dimecres, 29 de desembre de 2010

Resposta del director de DIE ZEIT

Lieber Francesc Arnau i Arias,

vielen Dank für Ihre Mail. Es freut mich, dass Sie den Artikel über die ZEIT in El País gelesen haben, und ich will gern versuchen, Ihre Fragen zu beantworten.

Es mag schon sein, dass die ZEIT eine eigene „Ideologie“ vertritt, wie Sie schreiben – auch wenn ich diesen Begriff für vorbelastet halte und ihn selbst in diesem Zusammenhang nicht verwenden würde. Auf jeden Fall versteht sich die ZEIT traditionell als eine meinungsfreudige Zeitung, in deren breitem Spektrum auch Ansichten Raum finden, die manchem nicht behagen. Sie sollen auf konstruktive Weise zum Widerspruch herausfordern und demokratische Debatten anstoßen. Einige Leser mögen das als Zumutung empfinden, für uns ist es liberaler Journalismus im besten Sinne.

Dabei richten wir uns nach wie vor nach der Maxime für Qualitätsjournalismus, die Marion Gräfin Dönhoff einst formuliert hat: Wir wollen niemanden indoktrinieren, sondern unseren Lesern das Material an die Hand geben, das sie brauchen, um sich eine eigene Meinung zu bilden.

Eine solche Position hat übrigens nichts mit Gleichgültigkeit oder einem seichten Laisser-faire zu tun. Sie gründet vielmehr in der Überzeugung, dass es die eine „Wahrheit“ eben nicht gibt – und dass sich in der Demokratie die besten Argumente in einem möglichst offenen Diskussionsprozess durchsetzen sollen.

Ich hoffe, dass ich Ihre Fragen einigermaßen beantworten konnte, und bin

mit besten Grüßen und Wünschen

Ihr
Giovanni di Lorenzo

Carta al director de DIE ZEIT

Herr Giovanni di Lorenzo.
Chefredakteur.
"Die Zeit".


Sehr geehrter Herr di Lorenzo,

ich habe einen Artikel über "Die Zeit" in "El País" vom 31-10-10 gelesen und ich fand zwei Ihrer Aussagen sehr interessant. Sie sagten:

"...Meine Lebenserfahrung lehrt mich, dass ich nicht an Ideologien glauben darf, weil sie immer in Gewalt, totalitäre Phantasien und Kriege gegen die Wahrheit ausgeartet sind..."

Und:

"Ich bin ein Feind von allen politischen Ideologien, unter denen ich sehr gelitten habe..."

Aber ich bin fast sicher, Sie haben Ihre eigene Ideologie. "Die Zeit" achtet sehr auf Aktualität und sie vergisst auch nicht die Geschichte. Zum Beispiel: In der 43. Ausgabe vom 21-10-10, Seite 10, und unter dem Titel "Wut", finden wir ein Bild mit Kommentar, wo man die Wunde eines jungen Franzosen sehen kann; die Polizei hat ihn festgenommen; das war in Lyon, Oktober 2010.

Auf der anderen Seite 11 können wir "Mut" lesen und einen jungen verletzten Anwalt sehen; seine Freunde begleiten ihn; seine Freunde beschützen ihn; das war in Paris, 1961.

Auf beiden Bildern gibt es Blut. Die Umstände sind ernst und ich, als Leser, brauche mehr Antworten, aber "Die Zeit" stellt uns nur Fragen: Was will der junge Franzose gewinnen? Und der Anwalt Jacques Vergés weiss, was er gewinnen will... aber was ist das? Warum dieser Vergleich? Ich meine, dass die Leser bereiter wären, Antworten zu finden, wenn Sie uns erklären würden,warum und unter welchen politischen Ideologien Sie sehr gelitten haben... was ist Ihre Wahrheit?

Francesc Arnau i Arias (Deutschkurs Stufe 5, Escola d'Idiomes Moderns, Universitat de Barcelona).------------

ENTORN A NIETZSCHE (Aproximació a “Zur Genealogie der Moral))


Treball presentat per Francesc Arnau i Arias Curs 2010-11, màster de Cultures i Llengües de l'Antiguitat, Facultat de Filologia (UB) Tradició grega occidental Professor: Carles Garriga





ÍNDEX GENERAL



I.- Presentació
II.- Bibliografia
III.- Aproximació a Zur Genealogie der Moral

1.- Presència de Zaratustra
2.- La lectura, de vegades, és un art
3.- La bèstia rossa
4.- El Dant i Nietzsche
5.-André Malraux i Nietzsche
6.- Nietzsche i “La Caixa”
7.- Nietzsche i les ong
8.- Conclusions
8.1
8.2

IV.- Notes




I .-PRESENTACIÓ



L’altre dia, en la classe de Religions del Proper Orient Antic, del màster “Cultures i Llegues de l’Antiguitat, el professor Sanmartín es va referir a uns quants filòsofs del segle XIX i principis del XX: Schopenhauer, Nietzsche, Marx, Freud... i un estudiant va intervenir per dir-nos que aquestes ideologies estan superades, que avui tot això ja no està vigent.
El professor, després d’escoltar-lo uns minuts, li va demanar a veure si podia concretar una mica, que intentés sintetitzar... però aquell noi continuava enraonant sense concretar i ningú més intervenia, de manera que el professor ens va animar a fer-ho.
Jo vaig dir dues coses. Una: he constatat que en altres assignatures i amb altres professors, aquests mateixos filòsofs surten contínuament i deu ser per alguna cosa. I dues: que no veig en què estigui superat Marx, per exemple... que, si bé és cert que últimament anem enredera enlloc d’anar endavant, això no vol dir que les idees inicials estiguin superades... però aquell estudiant va seguir sense concretar...
Així, dedicar-me ara a Nietzsche, ve a ser una necessitat que sento de seguir insistint en el mateix sentit: aquesta primera dècada del segle XXI no veig que ens hagi aportat res que, filosòficament parlant, tregui vigència a tot allò que va sorgir en el XIX-XX.




II.-BIBLIOGRAFIA



NIETZSCHE, Friedrich; 1982. La genealogia de la moral. Traducció de Joan Leita. Edició a cura de Josep Mª Calsamiglia. Editorial Laia, Barcelona.

NIETZSCHE, Friedrich; 2009. Zur Genealogie der Moral. Eine Streitschrift. Nachvort von Volker Gerhardt. Reclam Universal Bibliothek, Stuttgart.




APROXIMACIÓ A Zur Genealogie der Moral


1.- Presència de Zaratustra.

