Els capvespres d'estiu, tan llargs, són de vellut tebi. Les fulles es revifen amb la fresca, aixequen el cap. Els ocells van i vénen, enfeinats.
Cridòria vermella de criatures que juguen i silencis grocs del sol exhaust que encara daura les crestes de les muntanyes, però ja sense fúria, manyac.
És hora d'obrir finestres, de regar flors.
Hora d'enyorances.
Hi ha una cançó suspesa a mig aire; una tonada que va i torna, com una oreneta a la branca més alta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada