Sóc només pols, però em penso estrella.

dijous, 23 de setembre del 2010

FLOR DE TERANYINA


A les golfes de la memòria, allí on guardo les coses que no
vull recordar, les que em fan mal, hi creix una flor de teranyina
perenne.

Hi pujo molt poc. Tinc por d’omplir-me de la pols vençuda
dels dies més inhòspits, de la pols turmentada dels desamors
pretesament oblidats, de la pols tèbia i perduda de la infantesa
llunyana.

Hi he anat avui, a contracor, empesa per la revifalla d’un
dolor indefugible. He obert els finestrons d’hores corcades i
ha entrat una glopada ardent de llum, incendiant la pols. M’he
abocat al paisatge de muntanyes..., però era tot cremat, i les
soques encara fumejaven. Ni un bri de verd passat no
m’esperava.

He trobat el dolor que em burxava: encara era ben viu,
embalat dessota els pètals fràgils de teranyina sense rosada,
sense gotes de llum. Me l’he posat a la falda i l’he bressolat
lentament amb les mans de fusta. A les golfes de la memòria,
el balancí dels records grinyolava suaument.

I llavors la flor de teranyina m’ha vestit lentament: dolor,
mans, balancí, pols. Ara dormo. Només sóc una crisàlide.

1 comentari:

joan ha dit...

Ho veus: em dedico a copiar-te. I ho faig malament!
Així en vaig aprenent!
Un petó!