Quan en el títol del treball parlo d’aproximació, ho faig en el sentit literal de la paraula. He llegit Zur Genealogie der Moral una vegada i després l’he repassat, per aturar-me en alguns punts molt concrets. Em costa d’entendre Nietzsche. Ja em va costar, quan fa un parell d’anys vaig llegir Also sprach Zarathustra. Ho vaig fer amb l’original alemany, però amb una traducció castellana al costat. En un moment donat, cap el principi del llibre, me’n vaig adonar que el traductor s’havia equivocat al traduir una paraula. La versió original parlava d’un Seiltänzer (funàmbul) i, en canvi, ho va traduir per titellaire (Puppenspieler). Allò em va xocar molt. Vaig pensar que el traductor havia estat massa agosarat, al atrevir-se a presentar un llibre –que en altres aspectes denotava molt bona fe—comprometent no només una traducció, sinó també una introducció i unes notes explicatives a peu de pàgina, sense assegurar-se de tots els aspectes purament filològics del text.
Aleshores, quan vaig haver entès la confusió, vaig captar millor la idea i el context. Tot aquell episodi del funàmbul em va resultar especialment familiar. Aquella escena de dues torres unides per una corda i una persona que intenta creuar d’un cantó a l’altre. Aquella expectació de tothom que veia l’escena i aquella tensió de pensar si el funàmbul aconseguiria passar o no, em va transportar molts anys enredera, a 1968, quan un dia em vaig despertar –també era pels volts de Nadal—amb una imatge semblant al cap, però es tractava d’un nen de deu o dotze anys. El nen intentava creuar un riu gelat, travessant per sobre del tronc d’un arbre molt llarg... Hi havia la mateixa tensió que en l’escena del Zarathustra. Vaig anar perfilant la idea i vaig escriure un relat curt que es va publicar en el butlletí d’antics alumnes de l’escola on jo havia anat des de petit. En el relat jo situava l’escena a principis del segle XIX, durant la Guerra del Francès.
Molts anys més tard, vaig llegir un conte llarg d’Alphonse Daudet, on sortia un nen que travessava un front de guerra, entre les forces alemanyes i franceses. I vaig tornar a recordar aquella antiga escena i la seva tensió i expectació. Total, que al adonar-me d’aquella confusió en la traducció del Zarathustra, em va afectar especialment. I encara que, com ja he dit, em sembla que en molts aspectes aquell llibre denotava una certa bona fe, no puc deixar de criticar-li aquesta confusió al traductor –que es diu Garcia-Borrón—perquè em crea la sospita de que darrera poden haver-n’hi altres de confusions.
I tot plegat, a mi m’ha servit per començar la lectura d’aquest llibre, a manera d’aproximació literal, convençut que em requeriria un esforç que, pel que sembla, hi ha lectors i traductors que no fan.


2.- La lectura, de vegades, és un art


Freilich thut, um dergestalt das Lesen als Kunst zu üben , Eins vor Allem noth, was heutzutage gerade am Besten verlernt worden ist –und darum hat es noch Zeit bis zur “Lesbarkeit” meiner Schriften--, zu dem man beinahe Kuh und jedenfalls nicht “moderner Mensch” sein muss: das Wiederkäuen... (seite 11); (1)

Das Wiederkäuen. Rumiar. Tal com explica l’editor de la versió catalana, aquesta paraula alemanya significa remugar. I quan Nietzsche la utilitza, és per convidar-nos a rumiar tal com fan, al remastegar, els animals que remuguen o rumien.
És en aquest sentit, que jo puc dir que, a més a més, llegir Nietzsche em serveix per aprendre a llegir, és a dir, a interpretar correctament el que llegeixo, com a primer pas per entendre el que l’autor vol dir realment.


3.- La bèstia rossa.


Auf dem Grunde aller diesen vornehmen Rassen ist das Raubthier, die prachtvolle nach Beute und Sieg lüstern schweifende blonde Bestie nicht zu verkennen; (seite 30)

Quan Nietzsche contraposa allò que és bo i pervers amb allò altre que és bo i dolent, una de les idees que m’ha impressionat més és aquesta. Que parli de la blonde Bestie ho trobo molt apropiat a l’hora de distanciar-lo de les grolleres manipulacions de que fou objecte el pensament nitzsxeà, a Europa, per part del règim nacionalsocialista, durant la primera meitat del segle XX.

I encara més:

Das tiefe, eisige Misstrauen, das der Deutsche erregt, sobald er zur Macht kommt, auch jetzt wieder – ist immer noch ein Nach schlag jenes unauslöschlichen Entsetzens, mit dem Jahrhunderte lang Europa dem Wühten der blonden germanischen Bestie zugesehn hat (obwohl zwischen alten Germanen und uns Deutschen kaum eine Begriffs-, geschweige eine Blutverwandtschaft besteht). (seite 31)

Trobo molt encertada aquesta relació directa, que Nietzsche estableix entre els mals sentiments que desperten els alemanys --en els seus veïns d’Europa-- i el seu mateix comportament, durant les èpoques que han tingut el poder. I tot això ho raona, crec jo, sense perdre ni per un moment el respecte envers la seva gent.
I aquest és un altre dels seus raonaments, que té una actualitat indiscutible. Vegeu si no, l’últim baròmetre del Real Instituto Elcano, publicat aquesta setmana a Madrid (2).
Resulta que la personalitat mundial millor valorada en aquests moments per la societat espanyola és la primera ministra alemanya Angela Merkel. I el periodista que fa l’anàlisi del resultat d’aquesta enquesta, ens alerta que la formació d’un modern consens imperial a Alemanya és avui un afer molt complicat. I igualment que avui, la continuïtat del soft imperial europeu està en mans dels lectors del diari sensacionalista “Bild”, de la corpulència de la Merkel i de la capacitat de sofriment dels endeutats i patidors espanyols...


4.- El Dant i Nietzsche.


Se’m va posar la pell de gallina, quan vaig llegir això:

... Dante hat sich, wie mich dünkt, gröblich vergriffen, als er, mit einer schreckeneinflössenden Ingenuität, jene Inschrift über das Thor zu seiner Hölle setzte “auch mich schuf die ewige Liebe”: -über dem Thore des christlichen Paradieses und seiner “ewigen Seligkeit” wurde jedenfalls mit besserem Rechte die Inschrift stehen dürfen “auch mich schuf der ewige Hass” – gesetzt, dass eine Wahrheit über dem Thor zu einer Lüge stehen dürfte! (seite 39)

Precisament, divendres passat, una noia del curs de llengua alemanya de la EIM ens va passar, durant la classe, unes fotografies del seu viatge de la setmana passada a Berlín. I entre elles n’hi havia una de la porta principal del camp de concentració de Sachsenhausen, amb aquell cartell a dalt de tot, que deia Arbeit macht frei, precisament una d’aquestes veritats i mentides a les que, de manera premonitòria i molt lúcida, es refereix Nietzsche...

5.- André Malraux i Nietzsche.

Jo gairebé juraria que André Malraux havia llegit Zur Genealogie der Moral, i concretament el començament de la segona disertació de Nietzsche, “Schuld”, “schlechtes Gewissen“ und Verwandtes, quan diu:

Vergesslichkeit ist keine blosse vis inertiae, wie die Oberflächlichen glauben, sie ist vielmehr ein aktives, im strengsten Sinne positives Hemmungsvermögen, dem es zuzuschreiben ist, dass was nur von uns erlebt, erfahren, in uns hineingenommen wird, uns im Zustande der Verdauung (man dürfte ihn “Einverseelung” nennen) ebenso wenig in’s Bewusstsein tritt, als der ganze tausendfältige Prozess, mit dem sich unsre leibliche Ernährung, die sogenannte “Einverleibung” abspielt. (seite 46)

Efectivament, tota aquesta idea de la incorporació anímica, que Nietzsche explica a base de comparar-la amb la digestió dels aliments en el cos humà, per mi no és altra cosa que una de les idees de Malraux, que jo considero centrals. Em refereixo a aquella definició que fa de la consciència, quan planteja la conveniència de dedicar la vida a incorporar de veritat a la consciència el major nombre d’experiències possible.

6.- Nietzsche i “La Caixa”.

