu hi enganxaràs lleons i mules enormes,
Entra a casa nostra amb fragància de cedre.


Aquesta clara fórmula nupcial: ‘tu seràs el meu marit i jo seré la teva esposa’ (8) no pot ser interpretada d’altra manera que no sigui la d’un eufemisme dedicat a engalanar els irrefrenables desitjos sexuals de la descarada deessa.

I si parlem d’amor des del punt de vista del sentiment pròpiament dit, Gilgamesh tampoc no ha sabut veure que amor-amor no és precisament el que li oferia Ishtar. Segurament trobaríem qui estigués més d’acord a considerar un sentiment més pur allò que trasllueixen les meves pròpies paraules –encara que jo només sóc una cabaretera—quan li dono aquells consells a Gilgamesh, vora la mar oceànica, al jardí del Sol :

On vas Gilgamesh, tant adelerat?
La vida que tu cerques no l’has de trobar mai.
Quan els déus varen formar l’home,
Li van adjudicar la mort, a l’home,
I ells van quedar-se amb la vida a la mà.
Tu, Gilgamesh, atipa bé l’estómac
Regala’t i frueix de dies i de nits.
Aplega en festa cada dia els teus amics,
De dies i de nits tu dansa i juga.
Porta la roba fresca i el cap net,
Que l’aigua t’hagi banyat tot el cos.
Mira amb tendresa el fill que portes de la mà,
Que la muller frueixi als teus genolls.
Aquestes són les (belles) obres (dels humans). (9)


No és amor cap a una altra persona, Gilgamesh, informar-la desinteressadament que la vida eterna que ella està buscant no la trobarà mai? Encara que representi un gran desengany, de moment. No és millor això --per més trist que sigui-- que continuar col•laborant en l’engany, tal com fan i han fet tant de temps tants representants oficials de religions diverses?

En canvi, quin contingut amorós tindria el missatge que li transmet Ishtar a Gilgamesh, tot i la seva condició pretesament divina? Ni tan sols té la utilitat interessada que, en certs moments sembla buscar Gilgamesh, tal com ja hem vist en VI:24 i següents.

I no és que jo deixi de respectar els déus i les deesses, quan dic això, ja que jo els reconec que varen formar l’home, que li varen adjudicar la mort i que ells varen quedar-se amb la vida.

No és voler el bé d’una persona, Gilgamesh, i estimar-la, això de recomanar-li imperativament que mengi, que atipi bé l’estómac? Que s’ho passi bé en general amb els seus amics, el seu fill, la seva muller...? I encara més: no és una prova suprema de bona fe qualificar de belles aquestes accions nostres, aquestes accions dels humans?

Amor de veritat és també tot el que Shamhat ha fet per tu, Enkidu, quan amb relacions sexuals t’inicia en el procés de civilització i et porta a una cabana de pastors, on has de conèixer el menjar elaborat (pa i cervesa...) D’aquesta manera, Enkidu, optes (segueixes optant) per la civilització. Així et decantes per l’art de cuinar, que practiquen els homes i les dones i t’apartes decididament de la corrupció que, en un cert sentit, és la manera de cuinar que practica la pròpia naturalesa, segons ens ha d’explicar en 1970 dne, G.S. Kirk, aquell professor que, malgrat ser-ho de grec, tant profundament estudiarà els mites mesopotàmics...(10)

I la pròpia Shamhat t’ha de facil•litar un barber que t’afaitarà... i finalment et conduirà cap a Uruk... I tot això ho fa una dona, que només és una prostituta. (11)


3.2 L’ODI.-


Ja ho dirà Nietzsche, per boca de Dionís, en ple segle XIX dne, que per poder estimar, s’ha de ser capaç d’odiar abans. (12) És clar que Nietzsche era un geni. I els genis acostumen a ser mal interpretats i fins i tot incompresos, perquè quan no ho són, vol dir que parlen al nivell normal d’intel·ligència de la gent.
El cas és que Ishtar pretén fer-ho al revés. Ella primer fingeix que estima i després, quan es veu decebuda –com no podia ser d’altra manera— aleshores vol odiar. I tampoc no en sap prou, perquè per odiar necessita anar a buscar ajuda al déu Anu, el seu pare:

VI:94 – VI:100

Pare meu, dóna’m el Brau Celeste,
jo mataré Gilgamesh a la seva llar,
si no em dónes el Brau Celeste
jo destru[iré l’in]fern, juntament amb la seva llar,
posa[ré ... a]l món inferior,
faré pujar els morts perquè devorin els vius,
jo faré que els morts siguin més nombrosos que
els vius.


Trobo que és tenir molt poca imaginació, per part d’Ishtar, recórrer als morts, per tal que superin els vius. Això tampoc no és odi del bo. Odi és això que jo sóc capaç de sentir, cada vegada que un home s’atreveix a intentar abusar de mi, atenent només a la meva condició de cabaretera, sense ni tan sols pensar que també sóc una persona, proveïda de la meva pròpia dignitat!

Fas cara d’haver-te sorprès, Gilgamesh; que no te n'havies adonat que també és odi el que llueix Enkidu a la cara, quan et talla el pas i no et permet entrar, abans que el nuvi, al llit on s’hauria de consumar el matrimoni?

II:109 – II:113

[li] va posar un substitut a Gilgamesh, com
un déu.

Enkidu va bloquejar amb els seus peus la porta
de la cambra nupcial,
a fi que no hi entrés Gilgamesh,
es van engrapar a la porta de la cambra nupcial,
van començar a barallar-se al carrer, a la Plaça
del país,



Odi és això. I concretament odi de classe. De classe social. Doncs a cap altre sentiment primari que no fos odi, podria donar lloc l’exercici d’aquest ius primae noctis. Qualsevol altra possible explicació, almenys a mi, se m’escapa. I en aquesta mateixa direcció em sembla que es pot interpretar el qualificatiu de rei dèspota, que se li atribueix en Feliu-Millet.(13) A més, com que en el segle XXI dne, de moment es parla tan poc de classes socials i d’odi de classe,(14) jo no deixaré passar aquesta ocasió de parlar-ne.

Al nivell que ens trobem de la discussió, potser es pot afirmar que l’amor en la nostra epopeia no és un sentiment tan clar com l’odi. Recordarem de passada que els matrimonis realitzats pròpiament per amor, no es coneixeran fins ben arribat el segle XIX dne.

Un avi de l’autor d’aquest treball, que es deia Eudald i que va néixer a finals del segle XIX i va morir durant la dècada dels anys cinquanta del segle passat, ens havia explicat episodis locals sobre l’existència del dret de cuixa (ells castellans en diuen derecho de pernada i els francesos droit de seigneur), que tenien els propietaris de la fàbrica tèxtil, --on ell mateix havia treballat-- entre els treballadors de la colònia. La colònia era el recinte situat al costat de la fàbrica, on tenien els seus habitatges els obrers i obreres de la plantilla i on hi feien vida... evidentment tots els abusos per part dels amos estaven vinculats amb les relacions laborals i econòmiques...

Sense perdre de vista que aquesta epopeia i el Codi de Hammurapi no són contemporanis, cal tenir en compte que estem parlant d’uns temps que varen donar lloc a lleis, que preveien penes de presó per als deutors que no poguessin pagar els seus deutes. I penes encara més dures pels treballadors que no poguessin pagar les quotes als propietaris de les terres que treballaven. Es preveia inclús que tant el treballador com tota la seva família passessin a l’estat d’esclaus del creditor, si amb tots els seus bens no poguessin arribar a cobrir el deute...(15)

És per tot això, que no em sembla gens fora de lloc, interpretar l’actuació d’Enkidu en defensa de la dona enfront del violador Gilgamesh, com a una manifestació positiva de la seva consciència de classe. I dic i remarco que em sembla positiva, perquè després trobarem alguna altra manifestació de la mateixa consciència social, que em semblarà enterament negativa:

OB II:234-35

Com una cosa única, la teva mare / et va parir
la vaca del ramat, / Ninsunna.

OB:239-40

El teu cap excel·leix per sobre dels guerrers,
La reialesa sobre la gent / Enlil t’ha decretat.


I dic que aquesta manifestació de la consciència social d’Enkidu em sembla negativa, perquè va més enllà de l’admiració i indica un ànim de submissió voluntària al poder del rei Gilgamesh que, segons Enkidu, tindria un origen diví, ja que aquest és el significat inequívoc que té aquí la intervenció del déu Enlil.


3.3.- PER LA VIDA I PER LA MORT



OB III:144-OB III:151

Aquí et trobes, atemorit per la mort.

Per a què serveix la força del teu heroisme?

Jo aniré davant teu,

La teva boca em cridarà: “acosta’t, no tinguis por.”

Si jo caiguès, em faria un nom:

“Gilgamesh, amb Huwawa el violent / es va

embrancar en un combat.”

Tu has nascut i has crescut a l’estepa,

El lleó t’ataca però tu ho domines tot.


Em sembla que encara en el segle XXI dne no estarà resolta aquesta contradicció entre la por de morir i el menyspreu de la mort. Existeixen documentals audiovisuals, que reflecteixen l’ambient que hi haurà a bord dels vaixells que transportaran, des d’Anglaterra, les tropes aliades que envairan la França ocupada pels nazis, l’any 1944. Allà s’hi poden veure soldats nord-americans que, a primera hora del matí, es dediquen a afaitar-se, com si aquell fos un matí qualsevol... mentrestant la veu en off, que comenta les imatges, diu que resulten xocants aquelles escenes, si es té en compte que molts d’aquells homes han de morir al cap de poques hores...

Els joves de la generació de l’autor d’aquest treball encara foren obligats a fer el servei militar obligatori, en l’exèrcit espanyol. Els varen ensenyar com es pot matar una persona de totes les formes possibles: amb armes de foc, amb armes blanques... fins i tot amb les mans nues, però del que no es parlava mai era de la possibilitat de morir. Ni tan sols varen intentar acostumar-los a la idea de la mort.

I per parlar de la por i de l’atreviment, m’ha semblat més oportú agafar aquest passatge que ja ha quedat transcrit, que no pas el que parla de la reacció de Gilgamesh enfront dels homes-escorpí, per exemple (IX:42), ja que cal tenir en compte que, quan es va compondre la nostra epopeia, els éssers humans encara no estan massa ben diferenciats dels animals i, per això, penso que la por que podria haver sentit Gilgamesh, davant dels homes-escorpí, cal que la relativitzem. En el segle XX hi haurà psiquiatres molt ben preparats, que explicaran aquesta petita diferència entre els éssers humans i els animals irracionals.(16)


3.4.- PODER I SUBMISSIÓ.-

En Tournay-Shaffer (17) se’ns diu que, siguin quines siguin les vexacions imposades per Gilgamesh als habitants d’Uruk (requeriments sexuals escandalosos, potser treballs forçats per construir la muralla...) aquests acudeixen als déus i obtenen com a solució que sigui creat Enkidu per a parar-li els peus a Gilgamesh, en tant que germà bessó seu o senzillament el seu rival:


Nippur 1-4

[“Que] cridin la gran [Aruru]


[la qui va cre]ar els nombrosos humans:


[Que creï] el seu [antagonista], que sigui de força


Poderosa,


[que] rivalitzi [amb ell] i que Uruk resti tranquil•la.

Sembla com si els déus prenguessin partit pels oprimits... com si encara no s’haguès produït l’entronització de la idea en base a la qual els poderosos sempre tenen un déu més fort de part seva. És evident que a Uruk encara no hi havia tropes colonials equipades amb armes de foc automàtiques i de repetició.

Recordem ara aquells que són a dalt de tot “por la gracia de Dios”. O aquells altres que es creuen que maten i moren amb tot el dret, perquè un déu està amb ells. Es el “Gott mit uns” que ostentaven en la sivella dels cinturons els soldats de la Wehrmacht, durant la Segona Guerra Mundial.

En qualsevol cas, l’entrada en escena d’Enkidu també ve a reforçar la tendència humana --que encara semblarà tan arrelada en el segle XXI dne-- cap el seguiment i la submissió darrera d’un líder, que està disposat a sacrificar-ho tot per una causa. Els líders es poden dir Jesucrist o Durruti, per citar-ne només dos i que caiguin bé entre la concurrència... però en tota la història coneguda, em sembla que no es pot afirmar que mai hagi existit una persona, capaç d’aconseguir tot sol solucions pràctiques i definitivament vàlides, per qualsevol dels grans problemes polítics permanents que encara té la humanitat.



3.5.- ENTUSIASME I DECEPCIÓ.-

Un company d’epopeia que em cau simpàtic és Utanapishti, qui en Tournay-Shaffer i en Feliu-Millet anomenaran el Noé babiloni. (18) Tu te l’hauries d’haver escoltat més i millor, Gilgamesh. I hauries d’haver anat molt abans a visitar-lo:


X:297 – X:311

[tu es]taves despert però, què has obtingut?


[Tu mateix] et canses sense dormir,


Tu omples els teus musculs de dolor,


T’estàs aproximant al final dels teus dies.


La descendència de la humanitat és tallada com


Les canyes d’un canyar,


El jove formós i la jove formosa,


Ràpi[dament...] la mort se’ls endurà.


Ningú no pot veure la mort,


ningú no pot veure la cara [de la mort],


ningú no pot [sentir] la veu de la mort.


La mort terrible escapça la humanitat.


Fins quan construirem llars?


Fins quan formarem famílies?


Fins quan els germans es repartiran l’herència?


Fins quan existirà l’odi al país?



És amb raó que aquells mateixos professors francesos (19) consideren aquesta intervenció d’Utanapishti com a una

“...étonnante et profonde méditation sur la mort, ce text pourrait figurer parmi les plus belles pages de la littérature antique...”


I tu, Gilgamesh, que tan agradables vas trobar les alabances que et van dedicar els joves d’Uruk, que tan animat vas marxar cap el combat, cap a l’aventura:


OB III:283-87

Els joves [...]


“Vés, Gilgamesh, que [...]


Que el teu déu vagi [al teu davant.]


Que [Shamash et faci ass] olir [la victòria”.]


Gilgamesh i E[nkidu...]

No hauries quedat tan frustrat, Gilgamesh, si t’haguessis escoltat abans Utanapishti. I aquesta frustració t’haurà d’assaltar de tant en tant i per sempre. Sempre hauràs d’estar a l’aguaït:

X:254-57

La meva cara no va tenir un bon son,
jo em vaig castigar sense dormir,
els meus músculs es van omplir de dolor,
què he aconseguit amb les meves penes?

