Sóc només pols, però em penso estrella.

dilluns, 31 d’agost del 2020

LES DONES D’AIGUA VAN PLORAR I RIURE A ALPENS

  


Les dones d’aigua van plorar i riure a Alpens, just quan l’estiu xafogós, com l’home del sac, s’enduia la pols dels camins.

Eixelebrades, van despertar núvols grisos i patacs d’aigua. Van ballar nues sota la pluja freda i van fer focs d’encenalls amb les paraules massa sabudes.

Agressives, bruixes, van estimbar parets de prejudicis i van esllavissar camins molt fresats, creences molt arrelades. Van estimar i odiar, van despertar trons i llamps, van córrer l’endemà de la tempesta amb parracs de boira esquinçada, amb dolors esberlats.

Serenes, van somriure amb ullades de sol i complicitats petites. Amb revolucions fetes d’una sola paraula. Amb històries collides als camins i atresorades al rebost on les paraules, confitades i guardades en pots petits, esperen els dies freds per consolar arideses i tristeses massa fondes.

Dolces, van escampar petons i abraçades amples com faldilles blaves i llençols estesos. Cançons pregones com gorgs d’encanteri. Cançons com roques de lluna i de pedres vives. Dibuixos fets d’herbes de colors i olors de segles.

Sempre, boniques. Sempre, úniques. Sempre, germanes.

Gràcies!

https://www.dalpens.com/2020/04/alpens-poesia.html


 http://desdelcami.blogspot.com/2020/08/dones-daigua-dalpens.html

 

dilluns, 17 d’agost del 2020

PÈSOLS D’OLOR

 


Les flors dels pèsols d’olor, de color de cirera a punt de collir, creixen als marges madurs de l’estiu.

Fan una fragància tan subtil que amb prou feines la pots sentir, però que s’arrapa als dits i t’hi deixa un rastre persistent, com una mica d’olor de records.

És la flor de les amistats que duren, petites i fidels.

A vegades, els pèsols d’olor es gronxen, diminuts, a les esquerdes del temps. Les seves llavors, invisibles, omplen les butxaques i hi fan néixer tempestes domèstiques i remolins de vent, d’aquells que s’enduen la xafogor i les arideses dels dies.

Llavors les amigues es retroben, sobtadament lleugeres, i segueixen camins de bosc que van de casa en casa de pagès amb noms centenaris, enmig de les feixes treballades i verdes on s’amaguen els cargols i les infàncies perdudes.

A la finestra alta de la casa més acollidora, les tovalloles esteses escampen una mica de blau damunt del camí.