En el cos d’aquest llibre al que m’estic aproximant aquí, Nietzsche es refereix de vegades a altres obres seves, com per exemple Menschliches Allzumenshliches. I a mi em cau l’ànima als peus, quan vaig pel metro de Barcelona i em trobo amb anuncis publicitaris de La Caixa que, en el marc de la seva pretesa obra cultural, fa constar amb lletres molt grosses Humà, massa humà; i a continuació els horaris d’una de les seves exposicions...

Ja sé que La Caixa no són els primers en fer-ho. Una utilització interessada d’un intel•lectual ja l’hem vist altres vegades i segurament es pot dir que algunes institucions foren pioneres en aquestes manipulacions. Pensem per exemple en allò de Avui és demà, de Miquel Martí i Pol, en cartells de la Generalitat de Catalunya. O en l’espot televisiu que ara mateix està exhibint la ONCE, protagonitzat per Sigmund Freud... encara que en aquest últim hi veig un punt de dignitat.

7.- Nietzsche i les ong.

També m’ha semblat molt pertinent aixó:

Ich nenne nur Plato, Spinoza, La Rochefoucauld und Kant, vier Geister so verschieden von einander als möglich, aber in Einem Eins: in der Geringschätzung des Mitleidens (seite 8)

He d’estar d’acord que aquest menyspreu de la compassió té la seva raó de ser. Només cal pensar en el veritable invent de la societat capitalista, que són les organitzacions no governamentals, en el munt d’escàndols de corrupció de tota mena, que estan protagonitzant. Malgrat la participació de persones de bona fe en aquestes organitzacions, em sembla que es pot afirmar que només han estat creades amb la única i exclusiva finalitat de servir d’amortidors, enfront de les contradiccions més flagrants que sorgeixen ininterrompudament, arrel de les insofribles situacions de misèria que es donen a escala planetària. Les ong constitueixen l’artefacte que dóna forma concreta a la compassió col•lectiva dels benestants del món, que veuen respectat així el seu nivell d’hipocresia indispensable. És un pensament que he tingut sempre però que, a partir d’ara, sentiré reforçat.



8.-Conclusions.

Arribats en aquest punt, només hem sento capaç de formular un parell de conclusions:

8.1.- La lectura d’aquest llibre ha estat útil per a la meva vida, ja que ha reforçat la meva activitat. I això crec que és així, perquè comparteixo l’opinió de Goethe i Nietzsche en aquest punt (3).

8.2.- Encara em queda molt per llegir, si vull seguir comprenent Nietzsche i els clàssics grecs, entre altres coses.

Per exemple, m’agradaria comprendre millor Nietzsche, quan escriu:

Welcher grosse Philosoph war bisher verheirathet ? Heraklit, Plato, Descartes, Spinoza, Leibniz, Kant, Schopenhauer – sie waren es nicht; mehr noch, man kann sie sich nicht einmal denken als verheirathet ... (seite 103)

O això:

... und jene Ausnahme Sokrates, der boshafte Sokrates hat sich, scheint es, ironice verheirathet, eigens um gerade diesen Satz zu demonstrieren. (ibidem)

O això altre, que són les paraules finals de Zur Genealogie der Moral i que em recorden el títol d´’un llibre de poemes (Sempre voldré voler) d’un poeta català ( Segimón Serrallonga ( Torelló, 1930-2002, Badalona) :

... lieber will noch der Mensch das Nichts wollen, als nicht wollen...



IV.- NOTES



(1)La numeració de les pàgines que es citen, correspon a la versió alemanya que s’ha resenyat en la bibliografia.

(2)La Vanguardia, dissabte, 18-12-10; La lideresa de los españoles. Per Enric Juliana.

(3) Em refereixo a les reflexions que Nietzsche fa, quan cita Goethe, al començament d’un altre llibre seu: Vom Nutzen und Nachteil der Historie für das Leben.



Barcelona, 20-12-10

GILGAMES EN LA LITERATURA BABILÒNIBA ANTIGA (Una epopeia no tan antiga)


Treball presentat per

Francesc Arnau i Arias

Curs 2010-11, màster de Cultures i Llengües de l'Antiguitat, facultat de Filologia (UB)

Assignatura: Religions del Proper Orient Antic (RELPOA)

Professor: Dr. Joaquín Sanmartín

NOTA PRELIMINAR / ABSTRACT

Per l’Àsia Anterior Antiga i pels voltants de 2600-2700 a.n.e. potser va existir un rei de carn i ossos que es deia Gilgames. I la veritat és que aquest rei va passar de seguida al regne del mite: hi ha un llistat de déus , redactat a Fara (l’antiga Suruppak, més al nord d’Uruk i abans de la confluència dels rius Tigris i Eufrates) cap al segle XXVII o XXVI a.n.e., que ja cita un “diví” Pabil-games, ja que així es llegia el seu nom en el sumeri d’aquesta època remota.

Cap al segle XVIII a.n.e. es varen escriure diverses taules sobre les proeses d’aquest Gilgames, ja en llengua acàdia. Tal i com han arribat fins a nosaltres, aquestes tauletes no constitueixen un relat homogeni ni coherent: no són un únic text, encara que s’hi pot constatar una tendència a agrupar-se en petites “sèries” d’episodis. Una d’aquestes sèries és segura: es tracta de l’anomenada “UN GEGANT ENTRE ELS REIS” ((Sutur eli sarri) a partir de l’íncipit de la primera taula (d’un total de quatre que en tenia la sèrie). Malgrat tot, no és segur que les altres taules d’aquesta època s’agrupessin també en sèries. És veritat que existeix una relació metatextual entre els diferents materials i, per això, és costum designar-los amb el nom col·lectiu de “versió babilònica antiga”.

Temàticament, el material d’aquesta època se’ns apareix estructurat en dos quadres: la glòria de l’heroi i la seva crisi. El primer quadre està dominat per una tònica ascendent, optimista: tracta de l’afany de glòria i de poder, concretada al voltant de les aventures del rei Gilgames i del seu amic Enkidu en el Bosc de Cedre.

En el segon quadre domina la tònica descendent, pessimista, desenganyada. El seu tema és la recerca de la “vida” per part d’un Gilgames que, després de perdre el seu amic, se sent buit i pretén superar les fronteres de la seva pròpia humanitat.

----------------------------------------------

PRESENTACIÓ

Quan el professor Sanmartín fa la presentació del treball, en el llibre Epopeya de Gilgames, rey de Uruk (1), comença amb una referència al poeta austríac Rainer Maria Rilke (1875-1926). I jo he cregut oportú començar amb una poesia de tema mesopotàmic, segons la versió d’un poeta català, Segimon Serrallonga (Torelló, 1930-2002, Badalona):

La vida de l’home

On vas Gilgames, tant adelerat?

La vida que tu cerques no l’has de trobar mai.

Quan els déus varen formar l’home,

Li van adjudicar la mort, a l’home,

I ells van quedar-se amb la vida a la mà.

Tu, Gilgames, atipa bé l’estómac,

Regala’t i frueix de dies i de nits.

Aplega en festa cada dia els teus amics,

De dies i de nits tu dansa i juga.

Porta la roba fresca i el cap net,

Que l’aigua t’hagi banyat tot el cos.

Mira amb tendresa el fill que portes de la mà,

Que la muller frueixi als teus genolls.

Aquestes són les (belles) obres (dels humans).

Gilgames, taula X. Fragment de Berlín, columna iii, versos 1-14. Devers el 1800 ane. Versos en boca de la copera divina Siduri (al text present Sibatum), que viu vora la mar

oceànica, al jardí del Sol.

(Serrallonga, Segimon; 2007, Sempre voldré voler, Ellago Edicions, Castelló).

A manera de presentació molt personal, també em sembla que puc dir que, abans d’aquesta poesia, jo només m’havia trobat dues o tres vegades amb Gilgames. Una, durant el batxillerat, a principis dels anys seixanta; i amb prou feines m’hi vaig fixar... Una altra, en els primers anys passats en la Facultat de Filosofia i Lletres, a finals dels mateixos anys seixanta, però no ens hi vàrem dedicar gaire... de seguida vàrem passar a Egipte, Grècia, Roma...

I una tercera vegada fou el 1991, en banyar-me en el riu Tigris, juntament amb uns amics del Kurdistan, durant el mes d’agost, després que ja havien marxat les tropes nord-americanes, que havien participat en la primera guerra del Golf Pèrsic. Allà me’n vaig recordar de Gilgames, però ni molt menys hi vaig rumiar com ho estem fent durant aquest curs 2010-11.

--------------------------------------------------

ÍNDEX GENERAL

1.- LA GLÒRIA DE L’HEROI.

1.1.- “GEGANT ENTRE ELS REIS” (II i III).

1.1.1.- Enkidu o la innocència salvatge. La taula de Pennsylvania.

1.1.2.- Pretesa incompatibilitat entre els conceptes “innocència” i “salvatge”.

1.1.3.- Possible consciència de classe en l’actuació d’Enkidu.

1.1.4.- Acomiadament, La taula de Yale.

1.1.4.1.- Possible contradicció entre la por de morir i el menyspreu de la mort.

1.1.4.2.- “Si els de dalt de tot, els qui manen, anessin a la guerra...”

1.2.- SOMNIS, MALSONS I ANGOIXES. Les taules de la col.lecció Schoyen.-

1.2.1.- Necessitat de consultar Freud i Jung.

1.2.2.- La força natural d’un incendi.

1.3.- SALVAT PEL SOL. La taula escolar de Nippur: Precedent del mite cristià de l’àngel de la guarda i del mite del còmic “Superman”.

1.4.- UNITS EN LA LLUITA. Les taules de Tell Harmal: la mitologia dels germans d’armes.

1.5.- LA MORT DEL MONSTRE HUWAWA. El fragment de Bauer: precedent del mite de Sant Jordi i el drac.

1.6.- UN CEDRE PER ENLIL. La taula de Bagdad: la personalitat d’una porta de fusta.

2.- LA CRISI DE L’HEROI: UN REI RODAMONS. La taula de “Sippar”.

2.1.- Tavernera o psiquiatra?

2.2.- Gilgames fa tonteries o fa bogeries?

2.3.- El mite de la resurrecció dels morts.

3.- CONCLUSIONS.

3.1.- Utilitat.

3.2.- Sorpresa.

3.3.- Ateisme.

------------------------------------------

BIBLIOGRAFIA

BURKERT, Walter, 1998, Revealing Nature amidst Multiple Cultures: A Discourse with Ancient Greeks. The Tanner Lectures on Human Values. Delivered at University of Michigan, October 30 and 31.

DAWKINS, Richard, 2006, The God Delusion, first published in Great Britain by Bantham Press.

IRWIN, Robert, 2008, Edward Said’s shadowy legacy.Times Literary Supplement, May 7.

MOLINA MARTOS, Manuel, 2000. , La ley más antigua.Textos legales sumerios (Pliegos de Oriente), Madrid: Trotta/Edicions de la Universitat de Barcelona.

NIETZSCHE, Friedrich, 1990, Vom Nutzen und Nachteil der Historie für das Leben, Reclam, Stuttgart.

RENDELL, Ruth, 1978, A Judgment in Stone, first published by Arrow Books, London.

SANMARTIN, J.,/SERRANO, J.M., 1998, Historia Antigua del Próximo Oriente: Mesopotamia y Egipto (Textos Akal, 22).

SANMARTIN, Joaquín, 1999, Códigos Legales tradición babilónica (Pliegos de Oriente), Madrid: Trotta/Edicions de la Universitat de Barcelona.

SANMARTIN, Joaquín, 2005, Epopeya de Gilgames, rey de Uruk (Pliegos de Oriente),Madrid: Trotta/Edicions de la Universitat de Barcelona.

AA.VV. Mitologia y Religión del Oriente Antiguo. Obra colectiva editada por G. del Olmo Lete (Estudios Orientakes, 7-9), Sabadell: AUSA, 1993-1998. Vol. I Egipto (J.López)--Mesopotamia (J. Sanmartín).

ALTRES MATERIALS.-

Ich hatt’ einen Kameraden... Cançó funerària alemanya, que data de la Primera Guerra Mundial (1914-18). Es pot trobar a

http://www.google.com/webhp?hl=ca#q=Ich+hatt%E2%80%99+einen+Kameraden&hl=ca&sa=G&biw=1350&bih=576&prmd=v&source=univ&tbs=vid:1&tbo=u&ei=R87NTIWnNt-M4gaRqq3cDA&oi=video_result_group&ct=title&resnum=1&ved=0CBwQqwQwAA&fp=45c4f0984d98aba0

“Lili Marleen” by Marlen Dietrich. Cançó romàntica i de guerra, que data igualment de la Primera Guerra Mundial. També es pot trobar a

http://www.youtube.com/watch?v=MO0lUXnAs-U

MOORE, Michael; 2008, Sycko, pel·lícula nordamericana de crítica sociopolítica.

--------------------------------------------------------

1.- LA GLÒRIA DE L’HEROI.

1.1.- GEGANT ENTRE ELS REIS (II I III) Aquest és el títol del primer relat, parcialment coherent, de les aventures de Gilgames, composat en llengua acàdia, durant el període babilònic antic. Constava, al menys originalment, de quatre taules; se n’han conservat dues: la II i la III; s’han perdut, potser per sempre, la I i la IV (i les següents, si és que realment existiren...)

Aquí, en aquest fragment, s’expliquen una sèrie de malifetes de Gilgames, a Uruk; com els déus creen Enkidu per aturar Gilgames; i una trobada d’aquest Enkidu amb una prostituta, Samkat, a la que també es pot qualificar de sacerdotisa o copera d’un temple.

1.1.1.- Enkidu o la innocència salvatge. La taula de Pennsylvania.

La segona taula d’aquesta sèrie és la primera conservada. S’acostuma a conèixer pel nom de taula de Pennsylvania, perquè es conserva en el museu de la universitat de Philladelphia, que la va comprar en 1914 a un marxant de Bagdad. Probablement fou escrita pels voltants del segle XVIII a.n.e., en la ciutat de Larsa (entre Ur i Uruk, en la confluència dels dos rius, abans d’arribar al golf Pèrsic.

1.1.2.- Pretesa incompatibilitat entre els conceptes innocència i salvatge.

Potser Enkidu, el salvatge Enkidu, no és tant salvatge... potser només és una mica silvestre o asilvestrat. Cal que ens referim aquí a alguns versos d’aquesta taula, segons la traducció del professor Sanmartín(2):

P:15 La madre de Gilgames,

Que se las sabia todas,

Le dice a Gilgames:

--“Seguro, Gilgames,

Que a alguien como tú

Lo han parido ya en el monte

Y lo ha criado la sierra.

P:20 Cuando lo veas te vas a alegrar,

los mozos le besarán los pies;

tú lo abrazarás

y me lo traerás a mí.”

Veiem aquí l’ajustada presentació que ens fa d’Enkidu la pròpia mare de Gilgames, Ninsunna, a la qual hem de fer especial confiança, sobretot a la vista del qualificatiu que mereix de part del narrador: la que se las sabia todas

Ara recordo un altre personatge, protagonista d’una altra història, completament diferent i corresponent a una altra època, que ens pot servir per exemplificar el que cal argumentar aquí. Es tracta de la senyora Eunice Parchman, el personatge central d’una novela de Ruth Rendell: A Judgement in Stone. També ella és innocent... o ho sembla! La seva innocència es manifesta per la manera com ella mateixa es veu abocada a matar altres persones... per la manera com ella es deixa manipular per altres... per la manera com, després dels assassinats, intenta ocultar la seva responsabilitat. Aquí la innocència pot arribar a ser compatible amb uns assassinats i també, fins i tot, a ser-ne la causa, però això no vol dir que Eunice sigui una salvatge... encara que mati tota la família Coverdale...

I així, potser la qualificació d’Enkidu com salvatge respon a una certa tendència científica d’aquests últims anys, a concedir un predomini d’allò wild sobre allò classic.

I veiem encara un altre argument:

P:55 “... por qué andas con bestias

errante por el monte?

Ven, que voy a llevarte

a la Uruk de la Gran Via;

al templo más puro,

morada de Anum.

Es pot anomenar salvatge algú que és capaç de deixar-se seduir per propostes com aquesta? El punt de partida no és el salvatgisme, encara que Enkidu sigui susceptible de ser civilitzat... clar que, si ho mirem tot be, potser la labor civilitzadora de Samkat també s’allunya del qualificatiu de ramera o prostituta... potser d’alguna manera, avui, es podria veure en l’actuació de Samkat algún argument a favor de la legalització de la prostitució... qui sap?

I un altre:

Comió pan Enkidu

P:100 hasta hartarse;

La cerveza, se la bebió:

Siete jarras!

Se le soltó el humor,

se puso a cantar;

se le alegró el corazón,

P:105 su rostro se le iluminó.

Aquí se’ns apareixen algunes idees una mica contraposades a d’altres expressades en situacions semblants a la Biblia. Recordem aquell episodi que el patriarca està dirigint la verema i aprofita per anar menjant una mica de raïm... de mica en mica es va quedant adormit... i la verema queda descuidada... i després el renyen... però en definitiva les substàncies que creen addicció han existit sempre. I no sempre s’han considerat negatius els seus efectes. Tampoc tot això serveix per mantenir el qualificatiu de salvatge., per a Enkidu...

1.1.3.- Possible consciència de classe en l’actuació d’En Enkidu

P:155

Para el rey de Uruk de la Gran Via

está abierta la “red de la gente”:

él es quien elige primero.

Para Gilgames,

El rey de Uruk de la Gran Vía,

está abierta la “red de la gente”:

el es quien elige primero.

El professor Sanmartín explica que aquesta situació hauria inquietat Enkidu, que portava una existència bucòlica. I aquí cabria qüestionar-se si la situació és més plausible abans o després d’entrar a la civilització, si una existència bucòlica és realment compatible amb el qualificatiu salvatge...

I ara és quan jo plantejo si no és una actuació de classe (de classe social) la que fa Enkidu, quan li talla el pas a Gilgames:

Le hacen a Ishara la cama:

Gilgames se iba a acostar

con la muchacha por la noche.

P:200 (Enkidu) dió un paso al frente

y se plantó en la calle:

le cerró el paso

a Gilgames

El meu avi Eudald, que va néixer a finals del segle XIX i va morir durant la dècada dels anys cinquanta del segle XX, ens havia explicat episodis locals sobre l’existència del dret de cuixa ( o derecho de pernada), que tenien els propietaris de la fàbrica tèxtil, entre els treballadors de la colònia. La colònia era el recinte, situat al costat de la fàbrica, on tenien els seus habitatges els treballadors i treballadores de la plantilla i on hi feien vida... evidentment, tots aquests abusos per part dels amos estaven vinculats amb les relacions laborals i econòmiques...

Cal tenir en compte que l’epopeia de Gilgames correspon a una època que va donar lloc a lleis com el Codi d’Hammurapi, que preveia penes de presó pels deutors que no poguessin pagar els seus deutes. I penes encara més dures pels treballadors que no poguessin pagar les quotes als propietaris de les terres que treballaven. Es preveia inclús que tant el treballador com tota la seva família passessin a l’estat d’esclaus del creditor, si amb tots els seus bens no arribessin a cobrir el deute...

És per tot això, que no em sembla gens fora de lloc, interpretar l’actuació d’Enkidu en defensa de la dona enfront del violador Gilgames, com una manifestació positiva de la seva consciència de classe. I dic i remarco que em sembla positiva, perquè després trobem alguna altra manifestació de la mateixa consciència social, que em sembla enterament negativa:

--“Como algo único

P:235 te parió tu madre,

la vaca más salvaje del corral,

la diosa Ninsunna.

Ha sido exaltada tu cabeza

sobre todos los hombres de guerra;

la realeza sobre las gentes,

P:240 a ti te la destinó Enlil.”

I dic que aquesta manifestació de la consciència social d’Enkidu em sembla negativa, perquè indica un ànim de submissió voluntària al poder del rei Gilgames que, segons Enkidu, tindria un origen diví, doncs aquest és el significat inequívoc que té aquí la intervenció del déu Enlil.

1.1.4.- Acomiadament. La taula de Yale.

La taula III, original de la sèrie Gegant entre els reis, i segona conservada d’aquesta sèrie, és coneguda com taula de Yale. És la continuació de la taula de Pennsylvania i fou adquirida, com aquella, en 1914. Pertany al mateix lot. Ara està dipositada a la universitat de Yale, a New Haven, Conneticut.

1.1.4.1.- Possible contradicció entre la por de morir i el menyspreu de la mort.

Y tú, entonces,

Le temes a la muerte!

Y:145 A qué fin tu tenaz valentia?

Voy a marchar ante ti,

Y que tu boca me grite:

“Adelante, no tengas miedo!”

Si caigo,

me habré procurado un nombre:

Y:150 “Gilgames” –(diran)—“el que luchó contra el feroz

Huwawa”.

Em sembla que encara avui no està resolta aquesta contradicció. Existeixen documentals audiovisuals, que reflecteixen l’ambient que hi havia a bord dels vaixells que transportaven, des d’Anglaterra, les tropes aliades que havien d’envair la França ocupada pels nazis, l’any 1944. Allà s’hi poden veure soldats nord-americans que, a primera hora del matí, es dediquen a afaitar-se, com si aquell fos un matí qualsevol... mentrestant la veu en off, que explica les imatges, diu que resulten xocants aquelles escenes, si es té en compte que molts d’aquells homes han de morir al cap de poques hores...

Els joves de la meva generació encara fórem obligats a fer el servei militar obligatori, en l’exèrcit espanyol. Ens varen ensenyar com es pot matar una persona de totes les formes possibles: amb armes de foc, amb armes blanques... fins i tot amb les mans nues, però del que no es parlava mai era de la possibilitat de morir. Ni tant sols varen intentar acostumar-nos a la idea de la mort...

1.1.4.2.- “Si els de dalt de tot, els qui manen, anessin a la guerra...”

(Los arqueros trajeron) su armamento;

(eran segures) y enormes (espadones),

(le trajeron) arco y carcaj:

(todo ello lo) entregaron en sus manos.

Y:240 (Gilgames) agarró las segures,

(levantó) el carcaj y (el arco) de Ansan;

(se colocó) el espadón al cinto,

(y, ya equipados,) emprendieron el camino.

Y:245 Los (mozos) jaleaban a Gilgames:

--“(Cuándo) te volverás a la ciudad?”

Em sembla molt probable que la conjectura que es fa en Y:245 sigui prudent i que, en realitat, no només fossin els mossos de la ciutat els qui aclamaven Gilgames, el dia que va marxar cap aquella aventura tan perillosa. I aquesta escena m’ha recordat una seqüència de la pel.lícula “Sycko”, de Michael Moore, realitzada a principis de la present dècada: ell mateix pren posicions davant del congrés de Washington, amb una càmara i un micròfon i es dedica a entrevistar als congressistes que van arribant. Els pregunta si tenen fills en edat militar. Quan responen que sí, aleshores els pregunta si ja s’han enrolat en les tropes que marxen cap a la segona guerra del golf Pèrsic... i, al sentir aquesta pregunta, normalment el congressista fuig corrent: li fa vergonya reconèixer que aquell destí no el vol per a cap dels seus fills. La conclusió és evident: a la guerra només hi van els pobres, els qui necessiten imperiosament un sou a final de més –per mantenir la família-- o adquirir d’aquesta manera la ciutadania nord-americana...

Heus aquí la interpretació que jo faig d’aquest fragment de l’epopeia i quin valor li dono al precedent que representa.

1.2.- SOMNIS, MALSONS I ANGOIXES. Les taules de la col.lecció Schoyen.

Entre els materials publicats per A.R. George (4) en la seva edició de la epopeya babilònica de Gilgames, hi ha dues taules de l’època babilònica antiga, conservades a Noruega, en la Col·lecció Schoyen. La que es coneix com Schoyen-1 és un fragment que conserva només vuit línies de l’anvers i les restes de cinc línies del revers. El text de l’anvers conté part del diàleg entre Enkidu i la prostituta. El revers correspondria a la discussió entre els herois, a propòsit de l’expedició al Bosc del Cedre.

La taula Schoyen-2 té un total de vuitanta quatre línies, repartides per les dues cares; i el seu contingut és sumament valuós, doncs s’expliquen els dos primers somnis de Gilgames, quan ja va fent camí cap el Bosc de Cedre.

1.2.1.- Necessitat de consultar Freud i Jung.

Jo vaig llegir Freud els anys seixanta, més atret pels mecanismes de la psicoanàlisi, --que aleshores semblaven nous de trinca-- amb les seves implicacions sexuals, que per cap altra raó. I de Jung varem llegir poquíssim... i ara, quan he vist la importància que tenen els somnis, en aquesta epopeia, he sentit la necessitat de tornar a llegir aquestes coses, per mirar d’esbrinar la base que té Enkidu per fer les seves interpretacions dels somnis de Gilgames:

Enkidu, explicando el sueño,

le dice a Gilgames:

15 --Amigo mio: ése contra quien marchamos ahora

¿no es él mismo la montaña?

Es una cosa tan rara!

Ese contra quien marchamos ahora

¿no es él mismo la montaña?

Es una cosa tan rara!

Vais a enfrentaros, y tú llevaràs a cabo una hazaña única.

“El de la muerte” ha salido,

(... ... ...;)

Se encenderá su furor contra ti,

Agarrotará el terror tus piernas.

1.2.2.- La força natural d’un incendi.

la tierra retumbaba;

35 el dia se oscureció,

se produjo la tiniebla;

cayó un rayo,

se desencadenó un incendio;

las llamas estallaron,

llovia la muerte.

Al grito de Adad (5)

yo desfallecía;

se oscureció el dia,

no sabia a dónde iba.

40 Finalmente

se extinguió el denso incendio;

las llamas fueron disminuyendo,

se convirtieron en brasas.

Se aclaró la penunmbra,

Aquest passatge m’ha evocat les escenes televisives del parlament de Catalunya, després de l’incendi en els boscos de l’Horta de Sant Joan (Maestrat, Juliol del 2009), quan un pobre bomber s’explicava davant dels diputats. Venia a exigir a les autoritats més respecte per la vida dels bombers, perquè la força natural d’un incendi només esdevé realment tràgica, quan hi ha pèrdua de vides humanes... que d’incendis n’hi ha hagut tota la vida, tota la història: abans de la guerra, durant la guerra i després de la guerra... i encara n’hi hauran més... i els boscos tornen brotar, els arbres tornen a créixer... però les vides dels seus companys bombers morts ja estan perdudes per sempre... ja no tornaran...

El bomber estava reclamant serenitat. Serenitat com la que es desprèn d’aquest passatge de l’epopeia.

1.3.- SALVAT PEL SOL. La taula escolar de Nippur: Precedent del mite cristià de l’àngel de la guarda i del mite del còmic Superman.

Es conserva en el Museu Irakí de Bagdad i ha estat publicada recentment, encara que ja era coneguda. El text, de mitjans del segle XVIII a.n.e, està repartit entre l’anvers i el revers de la taula, que és un exercici escolar, potser un examen. Fou trobada durant la campanya d’excavacions 1951-52, a Nippur (entre Uruk i Sippar).

Conté un extracte dels somnis de Gilgames durant la seva marxa cap el Bosc de Cedre.

He visto un Anzú (6) en el cielo,

que se alzaba como un nubarrón

revoloteando sobre nosotros.

Era un cosa terrible,

de rostro monstruoso:

su boca era el Fuego,

su aliento, muerte.

anv.15 Habia un hombre de aspecto muy raro

(que...) estaba plantado allí, en mi noche.

(El le agarró) las alas,

me sujetó del brazo;

(... ... ...) y lo arrojó al suelo delante de mí...

Aquest “me sujetó del brazo” m’ha recordat un cas molt comentat en el meu poble, quan jo tenia set o vuit anys. Resulta que un nen de la meva edat, quan travessava un carrer molt transitat, va estar a punt de morir atropellat per un tramvia. En l’últim moment, quan el nen anava a entrar a la via del tramvia, fou subjectat per una senyora que passava per allà i que el va agafar per la bata escolar, que li anava una mica ampla... La senyora no era d’aquell barri i per això mateix ningú la va tornar a veure més... i a partir d’aquí, varen fer córrer la veu que en realitat la senyora era l’àngel de la guarda del nen, que havia estat amatent a la seva feina, en el moment oportú... Així doncs, heus aquí, en l’epopeia, el precedent del mite de l’àngel de la guarda que, com tants d’altres, és anterior a la fundació de la religió cristiana...

Em sembla que el precedent també val per aquell personatge de pel·lícula que es diu Superman i que va aparèixer, en forma de còmic, per primera vegada durant els anys cinquanta. El còmic procedia dels USA, però abans d’arribar a Barcelona, passava per Mèxic, on el traduïen al castellà. I encara ara resulta curiós veure els equilibris que alguns traductors feien, per posar en boca dels personatges del còmic, algunes reaccions que experimentaven davant d’en Superman i que potser no eren del tot compatibles amb la religió tan arrelada en el món llatí...

