Ho he dit altres vegades, però ho repetiré: hi ha alguna cosa molt antiga en el fet de cantar. És com si es descordés la pluja d'uns records col·lectius que amara els cors i els torna un alè vital. Al cap dels anys, sovint hem desaprès la complicitat que s'estableix entre qui canta i qui escolta: i encara més entre els qui canten plegats.
Aquest dissabte passat, a La Torre d'Oristà, al Lluçanès, vam poder gaudir una vegada més de la mestria d'un Jaume Arnella incombustible que incendiava, com una teia encesa, el desig de cantar, de dir. Humor i sàtira d'unes cançons que el poble, savi, cantava per treballar o després de treballar, o malgrat el fet que treballar podia ser també una maledicció. Cançons contra els cacics de panxa plena i cor eixut.
I amb el Jaume totes, tots, feliços dintre el vellut de la música i de la nit: la Isabel de La Cirera i la Roser del Masot, el Lluís i la Carina, d'Alpens; un parell de Randellaires perduts; un Isidre de veu càlida i guitarra generosa; la coral del poble que ens acollia; els Tranquils; els d'Oristà amb el seu poeta, que se n'anava aviat perquè havia de fer pa; els qui no hi eren i enyoràvem, com la mare Pepeta d'Alpens; i els qui escoltem més que no cantem, però que tornem sempre a prop de les arrels.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada