Els carrers seran sempre nostres!

dimecres, 29 de desembre de 2010

Resposta del director de DIE ZEIT

Lieber Francesc Arnau i Arias,

vielen Dank für Ihre Mail. Es freut mich, dass Sie den Artikel über die ZEIT in El País gelesen haben, und ich will gern versuchen, Ihre Fragen zu beantworten.

Es mag schon sein, dass die ZEIT eine eigene „Ideologie“ vertritt, wie Sie schreiben – auch wenn ich diesen Begriff für vorbelastet halte und ihn selbst in diesem Zusammenhang nicht verwenden würde. Auf jeden Fall versteht sich die ZEIT traditionell als eine meinungsfreudige Zeitung, in deren breitem Spektrum auch Ansichten Raum finden, die manchem nicht behagen. Sie sollen auf konstruktive Weise zum Widerspruch herausfordern und demokratische Debatten anstoßen. Einige Leser mögen das als Zumutung empfinden, für uns ist es liberaler Journalismus im besten Sinne.

Dabei richten wir uns nach wie vor nach der Maxime für Qualitätsjournalismus, die Marion Gräfin Dönhoff einst formuliert hat: Wir wollen niemanden indoktrinieren, sondern unseren Lesern das Material an die Hand geben, das sie brauchen, um sich eine eigene Meinung zu bilden.

Eine solche Position hat übrigens nichts mit Gleichgültigkeit oder einem seichten Laisser-faire zu tun. Sie gründet vielmehr in der Überzeugung, dass es die eine „Wahrheit“ eben nicht gibt – und dass sich in der Demokratie die besten Argumente in einem möglichst offenen Diskussionsprozess durchsetzen sollen.

Ich hoffe, dass ich Ihre Fragen einigermaßen beantworten konnte, und bin

mit besten Grüßen und Wünschen

Ihr
Giovanni di Lorenzo

dijous, 23 de desembre de 2010

dimecres, 22 de desembre de 2010

NADAL


...i torna el Nadal. Si ets molt jove, tant te fa, t'escapes tant com pots dels dinars de família. Si ets més gran, et toca fer de pal de paller i oferir, justament, el caliu de casa als teus.

L'any passat va ser l'últim Nadal amb la mare, i jo no hi era. Hi anava cada any, hi havia anat tants anys que no em vaig ni imaginar que el temps se'ns acabava.

I aquest any tornaré a la casa sense la mare, amb els que som, i farem com cada any, com si ella hi fos, com si el pare hi fos, amb el record no dit dels avis, amb les criatures que fan xivarri i ens salven del silenci.

Bon Nadal per a tothom!

dilluns, 13 de desembre de 2010

LA PARAULA


Aturada ja la vida,
quiescent, vell i nafrat,
he sentit una gran crida
que a benaurança convida
per un camí no fressat.
Delerós, enderiat,
he pres tot d'una embranzida;
fent un salt fora de mida,
sobtadament m'he envolat.

Com és que m'he desvetllat
en una serra tan alta?
Tot el que miro m'exalta
i parlo com un orat.
Eixamplant la immensitat,
una àguila em sobrevola.
No tinc por de la rossola
ni de la nit feredat.
Qui és que aquí m'ha portat?

Adormit davant la taula
de la meva soledat,
m'hi ha portat la paraula.

(Joan Vinyoli, A hores petites)

dijous, 9 de desembre de 2010

EN EL CORRENT


Cada cop que estic immers
en el clar corrent del vers
m'adono
de la meva estranya i fútil
vestimenta i l'abandono
per inútil.
Nu del tot en l'univers,
ara res no m'és advers.

(Joan Vinyoli, A hores petites)

divendres, 3 de desembre de 2010

ENCENALLS


Algú pujà de les valls
i em portà nets enfilalls
de mots: que en fes poesia.
Però jo en faig encenalls
que encenc quan clareja el dia.

(Joan Vinyoli, A hores petites)

dijous, 2 de desembre de 2010

CIRCUIT CLOS


Sóc un arbre retort
dessota les estrelles,
amenaçat de mort
- com tots.

Sóc l'herba que treu lluc
després de la sequera;
quanta rosada bec
- com tots.

Sóc l'ocell de l'hivern
que va tornant-se volva
de llum cap a dissoldre's
- com tots.

Tot viu i mor en el poema.

(Joan Vinyoli, A hores petites).

divendres, 26 de novembre de 2010

EL PIRÒMAN


Per un sinistre foc al meu pinar
vago perdut, agafat a les flames.
Tot guspireja: els braços i les cames
se m'han tornat de foc; vull abastar
galledes plenes d'aigua. Tot en va,
que sóc l'incendiari del pinar.

(Joan Vinyoli, A hores petites)

dilluns, 22 de novembre de 2010

diumenge, 21 de novembre de 2010

FRED


Ha arribat el fred, com una flor d'aigua que florís pels racons. És l'hora dels jerseis gruixuts, dels mitjons de coloraines, del foc amb color de somriure.

Tan vell i tan nou, com sempre, el fred ens fa despertar l'instint de la cova i del sostre, però és justament a fora on cal rebre'l, també, i acostumar el cos i el cor als dies curts i a les engrunes del sol que es vessa com un grapadet de caramels petits, d'aquells de cinc cèntims, que tot just es desfeien una estoneta a la boca i ja no eren.

Avui hi ha núvols de teranyina al cel blau, un calidoscopi de llums i ombres, un joc d'alegries i tristeses, presència i absència teixides d'una manera indestriable, impossible de cabdellar. Però així està bé.

Potser s'obriran clarianes generoses, o potser els núvols tancaran la llum estantissa i tornarem a dubtar, fràgils com som, del sol invisible.

dimarts, 16 de novembre de 2010

EL CAMÍ ÉS L'ARRIBADA


S'acosta un pitroig i de seguida alça el vol, com una fulla que caigués a l'inrevés. Algú, molt a prop, va serrant llenya per a l'hivern, i em reca una mica el silenci estripat pel mossec continu de l'aire. Però m'imagino la llenya apilada que dóna tanta confiança, a les portes de l'hivern. Mires els troncs i en calcules la durada de la flama: aquest per encendre, aquest cremarà bé, aquest pot durar una llarga nit...

Al balcó, el sol encén i esborra una línia prima de teranyina que gronxa. I penso que a vegades, o potser sempre, pengem així, del temps: d'un fil molt prim. Anem amunt i avall amb urgències potser fictícies, que no se'ns escapi cap tren, i mentrestant ens fuig l'ocell que s'acostava o una transparència de llum.

El camí és l'arribada.

divendres, 12 de novembre de 2010

SOL DE TARDOR





Arriba la tardor i tornem a fer les paus amb el sol que, fa quatre dies, defugíem. La calor aclaparadora que ens feia buscar ombres ja ens sembla un passat remot...

Ara el sol és tebi i amable com un gat adormit: li pots passar la mà pel llom suau i no es desperta. I jugaries amb les fulles del terra, si no fos que ja no ets cap criatura i seria mal vist. Fas veure que escombres el portal, doncs, i t'emportes a dintre les fulles dringadisses, fetes d'un vidre molt fràgil, com de paper. Les poses a les brases com si fos una ofrena, i el déu del foc se les empassa goludament, amb un xiuxiueig que sembla agraït.

I surts a veure com la llum, tan dòcil, fa l'ullet amb les finestres i daura els arbres; com la mica de vent arrissa els núvols i et tornar a portar les fulles de colors just al portal; com la mica de fred et surt d'un revolt d'ombra, com un gat d'aigua.

dilluns, 8 de novembre de 2010

CANÇÓ D'ENYOR

"La clé des champs", René Magritte

L'amic Miquel Soler Pujades (poeta, cantant, lletrista, forner...) escriu aquella mena de coses que fan enveja. Penses: m'hauria agradat fer-ho jo!
Tot esperant el seu bloc personal (o no) us n'ofereixo un tastet, amb el seu permís.


Xicago, que lluny...

El vespre que vas marxar
t'oblidares d'endur l'ombra,
i molt sovint en la penombra
la imagino dringuejar.

Dic suau la cantarella
de les lletres del teu nom,
i ta ombra em vetlla el son
i jo faig l'amor amb ella.

El matí que tornaràs
podré matar l'enyorança,
de llum vestiré l'estança
i aixopluc em donaràs.

Sempre que vulguis marxar
oblida't d'alguna cosa,
mon cap serà capsa closa
fins que la pugui trobar.