Així, Gilgamesh, com gairebé tots els homes que han dedicat la seva vida sencera a lluitar per una causa –i que han mort després de tenir temps de reflexionar-ho—tu també hauràs d’arribar a la mateixa conclusió: no hi ha cap causa humana que mereixi la dedicació exclusiva de tota la vida d’una persona. Això per exemple és el que intentava inculcar al Tinent Coronel Tagüeña --un dels comandaments militars republicans en la Batalla de l’Ebre de 1938-- el seu oncle, quan ell encara era un jove inexpert. Però fins molt més tard no ho havia d’entendre, aquell tinent coronel, una mica massa tard, quan ja s’havia perdut aquella batalla. (20)

3.6.- PODER I INSUBMISSIÓ

Quan comencis a entendre aquest tipus de coses, Gilgamesh, quan entenguis que, després de tot, la civilització, la cultura, no en té la culpa, de les malalties ni dels altres aspectes més persistents de la nostra condició de mortals, quan entenguis al menys que tot això no ho podem evitar i que no val la pena alterar la nostra vida per aquesta causa, aleshores, Gilgamesh, vol dir que t’estaràs aproximant a la comprensió dels grans enigmes de la humanitat. I un d’ells --que tu encara no has entès, per cert-- ve donat per la indefectible tendència humana a abusar del poder, quan ja s’ha aconseguit. Per això els déus reben tantes queixes de tu, Gilgamesh; per això els habitants d’Uruk estan tan indignats amb tu, rei seu. Per això vares destruir Els de Pedra, (21) sense ni tan sols saber perquè...

X:155-62

Urshanabi es va dirigir a [Gilgamesh:]
Les teves mans han evitat el teu [traspàs].
Vas esmicolar Els de Pedra, els vas llençar al riu,
Els de Pedra estan esmicolats i el cedre no [està
Collit.]
Gilgamesh, agafa la destral amb la [ma,]
Baixa cap al bosc i [talla tres-centes] perxes de
Seixanta colzes cada una,
Desbasta-les i posa’ls una protecció,
Porta [-les...”].

I com a excusa no em serveix l’ambigüitat introduïda en alguns passatges de l’epopeia, arran de les corrupcions que l’han rosegada a través dels segles... podràs justificar-te i enganyar els lectors del segle XXI dne, però no ens pots enganyar a nosaltres, els qui juntament amb tu hem fet possible aquesta epopeia, que certament fou pensada no només per ser llegida 4.000 anys després de feta, sinó abans que res i sobretot, per entretenir i ensenyar els nostres contemporanis, Gilgamesh, que són els qui precisament es queixen de tu:

I:75 – I:82

“[El pode]rós, [l’eminent, el sa] vi [...]


[Gilgamesh no] deixa anar [cap donzella amb el


seu promès.]”


La filla del guerr[er, l’espo]sa del jo[ve]


I les dee[sses van escoltar] les seves queixes.


Els déus del cel, els senyors de l’acció


[van dir a Anu..]:


“Tu vas crear el brau agressiu a Uruk-El-Corral,


no tenia rival quan brandava les seves armes,

I segons ens confirmaran alguns tràgics grecs –d’aquí a uns quants segles—quan hi ha un conflicte de veritat entre dues parts, la raó no està mai en les dues. Ni tan sols una mica. La raó està sempre tota d’una part: el que passa és que la pròpia raó canvia de bàndol... És a dir que la raó la tenien els qui es queixaven de tu, els qui es varen declarar insubmisos enfront del poder. No l’hauries tingut tu, ni una mica, si t’haguessis atrevit a replicar els queixosos. I tot no s’arregla a base de matar la gent. Això també hauries d’haver-ho comprès abans, Gilgamesh; tu que de vegades sembles un personatge cinematogràfic de Francis Ford Coppola, com quan et passa pel cap la idea de matar fins i tot el pobre Utanapishti.(22)

XI:1 – XI:8

Gilgamesh es va dirigir a Utanapishti, el llunyà:
“Jo et miro, Utanapishti,
el teu aspecte no és diferent, tu ets com jo,
tu no ets diferent, tu ets com jo.


Jo estava totalment disposat a presentar-te batalla,
[però] davant teu el meu braç ha defallit.
Com és que vas ser a l’assemblea dels déus per
Buscar la vida?”

Potser tu, Gilgamesh, et comportes d’aquesta manera perquè et creus que, en tant que heroi, representes una certa mediació entre ordre i desordre? O potser perquè ocupes una posició a mig camí dels homes i dels déus, amb tot el teu poder i encara que ets mortal? O potser aquesta violència egoista teva és poca cosa més que una projecció del teu materialisme aristocràtic i de les teves ànsies de poder?

Amb tot això, Gilgamesh, jo m’inclino per veure aquesta ambigüitat més com el resultat accidental d’una tradició complexa, que com un contrast intencionat entre ordre i desordre... entre naturalesa i civilització.(23)


3.7.- AGRAÏMENT I DESAGRAÏMENT.

Si mirem les escoles babilòniques mitjanes, per exemple la tauleta d’Ur, (24) podem trobar un episodi molt clar per il·lustrar la fragilitat de les línies divisòries entre alguns sentiments de les persones de totes les èpoques. I en aquest cas puc prescindir de tu, Gilgamesh; resulta que aquí i ara em va millor fixar-me en Enkidu, a partir d’aquesta tauleta MB Ur, dipositada actualment en el British Museum, que està escrita pels voltants de 1250 ane i això la fa pràcticament coetània de Sin-leqi-unnini:

Ur: 10-13

El seu cor també va maleir Shamhat, la prostituta:

Vine, Shamhat, jo et decretaré els destins,
jo et llençaré una maledicció formidable,
que la meva maledicció se t’acosti, tot d’una, en
contra teva.

Així de desagraït es mostra Enkidu envers Shamhat, encara que ella havia jugat un paper destacadíssim, a l’hora de civilitzar-lo.

En canvi, uns quants versos més endavant i gràcies a la intervenció de Shamas, déu del sol, Enkidu canvia d’opinió i les seves malediccions contra la prostituta Shamhat es transformen en benediccions:

Ur:48—54

“Vine, Shamh[at, jo et decretaré els destins],


la meva boca que et va [ma]leir, que ara [torni]


i et bene[eixi,]


que els governadors i els prínceps t’estimin,


qu[e (algú) a una distància d’una mitja llegua es]


colpegi la cuixa,


que (algú) a una distància de dues mitjes llegües


sacsegi la seva cabellera.



Efectivament, la línia divisòria entre aquest sentiment i el seu antònim és molt fina. Només gràcies al fet que en l’Epopeia Clàssica es conserva millor el fragment corresponent a la intervenció del déu Shamash, el lector podrà apropar-se a la explicació del canvi d’opinió d’Enkidu:

VII:134 – VII:142


Enkidu, per què maleeixes Shamhat, la prostituta?


Ella que et va alimentar amb menjar propi d’un déu,


Que et va donar a beure cervesa pròpia d’un rei,


Que et va vestir amb un vestit sumptuós


I que et va procurar un company, el bondadós


Gilgamesh.


Ara, Gilgamesh, l’amic, el teu germà preferit,


Et fa jeure en un llit magnífic,


Et fa jeure [a]l llit honorable,


Et fa seure en un lloc tranquil, en un lloc a la


(seva) esquerra,


[els sobi]rans de la terra besaran els teus peus.


Independentment d’aquesta intervenció divina de Shamash, cal que tinguem en compte el caràcter propi d’Enkidu que, per si sol, sembla més inclinat a l’agraïment que al seu contrari; veiem per exemple com correspon proporcionalment als favors que rep dels pastors, segons queda explicat en una sèrie de relats babilònics antics i, més concretament, en la tauleta de Pensilvània, que és la segona del conjunt:

OB II: 109 –119

Es va posar un vestit, / es va tornar tot un


Guerrer.


Va prendre la seva arma, / va presentar batalla


Als lleons.


(Mentre) els pastors descansaven durant la nit,


ell colpejava els llops / i foragitava els lleons.


Els pastors més grans es van posar a dormir,


Enkidu era el seu vigilant, / ell era un home


despert.

Evidentment, això ja no són només paraules; ni malediccions ni benediccions. Això ja són fets, que vénen a concretar molt més l’agraïment d’Enkidu. Mantenir-se despert durant tota la nit --quan tothom necessita dormir-- representa per part d’Enkidu no només un aprenentatge, en el sentit que comença a treballar per compte d’altri --tal com es destaca en Sanmartín, (25) -- sinó que també és una expressió clara de solidaritat, una justa correspondència no gens fàcil de realitzar.

A principis dels anys cinquanta del segle XX dne, a Barcelona, encara hi haurà serenos, homes sacrificats durant tot l’any i que pels voltants de Nadal seran sempre ben rebuts a cada casa on trucaran, per obtenir l’aguinaldo, que també és una forma ben senzilla i concreta d’agraïment.



3.8.- AMISTAT I ENEMISTAT.

La enemistat d’Enkidu cap a tu, Gilgamesh, s’origina puntualment, a partir de la teva escandalosa conducta en relació amb els ciutadans i ciutadanes d’Uruk, conducta que Enkidu --amb molt bon criteri-- considera abusiva, indigna i susceptible de ser corregida; tot això a partir de les explicacions que li fa un caminant, que està convidat a un casament. Veiem com ho explica la versió babilònica antiga P (OBII):

OB II:149—OB II:165—166

‘M’han convidat a un casament,


és el destí de la gent cercar una núvia.


Pararé la taula cerimonial


Amb menges exquisides per al casament.

Per al rei d’Uruk-La-Plaça, se li obre la xarxa del llit [com si fos] per a un
marit (26)


per a Gilgamesh, el rei d’Uruk-La-Plaça,


se li obre la xarxa del llit (com si fos) per a un


marit.


Jaurà amb la que està destinada a ser esposa,


Ell, primer, el marit després.


Està decretat per consell diví;


Quan fou tallat el seu cordó umbilical, ella ja li


Estava destinada’.


Amb les paraules del jove la seva cara va


empal•lidir.



En canvi l’amistat, entre Enkidu i Gilgamesh, és més aviat el resultat de l’actitud de totes dues persones que, de cop i volta, s’adonen recíprocament de les seves pròpies afinitats. En Feliu-Millet es presenta Enkidu com el causant del millor sentiment de Gilgamesh: l’amistat. (27)


OB III:10–25

“[...] està agafat, amic meu,


el cos tremola.


Per què vols / fer això?


[...] tot [...] tu vols molt?


Que [...]


Un treball com no n’hi ha cap al país.”


Es van besar / i es van fer amics.


[...] van intercanviar impressions,


[...] van seure,


[...]


[...]
[Jo he guanyat un amic, un con]fident,

[a qui jo he vist e]n somnis.

Les situacions a què Gilgamesh i Enkidu s’enfronten es poden qualificar clarament –des d’un punt de vista estrictament humà—de situacions límit. I en aquest sentit, són molt semblants a les que dues persones poden viure en qualsevol de les guerres que avui mateix s’estan desenvolupant en el nostre món. I és en aquesta mena d’amistat o camaraderia que es desperta entre els dos herois, on jo veig l’origen de tota aquesta mitologia dels germans d’armes, que tant i tant aprofiten els ideòlegs de tots els temps i de tots cantons, per aconseguir que la gent segueixi endavant, a matar o a morir...

Hi ha una cançó centreuropea, amb lletra alemanya, que sorgeix durant la Primera Guerra Mundial de 1914-18, que també es canta en la Segona i que, durant la Guerra Civil Espanyola dels anys trenta també es entonada pels voluntaris alemanys de la Brigada Thälmann, que varen venir a defensar la Segona República Espanyola. Il.lustra perfectament el mite, que jo veig originat en l’epopeia de Gilgamesh. Veieu-ne al menys una estrofa:

Ich hatt´einen Kameraden,


Einen besser finds du nicht.


Die Trommel schlug zum Streite,


Er ging an meiner seite,


In gleichen Schritt und Tritt.



És en aquestes situacions límit quan la proximitat dels qui estan com tu contribueix a crear aquests lligams, que segurament sempre són molt dignes però també molt manipulables.

I que l’enemistat precedeixi a l’amistat, en el cas concret d’Enkidu i Gilgamesh, no deixa de semblar-me --a mi que em dic Siduri i faig de cabaretera-- un plantejament optimista que, potser fins i tot, ve provocat per les exigències del guió... I segurament allò que diu Nietzsche sobre l’amor i l’odi, també es pot predicar de l’amistat i l’enemistat. (28)

3.9.- HOMOSEXUALITAT, HETEROSEXUALITAT I BISEXUALITAT.-

Jacobsen, citat en Tigay, va raonar que, a la vista que els déus varen crear Enkidu per aturar l’opressió, cal que ens fixem en què fa Enkidu amb Gilgamesh. I en aquest sentit va conclure que Enkidu esdevingué l’amant homosexual de Gilgamesh i que l’opressió d’Uruk per part de Gilgamesh hauria consistit en requeriments sexuals cap als dos sexes. Així quedaria establerta també la bisexualitat d’ambdós herois.(29)

I encara que posteriorment en Tigay i el propi Jacobsen varen variar la seva manera d’entendre l'opressió de Gilgamesh sobre Uruk, segueix essent possible que la relació de Gilgamesh amb Enkidu tingués aspectes homosexuals.

Així, cal destacar el següent passatge, quan la mare de Gilgamesh explica al seu fill un somni que ell mateix acaba de tenir:

I:288—I:293

‘Fill meu, la destral que has vist és una persona,


l’has estimat com a una esposa, l’has acariciat,


i jo la faré igual que tu.




Un company fort, que salvarà l’amic, vindrà cap a tu.


És el més poderós del país, posseeix la força,


La seva força és tan poderosa com un roc caigut


del cel.”

I tot i que és molt suggerent l’ambigüitat d’expressions tals com ‘.. l’has estimat com una esposa...’ no per això deixa de ser necessària la prudència a l’hora d’arribar a conclusions, ja que avui mateix, segle XXI dne, es poden veure a l’Orient Mitjà homes que caminen pel carrer agafats de les mans i amb els dits entrellaçats, sense que ningú els atribueixi cap implicació homosexual.