1.4.- UNITS EN LA LLUITA. Les taules de Tell Harmal: la mitologia dels “germans d’armes”.

Tell Harmal –un barri proper a Bagdad—es deia antigament Saduppûm, un assentament destruït a mitjans del segle XVIII ane. Les taules recuperades en les excavacions estan en el Museu d’Irak. Dues, trobades en 1947, tracten de Gilgames, però només una és relativament intel·ligible: és la coneguda com Tell Harmal “I” o, en George 2003, OB Harmal. I totes dues donen la impressió de ser exercicis escolars. OB Harmal també tracta dels somnis de Gilgames camí del Bosc de Cedre.

L’altre taula, Tell Harmal “II” o OB Harmal en George 2003, es troba en un estat de conservació pèssim. Sembla que conté restes d’un diàleg entre Gilgames i Enkidu, a propòsit de l’ogre guardià del bosc, que aquí és anomenat Hupippi.

El que te daba de beber agua de su odre

15 era ese diós tuyo que tanto te enaltece a ti:

Lugalbanda

Vamos a juntarnos los dos

y a llevar a cabo algo único,

una proeza nunca vista en el mundo.

Les situacions que enfronten Gilgames i Enkidu es poden qualificar clarament --des d’un punt de vista estrictament humà-- de situacions límit. I en aquest sentit, son molt semblants a les que dues persones poden viure en qualsevol de les guerres que avui mateix s’estan desenvolupant en el nostre món. I és en aquesta mena de camaraderia que es desperta entre els dos herois, on jo veig l’origen de tota aquesta mitologia dels germans d’armes, que tant i tant aprofiten els ideòlegs de tots els temps i de tots cantons, per aconseguir que la gent segueixi endavant, a matar o a morir...

Hi ha una cançó centreuropea, amb lletra alemanya, que va sorgir durant la Primera Guerra Mundial, que també es va cantar en la Segona i que durant la Guerra Civil dels anys trenta també fou entonada pels voluntaris alemanys de la Brigada Thälmann, que varen venir a defensar la Segona República Espanyola. l·lustra perfectament el mite, que jo ja veig originat en l’epopeia de Gilgames:

Ich hatt’ einen Kameraden,

einen besser finds du nicht.

Die Trommel schlug zum Streite,

er ging an meiner seite,

in gleichen Schritt und Tritt.

És en aquestes situacions límit quan la proximitat dels qui estan com tu contribueix a crear aquests lligams, que segurament sempre són molt dignes però també molt manipulables.

1.5. LA MORT DEL MONSTRE HUWAWA. El fragment de Bauer: Precedent del mite de Sant Jordi i el drac.

El nomenat fragment de Bauer fou trobat en 1939 en un temple de Samas, en la antiga Nerebtum (avui Iscali, a l’est de Bagdad) i està actualment en el Museu de l’Institut Oriental de la Universitat de Chicago; per això se la coneix també com taula de Nerebtum/Iscali, Chicago II; en George 2003: OB Ishchali. Data de la primera meitat del segle XVIII a.n.e i està en molt mal estat de conservació: falta gairebé la meitat de l’anvers i, de les trenta cinc o trenta sis línies originals del revers, només se’n conserven unes vint-i-cinc.

El text és el resum d’un relat original certament més llarg, en el que s’explicaria la mort del guardià Huwawa a mans de Gilgames i Enkidu.

Rev. 19’ Gilgames oyó la voz de su compañero;

20’ aseguró la segur en la mano,

se sacó la espada del cinto.

Gilgames le alcanzó de lleno en la nuca,

Enkidu, su amigo, le jaleaba.

25’ Él (... ... ... y) se derrumbó;

su sangre se la llevaban (... ... . ..) los barrancos.

A Huwawa, el guardián, lo arrojó al suelo;

a dos horas dobles (se oyó el estruendo.)

I aquí no puc evitar de veure el mite, també cristià, de Sant Jordi i el drac, tant arrelat a Catalunya que, fins i tot en la façana de l’edifici de la Generalitat hi ha un petit grup escultòric, que vol representar aquesta llegenda. Segurament la sensibilitat infantil és més procliu a gaudir amb aquestes llegendes o contes, que fa tant de segles que circulen i que, hores d’ara, de vegades són objecte de bromes i acudits per part dels adults, com aquell home a qui vaig sentir comentar, davant del grup escultòric esmentat: Mireu Sant Jordi, com mata l’aranya...!

1.6.- UN CEDRE PER ENLIL. La taula de Bagdad: la personalitat d’una porta de fusta.

Aquesta anomenada taula de Bagdad és de procedència desconeguda. Es conserva actualment en el Museu d’Irak –i per això es diu de Bagdad—i fou publicada per primera vegada en 1976; és coetània de la que prové de Nerebtum / Iscali (OB Ishchali). Relata les escenes de la mort de l’ogre guardià Huwawa, la tala de cedres i els plans de construcció d’una porta votiva pel temple d’Enlil a Nippur.

El Bosque de Madera ,

échalo abajo! Búscame un cedro gigante

cuya copa emule a los cielos!

Voy hacer una puerta

de una “caña” de ancho;

que no tenga quicio:

que gire en la jamba;

25 del grosor de un “codo”,

y una caña de ancho.

Que no se le acerque extraño alguno;

Que sólo (la) ame el dios.

Les portes, efectivament, poden tenir una personalitat pròpia. Hi ha quili pot semblar estranya la idea de fabricar una porta votiva per l’entrada d’un temple, però podem pensar en alguns exemples que ens queden més propers. Ja fa molts anys que vaig sentir parlar del Pòrtic de la Glòria, a Santiago de Compostela. O penso també en una capella del monestir de Montserrat, que li diuen la dels exvots, perquè està plena d’imatges, fotografies i petites escultures de cera o plàstic, que alguns fidels dipositen allà, agraïts per l’èxit de determinades èpoques de la seva vida –majoritàriament, malalties que s’han curat-- en els quals hauria influït l’acció de la verge Moreneta, segons la seva visió religiosa de la qüestió...

I, des d’un punt de vista més material o estètic, tampoc dubto que una porta feta de fusta de cedre i convenientment adornada, pot acabar tenint un caràcter molt propi i exclusiu, que la distingeixi de qualsevol altre, de la mateixa manera que un viatger europeu podria distingir una porta d’una vivenda situada en USA, d’una altra situada en Alemany; o una finestra, o un banc públic d’un parc de la ciutat de París, d’un altre de la ciutat de Londres.

Segurament per això jo he entès de seguida el significat d’aquesta ofrena, que es fa en l’epopeia. I pel que fa a la qualitat de la fusta, el cedre, encara avui hi ha algun estat d’aquella part del món, que llueix l’arbre de cedre en la seva bandera oficial.

I a partir d’aquí, ja només queden restes inconexes de la Taula de Bagdad, concretament del seu revers,del que es pot deduir que es va procedir al carregament i transport de la fusta.

I aquí es perd el rastre del quadre primer –la glòria de Gilgames- en la documentació babilònica antiga.

---------------------------------------------------

2.- LA CRISI DE L’HEROI.

En el segón quadre domina la tònica descendent, pessimista, desenganyada. El seu tema ésla recerca de la vida perpart d’un Gilgames que, després de perdre el seu amic, se sent buit i pretén superar les fronteres de la seva pròpia humanitat.

2.1.- UN REI RODAMONS. La taula de Sippar.

La nomenada taula de Sippar (ciutat situada al nord de Babilònia, tocant el riu Eufrates). També és coneguda alternativament com de Meissner/Millard, o de Berlín i Londres. Constitueix un cas típic pel que es refereix a la recuperació de textos literaris babilònics. Aquesta taula s’ha conservat en dos fragments: el fragment de Meissner, que està en els Museus Estatals de Berlín; és el fragment més gros dela taula. L’altre fragment, que encaixa directament amb el primer, es conserva en el Museu Britànic. La taula procedeix de Sippar i pot ser datada en torn al 1700 a.n.e.i el fet que estigui dividida en columnes significa que es tracta d’un exemplar de consulta i no d’un simple exercici escolar. Això podria indicar que formava part d’una edició més extensa de les aventures de Gilgames.

La taula de Sippar tracta dels vagarosos desplaçaments de Gilgames per muntanyes i estepes, i de les seves trobades amb la tabernera i, després, amb el barquer, nomenat aquí Sursunabu. En aquest sentit és la precursora temàtica de les taules IX (IX:22-37) i, sobretot , X de l’Epopeia clàssica.

2.1.1.- Tavernera o psiquiatra?

Enkidu, a quien yo tanto queria,

que conmigo pasó

tantos trabajos,

salió ya hacia el destino de la humanidad.

II:5’ Dia y noche

Lloré por él;

No dejé que lo enterrasen:

--“No vaya mi amigo a levantarse por mis gritos!”—

Tornem a trobar aquí una dona, que també haurà de resultar providencial. Aquesta vegada se’ns presenta com tavernera,però igual que la prostituta o copera d’Enkidu, resulta que més aviat està actuant com psiquiatre:primer escolta atentament tot el que Gilgames li ha d’explicar i després li diu ella la seva opinió, li dona consellsi orientacions. Els versos que acabem de transcriure serien il·lustratius de les explicacions de Gilgames. I els que ja han quedat transcrits en la Presentació d’aquest treball (els de la versió del poeta català Serrallonga), ja exemplifiquen prou bé la intervenció de la tavernera.

Encara avui, fins i tot en acudits de la premsa diària, és molt recurrent la figura del cambrer, que escolta les confidències d’un client borratxo, que està tirat sobre la barra del bar...

2.1.2.- Gilgames fa tonteries o fa bogeries?

Col.I :1’ (... ... ...)morlacos salvajes, rebecos (... ... ...)

Se viste con sus pellejos,

se comes su carne.

Cavó pozos Gilgames

que antes no habia;

bebia las aguas,

seguia los vientos.

Gilgames, mentra té aquesta conducta més o menys extravagant, va buscant el secret de la immortalitat... i això em recorda una altra conducta seva, que s’explica més detalladament en els versos X:155 i següents de la Epopeia clàssica, quan el barquer Ur-sanabi li recrimina que la destrucció dels de les Pedres fa practicament impossiblela travessia de les Aigües de la Mort. Iresulta que fou el propi Gilgames qui els va matar i els va llençar al riu... i segurament aquests morts eren la tripulació de la nau que precisament Gilgames volia utilitzar... El mínim que es pot dir d’aquestes conductes és que resulten estranyes. I probablement avui, amb el context social que ens envolta, aquestes accions de Gilgames serien qualificades de tonteries o bogeries; i el seu autor seria qualificat com delinqüent o boig i, en qualsevol cas, internat a la presó o en qualsevol altra establiment de règim tancat...

2.1.3.- El mite de la resurrecció dels morts.

L’últim dels versos transcrits en l’apartat 2.1.1 (“No vaya mi amigo a levantarse por mis gritos!”) pot tenir una significació que enllaci amb la taula XII que, segons sembla, és un apèndix que s’hauria afegit a l’Epopeia clàssica posteriorment. En aquesta taula sobreposada apareix Enkidu o, millor dit, el fantasma d’Enkidu...

I aquí, aquesta possibilitat que el mort s’aixequi per obra dels crits de l’amic, apart que m’evoca l’episodi bíblic de la resurrecció de Llàtzer, també em porta altra vegada la tonada de Lili Marlen:

Aus dem stillen Räume,

aus der Erde Grund,

hebt mich wie im Träume

dein verliebter Mund.


I la de


ich hatt’einen Kamerad:

Bleib du im ewigen Leben

Mein guter Kamerad!

I avui mateix, tal com ens explica en Richard Dawkins, en el seu llibre The God Delusion, ja resenyat en la bibliografia, el mite de la resurrecció dels morts és explotat per impulsar els combatents de moltes guerres. Un exemple destacat és el cas dels militants suïcides musulmans, que de vegades actuen no només moguts per la desesperació, sinó també per la promesa que en l’altra vida els esperaran cinquanta verges per ells sols... cosa que el Coran no diu enlloc.

--------------------------------------------------

3.- CONCLUSIONS

Aquestes reflexions que estic realitzant aquí, m’han portat a les següents coclusions:

3.1.- Utilitat.

La lectura de l’Epopeia de Gilgames ha estat útil per a la meva vida, doncs ha reforçat la meva activitat. I crec que això és així, doncs comparteixo l’opinió de Goethe i Nietzsche en aquest punt (7).

3.2.- Sorpresa.

Per a mi està clar i fora de tot dubte, que el narrador de l’epopeia de Gilgames contínuament se sorprèn del contingut de la seva pròpia narració. I en aquest sentit estic d’acord amb Peter Handke, quan diu que un narrador de veritat ha d’experimentar aquesta mateixa sensació (8).

3.3.- Ateisme.

Ara noto que les meves conviccions atees s’han reforçat encara més, doncs en sé més de religions i de la vida. Em sembla que en aquesta epopeia es conté un reflex de totes les facetes de l’esperit humà i sobretot de les passions humanes. I tot és també explicable sense cap intervenció divina, sobretot a la vista de les constatacions exposades per Richard Dawkins en “The God Delusion”.

--------------------------------------------------------

NOTES

(1) En la pàgina 11 d’aquest llibre, el professor Sanmartín cita Rainer Maria Rilke, quan diu que la trobada amb Gilgames és, senzillament, una experiència esfereïdora.

(2) Naturalment, tots els versos els he tret d’aquesta mateixa traducció del mateix professor: Epopeya de Gilgames, rei de Uruk.

(3) Sobre aquest punt, ha de resultar especialment il.lustrativa la lectura de l’article de Walter Burkert: Revealing Nature, resenyat en la bibliografia.

(4) Es tracta de la obra de A.R. GEORGE: The Babylonian Gilgames Epic, Introduction, Critical Edition and Cuneiform Texts, vols I-II, Oxford 2003, a la que jo no he tingut accés, però que consta puntualment ressenyada en la bibliografia del llibre del professor Sanmartín.

(5) És a dir, al sentir-se el tró, doncs Addad és el déu del clima i la tormenta i fill d’Enlil.

(6) Un au rapaç, mitològica, l’ocell de la tempesta, amb cap de lleó.

(7) Em refereixo a les reflexions que Nietzsche fa, al començament de “Vom Nutzen und Nachteil der Historie für das Leben”, quan cita Goethe.

(8) “Zeit Lierature”, desembre 2010, entrevista a Peter Handke.

----------------------------------------Barcelona 21-12-10.-