NOVEMBRE


Novembre. La claror transparent d'uns dies radiants s'ha transformat en gris tou de núvols i aigua de plorar, que diu el poeta. Dins del somni, no feia fred però nevava mansament: era una neu manyaga però traïdora, s'obrien avencs arran de peus. Falta llenya per al foc a terra, falta escalfor al cor. Seria bo poder ficar-se a la cova de l'hivern i dormir llargament, fins que la primavera ens avisés dels nous aires.

Novembre, cava i sembra, que diu la dita. Cava el terròs del cor balder i sembra tossudament l'alegria, ara tan petita com una llavor negra.

L'incendi enganyós de les fulles amaga fragilitats insospitades. Quin devessall de colors al terra, com voldria endur-me a casa aquests grocs afruitats que semblen tan vius, aquesta flama encesa d'una blada que fa cantar el bosc sencer amb música vermella.

A la finestra de ponent, les fulles caigudes despullen el paisatge i sorprenc intimitats d'un pati que ara mateix em sembla desconegut. Un gat em mira amb recel. Els seus ulls tenen el color exacte de la tardor suspesa en un racó del temps.

dissabte, 6 de novembre de 2010

Rondonia


Adéu als blocs del món

El Periódico ens ha anunciat que cancel·larà la nostra participació als Blocs del Món i tancarà aquesta secció a la seva pàgina web.

Ho sento. Per a mi es tanca una finestra oberta al món. La difusió en una empresa de comunicació com El Periódico ha estat per a mi una gran oportunitat per donar i conèixer altres versions de primera mà de la realitat al món exterior.

La cooperació perd un espai i una veu. La veritat és que des de l'última remodelació de la pàgina, l'accés als Blocs del Món s'havia reduït molt. Agraeixo la confiança de Joan Barrera i altres professionals que van venir després, com Josep Saurí.

La vida continua. I el bloc Rondônia continuarà també, en català, que és la meva llengua materna. El podran seguir a l'adreça http://derondonia.blogspot.com.

Molts dels assumptes també hi surten en portuguès, els publico també en el bloc de la Comissió Pastoral de Rondônia: http://cptrondonia.blogspot.com.br.

Adéu i gràcies a tots. Josep Iborra Plans

Proposta de carta per enviar a El Periódico:

cartalector@elperiodico.com

Senyors, he sabut que properament volen tancar la seva secció "Blocs del món", entre els quals el bloc "Rondonia", de Josep Iborra Plans, que treballa a favor de les comunitats més pobres del Brasil des de 1993. Josep Iborra ha estat repetidament amenaçat per la seva feina en favor de la justícia social.

El seu bloc a "El Periódico" representa, tal com ell mateix diu, "una finestra oberta al món", des de la qual ens pot explicar què passa, realment, el dia a dia de la lluita contra la deforestació i la pobresa. Però també és una petita contribució a la seva seguretat personal.

Per tant, els demano que reconsiderin la seva decisió i que continuïn allotjant els "Blocs del món".

divendres, 29 d’octubre de 2010

FLOR DE VILORDA


Per a la Cati i tots els germans i germanes, especialment.


És una flor subterrània. Només creix a les torneries de
fusta amb moltes hores de pols groga –pols de fusta de boix–
que pesa a les teranyines del sostre i que torna opacs els
vidres.

Neix dels encenalls més llargs de la vilorda: aquells que
podrien ser un braçalet de tres voltes, prim com el paper de
fumar, i olorós i humit de fusta verda. Ningú no ho veu, però
l’encenall forada el terra com un filaberquí, i treu arrels i
brotona un tros enllà, vora els feixos. Només fa una sola flor:
groga, carnosa, amb olor de mantega. Esclata el dia que
l’aprenent més novell es treu la bata fosca i s’espolsa els
cabells, a l’hora de plegar, i s’adona satisfet que ja ha après
una mica l’ofici.

dimecres, 20 d’octubre de 2010

VERGONYA ALIENA

Tot just han començat i ja en tinc ben bé prou...

Ho vaig veure i no m'ho creia: Superman? Super...què? Tan baix, hem arribat? No tenen ni sentit del ridícul!

Ens venen partits com qui ven una rentadora: i la gran idea és un hàmster com a president! I per què no un robot, em pregunto, que és el que s'hi assembla més...

Si alguna cosa em reafirma en l'abstenció, són també aquestes campanyes estúpides, que ofenen la intel.ligència. I els qui em coneixen saben que, puc tenir raó o no, però no prenc aquesta decisió per comoditat.

Ho fico tot en el mateix sac, tot i que ja sé que no és així. Però l'espectacle de les baralles i els futbolers erigits en profetes tampoc no em motiven gens.

N'hauria d'excloure, potser, els qui finalment denuncien els xenòfobs, però la pregunta és: per què no ho feien abans?

Resumint: desesma absoluta. Els nostres fills a l'atur, les presons plenes de pobra gent, els lladres de guant blanc gaudint tranquil.lament de les estafes...Estem ben arreglats!

Sobre el mateix tema:
http://www.vilaweb.cat/mailobert/3794563/ens-prenen-imbecils.html

dilluns, 18 d’octubre de 2010

FLORS REBELS


Les seves llavors, larvades, latents, es formen lentament
a les puntes dels dits dels qui es rebel·len –gairebé per instint–
contra petites o grans injustícies que els afecten personalment;
i se’n defensen amb l’urc i l’impuls d’un animaló jove que es
dreça, no se sap ben bé si contra el món o amb ganes de dir:

- Sóc!, simplement.

Però amb el temps, a vegades, les petites rebel·lies
personals es converteixen, de mica en mica, en lluites
col·lectives, compartides, solidàries. I és just llavors quan les
flors rebels s’obren al capdamunt dels braços allargassats
com branques.

Són flors apètales: estams i pistils nus. Petites, poc agraïdes,
poc vistoses, es multipliquen ràpidament, i el seu pol·len fecund
vola de branca en branca, d’arbre en arbre: perquè tot el
bosc, de mica en mica, ha florit.

Els homes i dones-arbre arrelen fondament, estenen la
capçada ampla on els ocells lliures troben recer. Però a
vegades semblen, o es senten, sols, amb la fusta de la seva
carn plena de grops que les lluites han endurit; aparentment
sense flors, tendres i fràgils sota l’escorça dura, tossuts i
constants dintre el bosc revolucionari i anònim.

Quan ve la tardor, però, els fruits de llibertat, madurs,
olorosos, s’escampen pertot: i arriben noves mans rebels a
recollir-los.

dissabte, 9 d’octubre de 2010

FLOR DE LLIBERTAT


Per sort nostra, és una flor resistent,
que pot sobreviure llargues gelades
i que pot suportar, també, estius de foc xardorosos.
És tan efímera com tenaç;
pot ser tan fràgil com un bri d’aire,
però tan forta com un huracà.
Creix a les mans dels presoners, malgrat les manilles,
nia als cabells embullats dels nens intemporals
i omple les faldes enyorades de les àvies joves.
Quan es commemoren i es celebren genocidis,
quan es repeteixen genocidis
en nom d’un pretès "nou ordre internacional",
la flor de llibertat, larvada,
dorm sota un llarg hivern inhòspit.
Quan esclaten les guerres al país dels dictadors pobres,
o quan es coven les guerres al país dels demòcrates rics,
la flor de llibertat, colgada,
dorm ben endins de les llavors petites.
Però torna a germinar com pot,
on pot,
quan pot:
als manifestos valents dels pacifistes
o a les armes nues dels guerrillers que sobreviuen.
La flor de llibertat neix també, sovint, als llibres
que els inquisidors, abans, cremaven
i que els inquisidors, ara, publiquen
amb lletres d’or inabastables.
És blava com el mar sense residus,
o verda com els boscos abans dels incendis.
És groga com l’olor del pa calent dels pobles,
és vermella com la sang del dolor feliç
dels parts silenciosos.
És, potser, blanca com les cartes d’amor no escrites,
o té el color insubmís dels instants irrepetibles.
Té tots els colors: però serà sempre invisible
als ulls venuts i buits dels poderosos.

dilluns, 4 d’octubre de 2010

Últim videoclip de Gerard Vallverdú Iborra



http://www.youtube.com/watch?v=LRSUtRF3S2c

FLOR DE NIT


Creix a les cambres en penombra de les àvies, les nits de
lluna plena. Han de ser cambres amb cortinetes de punta i
sants a la calaixera; amb un gran llit de fusta fosca, de potes
tornejades i un edredó pansit; amb olors aturades a mig aire
de naftalina, de mocadors planxats, de brotets de romaní o de
farigola acotxats entre els llençols nets.