I en la Bíblia, el mateix Eclesiastès 4:12 fa esment de la possibilitat de dormir junts per donar-se mútuament calor, com un dels avantatges de viatjar amb un company. (30)

Igualment i amb la mateixa prudència i respecte, cal fer esment de les explicacions d’Enkidu a Gilgamesh, quan aquest li diu que vol saber com estan les coses a l’Infern del qual acaba Enkidu de pujar:

XII:96—XII:99

“[Amic meu, el ca]rall que tu acariciaves amb


satisfacció,


els insectes el van devorar [com un ves]tit vell,


[amic meu, l’entrecuix] que tu acariciaves amb satisfacció,


és ple de pols [com una esquerda de l’Inf ] ern.”

Feliu-Millet aclareix que “... en aquests quatre últims versos s’insinuaria una possible relació sexual entre Gilgamesh i Enkidu. Malgrat que les paraules clau estan trencades, la reconstrucció es fa en base al text original sumeri, que sembla referir-se, però, a una dona. Per tant el traductor del text sumeri a l’accadi hauria canviat el sentit d’aquest passatge per fer evident la relació entre els dos herois...” (31)



4.- CONCLUSIONS

4.1.- Utilitat

Aquesta anàlisi de l’Epopeia de Gilgamesh ha estat útil per a la meva vida, ja que ha reforçat la meva activitat. I crec que això és així, perquè comparteixo l’opinió de Goethe i Nietzsche en aquest punt. (32)

4.2.- Sorpresa

Per a mi està fora de tot dubte, que el narrador de l’Epopeia de Gilgamesh contínuament se sorprèn del contingut de la seva pròpia narració. I en aquest sentit estic d’acord amb Peter Handke, quan diu que un narrador de veritat ha d’experimentar precisament aquesta mateixa sensació. (33)

4.3.- Ateisme 

Ara noto que les meves conviccions atees s’han reforçat encara més, ja que  en sé més, de religions i de la vida.

Em sembla que queda també reforçada aquella idea que en l’Epopeia de Gilgamesh ja es conté un reflex de totes les facetes de l’esperit humà i, sobretot, de les passions humanes. I aquest reflex ja s’havia produït abans que en la Bíblia.

4.4.- Vigència de Descartes en aquest tema?

Em sembla que ja ha perdut vigència aquella afirmació de Descartes, citada en la “Nota preliminar” del present treball, en el sentit que els antics ens havien ensenyat poca cosa d’aquesta matèria. Des que coneixem Gilgamesh, ja ningú no pot dir que sigui poca cosa el que els antics ens han ensenyat sobre les passions humanes...

Notes 


(1) Il n’y a rien en quoi paraisse mieux combien les sciences que nous avons des anciens sont défectueuses qu’en ce qu’ils ont écrit des passions. Car, bien que ce soit une matière dont la connaissance a toujours été fort recherchée; et qu’elle ne semble pas être des plus difficiles, a cause que chacun les sentant en soi même on n’a point besoin d’emprunter d’ailleurs aucune observation pour en découvrir la nature: toutefois ce que les anciens en on enseigné est si peu de chose, et pour la plupart si peu croyable, que je ne puis avoir aucune espérance d’approcher de la vérité qu’en m’éloignant des chemins qu’ils ont suivis. C’est pourquoi je serai obligé d’écrire ici en même façon que si je traitais d’une matière que jamais personne avant moi n’eût touchée... René Descartes (1596-1650) Les passions de l’âme, 1995 Booking International, Paris.
(2) Pla, Josep, 1973, Obra completa, Volum XXV, Francesc Cambó, materials per a una història, pàg. 216, Barcelona, Editorial Destino. 

(3) Tournay-Shaffer, 1994; pàg. 16
(4) Arquetip del sentit comú és la definició que es fa de Siduri en Feliu-Millet 2007, pàg. 31. 
(5) Diari El Mundo, 16-4-2011, contraportada, entrevista a càrrec de Rafael J. Alvarez Me siento mesopotámica.

(6) Avui en dia els estudiosos proposen dues solucions pel que fa a la figura de Sin-leqi-unnini: a) Considerar-lo un poeta llegendari al qual s’atribuïa la composició de les primeres versions del poema de Gilgamesh i que, per tant, hauria viscut en època paleobabilònica (segle XVIII). I b) Considerar-lo simplement el compilador de la recensió estàndard i que, per tant, hauria viscut als segles XIII-XII. Sobre això podeu veure Feliu-Millet , op. cit., pàg. 15.
(7) Totes les cites que aniré consignant, provenen de l’edició d’Adelina Millet Albà i Lluís Feliu Mateu,  2007, encara que també he tingut a la vista la de Sanmartín 2005,  la de Tournay-Shaffer, 1994 i, naturalment, la de George 2003. Quan no es diu res més, les cites corresponen a l’epopeia babilònica clàssica. 

(8) La fórmula, idèntica a la que es fa servir en el relat mític Nergal i Ereskigal  ((Bottéro, J. et Kramer, S. N. 1989, p. 441), prové sens dubte de la cerimònia nupcial. Una fórmula similar podria constatar-se en la balada sumèria Bilgamesh, Enkidu i el Brau del Cel. Per ampliar aquesta informació: Sanmartín 2005, pàg. 319.
(9) Taula X. Fragment de Berlín, columna iii, versos 1-14; tal com es transcriuen en Serrallonga, Segimon; 2007, Sempre voldré voler, Ellago Edicions, Castelló.
(10) Kirk 1970, pàg. 68: ... corruption is in one sense nature’s way of cooking... I pàg. 72: ... since corruption is the natural analogue to cooking ...  Així és pot dir amb Kirk, que aquestes interpretacions estan d’acord amb la teoria de Claude Lévi-Strauss, quan diu: ...the purpose of myth is to provide a logical model  capable of overcoming  a contradiction... (pàg. 72, op. cit.) I en pàg. 79: ...and Lévi-Strauss has shown conclusively that the contrast between the raw and the cooked is the model through which the problem is most commonly stated, and fire, cooking and natural processes of corruption the means by which it is elucidated. I en pàg. 80: ... the observation that corruption is nature’s way of cooking could be, not only intellectually suggestive, but also emotionally rewarding...
(11) En Feliu-Millet 2007, pàg. 31, es planteja la possibilitat que Shamhat no sigui una prostituta del carrer,  sinó que estigui vinculada amb algun temple, com ara el de Ninsun o el d’Ishtar. I respecte al tracte i protecció que es dispensava a les prostitutes, cal destacar que –des del poder— eren objecte d’un tracte molt realista, lluny de les vacil·lacions que s’han de veure en ple segle XXI dne... fins i tot es preocupaven de protegir un possible fill de la prostituta, sobretot quan el pare ocasional resultava ser un home ric. Aquest és un tema que he trobat molt ben recollit  en Molina 2000 (lleis de LipitIstar).
(12) Muss man sich nicht erst hassen, wenn man sich lieben soll? (Klag der Ariadne) Nietzsche, Friedrich  W., 1999; Poemes. Edició bilingüe amb traducció de M. Carbonell. Quaderns Crema, Barcelona.
(13) Feliu-Millet 2007, pàg. 16.
(14) El País Semanal, 24-4-2011,  ¿Cabemos todos en el mundo? per Vicente Verdú.
(15) Sobre aquestes  qüestions legals és molt il·lustratiu tot el que s’exposa en Sanmartín 1999, pàg. 33 i pàg. 121.