Les àvies tenen el son prim i estantís, tan fràgil, que senten caure
les fulles de la tardor i saben quan brotonen silenciosament els geranis.
Entre son i vetlla, pensen en els fills i en els néts, en la vànova de
ganxet que volen fer amb llana blanca i prima; en les cames
feixugues i en els seus anys de joventut, tan pròxima i tan
llunyana.

Entre vetlla i son, s’aixequen potser a beure un glop
d’aigua, i tanquen de nou el llum, i escolten les hores que
cauen lentes del campanar, flonges, com cabdells de llana
per estrenar.

Quan mor la darrera campanada, s’esdevé, potser,
silenciós, el prodigi. Ferida de claror de lluna plena, la llana
blanca de la cadira es descabdella lentament, i trena punts
amb un ganxet invisible: dues passades de punt baix, tres de
pilanets..., la flor blanca es va teixint i creix, suau, amb pètals
soldats de faldilleta, i finalment torna a reposar damunt la
boga de la cadira. Passa un núvol gruixut, llavors, i tapa la
lluna.

L’endemà, l’àvia contempla la flor i no es recorda d’haver
fet la mostra. Tant se val, té poca memòria, i la flor ja és feta.
S’aplica a una lentíssima gestació de flors: punt baix, pilanets,
minuts, hores... Dia rera dia, sense pausa, les flors van omplint
el cistell, i arriba el moment de cosir-les i fer-ne la vànova
per a la néta més petita.

Quan ha enllestit, una nit de lluna plena, ve la flor de la mort
de puntetes, omple de flaire de gladiols la cambra closa i torna a
cabdellar, lentament, els fils dels records i de les hores.

dimarts, 28 de setembre de 2010

dilluns, 27 de setembre de 2010

FLOR DEL TEATRE

Per al Gall (Grup d'actors del Llçanès), que fa vint anys


Es tanquen els llums. Es fa el silenci. S'obre el teló.

La flor del teatre obre lentament els seus pètals de llum de colors, amplíssims. I la màgia d'un temps fora del temps comença.

Homes i dones de debò es transformen i són algú que ja no hi és, o algú imaginat, algú somniat. Es transvesteixen i donen veu a emocions intemporals i fondes, antigues. Són la nostra història, que surt de la pols dels llibres i es fa llàgrima salada o rialla encomanadissa...

L'espectador, des de la platea fosca, assegut en una cadira que és com el seient d'un viatge espacial, es torna ingràvid i buit: passa a ser, ben just, una gerra per contenir aquesta força: la paraula que el farà plorar quan toqui, impensadament, un dolor potser oblidat; el gest que el farà riure, la bellesa que tiba una esgarrifança petita a la pell del crani.

S'obren els llums. Els aplaudiments esclaten. Es tanca el teló.

Quan l'obra que s'ha fet tan curta acaba i els espectadors, dempeus, aplaudeixen... originen sense saber-ho corrents d'aire que pol.linitzen la gran flor encesa. Se'n van mig marejats, sacsejats i sense saber que porten, a les butxaques de l'ànima, els fruits invisibles de la gran flor.

I si la sortida s'escau que és a l'hora exacta de les bruixes, just quan la lluna plena surt de darrera un núvol, els fruits deixaran caure la llavor. S'acomplirà el prodigi: el noi o la noia més joves, que acaben de sortir del somni de la infància, quedaran tocats per la màgia del temps fora del temps i seran, per sempre, actor o actriu: saltimbanquis i acròbates del gest, de les emocions, de les paraules.

divendres, 24 de setembre de 2010

FLOR DE LA DESMEMÒRIA



Recordant la mare...


Neix als racons més inhòspits dels records cansats. Fa oblidar el moneder a la nevera, les claus a qualsevol prestatge impossible de trobar, les paraules tan sabudes al capdavall d'un túnel fosc.

És tèrbola i grisa com l'ala d'una papallona nocturna. Us visita inesperadament, al tombant dels anys, quan fins i tot els néts se'n van a la seva i ja no es deixen petonejar gaire.

El seu pol.len insidiós us fa repetir una vegada i una altra allò que voleu dir, la idea que us fuig, el paperet escrit damunt el nom de les coses.

I així i tot, hi heu de conviure. Potser cada matí serà ben nou, la llum del sol se us posarà com una llesca de mel damunt l'esmorzar a la taula oblidada. Agafeu-la al vol. Revifeu la tendresa que encara és, viviu l'instant feliç i no us deixeu turmentar per futurs imprevisibles.

Potser fins i tot, algun dia, la memòria d'una infància perduda us tornarà amb totes les olors inèdites: agafeu-la al vol, també, expliqueu-la. Que no som pas tan diferents. De moment, ens queda la pell tèbia, l'abraçada, la veu.

Tots som més fràgils que no ens pensem. Els anys, enfilats com collarets de llavors a l'arbre de ser viu, tenen granets que es toquen, presents i passats i futurs que roden, ben semblants, fràgils i estantissos.

Però totes les llavors germinen...

FLOR ADORMIDA AL TOMBANT DEL VESPRE


M’agrada despertar a poc a poc, un a un, els pètals del
teu cos adormit. Desvetllar amb besos petits, com de rosada,
la carena ampla de l’esquena, la platja rodona de les natges,
el pendís suau de les cuixes, la sorpresa dels peus.

M’agrada omplir de remor secreta els buits de les orelles,
pentinar els camins sedosos dels cabells, trobar la paraula
màgica que obre la cova del tresor de les parpelles.

M’agrada trobar, des de les puntes dels dits, els camins
ocults de l’aigua dels gorgs del ventre. Endevinar i compartir,
potser, els teus somnis, mentre l’aigua de la llum del dia
s’enterboleix a la finestra oberta i entra una sentor calenta
de flors acomplides, de pol·len vençut.

Encara dorms. Ara, ha lladrat un gos. Ha passat un cotxe.
Ha caigut un estel. Ha plorat un nen.

Vetllo. Espero que floreixis. Tot està bé.

El sol, indecís, s’ha aturat a mig camí de ponent. El vespre,
expectant, ens mira. Tot ens espera. Tot ens pertany.

T’acostes i caus d’un somni que ha fet inèdit el tacte del
teu cos: tebiesa concreta d’ara, d’avui. L’esgarrifança petita
que et desvetlla. El remoreig de torrent a les mans. Un foc
petit encès a la nit dels llavis. L’aigua ardent de la llengua.
Les fogueres dels dits.

El sol, rabent com un cometa, se’ns ha endut ponent enllà.
Una fosca de vellut d’estiu entapissa les hores. Arreu, les
flors domèstiques dels focs del sopar s’encenen.

Dormim. Ha lladrat un gos, ha passat un cotxe? Tot ens
pertany. Tot ens espera.

dijous, 23 de setembre de 2010

FLOR DE TERANYINA


A les golfes de la memòria, allí on guardo les coses que no
vull recordar, les que em fan mal, hi creix una flor de teranyina
perenne.

Hi pujo molt poc. Tinc por d’omplir-me de la pols vençuda
dels dies més inhòspits, de la pols turmentada dels desamors
pretesament oblidats, de la pols tèbia i perduda de la infantesa
llunyana.

Hi he anat avui, a contracor, empesa per la revifalla d’un
dolor indefugible. He obert els finestrons d’hores corcades i
ha entrat una glopada ardent de llum, incendiant la pols. M’he
abocat al paisatge de muntanyes..., però era tot cremat, i les
soques encara fumejaven. Ni un bri de verd passat no
m’esperava.

He trobat el dolor que em burxava: encara era ben viu,
embalat dessota els pètals fràgils de teranyina sense rosada,
sense gotes de llum. Me l’he posat a la falda i l’he bressolat
lentament amb les mans de fusta. A les golfes de la memòria,
el balancí dels records grinyolava suaument.

I llavors la flor de teranyina m’ha vestit lentament: dolor,
mans, balancí, pols. Ara dormo. Només sóc una crisàlide.

dimarts, 21 de setembre de 2010

FLOR DEL DIA QUE NEIX


Meditative Rose, Salvador Dali (1958)


Per a la Nit, especialment.

Pot florir, sobretot, els dilluns, aquests dies condemnats
per judici popular a l’exili de l’alegria. Encara més si allò que
esperaves del diumenge (sempre n’esperem massa, dels
diumenges!) no ha respost a les teves expectatives.

Dilluns. T’aixeques amb un buit estrany al pit i espolses
els llençols encara tebis i en cauen els trossets escampats i
trinxats del cor perdut.

I te’n vas així, a corre-cuita, amb el cafè amb llet mal
posat i amb el cor soldat ficat de qualsevol manera al forat
balder del pit.

Encara és fosc. Entres a l’autobús ombriu amb els ulls
girats endintre i sense voler veure res. Però es fa clar
lentament, malgrat la teva indiferència. S’encén el llevant
amb una bellesa esclatant i indiscreta, impossible d’ignorar:
amb la boira esqueixada i daurada i els arbres nus brodats
nítidament a la carn rosada i groga i blanca del cel.

Llavors et creix a la butxaca, dins la mà closa, la flor
pressentida, fràgil i efímera, del dia que neix.

Algú et saluda pel teu nom.

Algú et somriu.

Ets viva; ets viu. Tota la llum del passat d’una estrella es
vessa, com un miracle, damunt del teu present.

La flor tot just insinuada del dia que neix tremola i mor a
totes les butxaques on els peixos de les mans busquen recer.

El cor apedaçat és un caliu somort de brasa dins el pit.

FLOR DE DESIG


Amb la complicitat de Simone de Beauvoir

Floreix als deltes herbosos de les dones de terra. És una
orquídia carnosa, de flor única i rara. Té el color vinós i encès
de les albades més nítides, però fa olor de pomes àcides.

Es fa, sobretot, als aiguamolls càlids. Quan floreix, cal
arrencar-la amb cura, a poc a poc, mirant de treure senceres,
una a una, les arrels més recòndites. Llavors us mira, ben
nua, i se us desclou completament a les mans: us mostra, un
instant molt breu, la seva meravella perfecta i efímera. Perquè,
de seguida, es colltorça i es mor. A vegades gemega. Però no
cal fer-li’n cas. Perquè mor d’una mort molt dolça.

dilluns, 20 de setembre de 2010

FLOR D’AIRE

Per a l'àvia Caterina, que em va conèixer però no puc recordar...

Les acàcies belluguen els rengles de fulles petites, com si
fossin moltes mans de molts dits. Fa un dia net. La mica de
vent ha escombrat els núvols, les calitges, la pols, i tot es veu
més viu, com acabat de pintar. Els horitzons són més ben
retallats, més concrets, i semblen més pròxims.

Quan fa un dia així, et vénen ganes de treballar: les hores
són més dòcils i més flexibles. Cap al tard, amb el cos cansat
i tranquil, encara pots passejar i assaborir a petits glops l’aire
net i tebi, i veure la claror que s’allargassa, opaca i manyaga,
com una serp blanca que s’esmunyís lentament pels carrers.
Tan lentament que ni la veus, la fosca, omplint el racons, a
l’aguait, àvida.

Perquè sempre té un aire furtiu, la nit. Ve que no te
n’adones, i no saps mai si s’ha instal·lat de cop o si ha vingut
de puntetes. El cas és que ja és mestressa de tot: llepa
dolçament els colors, els marceix de mica en mica, s’empassa
la claror com si fos un embut.

Llavors (i només en dies així) s’obre inesperadament la
flor d’aire. Invisible i etèria abraça, com un paraigua finíssim,
tota la ciutat. Els seus pètals esborrifats freguen per un instant
els portals més recòndits dels carrers més estrets, i les àvies
senten una esgarrifança de vida que les envigoreix. Baixen
pausadament les cadires als portals, i seuen de cara al carrer
negrós i amarat d’una insòlita tendresa, sota les banderoles
de roba estesa dels balcons.

divendres, 17 de setembre de 2010

FLOR D’ABSÈNCIA


La "flor d'absència" és, sense cap mena de dubte, per a Gisella Vacca, amb el desig que es decideixi a travessar el mar per venir a veure'ns...


Si torneu alguna primavera d’una illa qualsevol amb el cor
ferit, a bord d’un vaixell que salpa a l’hora groga de la posta,
veureu per primera vegada la solitud de les orenetes que
travessen, ben soles, tota l’amplada del mar.

Llavors, quan es faci de nit i el desert d’aigua s’agermani
amb el desert del cel, i només quedi la gran remor somorta de
les màquines al cor de la immensa baluerna, aneu-vos-en a
dormir al cambrot més oblidat. Les fiblades de la nova solitud
se us hi faran ben presents, com una pluja invisible que
agullonés la placidesa de l’aire; i us trobareu presoners d’un
cos que no sap volar, que no pot fugir. Finalment, però, la son
us calmarà la set terrosa del record omnipresent, i us endolcirà
el dolor de la vetlla.

Llavors, potser, us florirà sota el coixí la flor d’absència:
negra i vellutada, malèvola, us vessarà el pol·len nostàlgic a
l’orella adormida.

I vindran dies i dies que viureu com dintre d’un parèntesi,
gronxats pel fil tènue de les cartes i del telèfon, de la distància.

Això durarà fins que el temps fructifiqui les llavors amagades
del record que se us esborra.

I tornarà el guspireig de l’instant als vostres ulls,
redescobrireu els amics propers, i obrireu el cor guarit a les
hores presents, fugisseres i irrepetibles.

dijous, 16 de setembre de 2010

ROSA DE CARN



Vaig escriure aquesta "flor" ja fa temps, també, dedicada a la Deli, que estava esperant el Guillem. Ara voldria dedicar-la a la Montse i l'Anna, que han tingut fa poc les seves criatures.



(Amb la complicitat de René Magritte
)

La seva llavor creix, tan quietament com una nevada
nocturna, a la magrana del ventre misteriós de les dones
estimades. Encara ningú no ho sap, i ella ja sent el camí
imparable de l’aigua dels ulls, del bassal dolç de les sines, de
la font de les mans: la pluja petita de les hores adormides.

Quan el secret és compartit, la pluja es torna fecunda i
mansa. La llavor, minúscula, tancada dins la seva petxina
d’ombra, creix. I cauen els dies, madurs, les hores com
branques d’un arbre invisible.

Fins que la flor de carn de dona, tan fràgil, esberla el temps.
No una roca, ni un tro, ni una muntanya, ni un meteorit:
només l’alè que es trenca, les cames baldades, el ventre com
un vertigen de dolor: un xuclador, una aigua pregona, un gorg
de temps de fondària insondable.

Una rosa de carn i de sang, i s’esdevé el prodigi: l’infant
neix.

Només l’estupor, la sorpresa tan vella i tan nova: un miracle.

L’infant plora.

Tota l’aigua dels rius i dels mars i dels núvols convergeix
en aquest plor. L’aigua perduda, l’aigua rabent, l’aigua aturada.

Només una rosa de carn. I l’infant és al món.

dilluns, 13 de setembre de 2010

FLOR D'OLOR DE SETEMBRE


Quan la llum vertical del sol s'esbiaixa i s'endolceix, i els ponents estan tocats de mel fosca; quan la nena o el nen que vam ser olora una llibreta nova, el primer dia d'escola; quan les nyàmeres obren el seu groc viu al costat de l'aigua...llavors, a les places de les festes majors més tardanes, la flor d'olor de setembre voleia pels racons més arrecerats.

És, alhora, una flor present i absent. Està feta de retalls acolorits de records, com una vànova antiga, però també de retalls de present, si és que això existeix, i de bocins d'instants futurs.

Potser és una flor de roba, potser és una flor d'olors.

A vegades jeu, endormiscada, al pedrís més assolellat, aquell on les àvies amb bastó reposen i miren; llavors els ve una alenada d'un perfum remot, l'olor exacta de la flor d'un temps perdut.

Però sovint rodola pel terra dels menjadors acabats d'escombrar, el dia de la festa major que encén garlandes de llum i de música i que aplega parents en un àpat ritual; o bé s'entortolliga als peus dels dansaires que convoquen, a la plaça, els vilatans que viuen al poble de sempre o els qui hi tornen sempre, enyorats.

http://dalpens.blogspot.com/2010/09/la-festa-major-dalpens.html

dissabte, 11 de setembre de 2010

FLOR DEL TEMPS


Segur que avui hi havia núvols,
i no he mirat enlaire. Tot el dia
que veig cares i pedres i les soques dels arbres,
i les portes per on surten les cares i tornen a entrar.
Mirava de prop, no m'aixecava de terra.
Ara se m'ha fet fosc, i no he vist els núvols.

("El distret", Gabriel Ferrater)


Neix a la nit de les butxaques. Diuen que és aèria, que viu sense terra, només de l'aire. Altres expliquen que té pètals com escates, que és com una serp de vidre invisible. Ningú no ho sap del cert. L'única certesa és que és inabastable. Sembla inofensiva, però us omple els ulls de núvols que passen rabents, de dies que moren sense records, de nits que neixen i s'obliden.

Com el sol, no es pot mirar fit a fit, perquè la seva brillantor us enlluerna, i us podria encomanar el verí del vertigen: si us ha tocat el seu polsim maligne, serà un no viure, perquè no podreu parar. D'un cap de dia a l'altre, se us acumularan urgències imaginàries, caminareu per ciutats invisibles i enmig de gent fugaç i anònima.

Però si un capaltard goseu aturar-vos, i fiqueu per un moment les mans a les butxaques oblidades...mirareu els núvols i veureu com es mouen, lents, vius i majestuosos com grans balenes mig adormides. Us recordareu de mirar enlaire pels carrers i veureu noies que es pentinen als balcons dessota els quals passàveu com a autòmates; veureu prodigis.

Sentireu respirar algú i sereu vosaltres, que encara sou petits i bufeu llavors; sentireu l'aigua a la pell, i sereu peixos. Sereu aigua, sereu herba, sereu formiga. I planeta.

Quan feu les paus amb la flor del temps, començareu a viure.

dijous, 9 de setembre de 2010

FLOR DE FOC


Vaig escriure la "flor de foc" ja fa anys, quan va morir el meu pare. Ara, que ha mort el pare d'una bona amiga, la Franca de Genoni, a Sardenya, em serveix per acompanyar-la en el dol.


Quan el silenci esmicolat al ventre madur dels núvols de l'hivern es torna neu; quan els pobles petits i encrostats a la terra nua s'arrauleixen com un ramat contra el fred; quan els fruits de la tardor ja reposen a les lleixes, envasats i guardats; quan els geranis ja són a cobert i les àvies fan peücs i mitjons i jerseis de llana amb tots els colors de l'estiu...llavors, a cada casa amb la porta ajustada (però no tancada, perquè els amics i els veïns, i els gats, puguin entrar) neix, domèstica i viva, la flor de foc.

Els seus pètals, efímers i mòbils com papallones, fan florir la fusta morta en una última primavera incandescent. Tenen tots els colors del cel al capvespre, tots els colors del cel al matí. Fins i tot, al cor mateix de la fusta transfigurada, hi ha un instant fugisser de blau prim i intemporal d'aigua marina.

Les flors de foc crepiten suaument, potser com un caramel de maduixa a la boca d'un nen petit, potser amb remor de pluja somorta: guspireja l'aigua, guspireja el foc? i somouen un pòsit de records del pare, o de l'espòs, o de l'avi, que fa tan poc que és absent...

Fa tan poc que era aquí: assegut a la cadira (la seva cadira) amb els pocs cabells blancs com fils de neu i amb les mans que el dolor havia tornat primes i fines, quasi transparents.

Fa tan poc que era quí, amb la guspira dels ulls encesa però incombustible, com aquest foc que es renova cada hivern i que ell atiava o gomboldava amb una paciència tranquil.la que ens abrigava: del fred del cos, del fred del cor.

La flor encesa del foc ens parla a cau d'orella: tan poc, tan poc, tan poc...

Els pètals de les flames, com ales de papallona, com ombres d'aire, se'n van xemeneia amunt, s'emporten cel enllà l'enyorament.

dilluns, 6 de setembre de 2010

FLOR D'INSTANT


Per al Lluís, que el dia 9 fa anys...

Com el seu nom indica, és extremadament efímera i fràgil. Blava, amb un sol pètal acampanat i soldat, quasi transparent, enfiladissa. Té un batall blanc al fons de l'embut misteriós.

Sol néixer als primers cabells blancs, quan us heu dutxat per treure-us la malenconia i,impensadament, us va a veure un amic sense avisar. Un amic de sempre, que feia dies i dies que no havíeu vist. Llavors us mireu de corre-cuita al mirall, per agençar-vos una mica: se us han revifat els ulls i la pell, els cabells nets...Si us hi passeu els dits, veureu l'esclat de la campaneta blava que s'hi gronxa, diminut.

I ja esteu a punt. Tant se val què fareu o què direu: les paraules brollaran com una petita pluja. I quan es faci un silenci, i us mireu francament als ulls, sentireu el dring inconfusible de les campanetes respectives.

divendres, 3 de setembre de 2010

TOT AÇÒ QUE JA NO POT SER (Vicent Andrés Estellés)


Et besaria lentament,
et soltaria els cabells,
t'acariciaria els muscles,
t'agafaria el cap
per a besar-te dolçament,
estimada meua, dolça meua,
i sentir-te, encara més nina,
més nina encara sota les mans,
dessota els pèls del meu pit
i sota els pèls de l'engonal,
i sentir-te sota el meu cos,
amb els grans ulls oberts,
més que entregada confiada,
feliç dins els meus abraços.
Et veuria anar, tota nua,
anant i tornant per la casa,
tot açò que ja no pot ser.
Sóc a punt de dir el teu nom,
sóc a punt de plorar-lo
i d'escriure'l per les parets,
adorada meua, petita.
Si em desperte, a les nits,
em desperte pensant en tu,
en el teu daurat i petit cos.
T'estimaria, t'adoraria
fins a emplenar la teua pell,
fins a emplenar tot el teu cos
de petites besades cremants.
És un amor total i trist
el que sent per tu, criatura,
un amor que m'emplena les hores
totalment amb el record
de la teua figura alegre i àgil.
No deixe de pensar en tu,
em pregunte on estaràs,
voldria saber què fas,
i arribe a la desesperació.
Com t'estime! Em destrosses,
t'acariciaria lentament,
amb una infinita tendresa,
i no deixaria al teu cos
cap lloc sense la meua carícia,
petita meua, dolça meua,
aliena probablement
a l'amor que jo sent per tu,
tan adorable! T'imagine
tèbia i nua, encara innocent,
vacil.lant, i ja decidida,
amb les meues mans als teus muscles,
revoltant-te els cabells,
agafant-te per la cintura
o obrint-te les cames,
fins a fer-te arribar, alhora,
amb gemecs i retrocessos,
a l'espasme lent del vici;
fins a sentir-te enfollir,
una instantània follia:
tot açò que ja no pot ser,
petita meua, dolça meua.
Et recorde i estic plorant
i sent una tristesa enorme,
voldria ésser ara al llit,
sentir el teu cos prop del meu,
el cos teu, dolç i fredolic,
amb un fred de col.legiala,
encollida, espantada; vull
estar amb tu mentre dorms,
el teu cul graciós i dur,
la teua adorable proximitat,
fregar-te a penes, despertar-te,
despertar-me damunt el teu cos,
tot açò que ja no pot ser.
Et mire, i sense que tu ho sàpies,
mentre et tinc al meu davant
i t'estrenyc, potser, la mà,
t'evoque en altres territoris
on mai havem estat;
contestant les teues paraules,
visc una ègloga dolcíssima,
amb el teu cos damunt una catifa,
damunt els taulells del pis,
a la butaca d'un saló
de reestrena, amb la teua mà
petita dintre la meua,
infinitament feliç,
contemplant-te en l'obscuritat,
dos punts de llum als teus ulls,
fins que al final em sorprens
i sens dubte em ruboritzes,
i ja no mires la pantalla,
abaixes llargament els ulls.
No és possible seguir així,
jo bé ho comprenc, però ocorre,
tot açò que ja no pot ser.
Revisc els dolços instants
de la meua vida, però amb tu.
És una flama, és una mort,
una llarga mort, aquesta vida,
no sé per què t'he conegut,
jo no volia conèixer-te...
A qualsevol part de la terra,
a qualsevol part de la nit,
mor un home d'amor per tu
mentre cuses, mentre contemples
un serial de televisió,
mentre parles amb una amiga,
per telèfon, d'algun amic;
mentre que et fiques al llit,
mentre compres en el mercat,
mentre veus, al teu mirall,
el desenvolupament dels teus pits,
mentre vas en motocicleta,
mentre l'aire et despentina,
mentre dorms, mentre orines,
mentre mires la primavera,
mentre espoles les estovalles,
mor un home d'amor per tu,
tot açò que ja no pot ser.
Que jo me muir d'amor per tu.
http://www.facebook.com/profile.php?id=1346751710#!/event.php?eid=147848918570483

 

dilluns, 30 d’agost de 2010

MOLT LLUNY D’AQUÍ



Sé una ciutat, molt lluny d’aquí, dolça i secreta,
on els anys d’alegria són breus com una nit;
on el sol és feliç, el vent és un poeta,
i la boira és fidel com el meu esperit.

L’Orient hi deixà la seva sang de roses,
la mitja lluna càlida del seu minvant etern
i, enllà d’un gran silenci de persianes closes,
un riu profund que corre per una nit d’hivern.

Als seus vells carrerons, plens de fervor, arriba
jo no sé de quins segles un gris d’amor i encens;
el so de les campanes hi té una ànima viva
i el seu batec és lliure com el del cor dels nens.

Allí, més bells encara que els parcs en primavera,
els camps humils i alegres s’obren al capaltard;
en el seu gran repòs l’ànima es fa lleugera
com enmig de la vasta paciència del mar.

Res no crida el meu cor amb més tendresa, ara,
que aquells camins fondals de xops i de canyars.
El seu record fa un ròssec de recança al meu pas;
torna a la meva espatlla la mà greu del meu pare.


12 juny 1939


Màrius TORRES, Poesies, Ed. Ariel, Sant Joan Despí, 1981

http://www.vilaweb.cat/noticia/3769161/xarxa-ret-homenatge-poeta-marius-torres.html

Terres germanes: una experiència inoblidable



17 d’agost de 2010

Sortim de Girona a mitja tarda, i ens anem trobant a l’aeroport: la colla de VICUS, la gent jove del teatre Palangana, Josep Riera, la Isabel i jo, Francesc Arnau...anem a Genoni (Sardenya), a la trobada Terres Germanes. L’ànima del projecte és Gisella Vacca, (que havia viscut a Catalunya i parla un català perfecte!) cantant i artista amb tot el significat de la paraula.

En arribar, ens espera la Gisella i tota una expedició de gent del Coro Santa Barbara de Genoni: la Ines, la Rita, els dos Giovanni, el Giorgio, l’Ottavio, el Salvatore...Són tantes les ganes de conèixer-nos, que al cap de cinc minuts ja parlem tots en una barreja de sard-italià-català que es va fent més comprensible a mesura que passen les hores. Sopem plegats (i esplèndidament) a l’Agriturismo de la Franca, una dona tan acollidora i franca com el seu nom. Llavors ens reparteixen per dormir per Genoni i els seus voltants: els nostres amfitrions hauran de fer, durant els tres dies següents, un esforç important per dur-nos d’un lloc a l’altre, ja que Genoni és un poble petit i no hi ha una infraestructura suficient. Ho faran amb tan bon humor i tanta simpatia que se’ns faran indispensables.

18 d’agost de 2010

Esmorzem a ca la Franca i anem concretant el programa amb la Gisella: va tan enfeinada que s’ha d’anar repartint com pot entre nosaltres, perquè tots tenim ganes de saber com anirà tot. Fem la coneixença de l’Aina, la ballarina de flamenc, catalana de Sevilla, i de la Jacky, la Mighela, la Muriel i la Nadine, les cantants de Còrsega.

Al matí, rebuda a l’ajuntament. El sindaco, Roberto Soddu, ens dóna la benvinguda d’una manera molt cordial i poc protocolària, i de seguida anem a visitar Genoni: l’església, els carrerons, els murals a les parets i, sobretot, l’antico convento, que és on pròpiament es fa la trobada i les diferents actuacions. Envolta el poble un paisatge eixut de ple estiu: la giara, on els cavallini, que són l’orgull del poble, pasturen parsiomoniosament.

La primera tarda, el programa ja és atapeït, i comença amb un concert de música sarda a càrrec d’Ignazio Cadeddu, un gran guitarrista que, amb la seva música, ja ens endinsa una mica dintre l’atmosfera inconfusible de Sardenya i de la seva gent. Segueix un concert de cants religiosos corsos del grup U Ponticellu, les noies de Còrsega. Mai no havíem sentit res de semblant. Tenen una potència tal, i juguen tant amb les diferents veus (uns baixos inabastables, sobretot!) que ens fa la sensació que estem escoltant deu o dotze persones amb acompanyament musical; i només són quatre, cantant a capella! Ens expliquen que aquests grups són generalment d’homes; elles en són, doncs, una bellíssima excepció.

A les vuit del vespre comença la xerrada històrica (en italià) del català Jordi Saumell: parla de la història que ens uneix i que també ens separa, perquè la invasió de Sardenya per part dels catalans no va ser precisament pacífica, i ho explica molt clar. La xerrada es va alternant amb cançons tradicionals catalanes a càrrec d’Isabel Iborra, també a capella; això impregna l’acte d’un simbolisme reparador: les cançons contra la guerra, el que ens uneix contra el que ens separa...La veu clara i potent de la Isabel passa les pàgines d’una història sovint cruenta que Jordi Saumell s’encarrega d’explicar.

I ve l’hora del recital Terre Sorelle, és a dir, Terres Germanes, de Gisella Vacca, acompanyada a la guitarra per Marco Lutzu: un devessall de poesia i música, un agermanament de llengües (canta en sard però també en català, castellà i cors, i recita una de les meves “Flors” i un poema de Josep Riera). Una veu que juga i canta i plora i riu: la Gisella, única!

19 d’agost de 2010

Comença la tarda amb una trobada per parlar del meu llibre de prosa poètica “Flors”. La Gisella presenta l’acte i va traduint les introduccions que faig a cada escrit, i que després recita Francesc Arnau, d’una manera molt pausada i entenedora, per tal que també el públic de Sardenya pugui anar seguint, almenys, les idees principals, la qual cosa sembla que s’aconsegueix plenament.

Seguidament hi ha l’actuació del Coro Santa Barbara, els nostres amics i amigues de Genoni, dirigits per la infatigable Gisella, i que inclouen dues cançons catalanes en el seu repertori. Sentir-los cantar “Rossinyol que vas a França” i “La dama d’Aragó” ens fa pessigolles al cor!

Després hi ha una xerrada de Marco Lutzu, que no només és guitarrista, sinó sobretot etnomusicòleg. Ens parla de les semblances entre alguns gèneres musicals sards i els de les terres germanes, per exemple els Goigs catalans i els Gosos sards , i fa una repassada històrica de les “músiques germanes”.

I arriba l’hora de l’actuació d’Aina Núñez, ja entrat el capvespre. Veure els braços nus de l’Aina dibuixant la música, tot el cos que es vincla com un arbre amb la brisa d’un cant antic, fa descobrir ( i redescobrir) el flamenc....

I tanca el dia, ja ben fosc, l’esperat concert “Pell i paraula” a càrrec de VICUS, el grup de Vic que ha posat música a la poesia inigualable de Josep Riera. Entre la nostàlgia i la tendresa; entre la tristesa i l’alegria i un humor molt fi, el Josep Maria, el Lluís, el Miquel i el Josep trenen paraula i música des de molt endins, amb el contrapunt de les recitacions de la Irene, la Carla, l’Andreu i l’Abel del teatre Palangana, unes veus joves i colpidores damunt uns versos que, de tan fondos, ens semblen antics.

20 d’agost de 2010

I ve que tot s’acaba. Els nostres amics sards ens porten, durant el matí, a veure les restes arqueològiques dels “nuraghi” de Barumini, senzillament impressionants.

I comencem la tarda amb una trobada de poetes: la poetessa sarda Anna Cristina Serra, (el cognom diu prou de la nostra història comuna!) i els lluçanesos Josep Riera i jo mateixa. Parlem sobretot de les dificultats d’aprendre el català i el sard, com a llengües germanes que han estat igualment oprimides. La poetessa sarda recita alguns dels seus poemes, molt sentits pel públic local, i els joves del teatre Palangana reciten admirablement alguns poemes de Josep Riera i algunes de les meves proses poètiques.

Les nostres amigues corses, aquesta darrera tarda, ens obsequien amb un recital de música profana, impressionant i divertit, si és que això és una manera d’explicar-se.

L’historiador Jordi Saumell i Isabel Iborra reediten una nova edició alternada de xerrada històrica i de cançons tradicionals catalanes, aquesta vegada amb el títol de “El treball ens un uneix”, que també és el tema de les cançons.

I clouen el dia la dansa de l’Aina, el cant de la Gisella i la guitarra d’Enrico Piredda, amb la mestria i l’emoció de cloure, esperem que provisionalment, la trobada inoblidable de les terres germanes.

I és que, com diu la Gisella, “Els viatges són indispensables, inclosa la fantasia. Les destinacions sempre són dues, almenys: l’ànima del viatjador i la del poble acollidor. Però sovint, increïblement, el viatge més important és aquell que la gent emprèn cap a nosaltres, portant dons que a l’Illa estimem bescanviar. Si els dons son Música i Poesia, tindrem aquestes riqueses per a tota la vida, com el més preuat dels tresors.”

Ara només falta poder acollir a Catalunya, també nosaltres, el tresor del viatge d’ells cap aquí....

http://www.vilaweb.cat/noticia/3769246/terres-germanes-experiencia-inoblidable.html


Els dies 18 a 20 d’agost d’enguany el grup musical vigatà V.I.C.U.S., juntament amb en Josep Riera, poeta d’Oristà, Roser Iborra, escriptora d’Alpens, Isabel Iborra, cantadora d’Alpens, i Jordi Saumell, historiador de Copons, van ser la representació catalana al Festival “ Terre Sorelle – Terres Germanes “ que va tenir lloc a l’illa de Sardenya, al poblet de Genoni.

Participaven també al festival “U Ponticellu” un grup vocal de l’illa de Còrsega, Aina Nuñez, bailaora de flamenc i, representant l’illa i la cultura sarda, la poetessa Anna Cristina Serra, el cor Santa Bàrbara de Genoni, els guitarristes Ignazio Cadeddu, Enrico Piredda i Marco Lutzu i la cantant d’esplèndida veu, Gisella Vacca, directora artística i “Alma Màter” de l’event.

Tres dies estrenyent vincles i compartint realitats artístiques i culturals. Cal destacar la generosa hospitalitat dels habitants de Genoni, que ha contribuït en gran manera a fer d’aquest festival una meravellosa trobada, impossible d’oblidar pel seu alt contingut humà.

“Els VICUS” estem molt contents d’haver ofert les nostres cançons al costat de veus i guitarres d’un alt nivell artístic. L’actuació del nostre grup va consistir en la presentació completa del disc Pell i Paraula sobre els poemes d’en Josep Riera. Irene Solà, Carla Febrer, Andreu Minoves i Abel Miró, membres del grup de teatre La Palangana, anaven recitant uns curts poemes entre cançó i cançó. L’atenció del públic, malgrat la dificultat per entendre els textos, era màxima, i les ovacions molt sentides i emocionades, de les que arriben al cor. Podem parlar d’un concert que va sortir rodó, on tothom va posar el millor que duia a dins.

V.I.C.U.S. també vàrem col·laborar amb la xerrada poètica acompanyant a les veus dels poetes amb música de guitarres. A destacar El Rossinyol que gairebé va esdevenir un himne.

No podem tancar aquesta petita crònica sense esmentar el nostre agraïment a l’ajuntament de Genoni i al seu síndico, Roberto Soddu, així com a Gisella, l’àngel de Terres Germanes.


(Lluís Toran)


dilluns, 23 d’agost de 2010

FLORS D'ACOLLIDA


Si teniu la sort que, a Sardenya, us vinguin a esperar els amics i les amigues de Genoni, just quan el vostre avió ha aterrat com un gran ocell cansat...llavors, esteu a punt de compartir una terra i una gent que mai més no se us esborraran de la memòria.

Perquè, a Sardenya, la generositat es diu Giovanni, Giorgio, Salvatore, Aldo, Roberto, Otto; es diu Gisella, Jesuina, Rita, Ines, Franca, Claudia, Maria Pia...

Quan hi heu estat, i la música s'ha barrejat amb la poesia i la dansa que surt del cor; quan heu compartit la seva taula generosa i les anades amunt i avall de la "giara", on els "cavallini" pasturen lentament el temps...ja esteu tocats del perfum lleu de les flors d'acollida.

I, quan torneu a casa, semblarà que no ha passat res. Només que l'enyorament de la gent senzilla se us adormirà cada nit al clot tebi del coixí.

Però, quan la primavera esclati, després de totes les neus, les flors d'acollida, de color de mirall, minúscules i fràgils, faran una dringadissa inconfusible i us floriran a l'ampit de les finestres i al cancell de les portes, que quedaran per sempre obertes, bo i esperant l'arribada de la bona gent de les terres germanes.

http://www.vilaweb.cat/noticia/3765110/llucanes-sardenya-terres-germanes.html

dimarts, 17 d’agost de 2010

Cap a Sardenya!


Del 18 al 20 d'agost, festival poeticomusical a la localitat sarda de Genoni

Un festival poeticomusical que se celebra a la localitat sarda de Genoni, entre el 18 i el 20 d'agost, acollirà diferents propostes lluçaneses de la mà de la cantant, actriu i creadora Gisella Vacca.

http://www.vilaweb.cat/llucanes/

dimarts, 3 d’agost de 2010

Plou molt!


- Està plovent molt, iaia!
- Oh, que bé! M'agrada, la pluja d'estiu. Es regarà el jardí.
- Però els trons em fan por...
- Por? Què dius? Una vegada, quan eres petita, et vas adormir i tot, mirant una tempesta. I deies: "Un altre llampet, un altre llampet"!
- No sabia dir llampec?
- No, encara no.
- Saps què? Obrirem una mica els porticons, i semblarà que estem en una discoteca.
- ...
- Saps per què veiem abans la llum i després el tro?
- No.
- Perquè la llum viatja més de pressa que el so. No us ho han explicat, a l'escola?
- No.
- Ai, aquests mestres...
- La mama diu que pots saber si la tempesta s'acosta o no comptant els segons entre llampec i llampec.
- Deus voler dir entre llampec i tro.
- Un, dos, tres, quatre, cinc...
- És que són tan seguits que fa de mal comptar...
- Vull anar amb la mama.
- Ja hi aniràs, dona. Però aprofita que ara ets aquí, amb una iaia tan guapa com tens...
- Que no.
- Que no? Amb el munt de fotos que m'has fet avui!
- Ja no plou tant.
- El meu pare deia que, quan trona, al cel estan canviant els mobles de lloc, i sí, ho sembla, com si arrosseguessin un armari, no trobes?
- Zzzzzzz.
- Bona nit, preciosa.

dijous, 29 de juliol de 2010

Xàfec d'estiu


Quina ploguda, avui! Aigua a bots i barrals damunt la set de l'estiu, bullida de núvols i de vents i trons...

Plou i fa sol. Les bruixes pentinen parracs de boira tèbia muntanya amunt.

I ve la nit amb els peus molls, somrient, amb ulls negres i cabells de pols de lluna.

Farà de bon dormir.

dilluns, 26 de juliol de 2010

Terres germanes: acollida de música i poesia a Sardenya

Genoni, Sardenya

La Gisella Vacca ens ha convidat a Sardenya. Comença el compte enrera!

dilluns, 5 de juliol de 2010

Dissetena trobada de cantadores i cantadors del Lluçanès


Es pot posar paraules a la música, però...la música es pot dir amb paraules? Em penso que no. Als qui en som només oïdors ens queda amarada a la pell com una pluja de primavera, ancorada en un raconet de la memòria, dissolta a la saliva com un sucre molt fi.

I no sabria com més dir-ho. Sopar, cançons i fresca de la nit fins a les quatre de la matinada, abraçades i records de la mare Pepeta, cantadora, a qui es va retre un homenatge ben merescut i emotiu, dins de la dissetena trobada de cantadores i cantadors del Lluçanès, a La Torre d'Oristà, aquest passat dissabte 3 de juliol.

Des d'aquí vull agrair-ho a tothom qui ho va fer possible, amb una sinceritat i un sentit de país que no sap de constitucions ni de roïneses. Va ser inoblidable.

dimecres, 30 de juny de 2010

Homenatge a Pepeta Plans Sayós


Aquest dissabte, 3 de juliol, dissetena trobada de cantadores i cantadors del Lluçanès, a La Torre d'Oristà:

. A les 6 de la tarda, taller de cançons.
. A les 9 del vespre, sopar popular (reserves al 93 888 03 02).
. A continuació, homenatge a Pepeta Plans Sayós (la meva mare, que també va ser una bona cantadora).
. Actuació de cantadores i cantadors del Lluçanès i d'altres comarques dels Països Catalans.

Vindreu?

dimecres, 16 de juny de 2010

ENTRE BELLESA I DOLOR


Quan ja no tinguis cap paraula

parla, comença el so,
no paris, inventa la paraula,
excava cap a dins de les síl·labes, excava,
obre els corredors, obre les mines
imaginades, excava, comença una altra vegada
la llengua començada, no vacil·lis,
no t’aturis, escriu la lletra nova,
escriu-la a les parets de l’aire,
escriu-la als miralls de l’aigua,
parla, no paris, camina amb la paraula,
puja als cims d’abans de la paraula,
baixa als pous de després de la paraula, fica’t
a les coves enlluernades del so, escolta,
escolta les vocals buides quan el so s’acaba,
les vocals immòbils sota l’aigua clara,
escolta les pedres mudes sota l’aigua que passa,
escolta-les i agafa-les d’una a una,
bufa sense parar sobre les cendres blanques,
no t’aturis, bufa, alena, respira, enfila’t
per les escales del silenci, no paris,
fila el llençol incansable de l’esperança,
digues, parla, passada rere passada,
fil impalpable rere fil impalpable, enfila
l’agulla amb la claror inacabable,
cus el silenci inconsolable del dolor, no paris,
cus la pluja que cus la plana i la muntanya,
cus la paraula incomençada, cus,
digues, no paris, anuncia la paraula.



(Manllevo aquesta poesia del bloc Tinta xinesa, de Biel Barnils, que l'ha manllevada de Lluís Solà, l'autor. M'ha impressionat profundament. És una poesia que es pot escriure a les parets de casa, per recitar-la cada dia contra tots els maleficis, com una oració).


Presentació del llibre Entre bellesa i dolor, de Lluís Solà. Vídeo de El 9 Nou.

LA FEINA FETA


Raquel, Mercè:

Quan arriba l'hora de la feina feta, la memòria va passant pel sedàs dels dies i acabes recordant només les hores bones, totes les criatures a qui vas dedicar un somriure, potser confoses en una de sola: un nen o una nena que escoltaven i reien i et sorprenien.

Parlo per mi, és clar. Quan arriba l'hora de la feina feta, t'acostumes a una altra cadència del temps, molt més amable: i et despertes amb els ocells o el sol o la gana; vius una altra relació amb l'entorn, una calma insospitada.

Vénen els dies oberts com flors, com magranes madures, i pots assaborir-los i compartir-los segons el que et diu el cor: agombolar els néts o cuidar els avis, les germanes i els germans, o retrobar amistats perdudes dintre el vertigen dels dies adelerats.

No tot seran flors i violes, és clar; però si aprens a gaudir de les coses molt petites: la flor que s'obre, el ventet que arrissa els arbres i escampa els núvols, la conversa quieta...trobes que el cor et batega a un altre ritme, i que cada dia és nou i irrepetible.

Que en gaudiu per molts anys!

Sant Quirze de Besora, escola Segimon Comes
Disset de juny de 2010

dimarts, 15 de juny de 2010

LA CIRERA



Hi ha poques coses que escalfin més el cor que despertar-se, un dia de primavera, a La Cirera, després d'una nit plàcida sense sorolls urbans...Despertar-se i recordar on ets i mirar per la finestra: quina estesa de verds, quina refiladissa d'ocells!

I llavors et ve la urgència de sortir i fondre't dintre el sol i els gallerets, de gaudir la blavor minúscula de la jonça i l'olor de la farigola i la sajolida...

Dintre la casa, que respira la placidesa dels anys viscuts i de les cançons escoltades, mil i un detalls et fan viva la minuciosa i càlida benvinguda de la Isabel, que acull família, amics i hostes amb el mateix somriure: perquè també somriuen els estris arrenglerats a la cuina, les flors seques i la llar de foc fumosa; somriuen els sostres antics i els llençols nets...

I llavors et ve la gana i la set, i potser les ganes de cantar o de sentir cantar; tot dintre d'una alegria tan neta que, a ciutat, es desaprèn massa aviat.

dissabte, 12 de juny de 2010

UN RASTRE D'ENGRUNES


El passat dia 19 de gener va morir, als vuitanta-dos anys, Pepeta Plans i Sayós, d’Alpens. Per a nosaltres la mare, l’àvia, la besàvia. Per a tots, la Pepeta de Cal Pei.

I semblava que els dies s’havien d’aturar, però no. Han caminat dies i pluges, llunes i sols i ha arribat de nou la primavera, el bon temps que ella tant delia. Però ja no hi és. No pas com abans, almenys, amb la veu i l’abraçada i el somriure. Però sí en un record molt recent, com una brasa que ens escalfa i entristeix, alhora, el cor.

La Pepeta ens ha deixat, com el Cigronet del conte, un rastre d’engrunes per saber tornar a casa. Només que les engrunes són paraules. Perquè no és el mateix dir “flor” que dir “herba blava, jonça, gallerets o alls de bruixa...”. No és el mateix dir “casa” que dir “Cal Pei, Cal Ton, Cal Jolis, Ca la Damiana...” No és el mateix dir “bosc” que dir “Puigcornador, Santa Margarida, l’obaga clara o la costa del Graell”...

I si les paraules, que ens va saber guardar fins i tot en els anys més foscos, són un riu que flueix sempre nou i sempre vell...les cançons són com els gorgs: aquell lloc de la memòria col.lectiva en què les paraules s’encalmen i tenen fondàries insospitades, ressons d’una història no escrita que ens explica, de viva veu, amors i desamors, tristeses i alegries de pagesos i princeses, de caçadors i ocells, de guilles múrries, de barretinaires...cançons que la mare, com tantes altres dones que avui són o podrien ser aquí, va aprendre de la iaia Caterina i que la iaia havia après de la seva mare, i així podríem recular i recular cap a un passat que, cada vegada que cantem, es fa sobtadament present, ben viu.

I és que abans es cantava més, es cantava molt: per alleugerir la cadència de la sega o mentre s’espellofava el blat de moro durant les llargues vesprades de l’hivern. Es cantava mentre s’estenia la roba o es feia dissabte, mentre es donava el menjar a les gallines o s’arreplegava l’herba per als conills...

Ara, amb aquesta vida frenètica que, si badem, se’ns encomana, desaprenem que les cançons són una altra manera de respirar i de viure. Per això és tan important de trobar-nos avui i de compartir les veus que ens tornen les paraules enfilades com collarets d’una herència ben nostra, d’una llengua i d’una història col.lectives.

Gràcies, Pepeta. Gràcies, mare.

dimecres, 2 de juny de 2010

Sense memòria


Viviu sense memòria i
oblidant, vosaltres,
renegant el passat i l'herència...

Xipollegeu en la sang
sense recordar els porcs bruts
que us van degollar...

Els vostres buldòzer no recorden Varsòvia...
Vosaltres feu de cada límit irrisió i saqueig!

Anihileu, afameu, feu pogrom i deportació...
Vosaltres... Just vosaltres!

Acabada la pietat.
Morta la compassió.

Vosaltres, que en vau tastar,
d’aquest pa amarg...
Vosaltres, que en vau morir,
d’aquest tractament...
Com podeu... Vosaltres?

I jo no us entenc
i no puc justificar-vos,
només perquè vau patir...

Però... La vostra memòria on s’ha perdut?

No us veieu, vosaltres, amb altres uniformes
en altres temps?

Què canvia?
Encara que no sigueu vosaltres?


Versos: Giandiego Marigo
Veu: Gisella Vacca
Imatges: Vittorio Arrigoni (http://guerrillaradio.iobloggo.com/)
Música: Ludovico Einaudi




http://www.facebook.com/gisellavacca?v=wall&story_fbid=108226699223187#!/video/video.php?v=1261718835892&ref=mf

Tot és el mateix


La primavera i la mort estan, per a mi, estretament lligades. El pare va morir durant una primavera esclatant, fa quinze anys. La mare es va quedar, quan aquest any tot just havia començat, a mig camí del desig del bon temps...

Ara miro les flors i els arbres tan verds i sé que són la resposta. La vida i la mort roden com les flors i les llavors, en un cicle que sembla incomprensible però que sempre, constantment, recomença.

No devem pas ser menys que una herba o una papallona. Ni més.

Papallona quieta o llavor que vola, tot és el mateix.

Cau de formiga o niu d'estrelles, tot és el mateix.

Primavera i tardor: adolescències.

Estiu i hivern: madureses.

Som nous, som vells.

Acabem de néixer i ja tenim mil anys.

Naixem i morim. És un misteri, però no pas més insondable que la bellesa efímera d'una flor oberta al matí i tancada al vespre. Oberta per sempre, tancada per sempre.

Diem "sempre" i no entenem res. Diem "ara" i ja és "abans". Diem demà i era ahir.

Tot és blanc, tot negre. I la il.lusió dels blaus al mig, el miratge dels grocs, la irrealitat dels vermells.

Tot recomença.