(16) Un psiquiatre, que apareix en una petita novel·la de Friedrich Dürrenmatt (Das Versprechen- Requiem auf der Kriminalroman, Zürich 1978) explica així, d’aquesta forma tan senzilla, l’autoria d’un assassinat amb violació: “...es braucht verdammt wenig, etwas geänderter Stoffwechsel, eine degenerierte Zellen, und der Mensch ist ein Tier...” 
(17) Tournay-Shaffer, op. cit., pàg. 3.
(18) Tournay-Shaffer, op. cit. pàg. 16. I Feliu-Millet, op. cit. pàg. 31.
(19) Tournay-Shaffer  op. cit. pàg. 16.
(20) Tagüeña Lacorte, Manuel, 1978, Testimonio de dos guerras, pàg. 60. Ed. Planeta, Barcelona.
(21) Tinc notícies que aquest és un dels fragments d’interpretació difícil de l’epopeia i se m’acut que, a l’hora d’intentar trobar el seu significat adequat, cal no perdre de vista aquell concepte de pensament-bricolage, introduit per Claude Lévi-Strauss en La pensée sauvage. Cal tenir en compte que, en el tipus de societats que es descriuen en la nostra epopeia, els muntatges són més importants que els continguts; i moltes vegades aquest pensament-bricolage es manifesta a base d’improvisar i aprofitar materials aleatoris. Un bon exemple és quan Utanapishti ordena a Gilgamesh tallar tres-centes perxes, per solucionar precisament el problema originat per la destrucció dels de Pedra. Sobre aquest tema és interessant consultar Kirk 1970, pàg. 81. I pàg. 139, on Kirk assegura: ...Gilgamesh himself smashes ‘those of stone’, evidently two magical statues that Urshanabi carries in his boat to act as a means of propulsion...
(22) El contrast entre l’agressivitat de Gilgamesh i el caràcter pacífic d’Utanapishti també es destaca en George 2003, pàg. 878: ...it is Gilgamesh’ instinct to obtain his desires by the sword, not Utanapishti’s...
(23) Aquí és G.S. Kirk qui parla per boca de Siduri (confr. Kirk 1970, op. cit. pàg. 187)
(24) En aquest sentit es pot consultar tant Feliu-Millet, pàg. 210, com Sanmartín 2005, àg. 377.
(25) Sanmartín 2005, pàg. 338.

(26) Sobre aquest passatge es pot veure George 2003, pàg. 179, on pel concepte xarxa del llit es proposa  people´s net o, també en nota 53, young women.
(27) Feliu-Millet,  pàg. 29.
(28) Vegeu la nota 12.
(29) És especialment il·lustrativa en aquest tema: Tigay 1982, la nota 22, pàg.184.
(30) També citat en Tigay 1982, pàg. 167.
(31) Feliu-Millet, op. cit. nota 175,  pàg. 167-168. 

(32)  Em refereixo a les reflexions que Nietzsche fa, just al començament de Vom Nutzen und Nachteil der Historie für das Leben, quan cita Goethe.
(33) Zeit Literature, desembre 2010, entrevista a Peter Handke.



FRASES FETES EN “EL SOPAR DE TRIMALCIÓ” (Algunes evocacions, interpretacions, contradiccions, exageracions...)



Treball presentat per Francesc Arnau i Arias, (del màster de “Cultures i Llengües del’Antiguitat)




Assignatura: Del llatí a les llengües romàniques
Professora: Esperança Borrell
Curs 2010-11




ABSTRACT / nota preliminar

He agafat la versió llatina de la col.lecció Teubner, perquè és la canònica. La versió castellana del professor Díaz y Díaz, perquè és catedràtic de la Universitat de Salamanca i algunes de les consideracions que fa evoquen en mi la mentalitat dels capellans que dirigien el col•legi on vaig anar de petit; n’hi havia molts que venien de Castilla La Vieja.

La traducció de Josep Maria Pallàs l’he utilitzat perquè me la va recomanar la professora Borrell. I la de Berrio-Giró, perquè és la primera que em va caure a les mans, a principis del quadrimestre i em va permetre d’aproximar-me a Petroni.

Ressenyaré en primer lloc les frases llatines. Després dues traduccions catalanes i una castellana. Finalment, faré unes consideracions personals, combinades amb consultes esporàdiques d’algun diccionari de frases fetes catalanes, com per exemple el de Raspall-Martí.

També he comentat algunes de les frases amb gent que conec, de la comarca d’Osona i del Barcelonès Nord.

Les referències numèriques de cada frase pertanyen a la edició de la Teubner.



BIBLIOGRAFIA


BERRIO, Albert i GIRÓ, Romà; 1988, Satiricó, de Petroni, Columna Edicions S.A. Barcelona.

DÍAZ Y DÍAZ, Manuel C. 1968, Satiricón, Petronio Árbitro,revisado y traducido. Ediciones Alma Mater, S.A. Barcelona.

MUELLER, Konrad; 1995, Petronii Arbitri, Satyricon Reliquiae; Quartum edidit Konrad Mueller, B.G. Teubner, Stuttgart und Leipzig.

PALLÀS, Josep M., 1997, El Satiricó i trenta fragments, Quaderns Crema S.A., Barcelona.

RASPALL, Joana i MARTÍ, Joana; 1984. El cangur – diccionaris, Edicions 62, diccionari de locucions i de frases fetes. Barcelona.





INDEX GENERAL

I Abstract/ nota preliminar
II Bibliografia
III Índex general
IV Estudi de les frases fetes del Sopar de Trimalció

1.- ad summam, quemvis ex istis babaecalis in rutae folium coniciet (37.10)
2.- sed cum mulsi pultarium obduxi, frigori laecasin dico (42.2)
3.- de re tamen ego verum dicam, qui linguam caninam comedi (43.3)
4.- et inter initia malam parram pilavit (43.4), a)
5.- sed recorrexit costas illius prima vindemia (43.4), b)
6.- longe fugit, quisquis suos fugit (43.5)
7.- cui datum est, non cui destinatum (43.7), a)
8.- in manu illius plumbum aurum fiebat (43.7), b)
9.- non mehercules illum puto in domo canem reliquisse (43.8)
10.- cum interim nemo curat, quid annona mordet (44.2)
11.- sed si nos coleos haberemus (44.14)
12.- quid enim futurum est , si nec dii nec homines huius coloniae miserentur ? (44.16)
13.- itaque dii pedes lanatos habent, quia nos religiosi non sumus (44.18)
14.- colubra restem non parit (45.09)



IV ESTUDI DE LES FRASES FETES DEL SOPAR DE TRIMALCIÓ


1.- ad summam, quemvis ex istis babaecalis in rutae folium coniciet (37.10)

1.1.- “En definitiva, dóna mil voltes a qualsevol d’aquests babaus” (Pallàs). En nota a peu de pàgina (42), Pallàs especifica que el text llatí diu literalment: En definitiva pot encabir en una fulla de ruda qualsevol d’aquests babaus.” I afegeix que el sentit d’aquest fraseologisme és molt fosc. Així reconeix que la seva interpretació –“dóna mil voltes...”—és doncs discutible.

1.2.- “En definitiva, si volgués, a tots aquests gamarussos els podria enviar a pastar fang” (Berrio-Giró)

1.3.- “O séase, a cualquiera de esos cobistas lo podria meter en una hojita de ruda. (Díaz y Díaz). Aquesta la podem considerar la més literal.

1.4.- I jo diria: “no li arriben ni a la sola de la sabata”. Això ho vaig sentir per primera vegada al nord de Barcelona, al costat del riu Besòs, en un camp de futbol. Una frase que em sembla té una intenció bastant equivalent, és la que vaig sentir masses vegades repetir, durant el meu servei militar, a un sargent que acostumava a maltractar certs reclutes: “como no servís para otra cosa, os voy a meter a fregar las letrinas!”


2.- sed cum mulsi pultarium obduxi, frigori laecasin dico (42.2)

2.1.- “Però quan trascolo una gerra de vi amb mel, engego el fred a prendre pel sac” (P)

2.2.- “Però quan em foto un bon tanto de vi amb mel, el fred se’n va a prendre pel sac” (B-G)

2.3.- “Pero en cuanto me embaulé un pozal de vino con miel, mando el frio a tomar por saco (DD)

2.4.- Jo diria: “el fred se’n va a passeig”, encara que no deixa de semblar-me un eufemisme, sobretot tenint en compte que laecasin, segons el diccionari Gaffiot, és un infinitiu grec, que literalment vol dir: aller se faire pendre, aller au diable. I precisament posa com exemple aquesta mateixa frase de Petroni. Per això, aquesta vegada em semblen ajustades totes tres traduccions i, sobretot, la castellana “a tomar por saco”, perquè és encara més malsonant que la catalana “a prendre pel sac” i s’adiu més amb l’ambient del sopar.
És la típica frase que sembla voler dir una cosa, però en diu una altra.


3.- de re tamen ego verum dicam, qui linguam caninam comedi (43.3)

3.1.- “Però jo, que he menjat llengua de gos, us en diré la veritat” (P). En la nota 53 Pallàs explica que ha traduït literalment aquesta frase feta, a causa del seu significat dubtós. I que els lexicògrafs la tradueixen per “canto les veritats”, o bé “no em mossego la llengua,” o bé “ho sento tot.”

3.2.- “Però vull dir-vos tota la veritat del cas –jo no tinc pas pèls a la llengua (B-G)

3.3.- “Con todo, y diré la verdad, yo que no tengo pelos en la lengua” (DD). En la seva nota 2 de la pàg. 59, DD diu: “El latín ofrece una expresión proverbial: “comer lengua de perro.” Parece que significa que conoce bien las cosas, si se acepta un paralelo presentado por Pokrovskij con el folklore ruso; otros piensan en “ladrar las verdades.”

3.4.- Jo diria que “no tinc pèls a la llengua”. Això també s’ha dit sempre a casa dels meus pares. En aquest mateix ordre de coses, aquesta frase me’n ha recordat una altra: “que se t’ha menjat la llengua el gat?”, dirigida a alguna criatura petita o no tant petita, que es considera que parla poc. Com que el gat és un animal silenciós i sigilós, se l’ha considerat més adequat per aquesta frase feta, que jo també havia sentit sempre a casa meva i entre el veïnat.



4.- et inter initia malam parram pilavit (43.4), a)

4.1.- “Al principi va desplomar més d’un mussol malastruc” (P). Sembla més apropiat el verb “plomar”, que no pas “desplomar”. Pallàs, en la nota 54, dóna com significat d’aquesta frase feta que patia tantes estretors, que fins i tot menjava animals prohibits.

4.2.- “Al començament les va passar bastant magres” (B-G)

4.3.- “A los comienzos estuvo a punto de desollar un gato rabioso” (DD)

4.4.- Jo diria: “Al principi no podia treure el ventre de penes”. Això ho vaig sentir per primera vegada a casa meva, a la meva mare, al costat del riu Besós.

I em sembla poc encertat el canvi d’animal que és fa en Díaz y Díaz 1968. Encara que a Castilla La Vieja s’utilitzi l’expressió “desollar un gato rabioso”, em sembla millor mantenir --tal com ho es fa en Pallàs 1988—la figura de l’au de malastruc. En aquest sentit, el significat que el Gaffiot atribueix a “parram” no deixa cap lloc pel dubte: parra, ae, f., nom d’un augure oiseau de mauvais [loriot, mésange, orfraie ou moteux ?]


5.- sed recorrexit costas illius prima vindemia (43.4), b)

5.1.- “Però la primera verema li va tornar els ossos a lloc” (P)

5.2.- “... però després de la primera verema va refer-se del tot” (B-G)

5.3.- “... pero le levantó la paletilla la primera vendimia” (DD)

5.4.- I jo diria: “va treure el ventre de penes amb la primera verema.”
Evidentment això vol dir que va poder tornar a menjar bé, a atipar-se, doncs aquella primera verema devia ser molt abundant i va poder fer bons negocis.

6.- longe fugit, quisquis suis fugit (43.5)

6.1.- “Lluny se’n ha d’anar qui fuig dels seus” (P)

6.2.- “Qui perd les arrels, perd la identitat” (B-G)

6.3.- “Lejos tiene que escapar quien escapa de los suyos” (DD)

6.4.- Jo diria: “qui perd les seves arrels, perd la seva identitat”. També em recorda allò de “noi, ja ho saps: aquí tens la porta i carretera i manta!”


7.- cui datum est, non cui destinatum ( 43.7), a)

7.1.- “L’important és que un sigui propietari, no que sigui hereu” (P)

7.2.- “Ja se sap, totes les putes tenen sort” (B-G). Em sembla totalment fora de context.

7.3.- “pués lo que vale es a quien se ha dado, no a quien se habia prometido” (DD). Semblaria més adequada, encara que menys literal, aquella frase castellana que diu: “mas vale tener que desear.” O encara aquella altra: “más vale pájaro en mano que ciento volando.”

7.4.- Jo diria: “L’important és el que tingui aquí, no que tingui molta terra a l’Havana...!” Aquesta frase jo l’havia sentit sobretot a persones nascudes durant la última dècada del segle XIX , pel Barcelonès Nord. Està clar que aquí no la podem fer servir com una traducció del text de Petroni, doncs en resultaria una perfecta ucronia.

I no em sembla prou justificada la traducció que es fa en Berrio-Giró 1988: “Ja se sap, totes les putes tenen sort”; aquest missatge em recorda el que es transmet amb la pel•lícula “Pretty woman”, on surten Júlia Roberts i Richard Gere. No em sembla adequat aquí. No crec que a Petroni li agradés.

Una altra frase catalana molt més adequada seria: “no diguis blat, fins que sigui al sac i ben lligat.”


8.- in manu illius plumbum aurum fiebat (43.7), b)

8.1.- “a la mà el plom se li convertia en or” (P)

8.2.- “a les seves mans el plom es feia or” (B-G)

8.3.- “en su mano el plomo se convertia en oro” (DD)

8.4.- Jo diria: “ell rai, que totes li ponien”. Quan jo era petit, al costat del riu Besòs encara hi quedava alguna masia i suposo que és per això que, encara ara, es diu.


9.- non mehercules illum puto in domo canem reliquisse (43.8)

9.1.- “no crec que deixès en pau ni la gossa de casa” (P). Em recorda aquella tonada que fa: “El senyor Ramon enganya les criades...”

9.2.- “a casa seva no crec que quedi verge ni la gossa (B-G)

9.3.- “Por Hércules que no creo que haya dejado en paz una perra en su propia casa” (DD)

9.4.- La versió més ajustada em sembla la que dóna P. La de B-G la trobo una mica exagerada. I la de DD completament excessiva, en la seva línia moralista i clerical; aquesta línia ve reforçada per una nota a peu de pàgina, on utilitza conceptes com “obscenidad” o “bestialidad” per ajudar a comprendre la frase feta de Petroni...

I en totes aquestes traduccions es passa per alt el detall que, en llatí, canis, is,pot ser tant masculí com femení, com molt bé destaca el Gaffiot, amb la qual cosa s’amplien les característiques sexuals de la persona al•ludida.

10.- cum interim nemo curat, quid annona mordet (44.2)

10.1.- “... i mentrestant ningú no pateix per com ens arriba a escanyar el preu del blat... “ (P)

10.2.- “... i del preu del blat ningú se’n preocupa” (B-G). Aquesta frase em sembla molt actual, si es té en compte la filosofia del moviment dels indignats a plaça Catalunya...

10.3.- “... y entretanto nadie se cuida de por qué tira dentelladas la escasez” (DD). Aquesta es podria considerar la més literal. Una altra frase castellana que em sembla equivalent encara que gens literal per a aquesta traducció, seria: “demasiado chorizo para tan poco pan”.

10.4.- Aquí, en canvi, em sembla més fidel la idea de DD. La traducció que dóna el Gaffiot d’”anonna”, production de l’année, récolte de l’année, per a mi té una referència més directa en la idea d’”escasez”, que no en la del preu del blat, que es presta més a manipulacions econòmiques.



11.- sed si nos coleos haberemus (44.14)


11.1.- “Però si tinguéssim collons” (P). Literal.

11.2.- “Però si nosaltres tinguéssim collons” (B-G). També molt literal.

11.3.- “Pero si nosotros lostuviéramos bien puestos” (DD). Aquí se suprimeix descaradament una paraula.

11.4.- Aquí la versió de DD em torna a semblar un eufemisme completament fora de lloc, doncs en l’ambient d’aquell sopar, ningú es pot imaginar que els comensals estiguin per aquesta classe d’eufemismes...

En canvi, P i B-G em sembla que demostren més fidelitat cap a Petroni. Una vegada més, el Gaffiot és ben explícit: coleus, i, m. (culleus), testicule i, a més, posa com exemple aquesta mateixa frase de Petroni.


12.- quid enim futurum est , si nec dii nec homines huius coloniae miserentur (44.16)

12.1.- “... i què passarà si ni els déus ni els homes s’apiaden d’aquesta colònia ? (P)

12.2.- “Quin futur ens espera en aquesta ciutat, si estem deixats de la mà dels déus ?” (B-G). No sembla apropiat l’ús de la paraula “ciutat”, doncs té un status polític diferent.

12.3.- “y qué va a pasar si ni los dioses ni los hombres se preocupan de ella?” Aquí DD opta per una sol•lució massa fàcil, doncs suprimeix arbitràriament la paraula “coloniae” del text original.

12.4.- La de P és la que m’agrada més. La de B-G no em sembla bé, doncs ignora “homines”; i a més, utilitza una expressió, deixats de la mà dels déus, que també utilitza en 44.18 per traduir una frase feta de Petroni diferent d’aquesta...
Per cert, aquí he notat una diferència entre la versió llatina de la Teubner i la de DD, que diu: “si nec dii nec homines eius miserentur...” I això, naturalment, es fa notar en la traducció castellana.




13.- itaque dii pedes lanatos habent, quia nos religiosi non sumus (44.18)

13.1.- “Ara els déus ens han deixat de la mà, perquè som uns descreguts” (P). En la nota 56, P explica que Petroni diu literalment: “Els déus tenen els peus embolcallats amb llana.” S’embolcaven amb llana els peus dels qui patien atacs de gota, per tal diimbilitzar-los i calmar-los el dolor. La frase feta, doncs, vol expressar la insensibilitat dels déus en relació amb els homes.

13.2.- “Per la nostra poca fe els déus estan irritats” (B-G)

13.3.- “Y ahora los dioses no pueden dar un paso, porque nosotros no tenemos religión” (DD)

13.4.- Jo diria: “ara estem deixats de la mà de Déu”. Crec que ho vaig sentir per primera vegada en aquell col•legi de frares on vaig anar de petit; i ho deien en castellà, naturalment...
Cap de les traduccions és literal i cap no reflecteix la lítote del text llatí. Diuen coses diferents.
En realitat, quan el texte llatí diu “religiosi non sumus” vol dir que aquells ciutadans són informals en la seva relació amb els déus, en la seva litúrgia. La religió per aquells romans era sobretot una litúrgia, que regulava la relació dels mortals amb la divinitat. És un concepte de religió molt diferenciat de la dels grecs, per exemple, que tenian tota una mitologia.


14.- Colubra restem non parit (45.9)

14.1.- “i una colobra no pareix una corda”. P explica en la nota 57 que aquesta frase feta es pot interpretar de dues maneres: o bé que d’una persona dolenta no en podem esperar bones accions, o bé com a equivalent de la dita catalana “Els testos s’asemblen a les olles.”

14.2.- “Els plats s’assemblen a les olles” (B-G)

14.3.- “y de vaca no nace ciervo.” (DD)

14.4.- Potser té alguna relació amb allò de “de tal palo tal astilla”.

dilluns, 4 de juliol de 2011

Trobada de cantadores i cantadors a La Torre d'Oristà.




Ho he dit altres vegades, però ho repetiré: hi ha alguna cosa molt antiga en el fet de cantar. És com si es descordés la pluja d'uns records col·lectius que amara els cors i els torna un alè vital. Al cap dels anys, sovint hem desaprès la complicitat que s'estableix entre qui canta i qui escolta: i encara més entre els qui canten plegats.

Aquest dissabte passat, a La Torre d'Oristà, al Lluçanès, vam poder gaudir una vegada més de la mestria d'un Jaume Arnella incombustible que incendiava, com una teia encesa, el desig de cantar, de dir. Humor i sàtira d'unes cançons que el poble, savi, cantava per treballar o després de treballar, o malgrat el fet que treballar podia ser també una maledicció. Cançons contra els cacics de panxa plena i cor eixut.

I amb el Jaume totes, tots, feliços dintre el vellut de la música i de la nit: la Isabel de La Cirera i la Roser del Masot, el Lluís i la Carina, d'Alpens; un parell de Randellaires perduts; un Isidre de veu càlida i guitarra generosa; la coral del poble que ens acollia; els Tranquils; els d'Oristà amb el seu poeta, que se n'anava aviat perquè havia de fer pa; els qui no hi eren i enyoràvem, com la mare Pepeta d'Alpens; i els qui escoltem més que no cantem, però que tornem sempre a prop de les arrels.